L'anàlisi del(s) model(s) lingüístic(s) de les universitats catalanes en un article en anglès i francès

Acaba d'aparèixer (desembre del 2018) un volum dedicat a l'educació plurilingüe en contextos universitaris:

         Knoerr, Hélène, Alysse Weinberg, i Catherine Elena Buchanan, ed. (2018) Enjeux actuels de l’immersion universitaire = Current Issues in University Immersion. Ottawa: Groupe de recherche en immersion au niveau universitaire (GRINU). (més informació en aquest enllaç).

La publicació ha estat promoguda des de la Universitat d'Ottawa, capdavantera en l'aplicació de la immersió en francès en l'ensenyament superior. Inclou articles de diversos nord-americans i europeus, entre els quals Laurent Gajo, Sonia Soltero, Sylvie Lamoureux, a banda de qui això signa i de les mateixes editores del volum, i s'interessa per aspectes diversos del multilingüisme a la universitat des de perspectives pedagògiques, socials i polítiques.

 

El volum inclou el meu article «Linguistic models in higher education in Catalonia: Origines, rationale, achievements and challenges = Modèles linguistiques en enseignement supérieur en Catalogne : origines, justifications, réussites et défis» (pàg. 55-88 / 57-92). 

A l'article intento presentar a una audiència internacional el model lingüístic universitari català tot intentant respondre a diverses qüestions que poden resultar interessants també per al lector català: com es defineix el model lingüístic universitari, i com hi hem arribat? Podem parlar d'ensenyament plurilingüe a la universitat catalana? I d'immersió lingüística? Quin és el paper dels ensenyament formals, informals i no formals en les polítiques lingüístiques universitàries? Quines ensenyances aporta en termes generals l'experiència catalana a la gestió lingüística de l'ensenyament superior? Quins són els terrenys en què caldria millorar i per quines vies pot aconseguir-se?

Potser us interessa una entrevista al darrer número de L'Avenç

L'entrevista (extracte)

desembre 2018- 452

Josep M. Muñoz

Xavier Vila, llengua i societat

«En el meu món de Barcelona, no hi havia la diferència entre catalans i castellans que era tan evident en altres llocs, perquè les immigracions a la ciutat havien estat prèvies i per tant s’havia desdibuixat la distinció entre autòctons i nouvinguts. Això em fa veure el país d’una manera determinada.»
«Sempre m’havia interessat molt la biologia, l’ecologia i l’etologia. Si vaig estudiar Filologia, és perquè en el fons les relacions ecològiques s’assemblen molt a la sociolingüística: el comportament lingüístic és una de les formes més fascinants del comportament humà.»
«Espanya oscil·la entre el model francès —mirant de liquidar totes les llengües ‘regionals’ per tal de crear un ‘home espanyol’ unificat, tot i que no té prou força per fer-ho— i l’intent de les nacionalitats perifèriques d’aconseguir una situació que els permeti sobreviure.»
«L’Estat espanyol es configura com l’estat dels castellans. Si hagués volgut ser un estat compartit, hauria optat per unes polítiques lingüístiques com les del Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa, que són estats compartits per grups lingüístics que es reconeixen.»
«L’escola, per ella mateixa, no canvia els usos lingüístics d’una societat. Qui parla de ‘fracàs’ de la immersió, està escamotejant els fets: està oblidant que el model lingüístic escolar és un dels projectes de reforç del català més reeixits que hem tingut. No s’ha de disparar contra l’escola.»

Font: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/L-Avenc/452/L-opinio/L-entrevista/Xavier-Vila-llengua-i-societat
 

El nou model lingüístic escolar, una aposta

Article publicat al Diari Ara 1711/2018

El "model plurilingüe i intercultural" presentat pel departament d’Ensenyament podria convertir-se en el revulsiu que necessita l’escola per millorar en el terreny lingüístic, però també podria quedar en paper mullat o fins i tot representar un retrocés, depenent de diversos factors. (continuar llegint)

Una entrevista sobre el model plurilingüe i intercultural de l'escola catalana

El proppassat 23 d'octubre el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va presentar el nou Model plurilingüe i intercultural d'escola. Avui la Vanguardia ha publicat una entrevista en què parlem del tema. Com sempre, una entrevista és un text fet a quatre mans. Per exemple, el títol de l'article ha sortit un pèl massa contundent (jo hauria dit "pot sortir reforçat") però en tot cas el text està prou be.

Sobre el consenso en torno al modelo lingüístico escolar en Cataluña: reflexiones a partir de una encuesta

Avui, la revista  Politikon m'ha publicat un article que acaba així:

        "Según esta lectura, en términos históricos, si el modelo de conjunción en Cataluña ha sido socialmente poco conflictivo se debe a la suma de dos factores: por un lado, al hecho de que en Cataluña el dominio de las dos lenguas oficiales es valorado; por otro, al hecho de que el modelo de conjunción ha demostrado ser el mejor sistema para garantizar el aprendizaje de ambas lenguas oficiales. En ese sentido, no hay más que recordar que, de todas la comunidades con más de una lengua oficial, Cataluña es la que más lejos llega en la bilingüización de sus nuevas generaciones. Entendemos que los resultados expuestos por Garvia y Santana muestran que el consenso histórico en torno a un modelo que bilingüizaba ha dejado paso a un deseo bastante extenso de trilingüización, un desiderátum que constituye un verdadero reto para el modelo de conjunción. Sin embargo, contrariamente a lo que concluyen los autores, entendemos que la labor de los gobernantes y los educadores no es aplicar a ciegas unos porcentajes dados a ojo por ciudadanos sin conocimientos de didáctica de lenguas, sino conseguir satisfacer los desiderátums ciudadanos de conocimientos lingüísticos. Para conseguirlo, los gobernantes deberán lograr que el modelo de conjunción sepa dar respuesta adecuada a esa petición, es decir, garantice el máximo aprendizaje no solo de catalán y castellano, como ya viene haciendo, sino también de inglés, y lo haga manteniendo la lengua propia como centro de gravedad del modelo. De lo contrario, si el conflicto es entre un modelo que bilingüiza y propuestas que teóricamente trilingüizan, es posible que las contradicciones detectadas se enconen y la propia sociedad acabe abriéndose a otros modelos."

Si t'interessa l'article sencer, pots consultar-lo a:

Vila, F. Xavier (2018) “Sobre el consenso en torno al modelo lingüístico escolar en Cataluña: reflexiones a partir de una encuesta.” Politikon (blog), 7 de març.

Què fan amb el català, els adolescents? (novetat editorial)

La revista International Journal of Bilingual Education and Bilingualism acaba de publicar-nos l'article Changes in language use with peers during adolescence: a longitudinal study in Catalonia, on explorem, a partir d'una mostra de més de 1.000 informants, fins a quin punt és cert que l'alumnat de Catalunya abandona el català en el període que va des de finals de primària fins al final de l'ESO.

Podeu descarregar-ne un exemplar en pdf gratuïtament fins que s'arribi al topall marcat per l'editorial.

I d'afegitó, si us afanyeu, també podeu descarregar l'article del 2016 on vam explorar l'evolució de la confiança lingüística de la mateixa mostra d'adolescents:

Changes in the linguistic confidence of primary and secondary students in Catalonia: a longitudinal study

De com dos models lingüístics escolars "bilingües" poden cercar objectius contraposats

        Ahir vaig assistir a la segona sessió de taula rodona L'evolució de l'ensenyament de llengües: cap al plurilingüisme i el translanguaging, organitzat pels col·legues del GREIP de la UAB. L'acte havia tingut una primera sessió el dia abans a la qual no vaig poder assistir. La sessió d'ahir va incloure dues ponències de vells coneguts, una de George Lüdi (Universitat de Basel) i una altra d'Ofelia Garcia (CUNY), seguides d'una taula rodona amb tots els ponents. Moltes de les coses que s'hi van dir em van semblar molt interessants. George Lüdi, per exemple, va presentar la concepció dels experts del Consell d'Europa sobre què és un plurilingüe: no pas una persona que suma dues llengües independents com si fossin conjunts estancs que cal adquirir per separat i mantenir descompartits, sinó que un usuari integra coneixements variables de dues (o més) llengües diferents i que els utilitza quan i com li convé, barrejant-los i combinant-los en funció de la situació comunicativa concreta. Des d'aquesta perspectiva, Lüdi va afirmar, de manera provocativa, que ja no li interessa la competència dels parlants sinó els seus usos. No és poca cosa. Ara i aquí, però, em centraré en dues qüestions que em van semblar molt pertinents per a la sociolingüística catalana: d'una banda, l'emmarcament que va fer Ofelia García sobre els models lingüístics escolars dels EUA. D'una altra, el debat que es va suscitar sobre el fonament teòric del transllenguar (translanguaging) durant la taula rodona.
        La sessió d'Ofelia Garcia, va estructurar-se en dues parts, una d'històrica i sociopolítica i una segona de teòrica. En aquest apunt només parlaré de la primera, i deixo la segona per a un pròxim apunt. García va posar damunt de la taula la necessitat imperiosa d'entendre cada model lingüístic educatiu en el seu context, advertint que no podien projectar-se els d'un país en un altre de manera automàtica, fins al punt que, parafrasejant-la, "potser el que diré no té cap aplicació a la situació europea". Jo crec que en té, però només si sabem extreure'n el sentit profund i no caiem en identificacions superficials.
        García va explicar com l'aparició del que es va conèixer com a Bilingual education (BE) als Estats Units, cap allà el 1968-69, va ser una resposta conscient, social i institucional, als reptes de la desigualtat i el racisme contra les minories, sobretot la hispana. Era l'època de la lluita pels drets civils, contra la segregació i per la igualtat, i part de la societat estatunidenca, amb Johnson al capdavant, va apostar per superar les barreres que els oprimien internament. La BE --ho mantinc en anglès perquè seria un error traslladar automàticament aquesta experiència a altres contextos-- va intentar obrir les portes de l'escola a les llengües dels grups etnolingüístics discriminats en un context en què --i això és fonamental-- el sistema polític i educatiu i les ideologies imperants s'esforçaven per fer desaparèixer qualsevol rastre de diversitat i apostaven per l'assimilació absoluta com a única forma d'integració social. De manera gràfica, García va explicar que, sobretot al començament, els programes de BE es feien als soterranis de les escoles, però que, tot i això, en el fons tampoc no s'hi estava tan malament perquè la voluntat emancipadora i igualitària del projecte els feia engrescadors per als alumnes i els docents. L'explicació --apassionada-- de García va emfasitzar que la BE no era un programa "de llengües" sinó un veritable repte al sistema sociopolític estatunidenc en el sentit que cercava de revaloritzar la llengua i la identitat dels col·lectius no anglòfons en un marc de manteniment de la llengua d'herència com a via per superar la discriminació: ras i curt, si fas que la llengua i la cultura minoritària tinguin almenys algun valor, estàs apoderant el marginat.
        Tanmateix, les coses es van girar: ben aviat va sorgir una reacció que argumentava que la BE cercava que els alumnes no aprenguessin bé l'anglès per evitar-ne la integració i que per tant perjudicava tant els infants no anglòfons com el conjunt de la societat. Seguint aquest discurs, Garcia va explicar com, a partir dels anys 80-90, els programes de BE van anar essent substituït per dos tipus de programes: d'una banda, els programes destinats a millorar l'adquisició de l'anglès per part dels no anglòfons, d'una altra, els programes "d'educació dual". Garcia va ser molt crítica sobretot amb aquests programes, perquè els veu com una transformació perversa de la BE. Aquesta volia ser un instrument d'emancipació adreçat als pobres i marginats perquè mirava de revaloritzar-ne la llengua, la cultura i la identitat, que contractava professors membres de la minoria concernida. En canvi, els programes duals estan sobretots destinats a fornir el coneixement de llengües estrangeres a les elits i les classes mitjanes anglòfones i blanques, i per tant només incorporen membres de les minories com a comparses perquè són imprescindibles per aconseguir certa massa crítica de parlants nadius, però no en revaloritza la identitat; de fet, segons va explicar García, sovint són impartits per professors de la majoria  amb ideologies monoglòssiques i sense propòsit emancipatori. I aquí jo vaig pensar en els programes d'acord entre Espanya i Estats units pels quals centenars d'espanyols van cada any a fer de professors a EUA, un programa que sempre m'ha semblat sospitós: quina necessitat tenen els EUA d'importar professors espanyols quan ja tenen milions de parlants de la llengua al seu propi país, que dominen les varietats locals, si no és que prefereixen tenir docents caucàsics que parlen la varietat europea? Total, i per entendre'ns, si la BE cercava l'apoderament del grup, l'educació dual pretén dotar els privilegiats dels recursos lingüístics que tenen algunes minories. Tot un programa social.
        García va mostrar com, al llarg de les darreres dècades, els EUA s'han anat replegant cap a una concepció cada vegada més desconfiada envers la diversitat lingüística. Sense anar més lluny, va mostrar com la paraula bilingüisme ha anat desapareixent de la legislació: per exemple, allà on es parlava d'alumnes bilingües ara es parla de parlants amb domini pobre de l'anglès, i allà on abans hi havia una editorial oficial dedicada al bilingüisme ara n'hi ha una de dedicada a l'anglès. És en aquest concepte que ha nascut la teoria del translanguaging, un terme que jo traduiria com a transllenguar més que no pas transllenguatjar, perquè l'original es refereix a les llengües, no pas al llenguatge com a capacitat de comunicació. Dedicaré l'apunt següent a aquesta teoria, però aquí n'hi ha prou de dir que, com la noció de parlant plurilingüe del Consell d'Europa, aquest enfocament argumenta que els parlants bilingües no tenen pas dues llengües diferents a la seva ment, sinó un sol repertori unificat en què hi ha recursos provinents del que convencionalment veiem com a llengües discretes. D'acord amb aquesta teoria, doncs, l'escola monolingüe el que faria seria escapçar les capacitats expressives --i per tant cognitives-- dels infants bilingües. L'aposta del transllenguar seria, en aquest sentit, reeducar els docents per tal que aprenguessin a valorar la totalitat de les capacitats comunicatives dels seus alumnes bo i obrint espais per a l'expressió que permetin l'ús simultani, combinat i alternat de dues llengües. En paraules d'Ofelia García, la noció del transllenguar seria la palanca que permetria obrir la caixa del monolingüisme anglès en què el sistema educatiu dels Estats Units pretén encaixonar els infants bilingües.
        Trobo que la història dels models lingüístics escolars als EUA és tremendament il·lustrativa de com rere unes mateixes idees --bilingüisme, ensenyament bilingüe, diversitat, etc.-- s'hi poden amagar realitats no a diferents, sinó fins i tot contradictòries. A Catalunya, per desgràcia, el terme bilingüisme s'ha usat històricament i es continua usant, sobretot des del supremacisme castellà, per fer referència a un model en què hi ha uns parlats obligats a saber dues llengües i un altre grup que s'autoatribueix el dret a restar monolingüe en la seva llengua. Cal ser molt conscients d'aquesta realitat quan es fan comparacions transnacionals, perquè altrament correm el risc de no entendre res, i de no fer-nos entendre.

Sobre l'informe de CCC

L'organització Convivencia Cívica Catalana va fer públic ahir un treball fet a partir de les dades de l'informe Pisa 2015 amb què vol denunciar que el model de conjunció en català practica una "escabetxina" entre l'alumnat castellanoparlant en termes de fracàs escolar. L'estudi li serveix per tornar a demanar, com ja ha fet altres vegades, la instauració d'un sistema escolar separat en funció de la llengua inicial dels alumnes.

Un cop llegit el treball, cal dir que és bastant insatisfactori i que presenta alguns aspectes que criden l'atenció. El més important és probablement que l'estudi no diferencia entre població castellanoparlant autòctona i immigrada i aparentment la subsumeix tota sota el rètol "castellanoparlants". Això és un problema metodològic seriós, perquè encara que comparteixin llengua amb els autòctons, els immigrants (hispanoamericans i d'altres orígens) tendeixen a tenir un rendiment escolar pitjor que els locals no sols a Catalunya, sinó a tot Espanya i en general a tots els països on es realitza l'estudi PISA. Doncs bé, resulta que a Catalunya aquests immigrants de primera llengua castellana representen un percentatge molt significatiu del total de castellanoparlants, entre el 25 i el 30% en els grups joves. En canvi, als territoris on el castellà és la llengua pròpia, el pes d'aquest col·lectiu és lògicament molt més petit i no arriba ni al 10%. No tinc la matriu de PISA i no ho puc demostrar pas, però em sembla obvi que el pes dels immigrants en la configuració del col·lectiu castellanoparlant de Catalunya ha d'arrossegar a la baixa el conjunt de resultats del total. (NB: el fet que els alumnes immigrants tinguin pitjors resultats hauria de preocupar i molt; aquest, però, no és el tema d'aquest debat).

Un segon punt molt discutible de l'estudi és que compara sistemàticament els resultats escolars de Catalunya amb els de Madrid, Navarra i Aragó, amb l'argument que es tracta de comunitats de desenvolupament econòmic similar a Catalunya. Però resulta que (a) a Catalunya els castellanoparlants espanyols són d'origen essencialment meridional, no pas madrilenys, navarresos o aragonesos; i (b) l'economia de Catalunya comparteix un element clau de la seva estructura econòmica, el sector turisme, amb les comunitats de la cornisa mediterrània i meridionals. Aragó, Navarra o Madrid, en canvio, no tenen aquest factor. El tema és important perquè ja fa temps que sabem que el fracàs escolar té molt a veure amb el model econòmic. Si ofereixes salaris baixos tant per a les feines que demanen poca formació com per a les feines que en demanen molta, el resultat és esperable: l'alumnat poc motivat per a l'estudi plegarà abans, perquè no surt a compte fer estudis intermedis per cobrar poc (Miquel Puig ho explicava molt bé aquí). Doncs bé, curiosament, les comunitats mediterrànies i meridionals no són usades més que de manera escadussera per a la comparació, i en canvi sí que s'usen profusament les no turístiques. Es tracta d'una casualitat, o potser té a veure amb el fet que els resultats de PISA dels territoris meridionals són sistemàticament més baixos que els de Catalunya?

Finalment, el treball compara sistemàticament els castellanoparlants de Catalunya amb els castellanoparlants d'Aragó, Madrid i Navarra. La comparació, però, és incorrecta, perquè, com és de sobres sabut, la majoria de la població de primera llengua castellana és d'origen immigrat de la segona meitat dels segle XX o més recent encara, i d'estatus socioeconòmic més baix que la mitjana, mentre que en els territoris citats la població castellanoparlant no sols és l'autòctona, sinó que és amplíssimament hegemònica en tots els estrats socials. Si CCC volgués fer una anàlisi objectiva hauria de comparar els resultats dels castellanoparlants de Catalunya amb els dels seus homòlegs socials en els territoris castellanòfons.

El treball presenta molts altres aspectes comentables, però no tinc temps d'analitzar-los. Val a dir que el tema que aborda, el de les conseqüències sobre la desigualtat social dels models lingüístics educatius, hauria de ser de la màxima importància per als gestors de la cosa pública, i que personalment trobo que la recerca que se'n fa és ínfima en comparació amb la que caldria fer.  Sense anar més lluny, és obvi que si una part de l'alumnat de Catalunya no assoleix el domini de les dues llengües oficials, aquest alumnat fracassarà escolarment. I això està passant, sobretot en determinats sectors hispanòfons i al·loglots. En tot cas, però, treballs com aquest, impulsats només pel deler de demostrar que tenen la raó a tota costa, no contribueixen precisament a millorar el coneixement perquè passen per alt aspectes bàsics de la realitat.

Qui parla castellà a Catalunya? Consideracions a propòsit d'un article

Un dels temes que interessen la hispanística a Catalunya des de fa dècades, i que ja havia ocupat autors com el mateix Joan Coromines, és destriar quines són les característiques que distingeixen el castellà que es parla a Catalunya del que s'usa als territoris i països hispanòfons. Abans de les immigracions massives de la segona meitat del segle XX, aquest castellà era una llengua segona o, fins i tot en el cas de molts immigrats castellanoparlants natius, un parlar interferit pel català. El castellà que se sentia a Catalunya era, en tot cas, un castellà acatalanat que ben aviat tenyia de paletas, racholas i fins i tot eles velars el parlar d'uns nouvinguts que es barrejaven inevitablement amb la població autòctona i s'hi integraven lingüísticament.

Ara bé, aquest estat de coses fa força dècades que va canviar. A mesura que se succeïen les onades immigratòries i augmentava el pes dels no-catalanoparlants en la demografia del Principat, variava també el perfil dels usuaris del castellà. Tal com han exposat fins a la sacietat les successives enquestes (consulteu si voleu aquest resum), avui als carrers de Catalunya hi ha un elevadíssim nombre de castellanoparlants natius que, en moltíssims casos, tenen un contacte molt reduït o fins i tot nul amb el català, per la qual cosa resulta molt difícil que les seves varietats es vegin influïdes per la llengua pròpia del país. Són faves comptades: si no estan en edat escolar, la vida dels castellanoparlants a Catalunya discorre bàsicament en la seva llengua.

El tema és, doncs, que si hom vol saber com és el català que es parla a Catalunya, crec que hauria de començar per analitzar qui és que parla aquesta llengua amb més o menys assiduïtat, sobretot tenint en compte que, encara que s'hagin bilingüitzat, els catalanoparlants continuen usant assíduament la seva llengua. Alerta, perquè en aquest punt no n'hi ha prou amb les dades de llengua inicial, precisament perquè l'ús de les llengües està fortament condicionat per la llengua, de manera que en termes generals, a Catalunya els castellanoparlants parlen en castellà molt més que els catalanoparlants. Cal, per tant, ponderar el nombre de persones pels usos lingüístics que declaren fer. Això és precisament el que he intentat, partint de les dades de l'EULP 2013, al meu article «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística» que està arribant a les llibreries. No puc fer un resum minuciós de l'article, però sí que us en puc sintetitzar algunes dades i les conclusions més rellevants.

A jutjar per les dades disponibles, la immensa majoria del castellà produït a Catalunya, concretament un 78% del total, el generarien els castellanoparlants inicials, mentre que només un 10% seria produït pels catalanoparlants inicials. Un altre 10% seria produït per al·loglots inicials, és a dir, per gent que de petits van aprendre terceres llengües o combinacions de llengües --normalment fora de Catalunya-- però que usen el castellà com a llengua franca. Finalment, els bilingües aportarien un escàs 2% al total de castellà parlat a Catalunya. D'altra banda, és molt interessant d'assenyalar que la majoria del castellà parlat a Catalunya seria produït per persones nascudes fora del Principat: 33% del total el generarien persones nascudes a la resta de l'Estat, un 12% persones nascudes a Llatinoamèrica, i un 8% més el produirien persones nascudes a països estrangers no hispanòfons.

Totes aquestes dades són aproximades, lògicament, perquè l'estudi es basa en dades declarades, però em semblen d'una lògica aclaparadora: si totes les recerques mostren que els qui més parlen en castellà són precisament els castellanoparlants, sobretot els vinguts d'altres contrades, i si el seu pes demogràfic és tan elevat en el total del país, és lògic que siguin ells qui produeixin més castellà al cap del dia. Ara bé, essent així les coses, em permeto avançar algunes idees:

1. Crec que és erroni equiparar el castellà acatalanat que puguin usar (sobretot) els catalanoparlants amb allò que alguns autors han denominat el castellà de Catalunya. Ras i curt, a principi del segle XXI, el castellà parlat pels catalanoparlants és minoritari en la definició del castellà que es parla al país.
2. Ateses les xifres exposades, trobo poc defensable que la idea que hi ha una única varietat que es pot descriure com el castellà de Catalunya. Per defensar-la caldria argumentar sòlidament:
1. Que hi ha prou trets lingüístics per considerar com una sola varietat diguem-ne geolectal els parlars d'origen andalús usat en barris del cinturó metropolità, el castellà de moltes classes mitjanes d'origen centre i nord-peninusular, el castellà de les elits barceloneses, el caribeny dels milers de dominicans, el porteny d'argentins i uruguaians, el castellà andí de peruans i equatorians... i 
2. Que aquests trets que els uneixen són suficientment significatius per seccionar-los definitivament de les respectives varietats d'origen.
3. Ateses tant la diversitat de varietats existents com el fet que encara avui la majoria del castellà el produeixin nats fora, crec que és com a mínim prematur, i per tant, erroni, parlar del castellà de Catalunya, per dos motius bàsics: perquè genera una falsa idea de varietat geolectal i perquè amaga els veritables elements diferenciadors de totes aquestes varietats, com ara l'origen etnolingüístic, la classe social, el grau d'integració en la societat catalana... Potser sí que en un futur aquestes varietats evolucionaran en un sentit convergent, però ara com ara estan molt lluny d'haver-ho fet.

Potser un exemple ens ajudarà a entendre què vull dir. La hipòtesi del castellà de Catalunya sosté, en el fons, que el castellà de Piqué, el de Busquets, el d'Iniesta, el de Messi i el de Neymar s'identifiquen tots amb una mena de dialecte castellà de Catalunya. A mi, què voleu que us digui, em sembla que la idea té poc fonament i que tots cinc utilitzen unes varietats clarament diferenciades i relacionades essencialment amb els seus llocs d'origen. Això no vol dir que no puguem trobar-hi algun símptoma de convergència incipient. Però d'aquí a confondre'ls en una sola varietat...

  
Referència

Vila, F. Xavier. «¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística». En El español en contacto con las otras lenguas peninsulares, editat per Dolors Poch Olivé, 135-55. Madrid: Iberoamericana-Vervuert, 2016.

Entrevista a "El Nacional" del 10 de setembre

Aquí teniu l'entrevista que em va publicar dissabte passat El Nacional sota el títol "El model socioeconòmic català perjudica la llengua catalana".

Una història amb moltes llengües

La revista Barcelona Metròpolis ha publicat un dossier sobre Barcelona i el multilingüisme que us pot resultar interessant. Us adjunto l'enllaç al monogràfic i a l'article Una història amb moltes llengües que m'hi publiquen. Espero que us agradin.

Sobre el manifest del Grup Koiné

Us adjunto l'article Sobre el manifest del Grup Koiné que avui em publica el diari Ara

El manifest que el Grup Koiné acaba de fer públic palesa que ara mateix a Catalunya hi ha sectors del catalanisme lingüístic que estan com a mínim desorientats. Després de dècades de lluita, són nombroses les veus que expliciten una sensació d’estancament o reculada. Certament, amb tots els matisos que es vulguin, les darreres enquestes no són positives. Limitant-nos a Catalunya, els darrers anys ha crescut el nombre de no-usuaris de la llengua. El català ha perdut terreny en àmbits que havia conquerit i no arriba a entrar en molts altres. S’estén la percepció que la qualitat de la llengua es deteriora. Els discursos triomfalistes, alguns comportaments descurats -posem-hi l’increment de castellà a TV3?-, moltes inaccions en entorns controlables -la llengua a l’ensenyament?- i alguns tacticismes polítics han peixat la desconfiança envers l’administració i els partits.

En aquest context, per a alguns sectors, l’acord de garantir l’oficialitat del castellà i apartar la qüestió lingüística del debat ha estat la gota que ha fet vessar el got. I han decidit expressar-ho per la via del manifest. Un manifest de traç gruixut que fa una anàlisi simplista, maniquea i conspirativa de la realitat en què el problema lingüístic a Catalunya queda reduït a una qüestió ideològica en el sentit de falsa consciència. Una visió en què el “poder”, amb l’ajut d’enquestes manipulades, ha “inoculat” una visió “bilingüista” de la realitat a tota la societat, que ara viu enganyada creient que s’atansa a un edèn de pau i coexistència de llengües. Enfront d’aquest miratge, el manifest pretén aportar la veritat una i simple: el català es mor perquè el bilingüisme el mata. Qualsevol concessió al bilingüisme és letal per necessitat -ho diu “la ciència”- i l’únic camí cap a la salvació passa per l’oficialitat única al nou estat. Només cal que la societat assumeixi aquesta bandera i tema resolt.

O potser no. Perquè com que és poc previsible que l’unilingüisme assoleixi una majoria aclaparadora en un termini raonable de temps, hauria estat bé que el manifest donés alguna pista de com es pot transformar la situació. No n’hi ha prou creient que tens la raó, també va bé que te la reconeguin. I en el camp de la persuasió, el manifest coixeja. De fet, no mostra la més mínima empatia amb els que presumptament hauria de convèncer. Per posar-ne un sol exemple, sembla difícil combinar l’eslògan “El bilingüisme mata” amb la captació de nous parlants que, per definició, voldríem que esdevinguessin... bilingües.

D’altra banda, els pressupòsits del manifest grinyolen. De fet, la sociolingüística no diu pas que per normalitzar una llengua calgui imperativament el monolingüisme oficial. És clar que això sovint ha funcionat. Altres vegades, però, ha resultat contraproduent. Al Regne dels Països Baixos Units, ara fa quasi dos segles, l’intent d’imposar el neerlandès com a llengua oficial única va conduir a la independència de Bèlgica. Molt més ençà, els bengalins van separar-se del Pakistan perquè no acceptaven l’urdú com a única llengua oficial. Macedònia i Kosovo també van intentar sense èxit la via monolingüe. Ah, i algú se’n recorda d’Ucraïna? La reactància emocional, el rebuig contra el que es considera una imposició, és un fenomen àmpliament documentat en sociolingüística, i és bo que els gestors de la cosa pública ho tinguin present.

Per sort, es pot avançar cap a la normalització des del plurilingüisme. L’hebreu modern, l’única llengua ressuscitada, va recuperar-se primer sense ser llengua oficial, tot seguit en un règim de trilingüisme i finalment de doble oficialitat. Quina és, per tant, la clau? Diagnosticar bé i aplicar el tractament adequat. En el nostre cas, el problema no és principalment ideològic, sinó de manca de poder polític, de desequilibris demogràfics i de model econòmic. Per salvar la llengua cal guanyar més capacitat de decisió en aquests àmbits. El tema és: ¿hi ajuda, a aconseguir-ho, el manifest? Sens dubte, posa damunt de la taula el neguit de part del catalanisme lingüístic, i caldria prendre’n nota. Però aquest neguit no hauria de fer confondre els objectius amb els procediments. En societats democràtiques, l’oficialitat única és el resultat d’un amplíssim consens social, no pas el mètode per arribar-hi. Per sort, tampoc no és aquesta l’única via per arribar a la normalitat lingüística.

L'estatus de les llengües a la República Catalana

Potser t'interessarà saber que al darrer número de la revista Els Marges que acaba d'aparèixer s'hi ha publicat l'article "L'estatus de les llengües a la República Catalana. Una breu anàlisi del desenvolupament del debat" en què Montserrat Sendra i F. Xavier Vila

analitzen el debat que s'ha produït a Catalunya en els darrers anys sobre l'estatus de les llengües en una eventual República Catalana independent. L’article comença analitzant com es planteja i com es rep el debat, en descriu els actors principals, n’estudia succintament l’evolució i finalment n'examina breument un dels temes centrals, la conveniència o no d’atorgar el grau de llengua oficial a la llengua castellana en la constitució del nou Estat.
La revista només es troba en paper. Es pot adquirir aquí.

Llengua per unitat

Article publicat el 6 de gener del 2016 al diari Ara.

El moment resulta objectivament idoni. De cara endins, després del 27-S, per fi amplis sectors de la societat espanyola han entès que a Catalunya hi tenen un problema que, en bona part, està associat a una fractura emocional. De cara enfora, el problema catalán ja s’ha internacionalitzat, i els líders mundials reclamen gestos conciliadors a Madrid. Per si no fos prou, les eleccions del 20-D han certificat l’auge d’unes esquerres perifèriques que aposten per un referèndum. És la finestra d’oportunitat perquè l’Espanya plural s’imposi, l’hora de fer una oferta que convenci els catalans que Espanya és també cosa seva. I quin terreny millor per aconseguir-ho que el de la llengua? No sols és simbòlicament molt potent: també resulta més barat que resoldre les balances fiscals o el dèficit d’infraestructures.

Al català, a més, li cal urgentment el suport d’un estat. Diversos estudis recents detecten un seguit de reptes que només poden resoldre’s amb la implicació decidida d’unes institucions estatals. És el cas de la situació en el món judicial. L’informe de política lingüística del 2014 va constatar novament que l’ús del català no sols hi és baixíssim, sinó que continua reduint-se: l’any passat ja només es va arribar a un 12,2% de sentències en català. És també el cas del món audiovisual, on l’oferta de televisió en català va caure ja fa temps per sota del 20% i pot esdevenir residual per culpa dels canals digitals. O el cas de les dificultats d’integrar lingüísticament les poblacions immigrades: el percentatge de persones que mai no diuen ni un mot en català va passar del 14,2% l’any 2003 al 19,5% el 2008, i va pujar al 25% el 2013. Tot això a Catalunya, és clar, perquè a la resta del domini la situació és molt pitjor.

El tracte, doncs, seria simple: llengua per unitat. És l’oferta que van fer els canadencs als quebequesos, i que ha acabat arraconant els secessionistes. Tampoc seria tan difícil. A tall d’inventari, l’oferta podria començar amb un compromís formal de demanar la plena oficialitat del català a Europa, una petició que ara difícilment seria rebutjada per la Unió. Podria continuar per una modificació de la legislació vigent per fer obligatori el domini de les llengües oficials per treballar a l’administració de justícia dels territoris oficialment plurilingües, i una altra per requerir l’etiquetatge comercial en les llengües territorials. A la campanya s’hi podria sumar un manifiesto por nuestras lenguas comunes en què l’Estat i les grans empreses audiovisuals abracessin la necessitat de potenciar la riquesa lingüística d’Espanya i comencessin a posar-ho en pràctica. Això per esmentar només alguns exemples que no demanen canvis constitucionals, perquè si entrem en aquest terreny, el terreny per avançar és immens. ¿Se’n recorden, sense anar més lluny, que a Catalunya saber castellà és un deure i en canvi saber català és una opció personal?

Llengua per unitat. No convenceria tots els independentistes, però podria eixamplar el camp dels indecisos. Tanmateix, tot fa pensar que ni tan sols ara, quan sembla que s’hi juga les garrofes, Espanya no serà capaç de presentar una proposta mínimament atractiva en aquest terreny. De fet, aquest mateix novembre es va publicar un Manifest per l’Espanya plurilingüe que ha estat estrictament ignorat pels sectors unionistes durant la campanya. En terreny de llengües, el màxim que aquests sectors han ofert als electors han estat mesures menors com acceptar l’ús del català al Senat, anunciar l’ensenyament optatiu de les llengües perifèriques a secundària a tot l’Estat o prometre que respectaran el sistema educatiu vigent a Catalunya. Però en la dura realitat, Espanya rebutja fins i tot propostes cosmètiques com incloure el seu nom en les diverses llengües oficials als segells i la moneda i continua treballant per la supremacia del castellà. Sense anar més lluny, aquest octubre mateix, després d’haver arrabassat el tercer múltiplex a la Generalitat per reduir l’oferta en català, l’Estat va concedir tot de nous canals de televisió tornant a vulnerar el principi constitucional de respecte a la pluralitat lingüística als mitjans de comunicació. També des d’aquesta tardor, la nova normativa exigeix demostrar el coneixement del castellà per obtenir la nacionalitat espanyola, una mesura que minoritza encara més el català al seu propi territori. Cap d’aquestes mesures ha estat contestada des de les posicions unionistes més dialogants. I és que, si bé és cert que disposar d’un estat independent no garantirà la supervivència del català, resulta encara més inversemblant imaginar que Espanya pot canviar i esdevenir-li simplement propícia.

Els efectes (quantitatius) de la llei Wert

Convé tenir sempre un ull a sobre del que diu tota la premsa per entendre la realitat sociolingüística del país. I no sols la propera, també la més allunyada ideològicament. Això permet saber que, d'acord amb una enquesta de l'entitat castellanista Asamblea por una escuela bilingüe explicats per El Confidencial Autonòmico, a Catalunya hi hauria 34 centres (privats) que fan ensenyament (parcialment) en castellà, sobretot a l'àrea de Barcelona. De fet, tal com vaig pronosticar fa cert temps (i com ja demostren alguns treballs com aquest), algunes d'aquestes escoles tenen un model lingüístic molt ambigu, perquè si bé segons l'interlocutor es presenten com a escoles majoritàriament en anglès, aquí declaren fer l'ensenyament en castellà. Si jo fos el Ministerio em miraria amb molta calma les peticions, perquè és ben fàcil que li estiguin donant gat religiós per llebre lingüística, o que li vulguin cobrar ensenyament en anglès a preu d'escolarització en castellà. En tot cas, continuo pensant que si hi ha escoles que fan l'ensenyament majoritàriament en llengües altres que el català resulta obvi que els seus alumnes no haurien de tenir reconegut per defecte cap nivell oficial de català, i que és feina de la Generalitat de vetllar per controlar aquest punt. Jo ja he tingut casos de nanos educats en escoles radicades a Catalunya que em reclamaven poder inscriure's en cursos per a estrangers perquè a l'escola havien après alemany, però no pas català. Si aquests nois volen el nivell C, senzillament que s'hi presentin i se'l guanyin, com fa qualsevol altra persona. No es pot repicar i anar a la processó, almenys si no ho demostres fefaentment.

A banda d'aquestes dades, és interessant saber que enguany hi ha hagut només dos casos als quals l'Administració ha confirmat que cobraran per haver dut els fills a escoles en castellà. Veurem si l'any que ve la cosa va més enllà, però ara com ara sembla que els resultats de la llei Wert en aquesta direcció es poden qualificar, com a molt, de magres.

Mà de foc!

Ara que torna la moda de proposar canvis a la normativa perquè si no el català farà la fi del cagaelàstics, i que hi ha tants saberuts que fan passar les seves opinions personals per la veu "de la ciència", aprofito cinc minuts de calma per oferir-vos un ramell de propostes neològiques que he anat sentint els darrers anys en boca de catalanoparlants de menys de 20 anys. Us les ofereixo perquè, posats a defensar solucions innovadores i amb visió de futur, seria lleig que deixéssim la tasca només en mans de gent de més de 40 anys. Les noves generacions tenen tot el dret a dir-hi la seva, no trobeu? Doncs vet aquí la meva tria de formes innovadores amb un innegable arrelament social i una trajectòria que en alguns casos ja és de diverses dècades (allò de "s'ha dit tota la vida", per a molta gent):

1. a ver: marcador discursiu que reemplaça l'arcaïtzant a veure / a vere entre els menors de 30 anys, i que deu ser ja majoritari entre els menors de 15.
2. cul: adj. inv., atractiu, de moda. Etim.: anglès cool.
3. feo/fea: adj., equivalent català modern de l'arcaisme lleig/lletja per a qualsevol infant o adolescent que es tingui un mínim respecte.
4. joder: interj., manlleu estès a partir dels any 90 i avui dia absolutament arrelat en els menors de 50 anys.
5. malo/mala: adj., dolent, de mala qualitat, especialment referit a persones. 
6. malote/a: adj,. de baixa moralitat.
7. mà de foc! o mà de fac! interj, proferida essencialment quan et maten jugant a videojocs violents, però que comença a campar per altres verals. Etim.: anglès mother fuck!
8. o sea: connector que ha substituït antigalles com o sigui. 
9. sudar-la-hi: v. pron., ser-li indiferent. NB.: els adolescents estan convençuts que és recent però jo ja la tinc registrada des dels anys 80
10. zasca: n. masc., moc, miquel. fer un zasca: clavar un moc. Pronuncieu la z interdental, és a dir a la castellana. Ha desplaçat l'antiquat corte.

Reconec que aquestes propostes es basen sobretot en els entorns en què moc, però n'he comprovat la presència més enllà de l'àrea de Barcelona.

Segurament trobareu que les propostes no tenen prou cientificitat, però és que d'això es tracta. I és que en aquest punt em temo que estan més o menys igual de legitimades que la majoria de propostes que veig córrer amunt i avall -per què acceptar loco i no pas feo, per exemple? Total, que només vull avisar. Si s'obre la festa, potser al final hi haurà barra lliure.

PS
Em demana un col·lega si estic en contra de qualsevol modificació de la normativa, i res més lluny del meu ànim. El que passa és que crec que en aquest punt s'ha de ser molt, molt curós: els parlants entenen que hi ha coses correctes i incorrectes, i necessiten poca cosa més que aquesta claredat per anar per la vida. La resta són discussions de filòlegs, i s'han de dirimir en àmbits professionals. Els professionals, en tot cas, els hem de resoldre els nostres dubtes i donar la feina feta de manera senzilla, comprensible i accessible. Si emboliquem els usuaris amb les nostres disquisicions, rèpliques i contrarèpliques només generarem més inseguretat de la que ja hi ha. I francament, això ara sí que no toca.

Les polítiques que ens calen

          Penseu-hi un moment abans de continuar llegint: confiaríeu la fiscalitat del vostre país a un programa que sostingués que el que cal no és pas fer polítiques, sinó transformar la consciència dels rics perquè ajudin voluntàriament els pobres?
          Jo, personalment, no. De fet, diria que no conec cap país modern on les coses funcionin així. Pensant-hi, em vénen al cap països on l'estat recapta molt i països on recapta poc, països on es grava més el rendiment del treball i d'altres on els impostos afecten més el capital. Sé també que hi ha (hagut) països on l'estat és propietari de tots els mitjans de producció i, per tant, en principi no hi pot haver rics, encara que després les castes governamentals sovint usufructen els béns públics com si fossin el seu patrimoni particular i viuen a cos de rei. Però diria que entre els països moderns no n'hi ha cap sense polítiques públiques i on la redistribució de la renda es deixi a la bona voluntat dels poderosos. Segurament perquè la caritat tota sola mai no ha eradicat la desigualtat ni la pobresa?
          Dic tot això perquè no deixa de sorprendre'm que darrerament s'estiguin llançant missatges que s'assemblen poderosament al que encapçala aquest article, però en relació amb la política lingüística. Són missatges  que semblen defensar la inutilitat de les polítiques lingüístiques amb afirmacions com ara «La política ha estat molt eficaç a l'hora de matar llengües, però gens a l'hora de salvar-ne» i que simultàniament apel·len a la bona voluntat dels parlants de les llengües majoritàries per tal de salvar les llengües minoritzades. Potser és que jo no els acabo d'entendre i aleshores me n'excusaria, però si diuen el que jo crec que diuen, aleshores em sembla convenient que aquests missatges, com a mínim, siguin objecte de debat, perquè en un clima de descrèdit de la política, si els donem una pàtina acadèmica, poden arribar a confondre la societat en uns moments en què el que ens cal és claredat i lucidesa. De fet, de confusions sobre el tema ja en comencem a tenir exemples, com en aquesta entrevista, on per sort, davant de la desorientació de l'entrevistador, Vicent Pitarch posa les coses al seu lloc.
          Aclarim doncs els termes de la qüestió. Em sembla indiscutible, sobretot en un estat democràtic, que per modificar substancialment la realitat lingüística d'una societat no n'hi ha prou amb dominar els instruments polítics, sinó que cal construir el consens entorn dels objectius d'aquest canvi. Entre altres coses, perquè si no construeixes aquest consens, a les següents eleccions tens molts números de perdre el poder, tal com esperem que passi, per exemple, amb l'integrista Bauzá a les Balears, encabotat a aplicar un projecte lingüístic minoritari entre els illencs. Idealment, per reeixir en un canvi de gran abast, societat civil i institucions han de treballar en una mateixa direcció. Si no, segurament el canvi no és possible.
          Ara bé, reconèixer les limitacions de les polítiques públiques no equival en absolut a considerar-les inútils per a la recuperació de les llengües minoritzades. La hipòtesi de la inutilitat de les polítiques públiques per a la recuperació d'aquestes llengües es refuta simplement observant la realitat. Hi ha una llarga llista de llengües que, partint des de posicions de feblesa inicials diferents, en algun moment es van recuperar en molta mesura gràcies a les polítiques públiques. Per evocar-ne només unes  quantes, podem esmentar des de l'hebreu modern fins al francès del Quebec, passant per l'estonià, el letó, el lituà, el txec, l'eslovè... La llista seria llarga i podem debatre'n els detalls, però per més que ens discutim, el que és absolutament innegable és que, en algun moment històric, tots aquests idiomes han millorat substancialment les seves perspectives de futur gràcies a mesures aplicades des dels poders públics. Debat tancat, doncs, per refutació de la hipòtesi. Les polítiques sí que poden contribuir significativament a la recuperació d'una llengua minoritzada.
          És obvi que, sobretot en un clima social on s'ha identificat la política amb la corrupció, el lladrocini i l'opressió, la idea de deslligar la llengua de la política pot sonar agradable a moltes orelles,  Però ens agradi o no, en la mesura que la llengua és una realitat intrínsecament social i col·lectiva, de fet no hi ha alternativa: la llengua no pot deslligar-se de la gestió de la vida pública i, per tant, llengua i política aniran indefectiblement unides. Així de senzill. Una altra cosa ben diferent és mirar de despartiditzar la llengua, de manera que la política lingüística sigui un objectiu de país i no un tema de confrontació entre partits, un objectiu difícil però lloable que segurament subscric. Però si de debò volem que el català i, en general, el màxim nombre possible de llengües minoritzades se'n surtin, el que ens cal no és pas renegar de la política, ans al contrari, ens calen polítiques —i per tant, polítics— intel·ligents que, recollint la voluntat popular, aconsegueixin sumar més persones al projecte per tal que, entre tots, es pugui acomplint.