Explica Teun van Dijk, al seu llibre Ideology, que la diferència entre una ideologia i el sentit comú és
que la primera no és compartida per la totalitat de la població, sinó només per
una part, mentre que el sentit comú es caracteritza precisament perquè és una
visió pràcticament universal en una societat determinada. La ideologia, per
tant, està en conflicte amb d’altres maneres d’entendre la realitat, mentre que
el sentit comú regna en totes les llars... fins que una ideologia el posa en
qüestió i, si pot, el degrada a ideologia.
La distinció és molt útil, primer de tot perquè és autònoma de la veracitat o
no de les idees, i en segon lloc perquè ens recorda que l’opinió d’una minoria
pot esdevenir majoritària independentment de si és encertada o no; i a
l’inrevés, ens explica que el parer més generalitzat pot perdre adeptes i passar
a ser simplement una ideologia. En aquest sentit, és bo recordar que, encara
que avui el tinguem com a veritat inqüestionable, l’heliocentrisme, la idea que
la terra gira entorn del sol va ser tan sols un plantejament ideològic com a mínim des de 200 anys
abans de Crist, quan el va postular Aristarc de Samos. Els seus partidaris es
van enfrontar al sentit comú imperant que deia que la terra era el centre de
l’univers, i en van patir les conseqüències de manera dramàtica, amb la
foguera, com Giordano Bruno, o amb l’ostracisme com Galileu, abans d’esdevenir
part del nostre sentit comú.
Enfront del sentit comú, o mentalitat generalitzada, els
catalans hem interioritzat des de fa segles el concepte de
seny, que els valencians denominen
trellat. El
DIEC
el defineix com a “Ponderació mental” i com a “
Sana capacitat
mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.”
Encara que només sigui subtilment, fixeu-vos que mentre el sentit comú posa davant de tot el fet de compartir l’opinió de la
majoria, tenir seny és una activitat més
individual, més reflexiva, que passa per apreciar la realitat i actuar
d’acord amb la pròpia percepció de la justícia. No voldria exagerar els
matisos, però en el fons, el sentit comú demana conformitat al parer de la
majoria, per convenciment o per prudència, mentre que tenir seny demana prendre
decisions individuals ponderant la realitat.
És una dada absolutament innegable que el Procés ha
significat, entre moltes altres coses, que la majoria dels catalans deixi de
compartir el sentit comú dels espanyols pel que fa a l’articulació política
entre Catalunya i Espanya. És tan innegable que una de les peticions més
habituals dels polítics espanyolistes és que els catalans «recuperin
el sentit comú». Potser qui més ho ha repetit és Rajoy, que és un polític que
basa el seu carisma precisament a encarnar el sentit comú espanyol, però també han
comprat el tòpic Arrimadas i moltes altres figures unionistes. De fet, això mateix
és el que pretenen, encara que ho expressin en negatiu, la infinitat
d’individus que afirmen que els catalans estan abduïts, adoctrinats, manipulats... Per a tots ells, hi ha un
sentit comú innegociable, que és el seu, i l’única solució imaginable al conflicte
és que els qui han desertat del sentit comú facin el camí invers i tornin a
adoptar-lo. Per què ho haurien de fer? Bàsicament, perquè és el seu i perquè
ells són majoria en l’únic món que de debò els interessa, que és Espanya.
El tema és que, contràriament al que a molts espanyols els agrada
pensar, l’abandonament del sentit comú espanyol per part de milions de catalans
no és una foguerada emocional sinó una mostra genuïna de seny. La proposta de
divorci amistós és la conseqüència lògica d’haver analitzat la realitat de
manera ponderada i d’haver arribat a la conclusió que l’única manera assenyada
de recompondre la relació amb els veïns és seguir la dita anglesa Good fences make goog neighbours, és a
dir, “Les bones tanques fan els bons veïns”, o si ho preferiu en la llengua
dels castellans, Cada uno en su casa, y
dios en la de todos. Ara mateix,
després d’haver-ho discutit durant anys, és el raciocini el que fa pensar a
milions de catalans que no és gaire assenyat regalar 16.000 milions d’euros
anualment a uns veïns que no són capaços ni de donar-los-en les gràcies; que no
és lògic formar part d’un estat on regna la corrupció i en què trontolla
separació de poders; o que no té ni cap ni peus finançar festes de cost
estratosfèric per a hereuetes de sang blava mentre milers de nens de la seva
edat estan sense llum, sense gas i sense sostre. De fet, tothom sap que si no
fos perquè les amenaces i les garrotades també es tenen en compte en la
ponderació de la realitat, molts dels catalans que diuen “sí, però ai el que
ens poden fer si marxem...” també haurien desertat del sentit comú espanyol, si
no ho fan, senzillament, és perquè tenen por. En tot cas, potser sí que als
independentistes els agrada celebrar la seva posició al carrer de forma festiva
i carregada d’emocions, però el cert és l’abandonament del sentit comú
(espanyol) és, ni més ni menys que l’aplicació, per descomptat ponderada, del
seny.
El fet que la voluntat d’emancipació dels catalans sigui un
resultat del seny, i no una foguerada arrauxada sense trellat, és el que li
dona la seva inqüestionable solidesa. Per més que la direcció del procés cometi errors, el diagnòstic de la
situació és racionalment tan evident —almenys per a ells— que hi ha poc espai
per tornar endarrere i adoptar un sentit comú que només perceben com una
ideologia estrambòtica. Ara bé, per tal d’assolir els seus objectius, és
evident que el procés ha de continuar eixamplant la seva base social i aspirar
a convertir-se en el sentit comú de la gran majoria dels residents a Catalunya.
A tall d’inventari, suggereixo dues idees per aconseguir-ho, una de molt
precisa i una altra que, de fet, és tot un programa d’actuació.
La primera idea, de fàcil aplicació i resultat immediat, és que l’independentisme
disputi obertament la possessió dels termes com sentit comú, seny i similars
en els espais públics. Hauria de ser rutinari que cada vegada que algun
unionista pretén parlar des del «sentit comú», algú li fes notar que la seva
opinió no sols no representa el sentit comú, sinó que és una ideologia
minoritària a Catalunya, que és on toca discutir. Pensem que el fet de saber
que es comparteix una idea generalitzada és un factor molt important a l’hora
de decidir les opcions vitals, sobretot en situació d’incertesa. Convé per
tant, que els qui se senten segurs d’estar en el sentit comú (espanyol) se
sentin qüestionats perquè només expressen un opinió molt discutible.
La segona idea, molt més ambiciosa, és que es llanci
definitivament l’intent d'analitzar de forma adequada els discursos i els marcs
mentals (els famosos frames de
Lakoff) amb què concep la realitat l’electorat unionista que resideix a Catalunya,
sobretot per tal d’entendre quins mecanismes fan que, estan sotmesos a les
mateixes condicions objectives que la resta de ciutadans del país, no
desencadenin els mateixos raonaments que la part majoritària de la societat
catalana. No cal dir que la seva dependència mediàtica dels mitjans del règim
del 78 és crucial, en aquest sentit, però resulta igualment evident que sense
entendre les seves argumentacions l’independentisme no aconseguirà penetrar-hi
i això, sigui com sigui, hauria de ser un objectiu crucial en l’agenda del
procés.
