dijous, 21 d’abril del 2016
Una història amb moltes llengües
La revista Barcelona Metròpolis ha publicat un dossier sobre Barcelona i el multilingüisme que us pot resultar interessant. Us adjunto l'enllaç al monogràfic i a l'article Una història amb moltes llengües que m'hi publiquen. Espero que us agradin.
dissabte, 2 d’abril del 2016
Sobre el manifest del Grup Koiné
Us adjunto l'article Sobre el manifest del Grup Koiné que avui em publica el diari Ara
El manifest que el Grup Koiné acaba de fer públic
palesa que ara mateix a Catalunya hi ha sectors del catalanisme
lingüístic que estan com a mínim desorientats. Després de dècades de
lluita, són nombroses les veus que expliciten una sensació d’estancament
o reculada. Certament, amb tots els matisos que es vulguin, les
darreres enquestes no són positives. Limitant-nos a Catalunya, els
darrers anys ha crescut el nombre de no-usuaris de la llengua. El català
ha perdut terreny en àmbits que havia conquerit i no arriba a entrar en
molts altres. S’estén la percepció que la qualitat de la llengua es
deteriora. Els discursos triomfalistes, alguns comportaments descurats
-posem-hi l’increment de castellà a TV3?-, moltes inaccions en entorns
controlables -la llengua a l’ensenyament?- i alguns tacticismes polítics
han peixat la desconfiança envers l’administració i els partits.
En aquest context, per a alguns sectors, l’acord de garantir
l’oficialitat del castellà i apartar la qüestió lingüística del debat ha
estat la gota que ha fet vessar el got. I han decidit expressar-ho per
la via del manifest. Un manifest de traç gruixut que fa una anàlisi
simplista, maniquea i conspirativa de la realitat en què el problema
lingüístic a Catalunya queda reduït a una qüestió ideològica en el
sentit de falsa consciència. Una visió en què el “poder”, amb l’ajut
d’enquestes manipulades, ha “inoculat” una visió “bilingüista” de la
realitat a tota la societat, que ara viu enganyada creient que s’atansa a
un edèn de pau i coexistència de llengües. Enfront d’aquest miratge, el
manifest pretén aportar la veritat una i simple: el català es mor
perquè el bilingüisme el mata. Qualsevol concessió al bilingüisme és
letal per necessitat -ho diu “la ciència”- i l’únic camí cap a la
salvació passa per l’oficialitat única al nou estat. Només cal que la
societat assumeixi aquesta bandera i tema resolt.
O
potser no. Perquè com que és poc previsible que l’unilingüisme assoleixi
una majoria aclaparadora en un termini raonable de temps, hauria estat
bé que el manifest donés alguna pista de com es pot transformar la
situació. No n’hi ha prou creient que tens la raó, també va bé que te la
reconeguin. I en el camp de la persuasió, el manifest coixeja. De fet,
no mostra la més mínima empatia amb els que presumptament hauria de
convèncer. Per posar-ne un sol exemple, sembla difícil combinar
l’eslògan “El bilingüisme mata” amb la captació de nous parlants que,
per definició, voldríem que esdevinguessin... bilingües.
D’altra banda, els pressupòsits del manifest grinyolen. De fet, la
sociolingüística no diu pas que per normalitzar una llengua calgui
imperativament el monolingüisme oficial. És clar que això sovint ha
funcionat. Altres vegades, però, ha resultat contraproduent. Al Regne
dels Països Baixos Units, ara fa quasi dos segles, l’intent d’imposar el
neerlandès com a llengua oficial única va conduir a la independència de
Bèlgica. Molt més ençà, els bengalins van separar-se del Pakistan
perquè no acceptaven l’urdú com a única llengua oficial. Macedònia i
Kosovo també van intentar sense èxit la via monolingüe. Ah, i algú se’n
recorda d’Ucraïna? La reactància emocional, el rebuig contra el que es
considera una imposició, és un fenomen àmpliament documentat en
sociolingüística, i és bo que els gestors de la cosa pública ho tinguin
present.
Per sort, es pot avançar cap a la
normalització des del plurilingüisme. L’hebreu modern, l’única llengua
ressuscitada, va recuperar-se primer sense ser llengua oficial, tot
seguit en un règim de trilingüisme i finalment de doble oficialitat.
Quina és, per tant, la clau? Diagnosticar bé i aplicar el tractament
adequat. En el nostre cas, el problema no és principalment ideològic,
sinó de manca de poder polític, de desequilibris demogràfics i de model
econòmic. Per salvar la llengua cal guanyar més capacitat de decisió en
aquests àmbits. El tema és: ¿hi ajuda, a aconseguir-ho, el manifest?
Sens dubte, posa damunt de la taula el neguit de part del catalanisme
lingüístic, i caldria prendre’n nota. Però aquest neguit no hauria de
fer confondre els objectius amb els procediments. En societats
democràtiques, l’oficialitat única és el resultat d’un amplíssim consens
social, no pas el mètode per arribar-hi. Per sort, tampoc no és aquesta
l’única via per arribar a la normalitat lingüística.
Etiquetes de comentaris:
castellà,
català,
independència,
Koiné,
oficialitat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)