Serveixen els insults per entendre una ideologia?

Us heu demanat mai per què els constitucionalistes espanyols tenen tanta obsessió per presentar-se com l'única manera assenyada de veure el món? I us heu preguntat per què descriuen l'independentisme de manera obsessiva en termes com ara adoctrinats, dements, forassenyats i altres? L'editorial d'El País em va recordar aquest treball meu en què analitzo els insults com un instrument per reconstruir les bases de la ideologia nacionalista espanyola i que, com que va sortir en el moment àlgid de la pandèmia, no vaig publicitar. Us el recomano. No cal dir que us recomano també el volum sencer.

Per cert, no us perdeu l'anàlisi de l'obituari constitucionalista d'Eduard Punset. Es un text d'antologia.

La jugada de les eleccions

Fa dies que tinc clar que Puigdemont farà allò que sempre ha fet: complir el que havia promès, de la manera que més ens acosti a la independència i amb el menor risc per a tothom. Crec absurdes les acusacions de traïció o de covardia. No cal estendre-s'hi, però ja ha donat prou proves de coratge com perquè algú en dubti ara.
Jo entenc la jugada d'avui de la manera següent:

1. Puigdemont ha arribat on va prometre: les portes de la independència. De fet, l'ha proclamada, només li queda aixecar la suspensió. I pot fer-ho quan vulgui.
2. Ara toca fer eleccions constituents, com estava previst i és de lògica. 
3. Convocant eleccions, Puigdemont aconsegueix diverses coses: 
1. Torna a demostrar qui mana a Catalunya: el PP volia destituir-lo a ell i al Govern, i ja no podran fer-ho perquè estaran en funcions esperant el nou govern sortit de les urnes. 
2. Torna a mostrar-se com la part més dialogant del conflicte.
3. Lliga una mica més els Comuns a la seva causa, perquè estan a favor d'un procés constituent no subordinat a Espanya.
4. Curtcircuita el discurs unionista: fins avui mateix, els líders unionistes (Arrimadas, Albiol, Iceta, etc.) exigien eleccions i deien que els independentistes eren minoria. Doncs bé, ara ens tornarem a comptar... de la manera que els unionistes exigien! Això és especialment important perquè Espanya ha invertir molt d'esforç a fer creure a l'exterior que els independentistes són menys que els partidaris d'Espanya. Encara que jo mateix vaig mostrar al post anterior que és mentida, aquest missatge ha calat  l'exterior. Llegiu sinó l'editorial de Le Monde de fa pocs dies per constatar-ho (per cert, un diari parcialment propietat de Prisa).
5. Deslegitima l'aplicació del 155: a Catalunya tothom sap que l'objectiu és liquidar l'autogovern, però a fora es pensaven que es tractava de poder fer eleccions perquè guanyin "els bons". Ara, per aplicar-lo, el PP ha de dir que el que li interessa de debò és controlar els Mossos i la CCRTV, ni que sigui posposant les eleccions. Sona molt poc democràtic...
4. Crec que Puigdemont dirà que no es presenta a les pròximes eleccions com a candidat. Així compliria les seves promeses (és un polític íntegre) i posaria tota la pressió, fins i tot a ulls dels líders internacionals, en Mariano Rajoy, que quedaria com el màxim responsable en actiu "del lío catalán". El cap de Rajoy  penja d'un fil.
5. Crec que de moment no aixecarà la suspensió de la independència. no hi guanya res, fent-ho. En canvi, té un as a la màniga: si el PP intenta aplicar el 155 i/o posposar les eleccions, aleshores Puigdemont aplicarà l'argument de "l'últim recurs" i aixecarà la suspensió per protegir el poble de Catalunya. Acabo de sentir la portaven del PSOE dient que si hi ha eleccions no cal 155...
6. Espanya pot encara mirar d'il·legalitzar els partits independentistes. Tenint en compte la situació, és la mort definitiva de la democràcia a Espanya. Hi estan disposats, ells i els socis europeus? No ho crec pas.

Conclusions:

1. Si el 155 tira endavant, Puigdemont pot anul·lar la suspensió de la independència de manera encara més legitimada i segurament hi haurà garrotades. Just el que tindríem sense suspensió. Però el gest de Puigdemont facilita que més països acceptin la independència coma últim recurs.
2. Ara mateix, l'unionisme té un problema: com legitima ara el 155, si no hi ha ni parlament ni Puigdemont? Rivera i Sánchez ara sí que voldran liquidar en Rajoy per inútils. Potser forçaran eleccions també a Espanya? En tot cas, caos a ca n'unionista. 
3. L'independentisme ha anat acumulant força electoral. Amb un 40% del cens a favor del sí i l'unionisme demostrant la seva deriva autoritària, crec que pot guanyar unes eleccions amb majoria absoluta. Si no s'ha fet abans, el nou Parlament podrà aixecar la suspensió enmig de la desolació del Govern d'Espanya, que volia eleccions... i les ha perdudes. I ho podrà fer perquè les televisions de tot el món veuran en directe com, en unes eleccions netes (espero), l'independentisme derrota l'unionisme.
4. El gran sacrificat pot ser el PDCAT, perquè aniran sols a les urnes. Serà hora que es refundin. En tot cas, gràcies pels serveis prestats. Les revolucions es mengen els seus protagonistes.

Mirar-se al mirall canadenc / Looking in Canada's mirror

Diumenge passat, l'Ara em va publicar l'article segünet: "Mirar-se al mirall canadenc"

Last Sunday, Ara published me the article (in English): "Looking in Canada’s mirror"

 L’any 1995 els independentistes del Quebec van perdre pels pèls el segon referèndum d’independència. Vint-i-dos anys després, el Canadà celebra els 150 anys de la creació de la federació, el seu sesquicentenari, amb un primer ministre quebequès. El país s’omple de banderoles i de souvenirs amb la fulla d’auró, s’hi celebren actes commemoratius, es publiquen llibres sobre la seva història i als mitjans s’enraona sobre el sentit del país. Avui molts canadencs estan orgullosos d’un país pròsper, democràtic i que funciona. Però què ha passat?

Bona part de la resposta es troba en el canvi de mentalitat en què es van embarcar les elits canadenques dècades enrere, i que ha acabat impregnant la societat. Aquestes elits van entendre que, si volien superar la inestabilitat generada pel no reconeixement de la realitat plurinacional del seu país, calia una transformació. L’estat havia de deixar de ser una eina al servei del supremacisme anglòfon i calia que esdevingués l’instrument que garantís la diversitat lingüística del Canadà. I van posar fil a l’agulla. El procés no ha estat fàcil, però el canvi ha estat substancial. El Canadà ja no és una nació anglòfona amb una minoria francòfona, sinó un estat format per pobles i comunitats diferents que tenen drets inalienables entre els quals hi ha la preservació de la seva llengua i cultura. El país es defineix com a bilingüe (anglès-francès) i multicultural, reconeix explícitament l’existència de la nació quebequesa i accepta l’oficialitat territorial de nombroses llengües de les nacions originàries.

Dues han estat les estratègies lingüístiques per pacificar les tensions canadenques. La primera ha consistit a reconèixer a les províncies, veritables subjectes de la federació, un amplíssim marge de maniobra en terreny lingüístic. Això ha permès, per exemple, que el Quebec tingui des de 1977 una única llengua oficial, el francès, amb reconeixement de drets individuals als anglòfons tradicionals. Al Quebec la primacia del francès es percep arreu: en una administració -també judicial- francesitzada; en un món socioeconòmic en què la llengua pròpia és l’eina habitual de treball, l’etiquetatge i el paisatge comercial, i on resulta impensable que no s’atengui el client francòfon en francès, en persona, per telèfon o per internet; i en espai comunicatiu, on el francès té una presència destacadíssima. Altres províncies han triat règims lingüístics bilingües o unilingües. Però el que resulta fonamental és que, en comparació amb Espanya, on la Constitució s’utilitza per imposar la supremacia del castellà a tot arreu, al Canadà el marge d’actuació territorial és molt més ampli i depèn essencialment de les províncies i els territoris, que en aquest sentit es poden considerar lingüísticament (força) sobirans.

L’altra estratègia desplegada per superar el conflicte lingüístic ha estat convertir l’administració federal en una institució profundament bilingüe, des de la justícia federal, on es poden seguir processos en francès, fins a l’exèrcit, amb unitats francòfones i comandaments bilingües. Aquest bilingüisme federal es fa perceptible ja a l’estranger amb la salutació “ Good morning - Bonjour ” dels treballadors d’Air Canada; als documents d’immigració, impecablement bilingües; o a les finestretes de revisió dels passaports, que recorden -arreu del Canadà!- el dret d’adreçar-se en anglès o francès als funcionaris federals. Un Comissariat de Llengües Oficials supervisa les bones pràctiques en terreny lingüístic. Aquestes polítiques tenen efectes constatables. Al llarg de les darreres dècades, centenars de milers de famílies anglòfones han escolaritzat els seus fills en escoles d’immersió en francès esperonades pels beneficis que té saber francès a l’hora de treballar amb o per a l’estat canadenc. La capital federal, Ottawa, ubicada en territori anglòfon, presumeix tanmateix de bilingüisme fins i tot en la retolació dels carrers i en molts comerços. De fet, la Universitat d’Ottawa és la principal universitat bilingüe del país i enguany celebra el desè aniversari dels programes d’immersió lingüística en francès.

És obvi que Espanya no és el Canadà, i que el model canadenc té molts aspectes perfectibles, sobretot en relació a les nacions originàries. Tanmateix, ara que alguns unionistes rumien quines alternatives podrien oferir per seduir part dels independentistes, l’exemple canadenc evidencia el llarg camí que hauria de recórrer el constitucionalisme si vol fer una proposta amb certa credibilitat. Perquè, mentrestant, sobre el terreny, la seva tropa continua més atenta a escanyar el català als senyals de trànsit, a les escoles o als aeroports que no pas a superar el model d’ España es Castilla y el resto es tierra conquistada.

Llengua per unitat

Article publicat el 6 de gener del 2016 al diari Ara.

El moment resulta objectivament idoni. De cara endins, després del 27-S, per fi amplis sectors de la societat espanyola han entès que a Catalunya hi tenen un problema que, en bona part, està associat a una fractura emocional. De cara enfora, el problema catalán ja s’ha internacionalitzat, i els líders mundials reclamen gestos conciliadors a Madrid. Per si no fos prou, les eleccions del 20-D han certificat l’auge d’unes esquerres perifèriques que aposten per un referèndum. És la finestra d’oportunitat perquè l’Espanya plural s’imposi, l’hora de fer una oferta que convenci els catalans que Espanya és també cosa seva. I quin terreny millor per aconseguir-ho que el de la llengua? No sols és simbòlicament molt potent: també resulta més barat que resoldre les balances fiscals o el dèficit d’infraestructures.

Al català, a més, li cal urgentment el suport d’un estat. Diversos estudis recents detecten un seguit de reptes que només poden resoldre’s amb la implicació decidida d’unes institucions estatals. És el cas de la situació en el món judicial. L’informe de política lingüística del 2014 va constatar novament que l’ús del català no sols hi és baixíssim, sinó que continua reduint-se: l’any passat ja només es va arribar a un 12,2% de sentències en català. És també el cas del món audiovisual, on l’oferta de televisió en català va caure ja fa temps per sota del 20% i pot esdevenir residual per culpa dels canals digitals. O el cas de les dificultats d’integrar lingüísticament les poblacions immigrades: el percentatge de persones que mai no diuen ni un mot en català va passar del 14,2% l’any 2003 al 19,5% el 2008, i va pujar al 25% el 2013. Tot això a Catalunya, és clar, perquè a la resta del domini la situació és molt pitjor.

El tracte, doncs, seria simple: llengua per unitat. És l’oferta que van fer els canadencs als quebequesos, i que ha acabat arraconant els secessionistes. Tampoc seria tan difícil. A tall d’inventari, l’oferta podria començar amb un compromís formal de demanar la plena oficialitat del català a Europa, una petició que ara difícilment seria rebutjada per la Unió. Podria continuar per una modificació de la legislació vigent per fer obligatori el domini de les llengües oficials per treballar a l’administració de justícia dels territoris oficialment plurilingües, i una altra per requerir l’etiquetatge comercial en les llengües territorials. A la campanya s’hi podria sumar un manifiesto por nuestras lenguas comunes en què l’Estat i les grans empreses audiovisuals abracessin la necessitat de potenciar la riquesa lingüística d’Espanya i comencessin a posar-ho en pràctica. Això per esmentar només alguns exemples que no demanen canvis constitucionals, perquè si entrem en aquest terreny, el terreny per avançar és immens. ¿Se’n recorden, sense anar més lluny, que a Catalunya saber castellà és un deure i en canvi saber català és una opció personal?

Llengua per unitat. No convenceria tots els independentistes, però podria eixamplar el camp dels indecisos. Tanmateix, tot fa pensar que ni tan sols ara, quan sembla que s’hi juga les garrofes, Espanya no serà capaç de presentar una proposta mínimament atractiva en aquest terreny. De fet, aquest mateix novembre es va publicar un Manifest per l’Espanya plurilingüe que ha estat estrictament ignorat pels sectors unionistes durant la campanya. En terreny de llengües, el màxim que aquests sectors han ofert als electors han estat mesures menors com acceptar l’ús del català al Senat, anunciar l’ensenyament optatiu de les llengües perifèriques a secundària a tot l’Estat o prometre que respectaran el sistema educatiu vigent a Catalunya. Però en la dura realitat, Espanya rebutja fins i tot propostes cosmètiques com incloure el seu nom en les diverses llengües oficials als segells i la moneda i continua treballant per la supremacia del castellà. Sense anar més lluny, aquest octubre mateix, després d’haver arrabassat el tercer múltiplex a la Generalitat per reduir l’oferta en català, l’Estat va concedir tot de nous canals de televisió tornant a vulnerar el principi constitucional de respecte a la pluralitat lingüística als mitjans de comunicació. També des d’aquesta tardor, la nova normativa exigeix demostrar el coneixement del castellà per obtenir la nacionalitat espanyola, una mesura que minoritza encara més el català al seu propi territori. Cap d’aquestes mesures ha estat contestada des de les posicions unionistes més dialogants. I és que, si bé és cert que disposar d’un estat independent no garantirà la supervivència del català, resulta encara més inversemblant imaginar que Espanya pot canviar i esdevenir-li simplement propícia.

El referèndum i el restaurant

Com que segur us hi heu trobat més d’una vegada, es possible que no us descobreixi res de nou. O potser sí. Penseu en la darrera vegada que vau quedar tota una colla i vau decidir d’anar a sopar. És possible que algú tingués una proposta imbatible i que tots hi accedíssiu de seguida sense cap més problema. Potser les propostes van ser dues, i aleshores vau haver de discutir i decantar-vos bé per l’una, bé per l’altra. Però si hi va haver més de dues propostes, què vau fer? El més probable és cadascú argumentés la seva proposta, en discutíssiu els avantatges respectius i finalment, si l’acord no sortia espontàniament, acabéssiu votant. I on vau anar? Doncs en principi al restaurant que va guanyar, és a dir, al que treure més vots, encara que no l’haguéssiu triat per majoria absoluta, per la senzilla raó que, si no hi anàveu, us hauríeu quedat sense sopar. És clar que un cop vistos els resultats potser alguns van proposar aliances entre les opcions perdedores, van suggerir noves propostes, van demanar noves votacions amb condicions diferents o fins i tot van amenaça d’anar-se’n a casa. Però el que és irrefutable és que, en primera instància, davant de diverses opcions, la fórmula guanyadora era la que havia tret més vots encara que no hagués estat per majoria absoluta. O com podia ser altrament?

L’exemple del restaurant és il·lustratiu perquè ens permet entendre com s’actua racionalment i ens ajuda a pensar de manera autònoma enmig de les tempestes propagandístiques. Tal com era de preveure, un cop sabuts els resultats, estem assistint a una ferotge batalla dialèctica per tal d’imposar una lectura de les eleccions al del 27S al Parlament de Catalunya. La premsa unionista, que tant han negat el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, s’aferra ara desesperadament a la interpretació que els resultats d’ahir només es poden llegir en clau plebiscitària —la majoria absoluta d’escons no els sembla gaire rellevant— i miren de fer martellejar un i altre cop la idea que una majoria de catalans ha votat no a la independència.

«Cataluña vota «no» a Mas y «sí» a la unidad de España» titula literalment l’ABC en portada, i ho rebla afirmant: « El 52% de los electores dicen «no» a la independencia en unos comicios en los que la lista conjunta de Mas y Junqueras pierde nueve escaños respecto a 2012. Necesitará el apoyo de la CUP, pero, con solo el 39% de los votos, se considera «legitimada» para «seguir adelante» con la secesión.» Fixeu-vos que en tots dos casos fa servir unes cometes com si ahir els electors haguessin pogut triar unes paperetes amb aquests dos mots.

El País, sempre una mica més palatí que el seu homòleg conservador, titula «Los independentistas no lograron el 50% de votos para su plebiscito», donant a entendre que els no independentistes sí que l’han assolit, i parla de «fracàs plebiscitari» al seu editorial. De passada, i com que també cal donar sortida a la mala bava acumulada,  permet que un articulista més hooliganesc es despatxi amb un simpàtic: «La red de propaganda de Mas encubre el fracaso independentista». (la negreta és nostra)

Finalment, i per no fer-me pesat, El Mundo proposa una lectura similar i remarca que el sobiranisme només arriba a «poc més del 47%». Presentant les dades així,  el diari suggereix que el no-sobiranisme assoleix quasi un 53%, tot i que no assoleix la barroeria de l’ABC i no s’atreveix a posar-ho en portada.

Si heu arribat fins aquí suposo que ja us haureu adonat que el que la premsa de Madrid està fent és no sols convertir les eleccions d’ahir en un referèndum —però que no eren unes autonòmiques normaletes?— sinó fins i tot definir-ne la pregunta i establir-ne les opcions de resposta. Amb els seus titulars i les seves anàlisis, la metròpoli intenta fer creure —creure’s?—que ahir a Catalunya es va celebrar un referèndum en què hi havia dues butlletes, una amb el sí i l’altra amb el no, i convèncer els seus lectors que la butlleta del sí va treure menys vots que la butlleta del no. Ara bé, malauradament, aquestes butlletes no van existir mai. Per tant, si volem ser honestos ens hem d’atenir als programes que es presentaven, i el màxim que es pot afirmar és que ahir hi havia tres grans blocs: el bloc dels qui proposaven engegar immediatament el procés d’independència, format per JxS i les CUP. Un segon bloc que es negava en rodó a parlar de la possibilitat d’independència, englobat per C’s, PP i PSC. I finalment, un bloc que va defugir definir-se en aquests termes i que orbitava entorn de CSQP i, d’alguna manera, UDC. Són gent que, com Lluís Rabell, afirmava: “No sé què votaria en una declaració nominal d’independència.” (ElCrític 2/09/2015). Segur que podem fer més matisos, però jo no veig manera humana de reduir aquestes tres opcions a dues sense faltar a la veritat.

En altres paraules, ahir es van celebrar unes eleccions que d’entrada haurien de mesurar-se en termes propis d’unes eleccions, és a dir, sobre la base dels escons. Però si algú les vol mesurar en forma plebiscitària, no pot fer-ho en termes dicotòmics, perquè les respostes no ho eren pas, de binàries. L’única manera de fer-ho bé és partint de la base que hi havia tres grans opcions: la d’engegar el procés d’independència, la de convocar un referèndum, i la d’oblidar la idea d’independència. I el resultats són clars, per no dir demolidors: 48% per la independència, 11% pel referèndum i 39% per l’statu quo. Una altra cosa és que ara, a la vista dels resultats, els uns i els altres pensin que els convenen aliances estratègiques perquè no es troben prou forts per dur a termes els seus respectius projectes. Però això ja no és anàlisi del discurs polític sinó, en tot cas, prospectiva.

Les fractures del procés

“Romeva: 68 diputados bastan para la independencia. No. Ni 130. Para someter y destruir a España debes estar dispuesto a matar y morir ¿Lo estás?” 11:59 - 14 sep 2015  Tweet de l’opinador espanyolista Hermann Tertsch a Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, després de la seva conferència a Madrid Font: ElPlural

De tant sentir els opinadors nacionalistes (espanyols) parlar de la fractura de Catalunya, potser ens ha passat per alt que la veritable fractura que s’està produint no és en la societat catalana, sinó en el si de l’espanyola. En això, les dades disponibles no enganyen. És fàcil comprovar que la societat catalana no s’està esquinçant. Al contrari, totes les enquestes constaten que segueix essent un contínuum nacional entre aquells que senten únicament catalans i aquells —poquets, tot s’ha de dir—que es declaren només espanyols. Entre els dos pols continua havent-hi un gruix importantíssim de persones amb adscripció catalana i espanyola simultània, amb més o menys decantament cap a una banda segons el cas. Aquest paisatge, fill de l’encaix progressiu de les successives immigracions hispàniques en una societat receptora força mestissa, no s’ha transformat pas de sobte en un bloc de catalans vs. espanyols, i res no fa pensar que això hagi d’esdevenir-se de manera imminent. En aquest sentit íntim de vinculació nacional, la societat catalana no s’està fracturant en absolut. De fet, si l’independentisme ha avançat aquests darrers anys és perquè ha anat seduint un bon nombre de persones que se senten emocionalment espanyoles i catalanes i que estan fins al capdamunt de les atzagaiades mesetàries. Un independentisme instrumental que en bona mesura impedeix les fractures que pronosticava —o hauríem de dir que les anhelava?— el senyor José maria Aznar.

Ara bé, posats a parlar de fractures, estem segurs que no se n’està produint cap en el si de la societat espanyola? És possible que m’equivoqui, perquè en realitat jutjo des de la distància mental i emocional una societat, l’espanyola, complexa i en el fons ben allunyada de la catalana, però diria que si més no en l’opinió publicada sí que es detecten nombrosos indicis de dues fractura de caire emocional que van fent cada vegada més irreversibles les conseqüències del procés sobiranista.

La primera de les fractures —que més aviat sembla l’aflorament d’una falla preexistent mai suturada— és el que es detecta entre la intel·lectualitat espanyola i els seus  iguals catalans. El procés d’emancipació nacional català està posant de relleu que la distància cognitiva i afectiva entre els intel·lectuals de matriu castellana i els de matriu catalana era molt més àmplia del que uns i altres estaven disposats a admetre fins fa poc, i fa palès que allà on semblava haver-hi col·leguisme i fraternitat en realitat hi havia un món de discrepàncies que tothom mirava de no trepitjar per mor dels interessos mutus, però que, posats a parlar clar, són difícils d’amagar. En aquest sentit, constatar l’excepcionalitat de veus com les de Palinuro en el panorama espanyol fa encara més clamorosa la manca de complicitat envers el dret a decidir entre els seus compatriotes, i permeten comprendre que les paraules de Santos Juliá i Antonio Elorza contra Josep Fontana no són més que l’enèsima demostració que la distància emocional que fins ara passava desapercebuda està esdevenint impossible d’amagar. La tensió, per dir-ho així, està tibant les costures d’un vestit, l’espanyol, que més que cosit sembla que només estava embastat.

De tota manera, diria que l’aflorament de les costures entre hispanocastellans i catalans no és la principal fractura que s’està produint en la societat espanyola com a resultat del Procés Català. L’esquerda principal que, aquesta sí, és fruit directe d’aquest procés, és la que està migpartint la imatge íntima que tenen molts espanyols d’ells mateixos. Mirem d’entendre’ls una mica. La intel·liguèntsia espanyola s’ha passat les quatre darreres dècades bastint un relat del seu país com una societat moderna i desenvolupada que ha deixat enrere l’Espanya negra i s’ha alliberat del llast militarista i dictatorial, un país pròsper i estable, orgullós d’ell mateix i alhora capdavanter en el reconeixement de la seva pluralitat interna. En aquesta empresa va ser cabdal l’aportació de la lluita discursiva contra el terrorisme d’ETA perquè va permetre construir un relat de bons i dolents en què Espanya era per definició el bàndol dels bons, mentre que el mal —la violència, el xantatge, l’assassinat—era patrimoni bàsicament de l’anti-Espanya. El discurs va funcionar, i de fet ha quallat en amplíssimes capes de la població, fins al punt que és raonable pensar que —afortunadament— avui dia bona part de la societat espanyola rebutja la violència com a forma de resoldre els problemes polítics.

Doncs vet aquí que en aquests moments, enmig d’una crisi econòmica i institucional de proporcions bíbliques que ha posat de manifest moltes de les insuficiències de l’Estat espanyol, a Espanya li ha esclatat entre les mans un conflicte que té la rara virtut de trasbalsar profundament el relat fundacional espanyol contemporani. Perquè si una cosa està fent el procés català és qüestionar un bon nombre d’axiomes fonamentals d’allò que en podríem dir el sentit comú espanyol, aquella entitat fantasmagòrica a la qual apel·la Mariano Rajoy cada vegada que obre la boca. Amb la seva actuació cívica, serena i constant, l’independentisme català està erosionant dia a dia i per la força dels fets la convicció que això que denominen Espanya es fonamenta en un gran acord cívic unànimement compartit per la gent decent del país. Ho fa de manera pacífica, en un règim democràtic i sense coaccions apreciables, en clara minoria pel que fa als mitjans de comunicació i, el que és encara pitjor, ho fa amb un somriure a la boca i sense insults ni exabruptes. Precisament per això és demolidor. La veritable fractura que genera el procés català a Espanya és que està confrontant els espanyols amb la possibilitat d’haver d’assumir el paper de dolents i haver d’usar la força per negar la democràcia. De manera més o menys inconscient, bona part de la societat espanyola es regira intranquil·la davant del fantasma d’haver d’imposar per la força la seva opció als qui, simultàniament, voldrien concebre com a compatriotes. D’aquí el pànic als referèndums, d’aquí la seva obsessió per trobar indicis de manipulació o d’adoctrinament als llocs més inversemblants. D’aquí la fixació per identificar el sobiranisme amb el mal absolut que es el nazisme. D’aquí també el mal humor, els exabruptes i els insults que, infringint la lògica més elemental del debat democràtic entre idees contraposades, prodiguen una vegada i una altra contra el sobiranisme els adalils del nacionalisme espanyol com Vargas Llosa o Arcadi Espada. Perquè no és que el procés català estigui fracturant la societat catalana, sinó que està esquerdat el miratge espanyol i, al pas que anem, és molt probable que li acabi trencant l’ànima. I això, a diferència d’una simple secessió territorial, resulta molt difícil de guarir.

Em temo que és la llengua, amics sociòlegs...

Aquesta setmana s'han fet públics dos estudis contradictoris sobre la societat catalana, el del CEO i el de l'ICPS de la UAB. Tots dos ofereixen dades similars en alguns punts, com ara l'avenç espectacular de Podemos/Podem a Catalunya, que sembla haver esdevingut el successor del PSC (PSC-PSOE) a les eleccions espanyoles. Però també divergeixen en força aspectes, especialment en un punt crucial: segons l'enquesta del CEO, ara com ara hi hauria un empat tècnic entre independentistes i unionistes, mentre que segons l'ICPS els independentistes guanyarien per 49,9% enfront del 27% d'unionistes. Segons el CEO, a més, l'independentisme hauria caigut nou punts des del darrer estudi, mentre que per a l'ICESP encara hauria augmentat. Com pot ser?

De manera general, els observadors més partidistes tenen tendència a atribuir les diferències entre enquestes a la voluntat d'afavorir determinats resultats a obscures maniobres en què els resultats estarien determinats per la voluntat d'influir en l'opinió del públic. Déu nos en guard de dir que aquest fenomen no es produeix mai. Però em temo que en el nostre cas, les divergències entre resultats tot sovint es deuen a una altre factor, més aviat tècnic, que llasta la demoscòpica catalana des de fa dècades. Em refereixo als plantejaments alingües dels nostres especialistes.

M'explico. A l'hora de fer una enquesta, als països nacionalment homogenis s'utilitzen una sèrie de variables com el sexe, l'edat o la grandària del lloc de residència que solen permeten d'acostar-se força bé a l'objectiu d'entendre com funciona el país. Malauradament, quan parlem de societats nacionalment complexes com la nostra, aquestes variables no són suficients, perquè la identificació lingüístico-nacional és determinat per entendre un munt de coses, com ara l'orientació electoral. Vaja, suposo que no descobrim pas la lluna si diem que els votants de CiU i ERC són majoritàriament diferents, en termes lingüístics, que els del PSC(PSC-PSOE) i els del PP. Doncs bé, digueu-me fanàtic de la meva disciplina, però a mi em sembla obvi que, per entendre fenòmens com el comportament electoral del país cal partir d'una mostra raonablement acurada també des del punt de vista lingüístic. I aquí ve el problema.

Resulta que les facultats de ciències socials catalanes no imparteixen pràcticament mai docència de sociologia, demolingüística de la llengua o politologia lingüística. En aquestes facultats s'hi imparteix sociologia de la religió, del gènere, antropologia cultural, tot el que vulgueu, però no pas sociologia de la llengua. La llengua, per als filòlegs, sembla que pensin. En aquest sentit, són, com vaig analitzar en aquest article, alingües. a mi sempre m'ha semblat fascinant: és com si els sociòlegs americans decidissin prescindir d'allò que en diuen la raça per entendre la societat estat-unidenca. Oi que sona poc assenyat? Doncs això mateix ens passa aquí, em temo. Lògicament, els sociòlegs, els demògrafs i els politòlegs que surten a treballar amb una formació sociolingüística ínfima, dissenyen estudis en què aquesta variable té com a molt un tractament com a molt marginal. I això, en un país com Catalunya, es paga.

Fa uns anys vaig encarregar al sociòleg Rafael Castelló que fes una exploració d'una sèrie d'enquestes fetes pel CIS al País Valencià per veure si podíem usar-les per fer un seguiment de l'evolució lingüística al sud del domini. El resultat va ser decebedor. Resulta que com que els savis del CIS tractaven el País Valencià com si fos lingüísticament uniforme, les seves mostres de vegades incloïen més valencianoparlants i d'altres n'incloïen molts menys, fins al punt que resultava molt dfícil, si no imposible, de fer una evolució de la societat del País Valencià seguint aquell munt d'enquestes. Aquesta mancança també tenia, entre d'altres, repercussions electorals, però els autors no semblaven haver-ho percebut. Quin gavadal de diners públics llençats per la finestra!

Fa pocs dies que Jordi Muñoz ja ha fet notar que per entendre adequadament les dades del CEO cal tenir present que aquests treballs fins ara incloïen una mostra de catalanoparlants superior a la real. El darrer treball s'acosta més a les proporcions dels votants que no pas els anteriors, d'on es deduiria que ara les seves dades són més precises -i, per cert, el suport a la independència no hauria minvat, ans al contrari. Pel que fa al treball de l'ICPS, no he vist cap anàlisi similar i no disposem de les dades de primera llengua, però un cop d'ull a les dades del seu treball de l'any 2013 permet sospitar que deu sobrevalorar el nombre de catalanoparlants. La mostra d'aquell any tenia un 43% d'habitants de llars catalanoparlants, un 46,9% de llars castellanoparlants, un 6,6% d'informants de llars bilingües i un 4,5% de persones que vivien en llars on habitualment es parlaven altres llengües.  Si ens limitem a les persones amb nacionalitat espanyola -els únics que previsiblement podrien votar- resulta que els percentatges són de 51,8% de llars catalanes i 41% de llars castellanes, a les quals caldria afegir un 2,5% sobre el total de votants de llars castellanoparlants amb doble nacionalitat. Doncs bé, suposo que dient que segons la darrera Enquesta  sobre els Usos Lingüístics EULP 2013 a Catalunya hi hauria un 10% de gent que no parla cap llengua a casa perquè viu sola, un 28,7% que hi parla més aviat català, un 44,7% que hi parla més aviat castellà i un 7,2% que hi parla més o menys igual totes dues llengües no caldrà que m'estengui gaire més en els problemes de representativitat (sociolingüística, si més no) de la mostra.

Acabo. El ball de dades d'aquests dos dies ens ensenya dues coses, a gent diferent. La primera, que l'independentisme té un feinada enorme per davant si vol acabar de consolidar-se com a força majoritària - i que els partidaris de la unió amb Espanya no arriben al 50%, tot sigui dit de passada. I la segona, que potser ja comença a ser hora que els nostres científics socials comencin a aprofitar la molt bona feina que s'ha fet durant les darreres dècades en demolingüística. Més que res, en benefici de tots plegats. Ells inclosos.

L'interès inconfessable dels catalans

Publicat el 7/XII/2014 a El Punt - Avui

          Un dels llocs comuns més desafortunats del supremacisme castellà és aquell que afirma que la defensa del català és en realitat una argúcia dels autòctons per reservar-se per a ells els llocs de treball més atractius i excloure'n “els altres espanyols”.
          El tòpic és mesquí, perquè si alguna cosa ha caracteritzat la defensa de la llengua és el desinterès amb què milers de persones s'han sacrificat per un objectiu que no els produïa cap benefici material. És fal·laç, perquè, com és fàcilment demostrable, Catalunya sovint ha instal·lat al capdavant de les seves més altes institucions –des de la presidència de la Generalitat fins a la del Barça, passant per la direcció de les institucions empresarials, de les sindicals, etc.– persones nascudes fora del país. I és que les llengües s'aprenen, i els espanyols tenen la mateixa capacitat biològica per aprendre llengües que tothom..., si en tenen ganes. El tòpic també és pervers, perquè suggereix que a Catalunya es viu una situació de discriminació racial acusada quan, segons el recent estudi Créixer a Espanya, dirigit per un equip no català que usa dades de Madrid i Barcelona, “les dades [a les dues ciutats] posen de manifest que les percepcions de discriminació entre els fills dels immigrants són ben escasses. A l'edat mitjana de 18 anys, només el 5% de la mostra declarava haver sofert alguna discriminació «sovint o molt sovint».” (Aparicio i Portes 2014: 191). I, finalment, el tòpic és profundament absurd, perquè qui afirma que el català es protegeix només per interessos egoistes hauria d'afirmar, tot seguit, que el blindatge constitucional del castellà, molt més contundent que el del català, és l'acte suprem d'egoisme del règim lingüístic espanyol i, per tant, hauria exigir-ne immediatament l'abolició.
          Malauradament, el tòpic de l'interès inconfessable té profundes arrels en el sentit comú espanyol més enllà de les tribunes polítiques, i per això sol tenir acollida fins i tot més enllà de la caverna. D'una banda, aquest tòpic es fonamenta en l'estereotip racista àmpliament difós per les Espanyes que atribueix als catalans un egoisme desmesurat –se lo quedan todo– i una avarícia sense límits d'arrels probablement antisemites en què el català adopta el paper del jueu expulsat el 1492. D'altra banda, quan es projecta sobre la necessitat de saber català per treballar a l'administració catalana, el tòpic entronca directament amb aquella idea tan espanyola segons la qual la feina de funcionari és un lloc de treball segur al qual tothom hauria de poder aspirar, més que no pas un servei a la societat. Una concepció patrimonial de les institucions de la qual es deriven tant la figura de l'opositor professional com l'expressió certament curiosa oferta de empleo público amb què l'administració fa saber la seva necessitat de cobrir unes places específiques de servidor públic.
          Totes aquestes consideracions vénen al cas perquè, enmig del procés d'emancipació nacional, es tornen a alçar veus que reprenen el tòpic de l'interès inconfessable per recriminar als espanyols nacionalment més tebis: “Ho veieu? La introducció del català només va ser una argúcia per evitar que els (bons) espanyols poguessin venir a Catalunya. Si hi hagués molts més mestres, molts més professors, molts més metges vinguts de fora, els separatistes no ho tindrien tan senzill!” Concedim, perquè sembla raonable, que si tots els parlamentaris i tots els funcionaris públics de Catalunya fossin nascuts fora del país, el procés seria molt més complicat. Ara bé, és curiós que els seus propagadors no s'adonin de la conseqüència, devastadora per als seus fins, d'aquest argument: si l'única via que té Espanya per evitar la independència de Catalunya és fer que s'hi traslladin contínuament milers de persones, no deu ser que Espanya té algun problema amb els catalans? Tan poc atractiva és l'opció unionista que necessitaria actuar com fa la Xina al Tibet, fomentant-hi l'arribada de ciutadans lleials per tal d'ofegar els autòctons, quasi per definició desafectos? Potser va sent hora que, en comptes d'empescar-se teories conspiratòries, els unionistes comencin a demanar-se honestament què ha fet malament el projecte nacional espanyol perquè tants i tants catalans d'adopció i tants fills de la immigració decideixin dir, calmadament, “adéu, Espanya”.

El castellà i la independència (2)

Al maig va tornar a saltar l'espurna del debat: continuo, doncs, la recopilació d'articles

27/05/2013 Josep Bargalló: "Model cultural i lingüístic en una Catalunya independent", Blog de Josep Bargalló

20/05/2013 David Miró "Entre Pla i Alzamora", Diari Ara

17/05/2013 Sebastià Alzamora. "En Wert i jo", Diari Ara
16/05/2013 Albert Pla Nualart: "Plenament cooficial?," Diari Ara
15/05/2013: Mascarell donaria “rang d’oficialitat” al castellà en una Catalunya independent, El Debat.cat. 
15/05/2013: "Enquesta al diari Ara", Diari Ara

14/05/2013 Isaac Salvatierra: El castellà, oficial a la Catalunya independent? Veus a favor i en contra

14/05/2013: Sebastià Alzamora: "Una altra nota sobre el castellà cooficial", Diari Ara
13/05/2013 Vicent Partal: "La meua proposta: cap llengua oficial" Vilaweb
13/05/2013: Sebastià Alzamora: "Constantino Romero i Muriel Casals", Diari Ara
12/05/2013 Muriel Casals: català, única llengua oficial, notícia a Vilaweb

13/04/2013: Sebastià Alzamora. "Nosaltres no som tontos", Diari Ara

Aquest octubre ha tornat a saltar el debat entorn de la posició del castellà en una futura Catalunya independent. La primera part del debat, entre els mesos de gener i de maig, la teniu recollida aquí. Els articles de la tardor els podeu consultar tot seguit:

15/02/2013 Carme Junyent: "Les llengües de la Catalunya independent", SomAnoia
5/02/2013 Taula rodona UPF: Aspectes històrico-culturals de la independència de Catalunya (2a. part)

1/02/2013 La Mitall: Règim lingüístic de la Catalunya independent (2), Ca la Mitall
31/01/2013 La Mitall: Règim lingüístic de la Catalunya independent (1), Ca la Mitall
20/12/2012 David Vila: "I si no parlem d'oficialitat?", Directa
15/11/2012 Miquel Strubell: "Escoltem els sociolingüistes", El Periódico
12/11/2012 Josep Guia: "El català perifèric", Avui
09/11/2012 Pau Vidal: "Castellanocatalanoparlants" Vilaweb
08/11/2012: Llengua nacional: "El català, única llengua oficial del futur estat català independent", Manifest
04/11/2012 Jaume Ortí "Potser que em passi al castellà" Blog Temps d'incertesa (com tots)
04/11/2012 Jaume Corbera "La llengua oficial és un senyal d'indentitat de l'estat",  L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 4 de novembre de 2012. Enllaç a Blog El do de la paraula03/11/2012 Luís de Yzaguirre "Les llengües de la República catalana", Vilaweb
02/11/2012 Francesc Puigpelat "El gir copernicà respecte al castellà", Nació digital
31/10/2012 F. Xavier Vila: Després de la independència: (2) l'estatus jurídico-polític.
30/10/2012 F. Xavier Vila: Després de la independència: (1) l'evolució sociolingüística.

29/10/2012: Joan Lladonet. "Programar el castellà com a llengua cooficial, greu error de Convergència",  Indirecte!cat
27/10/2012:  Juan Carlos Moreno Cabrera: "Seria un gran error que el castellà fos oficial enuna Catalunya independent", Ara
27/10/2012?: Grup de treball sobre la gestió del català en el marc d'una Catalunya independent: "Raons de ser d'un full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent"

24/1/2012: Jaume Clotet: "Letònia i llengua catalana", El Punt - Avui
20/10/2012 Elvira Riera "Llengua oficial, llengua pròpia i llengua comuna", Ara
18/10/2012 Ara Barcelona "El castellà, llengua oficial a la Catalunya independent? Només Solidaritat s'hi oposa", Ara
18/10/2012 Bernat Ferrer: "Un castellà independent d'Espanya", Nació digital.cat
18/10/2012 Pau Vidal: "Llengua oficial: un conflicte?", Vilaweb
16/10/2012 Joan Pujolar: "En castellà, please", Blocs Vilaweb
16/10/2012 Salvador Cardús: "Sant tornem-hi", Ara
12/10/2012 Jordi Barbeta. "Entrevista a Artur Mas"
12/10/2012: Josep Cassany: Entrevista a Josep Murgades "Que la prudència no ens faci traïdors", Vilaweb
11/10/2012 Pere Mayans "Junqueras, Voltas, Duarte... Voleu dir que no us precipiteu?", El pols de la llengua als Països Catalans
10/10/2012 Jaume Clotet: "L'Estat català i la llengua castellana", El Singular digital
10/10/2012 Bernat Joan "Oficialitat asimètrica". Vilaweb
10/10/2012 Miquel Strubell "Seria irònic que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial", Vilaweb
9/10/2012  Notícies "La cooficialitat de l'espanyol, un perill per al català", Vilaweb
9/10/2012 Vicent Partal: "La Catalunya ucraïnesa. un perill", Editorial, Vilaweb
9/10/2012 Gabriel Bibiloni: "Construir un estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu", Blog
8/10/2012"Oriol Junqueras: A la Catalunya independent, el castellà serà oficial"", Ara
8/10/2012 Oriol Junqueras: "El castellà i la República catalana", El Periódico
8/10/2012 Salvador Cot: "Despolititzem el castellà", Nació Digital.
8/10/2012 Roger Maiol: "Independentismo en castellano", El País.
08/10/2011 Carles Palau "La llengua l'endemà de la independència", El Singular Digital
07/10/2012 Quico Sallés Neix "Independentistas en castellano", Nació Digital.

Alguns articles anteriors que he anat trobant i no puc posar al post previ:
 09/03/2012 Vicent Partal "Independents, per a què?", Vilaweb

NB: en aquesta llista només s'hi inclouen articles de reflexió. Per consultar notícies i declaracions relacionades amb el tema podeu servir-vos d'aquest recull elaborat pel Servei de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de catalunya.