Nou Informe sobre la situació de la llengua

La Xarxa CRUSCAT acaba de presentar el VII Informe sobre la llengua catalana (2013), que argumenta:

"L’any 2012, en el marc d’una ofensiva general contra l’estatus normatiu de la llengua catalana, les autonomies en què el Partit Popular va recuperar l’hegemonia ―l’Aragó i les Illes Balears― «van iniciar una croada contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització lingüística de la llengua catalana». Al País Valencià, la continuïtat en el poder d’aquest partit polític «va fer rutinària una política lingüística que ha estat molt perjudicial per a la vitalitat i l’ús de la llengua». Arribats al 2013, al bell mig de les legislatures iniciades el 2011, «la consolidació de les noves orientacions ideològiques en relació amb el paper de la llengua catalana en el seu territori històric fa evident una involució sense precedents».
Ho conclou el VII Informe sobre la llengua catalana (2013), que s’ha presentat aquest migdia en una conferència de premsa a l’Institut d’Estudis Catalans. L’Informe, que es pot consultar en aquest enllaç, analitza la situació del català en els diferents territoris i el context social, jurídic i polític que afecta la llengua. En la conferència de premsa han intervingut Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Oriol Sagarra, membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural; Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua, i Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT i coordinador de l’Informe, que han exposat les conclusions de l’estudi.

L’educació, focus de l’atac al català
Segons l’Informe, la gestió lingüística del món educatiu ha estat el focus de tensió més important el 2013: a Catalunya, el setge legislatiu impulsat per la nova conjuntura política ha propiciat un important enfrontament entre el poder de l’Estat i el poder autonòmic; a les Illes Balears i al País Valencià, la nova regulació ha emparat la posada en marxa de nous models de gestió lingüística a l’escola.
A Catalunya, a la incertesa que va comportar la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, del 28 de juny, s’hi va afegir l’aprovació de la Llei orgànica 8/2013, del 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE), coneguda popularment per llei Wert. Aquesta llei, emparant-se en una interpretació clarament restrictiva de la sentència esmentada, posa contra les cordes els fonaments del model de conjunció lingüística escolar, veritable punta de llança del procés de normalització lingüística a Catalunya, lloat per la comissió d’experts de la Unió Europea.
A les Illes Balears, tal com ja s’anunciava en l’Informe del 2012, el curs 2012-2013, per primer cop, es va oferir la tria de la llengua vehicular al segon cicle d’educació infantil i al primer cicle d’educació primària. Alhora, al País Valencià, el nou decret de plurilingüisme es va començar a implantar al segon cicle d’educació infantil el curs 2012-2013. El curs 2013-2014 s’ha continuat avançant en la mateixa línia. D’altra banda, convé destacar que al País Valencià l’increment d’alumnat en programes educatius en valencià (33 %) contrasta amb les amenaces de tancament de línies en valencià. Segons dades d’Escola Valenciana, el curs
2013-2014, 14.000 alumnes no s’hi van poder inscriure i la xifra d’alumnes d’infantil i primària que volen estudiar en valencià i que no poden fer-ho s’eleva a 126.000 alumnes. Encara és aviat per a avaluar el veritable impacte dels esmentats models, pretesament multilingües, en la presència de la llengua catalana a l’ensenyament. De qualsevol manera, segons els autors de l’informe, «la ideologia que els inspira, presentada com a igualitarista, no fa presagiar res de bo, ja que descansa en una realitat sociolingüística profundament desequilibrada».

La ràdio en català es consolida a Catalunya, però el consum mediàtic en llengua catalana continua a la baixa al País Valencià i a les Illes Balears
L’oferta i el consum de mitjans de comunicació i de productes culturals mostren una dinàmica sensiblement diferent a Catalunya i a Andorra que a la resta de territoris. Mentre que als primers, l’oferta i el consum augmenten —a Catalunya, l’audiència de la ràdio en català supera clarament la de la ràdio en castellà (un 59,3 % enfront d’un 40,7 %)—, als segons són baixos o testimonials i segueixen una línia de contracció des de l’any 2011.
Al País Valencià, la invisibilització de la llengua en els mitjans de comunicació prové de dos esdeveniments clau: el primer, el tancament dels mitjans de comunicació audiovisuals de la Generalitat Valenciana; el segon, que ha acabat d’encongir l’espai de presència mediàtica de la llengua catalana al País Valencià, ha estat l’expedient sancionador a Acció Cultural del País Valencià que va incoar el Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme a finals d’any. Aquest expedient ha provocat que el gener del 2014 s’hagin deixat de rebre les emissions de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació en el territori valencià. Tal com afirmen els autors de l’informe, «som al davant d’un autèntic atemptat contra un dels principals agents difusors de la llengua i la cultura pròpies».

La salut del català segons el territori
El conjunt de la comunitat lingüística catalana acull un ventall ben matisat de situacions sociolingüístiques. Així, hi ha regions on les expectatives de normalitat lingüística són plenament justificades (Catalunya i Andorra) i unes altres amb uns indicadors sociolingüístics bastant deficitaris (la Catalunya del Nord i l’Alguer). A les Illes Balears, el País Valencià i la Franja, la llengua pateix de manera especial les escomeses d’una administració autonòmica que, no solament no ha apostat decididament per la rehabilitació de la llengua històrica, sinó que està potenciant mesures que a mitjà termini poden alterar greument la funcionalitat comunicativa del català en el seu ecosistema històric.
Així i tot, en conjunt, la llengua catalana va fent camí cap a la normalitat lingüística. Un camí lent en el millor dels casos, i tortuós en una part substancial de l’àmbit lingüístic. Una de les fortaleses del català és que presenta una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants. També és destacable l’increment sostingut del nombre de persones que declaren conèixer-la; un coneixement, això sí, força desequilibrat segons les habilitats ―entendre, parlar, llegir i escriure― i segons els territoris. Aquest coneixement no es tradueix sempre en un ús habitual, però es manté bastant estable en el col·lectiu de parlants nadius. Quant a les febleses, destaca la dificultat d’atreure coneixedors cap a un ús efectiu de la llengua, un dèficit que n’entorpeix l’adopció entre el col·lectiu de nouvinguts i dificulta l’objectiu de fer del català la llengua de cohesió social."

Nou curs escolar, nous i vells reptes lingüístics [article publicat avui al blog de la Revista de Llengua i Dret]

"Comença un nou curs, i milers d’infants, professionals i progenitors (re)prenen el camí cap als seus centres escolars. A més del neguit pel desconegut, l’alegria pel retrobament i la il·lusió per les novetats, com cada any, als territoris de llengua catalana, el nou curs també arriba carregat de reptes politicolingüístics que fan que la ja prou complexa tasca pedagògica tingui un plus, sovint no benvingut, de dificultats externes a l’escola. En realitat, no és pas que els conflictes i les polèmiques s’hagin esvaït durant l’estiu. Ben al contrari, igual com el curs anterior, també els darrers mesos han estat moguts en el camp de la llengua i l’escola..." [cliqueu aquí per continuar]

El consum de llibres en català, a l'alça: un repte per als formadors

Amagada rere l'enrenou de la Diada, la Setmana del Llibre en Català ens ha deixat unes quantes perles informatives que caldria no perdre de vista. Per mi, la més interessant va ser el missatge que el llibre en català sembla progressar, si més no en una de les variables que més compta: la difusió.

“La venda de llibres en llengua catalana esta relativament millor que en llengua castellana, i en deu anys ha guanyat deu punts, ja que ha passat del 22 al 32%.”, segons Albert Pèlach, president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. El context de crisi ha afectat el món editorial, perquè l'any 2013 el tiratge en català va baixar un 19% (va passar a 1.850 exemplars), però tot i així, l'any passat es van publicar 10.157 títols (9% més que l'any anterior).

En altres paraules, cada any, la indústria editorial en català avança un punt percentual de mitjana pel que fa a les vendes. Poca broma, perquè això vol dir que, seguint aquest ritme, en 8 anys el llibre en català podria ocupar el 40% del mercat. I això són diners, empreses i llocs de treball.

La meva pregunta és: tot això ja ho saben, els formadors dels professionals del camp? En primer lloc, per descomptat, els Departaments de Filologia Catalana: ja saben --ja sabem-- que tenim a les seves mans els futurs professionals d'un sector en expansió? Ja ho estem fent tots prou bé per sumar-nos a aquesta onada emergent? I els futurs estudiants, els seus pares, els seus educadors de secundària: ja ho saben, que el negoci del llibre i la cultura en català va en augment? Sabrem treure'n profit, tots plegats, i aconseguir beneficiar-nos-en?

Jo ja sé que és temps de crisi i que si hi ha un món donat a percebre catàstrofes és el món de les humanitats. Per això és bo conèixer la realitat de primera mà. I la realitat, si més no en aquesta ocasió, ens és raonablement positiva. Vejam doncs com aprofitar-la.

Cap a un ‘liceu espanyol’ a Catalunya?

Aquí teniu l'article que em va publicar l'Ara el proppassat 24 de juliol aquí.

L’aprovació del decret d’escolarització en castellà constitueix un nou episodi de la guerra de les llengües que l’Estat va reobrir a partir de l’Operació Ribot a l’Estatut. La sentència del Constitucional del 2010 va obrir la porta a la guerra de guerrilles que hem viscut els darrers anys, en què s’ha intentat convertir cada escola en un camp de batalla lingüístic i que ha fruitat en un grapat d’aules amb el 25% de castellà. El nou decret pretén fer avançar les posicions del castellà i, si és possible, ferir el procés sobiranista, tot d’una tacada.

Contràriament al que s’ha publicat, no crec pas que l’objectiu prioritari del decret sigui incentivar l’aparició d’una xarxa d’escoles que funcionin en castellà, com les escoles espanyoles a l’estranger. Si aquests liceus espanyols apareguessin, el decret els podria emparar econòmicament. Però, ara com ara, la clientela d’aquests centres monolingües sembla més aviat escassa. Malgrat la molta agitació mediàtica, el nombre de residents a Catalunya disposats a dur els fills a escoles d’aquestes característiques deu ser tan minso que, en vint anys, no n’han aconseguit muntar ni una. Compareu-ho amb els alemanys, els francesos o els japonesos, que sí que tenen centres en les seves llengües al nostre país. Per què uns sí i els altres no?

Probablement, ni els mateixos activistes espanyolistes es creuen que els escolars castellanoparlants pateixin problemes escolars assistint a classes en català. I és que, avui dia, el castellà és un recurs molt fàcilment adquirible en la societat catalana. Resultat: avui semblen comptats els progenitors que, de debò, volen enviar els seus fills a un centre que només funcioni en la llengua de Cervantes. El temps dirà si la subvenció ministerial acaba possibilitant l’aparició d’aquestes escoles, però el cert és que, fins ara, la demanda ha estat insuficient per generar una oferta.

L’operació ministerial apunta més aviat en una altra direcció, més sibil·lina i potencialment més perillosa: obrir una segona línia de front en el sistema educatiu català temptant un seguit de centres perquè esdevinguin bilingües o plurilingües, amb el castellà amb un paper notable -“ razonable ”-. Així, si algú vol batallar amb el seu centre, la llei l’empararà per aconseguir un 25% de castellà, però si ha de començar de zero o s’estima més estalviar-se mals rotllos, l’interessat té al seu abast 6.000 euros per fill per trobar un centre que li convingui.

¿Aconseguirà el ministeri el seu objectiu de fer créixer el nombre d’escoles en castellà? No és descartable. El decret podria fer aflorar a la llum pública un seguit de centres que, a hores d’ara, ja fan una part de la docència en castellà i que fins ara no n’han fet ostentació. La ironia del cas és que bona part d’aquests centres ja solen estar concertats, per la qual cosa, encara que atreguin nous clients gràcies a la seva nova visibilitat, difícilment podran optar a cobrar els 6.000 euros del ministre, que estan destinats a permetre l’accés a centres en castellà allà on no hi hagi oferta sostinguda amb fons públics. Així doncs, els candidats obvis als diners de Wert són uns quants centres privats que ara mateix combinen la docència en anglès i en castellà, i que releguen el català als marges del currículum. Noteu, doncs, la ironia: el ministre Wert pot esdevenir un ferm impulsor de la immersió a Catalunya... en llengües estrangeres, que aquesta no és nociva.

Enfront d’aquesta jugada, és lògic que el govern català intenti trobar vies legals i judicials per aturar les maniobres de l’Estat. Ara bé, a més d’aquestes actuacions defensives, fóra bo que s’emprenguessin mesures proactives per tal de reforçar el valor i la credibilitat del model de conjunció en català. Enunciem-ne dues. D’una banda, atès que és difícil que l’alumnat dels centres que no tenen el català com a centre de gravetat assoleixin el domini de la llengua, seria lògic que aquests alumnes no obtinguessin el Nivell C automàticament en acabar els estudis, de manera que l’hagin de demostrar examinant-se si mai opten a entrar a l’administració pública catalana.

D’altra banda, fóra bo que l’administració pública aprofités la conjuntura per impulsar sistemàticament la recerca sobre política lingüística educativa i l’ensenyament de llengües. Si volem que el públic català confiï en el seu model educatiu, convé que aquest demostri la seva qualitat constantment en multitud de treballs d’investigació, i aquesta és una àrea en què, per desgràcia, ara com ara som encara deficitaris.