Quan es vol recuperar una llengua minoritzada, cal posar-hi passió i determinació, sens dubte, però també cal saber fer una gestió acurada dels recursos i planificar encertadament els temps. Al catalanisme lingüístic fa molt de temps que li marquen els ritmes i les prioritats des de fora. En comptes d’innovar per persistir, fa la impressió que es limiti a resistir. Si vol reprendre la iniciativa, haurà d’establir les seves pròpies prioritats amb un enfocament constructiu que avaluï la situació, fixi objectius realistes, proposi vies per dur-los a la pràctica, n’avaluï els resultats i corregeixi el que no funcioni.
Un dels molts temes que hi ha damunt de la taula és la política lingüística educativa. Certament, una visió comparativa mostra que l’actual model lingüístic escolar català és un dels millors de l’Estat i d’Europa a l’hora de fornir la gran majoria de l’alumnat del coneixement de les llengües oficials, i que ho aconsegueix sense perjudicar els altres aprenentatges i en un clima de pau social. Tanmateix, fa més de quatre dècades que el supremacisme castellà hi lluita en contra i els seus arguments estan aconseguint victòries ideològiques i judicials significatives. En aquest context, sembla urgent que el catalanisme lingüístic actualitzi els seus arguments sobre una institució que, més enllà dels seus mèrits pedagògics, constitueix un dels darrers vestigis del pacte signat entre les esquerres i el catalanisme per tal de fer de la Catalunya postfranquista “un sol poble”.
Ara bé, més enllà de resistir, el catalanisme ha de tenir el coratge d’identificar els problemes del model i saber-los resoldre. Entre aquests, moltes veus assenyalen el fet que un percentatge apreciable d’alumnes acaba l’ensenyament obligatori sense el domini de la llengua catalana que marca la llei. Els motius són diversos. D’entrada, sovint la docència de català se centra massa en aspectes teòrics i normatius però produeix alumnes que tenen mancances a l’hora d’expressar-s’hi. Tampoc hi ajuda gaire el fet que determinades perspectives pedagògiques que volen estimular la participació de l’alumnat no parin gaire atenció a la llengua que es parla. La cosa es complica especialment als centres, sobretot a secundària i en determinades zones del país, on l’ús vehicular del català és flexible o residual, tant per part dels docents com per part de l’alumnat. Per acabar-ho d’adobar, les mancances d’expressió poden fossilitzar-se perquè els claustres acaben aprovant assignatures suspeses per tal d’evitar que els alumnes hagin de repetir curs.
Doncs bé, mentre no es pugui garantir que tot l’alumnat acaba dominant la llengua pròpia del país, caldria revisar el criteri segons el qual als alumnes que han cursat a Catalunya els darrers anys de primària i tota l’ESO se’ls reconeix automàticament el nivell C1 de català. Senzillament, qui desitgi obtenir aquest títol, hauria de superar la prova pertinent. Aquesta mesura, que encaixa perfectament en les competències de la Generalitat, podria resultar beneficiosa en diversos aspectes. D’entrada, tancaria la porta a les disfuncions provocades pel fet que persones que no dominen el català ocupin llocs de treball on caldria saber-ne en detriment de gent que sí que hi té un bon nivell. Això passa, sense anar més lluny, al mateix sistema educatiu, on hi ha docents de secundària que diuen que fan classe en castellà perquè no s’expressen bé en català. En segon lloc, la retirada del reconeixement automàtic de nivells potser ajudaria el professorat i l’administració a replantejar l’ensenyament de la llengua per tal de posar més èmfasi en les capacitats expressives de l’alumnat. Finalment, la mesura potser podria servir d’incentiu perquè els claustres dels centres on ara mateix l’alumnat no arriba al nivell requerit prenguessin les mesures necessàries per resoldre aquesta mancança.
Una mesura d’aquestes característiques té els seus costos i no serà còmoda per als sectors que insisteixen que tots els alumnes surten dels centres escolars dominant les dues llengües oficials, però els seus beneficis la justifiquen amb escreix. Ajustar el reconeixement de nivells de llengua a la realitat de les aules enviaria el missatge que les autoritats es prenen seriosament tant la promoció de la llengua com la qualitat de l’ensenyament en general, i seria un pas endavant per passar del resistencialisme a una nova etapa més proactiva.
