L'anàlisi del(s) model(s) lingüístic(s) de les universitats catalanes en un article en anglès i francès

Acaba d'aparèixer (desembre del 2018) un volum dedicat a l'educació plurilingüe en contextos universitaris:

         Knoerr, Hélène, Alysse Weinberg, i Catherine Elena Buchanan, ed. (2018) Enjeux actuels de l’immersion universitaire = Current Issues in University Immersion. Ottawa: Groupe de recherche en immersion au niveau universitaire (GRINU). (més informació en aquest enllaç).

La publicació ha estat promoguda des de la Universitat d'Ottawa, capdavantera en l'aplicació de la immersió en francès en l'ensenyament superior. Inclou articles de diversos nord-americans i europeus, entre els quals Laurent Gajo, Sonia Soltero, Sylvie Lamoureux, a banda de qui això signa i de les mateixes editores del volum, i s'interessa per aspectes diversos del multilingüisme a la universitat des de perspectives pedagògiques, socials i polítiques.

 

El volum inclou el meu article «Linguistic models in higher education in Catalonia: Origines, rationale, achievements and challenges = Modèles linguistiques en enseignement supérieur en Catalogne : origines, justifications, réussites et défis» (pàg. 55-88 / 57-92). 

A l'article intento presentar a una audiència internacional el model lingüístic universitari català tot intentant respondre a diverses qüestions que poden resultar interessants també per al lector català: com es defineix el model lingüístic universitari, i com hi hem arribat? Podem parlar d'ensenyament plurilingüe a la universitat catalana? I d'immersió lingüística? Quin és el paper dels ensenyament formals, informals i no formals en les polítiques lingüístiques universitàries? Quines ensenyances aporta en termes generals l'experiència catalana a la gestió lingüística de l'ensenyament superior? Quins són els terrenys en què caldria millorar i per quines vies pot aconseguir-se?

El nou model lingüístic escolar, una aposta

Article publicat al Diari Ara 1711/2018

El "model plurilingüe i intercultural" presentat pel departament d’Ensenyament podria convertir-se en el revulsiu que necessita l’escola per millorar en el terreny lingüístic, però també podria quedar en paper mullat o fins i tot representar un retrocés, depenent de diversos factors. (continuar llegint)

Una síntesi de l'evolució de les llengües en el món de la ciència

El idioma de la ciencia: del latín al inglés

Hasta el siglo XVIII el latín fue la lengua indiscutible en la que se hacía la ciencia. Pioneros como Galileo empezaron a publicar textos en otros idiomas para que les entendiera el pueblo. Las dos guerras mundiales y la superioridad económica de Estados Unidos consiguieron que el nuevo idioma científico fuera el inglés. El brexit, nuevas potencias como China o los traductores automáticos pueden hacer que se tambalee su hegemonía.

(Per continuar llegint, cliqueu aquí)

Itàlia atura l'anglificació de la universitat

El Consell d'Estat de la República Italiana acaba de posar un fre substancial a l'extensió de l'anglès com a llengua vehicular de la docència a la universitat. La decisió ha arribat com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional del 21/02/2017 sobre el cas del Politecnico de Milà, les autoritats dels qual pretenien implantar l'exclusivitat de l'anglès en la docència de tercer cicle i exigir el coneixement d'aquesta llengua per accedir-hi. En aquella sentència, que els defensors de la diversitat lingüística farien bé de llegir amb calma, la màxima autoritat jurídica del país ja va dictaminar que no era possible d'excloure la llengua del país dels ensenyaments universitaris per motius culturals -la llengua és un patrimoni i és base de la identitat- com socials -la llengua pot funcionar com a barrera en l'ascens social. Ara el Consell d'Estat ha reblat el clau i ha rebutjat la pretensió del Politecnico d'oferir cursos únicament i exclusivament en llengua estrangera. En altres paraules, el Consell d'Estat no prohibeix que hi hagi cursos en altres llengües, però garanteix que les institucions acadèmiques permetin cursar tots els estudis en la llengua oficial del país.

(Vegeu una síntesi de la notícia en aquest post de l'Academia della Crusca.)

Mirar-se al mirall canadenc / Looking in Canada's mirror

Diumenge passat, l'Ara em va publicar l'article segünet: "Mirar-se al mirall canadenc"

Last Sunday, Ara published me the article (in English): "Looking in Canada’s mirror"

 L’any 1995 els independentistes del Quebec van perdre pels pèls el segon referèndum d’independència. Vint-i-dos anys després, el Canadà celebra els 150 anys de la creació de la federació, el seu sesquicentenari, amb un primer ministre quebequès. El país s’omple de banderoles i de souvenirs amb la fulla d’auró, s’hi celebren actes commemoratius, es publiquen llibres sobre la seva història i als mitjans s’enraona sobre el sentit del país. Avui molts canadencs estan orgullosos d’un país pròsper, democràtic i que funciona. Però què ha passat?

Bona part de la resposta es troba en el canvi de mentalitat en què es van embarcar les elits canadenques dècades enrere, i que ha acabat impregnant la societat. Aquestes elits van entendre que, si volien superar la inestabilitat generada pel no reconeixement de la realitat plurinacional del seu país, calia una transformació. L’estat havia de deixar de ser una eina al servei del supremacisme anglòfon i calia que esdevingués l’instrument que garantís la diversitat lingüística del Canadà. I van posar fil a l’agulla. El procés no ha estat fàcil, però el canvi ha estat substancial. El Canadà ja no és una nació anglòfona amb una minoria francòfona, sinó un estat format per pobles i comunitats diferents que tenen drets inalienables entre els quals hi ha la preservació de la seva llengua i cultura. El país es defineix com a bilingüe (anglès-francès) i multicultural, reconeix explícitament l’existència de la nació quebequesa i accepta l’oficialitat territorial de nombroses llengües de les nacions originàries.

Dues han estat les estratègies lingüístiques per pacificar les tensions canadenques. La primera ha consistit a reconèixer a les províncies, veritables subjectes de la federació, un amplíssim marge de maniobra en terreny lingüístic. Això ha permès, per exemple, que el Quebec tingui des de 1977 una única llengua oficial, el francès, amb reconeixement de drets individuals als anglòfons tradicionals. Al Quebec la primacia del francès es percep arreu: en una administració -també judicial- francesitzada; en un món socioeconòmic en què la llengua pròpia és l’eina habitual de treball, l’etiquetatge i el paisatge comercial, i on resulta impensable que no s’atengui el client francòfon en francès, en persona, per telèfon o per internet; i en espai comunicatiu, on el francès té una presència destacadíssima. Altres províncies han triat règims lingüístics bilingües o unilingües. Però el que resulta fonamental és que, en comparació amb Espanya, on la Constitució s’utilitza per imposar la supremacia del castellà a tot arreu, al Canadà el marge d’actuació territorial és molt més ampli i depèn essencialment de les províncies i els territoris, que en aquest sentit es poden considerar lingüísticament (força) sobirans.

L’altra estratègia desplegada per superar el conflicte lingüístic ha estat convertir l’administració federal en una institució profundament bilingüe, des de la justícia federal, on es poden seguir processos en francès, fins a l’exèrcit, amb unitats francòfones i comandaments bilingües. Aquest bilingüisme federal es fa perceptible ja a l’estranger amb la salutació “ Good morning - Bonjour ” dels treballadors d’Air Canada; als documents d’immigració, impecablement bilingües; o a les finestretes de revisió dels passaports, que recorden -arreu del Canadà!- el dret d’adreçar-se en anglès o francès als funcionaris federals. Un Comissariat de Llengües Oficials supervisa les bones pràctiques en terreny lingüístic. Aquestes polítiques tenen efectes constatables. Al llarg de les darreres dècades, centenars de milers de famílies anglòfones han escolaritzat els seus fills en escoles d’immersió en francès esperonades pels beneficis que té saber francès a l’hora de treballar amb o per a l’estat canadenc. La capital federal, Ottawa, ubicada en territori anglòfon, presumeix tanmateix de bilingüisme fins i tot en la retolació dels carrers i en molts comerços. De fet, la Universitat d’Ottawa és la principal universitat bilingüe del país i enguany celebra el desè aniversari dels programes d’immersió lingüística en francès.

És obvi que Espanya no és el Canadà, i que el model canadenc té molts aspectes perfectibles, sobretot en relació a les nacions originàries. Tanmateix, ara que alguns unionistes rumien quines alternatives podrien oferir per seduir part dels independentistes, l’exemple canadenc evidencia el llarg camí que hauria de recórrer el constitucionalisme si vol fer una proposta amb certa credibilitat. Perquè, mentrestant, sobre el terreny, la seva tropa continua més atenta a escanyar el català als senyals de trànsit, a les escoles o als aeroports que no pas a superar el model d’ España es Castilla y el resto es tierra conquistada.

De com dos models lingüístics escolars "bilingües" poden cercar objectius contraposats

        Ahir vaig assistir a la segona sessió de taula rodona L'evolució de l'ensenyament de llengües: cap al plurilingüisme i el translanguaging, organitzat pels col·legues del GREIP de la UAB. L'acte havia tingut una primera sessió el dia abans a la qual no vaig poder assistir. La sessió d'ahir va incloure dues ponències de vells coneguts, una de George Lüdi (Universitat de Basel) i una altra d'Ofelia Garcia (CUNY), seguides d'una taula rodona amb tots els ponents. Moltes de les coses que s'hi van dir em van semblar molt interessants. George Lüdi, per exemple, va presentar la concepció dels experts del Consell d'Europa sobre què és un plurilingüe: no pas una persona que suma dues llengües independents com si fossin conjunts estancs que cal adquirir per separat i mantenir descompartits, sinó que un usuari integra coneixements variables de dues (o més) llengües diferents i que els utilitza quan i com li convé, barrejant-los i combinant-los en funció de la situació comunicativa concreta. Des d'aquesta perspectiva, Lüdi va afirmar, de manera provocativa, que ja no li interessa la competència dels parlants sinó els seus usos. No és poca cosa. Ara i aquí, però, em centraré en dues qüestions que em van semblar molt pertinents per a la sociolingüística catalana: d'una banda, l'emmarcament que va fer Ofelia García sobre els models lingüístics escolars dels EUA. D'una altra, el debat que es va suscitar sobre el fonament teòric del transllenguar (translanguaging) durant la taula rodona.
        La sessió d'Ofelia Garcia, va estructurar-se en dues parts, una d'històrica i sociopolítica i una segona de teòrica. En aquest apunt només parlaré de la primera, i deixo la segona per a un pròxim apunt. García va posar damunt de la taula la necessitat imperiosa d'entendre cada model lingüístic educatiu en el seu context, advertint que no podien projectar-se els d'un país en un altre de manera automàtica, fins al punt que, parafrasejant-la, "potser el que diré no té cap aplicació a la situació europea". Jo crec que en té, però només si sabem extreure'n el sentit profund i no caiem en identificacions superficials.
        García va explicar com l'aparició del que es va conèixer com a Bilingual education (BE) als Estats Units, cap allà el 1968-69, va ser una resposta conscient, social i institucional, als reptes de la desigualtat i el racisme contra les minories, sobretot la hispana. Era l'època de la lluita pels drets civils, contra la segregació i per la igualtat, i part de la societat estatunidenca, amb Johnson al capdavant, va apostar per superar les barreres que els oprimien internament. La BE --ho mantinc en anglès perquè seria un error traslladar automàticament aquesta experiència a altres contextos-- va intentar obrir les portes de l'escola a les llengües dels grups etnolingüístics discriminats en un context en què --i això és fonamental-- el sistema polític i educatiu i les ideologies imperants s'esforçaven per fer desaparèixer qualsevol rastre de diversitat i apostaven per l'assimilació absoluta com a única forma d'integració social. De manera gràfica, García va explicar que, sobretot al començament, els programes de BE es feien als soterranis de les escoles, però que, tot i això, en el fons tampoc no s'hi estava tan malament perquè la voluntat emancipadora i igualitària del projecte els feia engrescadors per als alumnes i els docents. L'explicació --apassionada-- de García va emfasitzar que la BE no era un programa "de llengües" sinó un veritable repte al sistema sociopolític estatunidenc en el sentit que cercava de revaloritzar la llengua i la identitat dels col·lectius no anglòfons en un marc de manteniment de la llengua d'herència com a via per superar la discriminació: ras i curt, si fas que la llengua i la cultura minoritària tinguin almenys algun valor, estàs apoderant el marginat.
        Tanmateix, les coses es van girar: ben aviat va sorgir una reacció que argumentava que la BE cercava que els alumnes no aprenguessin bé l'anglès per evitar-ne la integració i que per tant perjudicava tant els infants no anglòfons com el conjunt de la societat. Seguint aquest discurs, Garcia va explicar com, a partir dels anys 80-90, els programes de BE van anar essent substituït per dos tipus de programes: d'una banda, els programes destinats a millorar l'adquisició de l'anglès per part dels no anglòfons, d'una altra, els programes "d'educació dual". Garcia va ser molt crítica sobretot amb aquests programes, perquè els veu com una transformació perversa de la BE. Aquesta volia ser un instrument d'emancipació adreçat als pobres i marginats perquè mirava de revaloritzar-ne la llengua, la cultura i la identitat, que contractava professors membres de la minoria concernida. En canvi, els programes duals estan sobretots destinats a fornir el coneixement de llengües estrangeres a les elits i les classes mitjanes anglòfones i blanques, i per tant només incorporen membres de les minories com a comparses perquè són imprescindibles per aconseguir certa massa crítica de parlants nadius, però no en revaloritza la identitat; de fet, segons va explicar García, sovint són impartits per professors de la majoria  amb ideologies monoglòssiques i sense propòsit emancipatori. I aquí jo vaig pensar en els programes d'acord entre Espanya i Estats units pels quals centenars d'espanyols van cada any a fer de professors a EUA, un programa que sempre m'ha semblat sospitós: quina necessitat tenen els EUA d'importar professors espanyols quan ja tenen milions de parlants de la llengua al seu propi país, que dominen les varietats locals, si no és que prefereixen tenir docents caucàsics que parlen la varietat europea? Total, i per entendre'ns, si la BE cercava l'apoderament del grup, l'educació dual pretén dotar els privilegiats dels recursos lingüístics que tenen algunes minories. Tot un programa social.
        García va mostrar com, al llarg de les darreres dècades, els EUA s'han anat replegant cap a una concepció cada vegada més desconfiada envers la diversitat lingüística. Sense anar més lluny, va mostrar com la paraula bilingüisme ha anat desapareixent de la legislació: per exemple, allà on es parlava d'alumnes bilingües ara es parla de parlants amb domini pobre de l'anglès, i allà on abans hi havia una editorial oficial dedicada al bilingüisme ara n'hi ha una de dedicada a l'anglès. És en aquest concepte que ha nascut la teoria del translanguaging, un terme que jo traduiria com a transllenguar més que no pas transllenguatjar, perquè l'original es refereix a les llengües, no pas al llenguatge com a capacitat de comunicació. Dedicaré l'apunt següent a aquesta teoria, però aquí n'hi ha prou de dir que, com la noció de parlant plurilingüe del Consell d'Europa, aquest enfocament argumenta que els parlants bilingües no tenen pas dues llengües diferents a la seva ment, sinó un sol repertori unificat en què hi ha recursos provinents del que convencionalment veiem com a llengües discretes. D'acord amb aquesta teoria, doncs, l'escola monolingüe el que faria seria escapçar les capacitats expressives --i per tant cognitives-- dels infants bilingües. L'aposta del transllenguar seria, en aquest sentit, reeducar els docents per tal que aprenguessin a valorar la totalitat de les capacitats comunicatives dels seus alumnes bo i obrint espais per a l'expressió que permetin l'ús simultani, combinat i alternat de dues llengües. En paraules d'Ofelia García, la noció del transllenguar seria la palanca que permetria obrir la caixa del monolingüisme anglès en què el sistema educatiu dels Estats Units pretén encaixonar els infants bilingües.
        Trobo que la història dels models lingüístics escolars als EUA és tremendament il·lustrativa de com rere unes mateixes idees --bilingüisme, ensenyament bilingüe, diversitat, etc.-- s'hi poden amagar realitats no a diferents, sinó fins i tot contradictòries. A Catalunya, per desgràcia, el terme bilingüisme s'ha usat històricament i es continua usant, sobretot des del supremacisme castellà, per fer referència a un model en què hi ha uns parlats obligats a saber dues llengües i un altre grup que s'autoatribueix el dret a restar monolingüe en la seva llengua. Cal ser molt conscients d'aquesta realitat quan es fan comparacions transnacionals, perquè altrament correm el risc de no entendre res, i de no fer-nos entendre.

Aplaudir la liquidació del català... en català

Ahir dissabte la periodista Gemma Castanyer va publicar a l'Ara un article que us convido a retenir en la memòria: Parlar-los en anglès. A l'article, l'autora descriu una pràctica que fa temps que detectem en alguns sectors -ho fa, per exemple, el senyor Alfred Bosch- i que consisteix a transmetre com a primera llengua als fills no pas el català, sinó l'anglès.

Al llarg de l'article, la periodista amb prou feines amaga que la seva simpatia per aquesta opció, fins al punt que, quan planteja quins riscos pot oferir, només se li n'acut un:

“Encara ara de vegades ens parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès, no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.

És a dir, que posats a parlar de riscos, a l'autora -que no sembla recordar aquell principi periodístic que diu que cal documentar-se en fonts diverses a l'hora de tractar qualsevol tema- no se li acut que potser aquests infants anglòfons no aprendran prou bé el català, o que segurament no hi tindran cap vinculació emotiva perquè serà la llengua "dels altres" o de l'escola. No, els únics "riscos" que sap trobar és que "la gent no ho entengui" o que, per la pressió de l'enton, potser aquestes famílies capdavanteres no aconseguiran eliminar el català del tot de la vida familiar. Fascinant declaració de principis...

Em sap greu haver-ho de recordar, però això que l'autora de l'article presenta com a fenomen innovador i que camufla sota el terme "immersió" és més vell que l'anar a peu i té un altre nom més desagradable: se'n diu substitució lingüística en família, i és exactament el que han fet milions de famílies d'arreu del món quan s'han passat a la llengua del poder perquè es pensaven que els oferiria més avantatges econòmics o socials. A Galícia, aquesta "immersió" tan guai ha fet que l'ús del gallec retrocedeixi més d'un 60% en tres generacions. Això és ni més ni menys el que va fer que a Alacant, a València o a la Catalunya Nord desaparegués el català durant el segle XX. A Catalunya també s'hi va apuntar una petita part de l'alta burgesia, com els comtes de Godó o el Vidal-Quadras, per esmentar-ne un parell de qui és públic i notori, i és allò que abans se'n deia parlar castellà "porque hacía más fino".  Per sort, el moviment es va avortar, perquè si no el català senzillament hauria desaparegut. Perquè el que els defensors d'aquesta pràctica no acaben de veure és que en la mesura que el seu exemple s'estengués, passaria una cosa molt senzilla: que els nens catalans anglòfons deixarien d'aprendre català perquè trobarien més amiguets anglòfons amb qui parlar la seva llengua, mirarien les pel·lis en anglès, assistirien a escoles en anglès, els monitors dels esplais els començarien a parlar en anglès... Si fa no fa, com va passar amb tants pares pijos els anys 50 i 60 que van descobrir, ai ves, que curiós, que la nineta dels seus ulls no sabia català o com a molt el malparlava amb accent madrileny.

És obvi que hi ha molta gent que desitjaria que els seus fills aprenguessin molt millor l'anglès, i tal com estan les coses convindria que el sistema educatiu millorés substancialment la seva eficiència  
en aquest punt. Tanmateix, una comunitat lingüística sana és la que sap distingir entre els usos interns i els externs. Contràriament al que prediquen els apòstols de l'hibridisme neoliberal, en sociolingüística sabem perfectament que les comunitats lingüístiques només usen dues llengües per a les mateixes funcions durant períodes relativament curts de la seva història, i ràpidament s'acaben decantant, normalment per la llengua més poderosa. Potser no és agradable, però sol ser així. Si més no, no ens enganyem amb paraules ensucrades.

PS
En tot cas, el que sí resulta francament innovador és que un periodista d'un mitjà en català enfoqui de manera tan positiva l'arraconament del català.

Reflexions sobre política lingüística universitària

El proppassat 28-29 de gener vaig participar al cinquè i penúltim seminari de la xarxa  The Multilingual University a la Universitat de Lleida per parlar de política lingüística universitària. La Dra. Kristina Hultgren, de l'Open University, fa una ressenya del que s'hi va discutir en aquest blog.

Els idiomes amb futur

Diumenge 7 de febrer, La Vanguardia va publicar l'article Els idiomes amb futur, signat per Esteve Giralt sobre aprenentatge de llengües estrangeres en què apareixien fragments d'una entrevista que em va fer. Jo sóc més escèptic que no pas ell pel que fa al futur del francès com a llengua mundial, sobretot a l'Àfrica, però l'article us pot interessar.

Taula rodona "El català i el repte de la internacionalització de la universitat"

El proper 10 de desembre a les 18:30 se celebrarà a l'Aula Magna de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la darrera taula rodona del cicle "1714: El català i la universitat", que aquesta vegada se centrarà en el tema:

"El català i el repte de la internacionalització de la universitat". 

Participants:

• Andreu Bosch, director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull i Departament de Filologia Catalana 
• Encarnación Carrasco, professora visitant al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura
• Mònica Pereña, subdirectora general de Llengua i Plurilingüisme del Departament d’Ensenyament
• F. Xavier Vila, director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació i Departament de Filologia Catalana

No cal dir que hi esteu tots convidats.

Apunts sobre el mapa sociolingüístic de Barcelona

M'assabento per Infomigjorn i Racó català que el 22 de novembre l'Ajuntament de Barcelona va fer pública l'enquesta 'Enquesta de Serveis Municipals', amb una mostra de.d'entrevistes domiciliàries a 6.000 barcelonins entre el 14 d’abril i el 27 de juny, que inclou una pregunta sobre llengua habitual, una sobre coneixement de català i una altra sobre coneixement d'anglès. Us en reprodueixo els resultats tot seguit:



Temps enrere ja vaig analitzar la validesa de la pregunta sobre llengua habitual en aquest article, i des d'aleshores no he trobat cap argument que em faci canviar de parer, en el sentit que, amb l'excepció clara dels al·loglots, la llengua habitual reflecteix més la llengua d'identificació que no pas els usos lingüístics reals. En el cas que ens ocupa, la formulació dicotòmica de la pregunta referma la meva convicció per a aquest cas. Per tant, crec que més que d'usos estem parlant d'adscripcions. Si tenim això clar, però, les dades tenen el seu interès

Un cop d'ull a les dades permet constatar unes quantes coses:

1. El castellà és majoritari a Barcelona com a llengua habitual/d'identificació: 55% a 40%. Cal tenir present que sota el rètol de castellà hi ha un percentatge nombrós d'hispanoamericans que van fer augmentar substancialment la presència d'aquesta llengua durant la dècada dels primers 2000. La xifra també deu incloure una part d'al·loglots que s'han instal·lat en l´ús quotidià del castellà.
2. La població està força barrejada: a tot arreu hi ha un mínim d'un 20% de catalanoparlants. El districte menys barrejat és Nou Barris, que avui continua reproduint la seva configuració d'origen, que es troba sobretot en les immigracions espanyoles dels 60-70.
3. El mapa permet desfer el tòpic, recurrent, d'una Barcelona envoltada d'una perifèria castellanoparlant. Les coses són més complexes, i crec que la configuració sociolingüística global s'explica força millor amb el que n'he dit alguna vegada l'eix del metro del Vallès. El català és majoritari o com a mínim equivalent al castellà als territoris per on passa aquesta infraestructura, és a dir, l'Eixample, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi-, als quals cal afegir-hi Les Corts. Aquest eix continua per una altra localitat predominantment catalanoparlant com és Sant Cugat del Vallès, i acaba enllaçant amb els centres de Sabadell i Terrassa, on la llengua pròpia del país  gaudeix de gran vitalitat. És el que podríem dir-ne el corredor lingüístic del Vallès cap al rerepaís. Tornant a Barcelona, l'eix més catalanoparlant està flanquejat a nord i sud per dos districtes, els de Sants-Montjuïc i el d'Horta Guinardó, on la distància entre català i castellà és inferior a la mitjana de la ciutat, i per un districte molt particular, el de Ciutat Vella, que concentra bona part dels al·loglots de la ciutat. Més enllà, cap al nord, Sant Andreu i Sant Martí s'acosten molt a la mitjana de la ciutat i deixen Nou Barris com un districte amb una configuració més semblant als municipis veïns del nord del Barcelonès que no pas a Barcelona mateix. No cal dir que aquesta estructura correspon a la història del creixement del país durant el segle XX i que reprodueix  sobretot a les àrees d'ubicació preferent de les successives onades immigratòries.
4. El coneixement del català reprodueix aquesta estructura global. Potser és important de remarcar que encara hi ha més d'un 5% de barcelonins que no entenen la llengua pròpia del país, quasi un 25% que no la saben parlar, i prop de la meitat que no la saben escriure. Unes xifres que s'entenen per la nostra història, però que fan feredat.
5. És interessant de veure que l'estructura del metro del Vallès es reprodueix també pel que fa al coneixement de l'anglès, amb un canvi substancial: gràcies a la seva població forana, Ciutat Vella s'incorpora decididament a a aquest eix, fins al punt que és el segon districte on més gent en sap. Una altra vegada, Nou Barris queda a gran distància de la resta de la ciutat, en aquest cas probablement perquè a la manca d'immigració al·loglota s'hi suma l'edat mitjana més elevada i la classe social més desafavorida, totes elles circumstàncies negatives per al coneixement de l'anglès al nostre país. Val a dir, de tota manera, que els nivells de coneixement d'aquest idioma entre els barcelonins són més que respectables... o això creuen ells mateixos: el 42,6% diu que el sap parlar i el 38% diu que el sap escriure.

Tot i la insuficiència de les dades, no es pot amagar que són apassionants per als sociolingüistes. En termes generals ens diuen que queda molt per fer per arribar a una situació de normalitat per a la llengua catalana a la capital del país, l'entenguem com l'entenguem. O sigui que salut i força, que hi ha molt per fer, però tot és possible.