El català a l'escola: cal reprendre la iniciativa

Publicat a l'Ara (17/02/2021)

Quan es vol recuperar una llengua minoritzada, cal posar-hi passió i determinació, sens dubte, però també cal saber fer una gestió acurada dels recursos i planificar encertadament els temps. Al catalanisme lingüístic fa molt de temps que li marquen els ritmes i les prioritats des de fora. En comptes d’innovar per persistir, fa la impressió que es limiti a resistir. Si vol reprendre la iniciativa, haurà d’establir les seves pròpies prioritats amb un enfocament constructiu que avaluï la situació, fixi objectius realistes, proposi vies per dur-los a la pràctica, n’avaluï els resultats i corregeixi el que no funcioni.

Un dels molts temes que hi ha damunt de la taula és la política lingüística educativa. Certament, una visió comparativa mostra que l’actual model lingüístic escolar català és un dels millors de l’Estat i d’Europa a l’hora de fornir la gran majoria de l’alumnat del coneixement de les llengües oficials, i que ho aconsegueix sense perjudicar els altres aprenentatges i en un clima de pau social. Tanmateix, fa més de quatre dècades que el supremacisme castellà hi lluita en contra i els seus arguments estan aconseguint victòries ideològiques i judicials significatives. En aquest context, sembla urgent que el catalanisme lingüístic actualitzi els seus arguments sobre una institució que, més enllà dels seus mèrits pedagògics, constitueix un dels darrers vestigis del pacte signat entre les esquerres i el catalanisme per tal de fer de la Catalunya postfranquista “un sol poble”.

Ara bé, més enllà de resistir, el catalanisme ha de tenir el coratge d’identificar els problemes del model i saber-los resoldre. Entre aquests, moltes veus assenyalen el fet que un percentatge apreciable d’alumnes acaba l’ensenyament obligatori sense el domini de la llengua catalana que marca la llei. Els motius són diversos. D’entrada, sovint la docència de català se centra massa en aspectes teòrics i normatius però produeix alumnes que tenen mancances a l’hora d’expressar-s’hi. Tampoc hi ajuda gaire el fet que determinades perspectives pedagògiques que volen estimular la participació de l’alumnat no parin gaire atenció a la llengua que es parla. La cosa es complica especialment als centres, sobretot a secundària i en determinades zones del país, on l’ús vehicular del català és flexible o residual, tant per part dels docents com per part de l’alumnat. Per acabar-ho d’adobar, les mancances d’expressió poden fossilitzar-se perquè els claustres acaben aprovant assignatures suspeses per tal d’evitar que els alumnes hagin de repetir curs.

Qui desitgi obtenir el nivell C1 de català hauria de superar la prova pertinent

Doncs bé, mentre no es pugui garantir que tot l’alumnat acaba dominant la llengua pròpia del país, caldria revisar el criteri segons el qual als alumnes que han cursat a Catalunya els darrers anys de primària i tota l’ESO se’ls reconeix automàticament el nivell C1 de català. Senzillament, qui desitgi obtenir aquest títol, hauria de superar la prova pertinent. Aquesta mesura, que encaixa perfectament en les competències de la Generalitat, podria resultar beneficiosa en diversos aspectes. D’entrada, tancaria la porta a les disfuncions provocades pel fet que persones que no dominen el català ocupin llocs de treball on caldria saber-ne en detriment de gent que sí que hi té un bon nivell. Això passa, sense anar més lluny, al mateix sistema educatiu, on hi ha docents de secundària que diuen que fan classe en castellà perquè no s’expressen bé en català. En segon lloc, la retirada del reconeixement automàtic de nivells potser ajudaria el professorat i l’administració a replantejar l’ensenyament de la llengua per tal de posar més èmfasi en les capacitats expressives de l’alumnat. Finalment, la mesura potser podria servir d’incentiu perquè els claustres dels centres on ara mateix l’alumnat no arriba al nivell requerit prenguessin les mesures necessàries per resoldre aquesta mancança.

Una mesura d’aquestes característiques té els seus costos i no serà còmoda per als sectors que insisteixen que tots els alumnes surten dels centres escolars dominant les dues llengües oficials, però els seus beneficis la justifiquen amb escreix. Ajustar el reconeixement de nivells de llengua a la realitat de les aules enviaria el missatge que les autoritats es prenen seriosament tant la promoció de la llengua com la qualitat de l’ensenyament en general, i seria un pas endavant per passar del resistencialisme a una nova etapa més proactiva.

 

La dreta espanyola abandona el constitucionalisme (Article publicat a Ara el 25/3/2019)

La dreta espanyola abandona el constitucionalisme

La desoficialització 'de facto' del català atempta contra el mandat constitucional

4 min. 25/03/2019 18:39

F. XAVIER VILA Sociolingüista

Pablo Casado podria ser el líder del PP que entomés la derrota més humiliant de tota la història del seu partit, però ell creu que ho pot evitar exacerbant el seu nacionalisme. En conseqüència, últimament es prodiga en declaracions que el situen fora del marc constitucional i l’ubiquen de ple en el supremacisme castellà.

Per entendre aquest canvi cal partir de l’existència secular de dues concepcions oposades d’Espanya. Hi ha d’una banda allò que tradicionalment s’ha anomenat 'centralisme' però que es defineix millor com a 'supremacisme castellà', és a dir, la convicció que Espanya és una nació creada gràcies a l’“hazaña unificadora” de Castella i condensada en l’afirmació que "sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral". Aquest supremacisme, hegemònic a l’Estat, creu que el castellà ha de ser l’única llengua rellevant a Espanya i que s'ha de poder viure arreu del país com si es visqués en un territori monolingüe hispanòfon.

Contra aquesta mentalitat s’ha alçat històricament la concepció de l’Espanya plurinacional, és a dir, un estat compost per pobles diversos que no haurien de supeditar-se els uns als altres sinó interactuar d’igual a igual. Aquest plantejament, que ha estat dominant a Catalunya i Euskadi però minoritari a la resta del reialme, duu al nucli del seu argumentari la idea que a l’Estat hi ha diversos territoris lingüístics i que és legítim esperar que qui es traslladi d’un territori a un altre hagi de fer cert esforç d’integració lingüística.

La Constitució vigent reflecteix l’equilibri –el desequilibri– assolit per aquests dos plantejaments l’any 1978. El seu text va incorporar alguns trets supremacistes, com ara l’obligació que tots els ciutadans sàpiguen la llengua pròpia de Castella (article 3.1), però la seva literalitat originària hauria permès desenvolupar règims d’oficialitat lingüística molt més favorables al plurilingüisme igualitari que els que s’han acabat configurant. De fet, la mateixa Constitució defineix Espanya com una nació integrada per nacionalitats i regions –és a dir, una realitat plurinacionalitària– i imposa l’obligació de “protegir tots els espanyols i 'els pobles' d’Espanya en l’exercici dels drets humans, 'les seves cultures i tradicions, llengües i institucions'” (la cursiva és nostra).

El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional

La pressió perquè la Constitució s’anés interpretant en un sentit supremacista ha estat creixent des que es va aprovar, i aquest procés ha estat facilitat pel fet que la judicatura espanyola ha estat sempre una institució centralitzada i íntimament castellana. Alguns dels punts d’inflexió van ser l’accés a la majoria absoluta d’Aznar amb el seu projecte recentralitzador o la creació de Ciutadans, un partit que té al nucli central del seu ideari l’hegemonia del castellà com a única llengua veritablement oficial arreu de l’Estat. Tanmateix, fins fa ben poc aquests intents han mirat de dissimular-se rere l’etiqueta de 'constitucionalisme' amb la qual pretenien fer veure que les seves propostes cabien dins del marc constitucional del 78.

El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional com a mínim en dos punts. D’una banda, en advocar per la supressió del dret a l’autogovern dels catalans per la via d’un article “155 indefinit”, una proposta que conculca l’article 2 de la CE 1978, el qual “garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren [Espanya]”. De l’altra, per la proposta de convertir el castellà en la llengua per defecte de totes les administracions i els sistemes educatius i postergar les altres llengües a un estatus opcional i secundari als seus propis territoris. Atesa la pressió immensa que ja pateixen, és obvi que la desoficialització 'de facto' de les llengües no castellanes de l’Estat les posaria en un risc gravíssim de liquidació, la qual cosa atempta contra el mandat constitucional de protegir 'totes' les llengües, cultures i pobles de l’Estat. La tria d’una aristòcrata madrilenya sense cap vinculació amb Catalunya com a cap de llista per Barcelona referma aquesta aposta de la direcció popular.

És possible que la croada supremacista de Casado sigui el resultat d’una mala lectura de per què els votants estan castigant el seu partit i que al final no sigui recompensada pel seu electorat. Mentrestant, però, i per simple honestedat intel·lectual, resultaria convenient que es deixés d’aplicar el rètol 'constitucionalista' a les opcions que lliurement s’ubiquen fora del marc establert l’any 1978.

Publicació sobre l'anglicització de les universitats europees i catalanes

Un dels temes candents en el terreny de la política lingüística internacional és el de l'anglicització de les universitats. Immerses en un procés d'internacionalització i cada vegada més necessitades de recursos, les universitats de molts països estan desenvolupant estratègies de política lingüística que fan més i més lloc a l'anglès, esdevinguda llengua franca acadèmica.

La revista European Journal of Language Policy va dedicar el volum 10, número 1, a aquest tema. Hi trobareu, entre d'altres, l'article The presentation of Catalan universities’ linguistic reality to a transnational audience, dedicat a analitzar les estratègies discursives que adopten algunes universitats catalanes a l'hora de presentar-se com a universitats internacionals sense amagar (del tot) la seva realitat trilingüe, elaborat per la Nicole Elliott, jo mateix i Roger Gilabert.

Espero que us interessi.

Sobre l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a l'Estat espanyol

S'acaben de fer públics els vídeos, les conclusions i bona part dels documents de treball del Foro de debate sobre a Carta Europea para as Linguas Rexionais ou Minoritarias que es va celebrar a Santiago de Compostel·la (Galícia) els dies 29 i 30 de juny del 2017. L'acte, que va aplegar per primera vegada a la història especialistes de totes les llengües RoM autòctones de l'Estat independentment del seu estatus oficial, estava dissenyat per valorar el grau de compliment dels compromisos assumits per l'Estat en relació amb la Carta. En termes molt generals, els dos dies de treball van permetre constatar que encara queda molt de camí per tal que l'Estat espanyol compleixi les obligacions adquirides pel que fa al respecte envers el seu plurilingüisme constitutiu. També va corroborar que, molt majoritàriament, el compliment dels compromisos es deriva d'accions dels poders autonòmics i locals, mentre que l'actuació de les autoritats centrals en aquest terreny resta molt i molt lluny de ser satisfactòria.

Si voleu anar al gra, mitjançant aquest enllaç podreu llegir directament a les conclusions del Fòrum en versió catalana. Si teniu més temps, a la pàgina principal de l'esdeveniment hi trobareu un bon nombre de documents tant generals com específics sobre un bon nombre de llengües que us permetran conèixer la situació no sols del català a diversos territoris (inclosos el Carxe o la Franja) sinó també d'altres llengües com ara l'aragonès, la fala de Xálima o l'àrab ceutí.  Finalment, en aquest altre enllaç podreu veure els diversos vídeos de la trobada (us n'adjunto tot seguit el de la taula rodona sobre les polítiques educatives en territoris oficialment plurilingües).

Entre els participants hi va haver els investigadors del CUSC Centre de recerca en Sociolingüística i Comunicació F. Xavier Vila (Departament de Filologia Catalana i Lingüística General) i Eva Pons (Departament de Dret Constitucional i Ciència Política) de la Universitat de Barcelona.

Una síntesi de l'evolució de les llengües en el món de la ciència

El idioma de la ciencia: del latín al inglés

Hasta el siglo XVIII el latín fue la lengua indiscutible en la que se hacía la ciencia. Pioneros como Galileo empezaron a publicar textos en otros idiomas para que les entendiera el pueblo. Las dos guerras mundiales y la superioridad económica de Estados Unidos consiguieron que el nuevo idioma científico fuera el inglés. El brexit, nuevas potencias como China o los traductores automáticos pueden hacer que se tambalee su hegemonía.

(Per continuar llegint, cliqueu aquí)

Sobre les relacions entre els diferents territoris catalanòfons

Enmig de l'eufòria generada pel Procés i del fragor causat per la seva  repressió, es fa difícil de sentir veus que parlen de llengua i territori des d'angles diferents. Així, durant la tardor passada va publicar-se el llibre La nova articulació catalana-valenciana-balear, treball coral coordinat per Jordi Manent (llegiu-ne aquí una ressenya publicada a Saó). El volum, en el qual han col·laborat autors de procedència diversa, inclou diferents reflexions i anàlisis (entre les quals, un capítol de qui signa aquest blog) sobre quines haurien de ser les bases per a les relacions entre les diferents societats catalanòfones en àmbits com la política, l'economia, la cultura, la política lingüística, etc. La voluntat dels editors del volum és contribuir a reconsiderar el paradigma fusterianista i, per exemple, algunes de les contribucions són especialment crítiques amb aspectes com la denominació "Països Catalans". Val a dir, però, que el volum no es limita a aquesta qüestió i ofereix materials prou variats per a la reflexió i per a l'acció social, cultural i política en la construcció del que, com a mínim imprescindible, hauria de ser un mercat lingüístico-comunicatiu ben greixat. Espero francament que us interessi.

Un CLUB més que un club: 25 anys enraonant sobre la llengua 25è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona

Encara que sigui en temps convulsos, no puc passar per alt que enguany arribem a la 25a edició dels Col·loquis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, un esdeveniment que al llarg de tots aquests anys s'ha convertit en un punt de trobada dels llenguaferits del país.

El programa d'aquesta edició es basa en un format que serà una mica diferent del d'edicions anteriors, basat en dues taules taules rodones que facilitin la interacció tant entre diversos ponents com amb el públic. La primera taula rodona estarà dedicada a la sociolingüística i les polítiques lingüístiques (“L’abast, les possibilitats i els límits de les polítiques lingüístiques”), i la segona a la dialectologia (“Estàndard, dialectes i dialèctica”),

L'acte tindrà lloc el matí del divendres 17 de novembre a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (de 9.30 a 13.30). Sou tots convidats a participar-hi activament.

Podeu inscriure-us-hi de franc en aquesta pàgina.

¿Qué pasará con las lenguas dominantes y las minoritarias?

"En un mundo cada vez más globalizado, las comunidades reducidas resultan vulnerables, por lo que en las próximas décadas se extinguirán centenares de idiomas, sobre todo a causa de la urbanización de sociedades todavía rurales. Pero en sociolingüística, una vez pasado un umbral demográfico más bien bajo, el tamaño es secundario. Aunque tengan menos de XXX hablantes..."

La tardor passada, el Grup Z em va encarregar un breu text de prospectiva en què reflexionés sobre el futur de les llengües destinat a un públic general. El repte em va semblar interessant, ni que sigui perquè la prospectiva té la seva eròtica pròpia, i també perquè el repte de parlar del sistema mundial de llengües és un dels més atractius per a un sociolingüista. En tot cas, el text va aparèixer finalment el desembre passat, en un volum amb 39 textos més de prospectiva sobre temes tan diversos com els canvis en el model de feina, l'impacte de la intel·ligència artificial, el futur de la igualtat de gèneres o la colonització d'altres planetes amb autors de renom d'arreu del món.

No puc difondre'l perquè encara pot trobar-se als quioscos, però podeu fer-vos-en una idea mirant-ne l'índex aquí.El meu text és:

Vila, F. Xavier (2016) «¿Qué pasará con las lenguas  dominantes y la minoritarias?» En 40 preguntas clave para el futuro, editat per Albert Bosch, 283-84. Barcelona: Grupo Z.

Sobre els gestos a favor del català

Avui diumenge la Vanguardia transmet un globus sonda del govern espanyol destinat a fer veure que Madrid podria mostrar-se dialogant si les autoritats catalanes renuncien al referèndum. El missatge inclou insinuacions sobre el canvi de la Constitució, sobre el finançament i, molt especialment, sobre la llengua. La llengua hi és tan present que s'inclou al títol de l'article: El Govern espanyol es planteja un gest a favor de la llengua catalana. Val a dir que això d'apel·lar a millorar el tracte al català per mirar de resoldre el que en diuen la carpeta catalana és tan lògic que fins i tot jo mateix ho havia predit fa onze mesos a l'article Llengua per unitat. Al capdavall, al PP la catalanofòbia l'ha convertit en marginal a Catalunya i li ha fet perdre les Illes Balears. Benvinguts a la realitat, doncs, ni que sigui una miqueta.

Estaria bé que les autoritats espanyoles avancés propostes per millorar la situació del català. A l'article esmentat ja els n'oferia unes quantes de molt factibles, fins i tot sense modificar la constitució. Amb tot, dubto profundament que, en el terreny de la llengua, siguin capaços de fer una proposta mínimament interessant. Sobretot d'ençà d'Aznar, la dreta espanyola ha abraçat el supremacisme castellà de tal manera que qualsevol concessió mínima en aquest terreny li resulta quasi impossible de pair. Algú se'ls imagina implantant el precepte constitucional -sí, de la constitució que tan diuen defensar- de protegir la diversitat lingüística fent, per exemple, que l'oferta televisiva en català creixi substancialment? O modificant la Llei Orgànica del Poder Judicial perquè el català sigui un requisit per a qualsevol jutge que exerceixi als Països Catalans? Doncs això. Si el PP vol fer alguna oferta mínimament creïble, primer ha de mutar d'ADN. I això, francament, resulta difícil d'imaginar.

Entrevista a "El Nacional" del 10 de setembre

Aquí teniu l'entrevista que em va publicar dissabte passat El Nacional sota el títol "El model socioeconòmic català perjudica la llengua catalana".

Hitzargiak: una trobada molt reeixida

Ara fa unes setmanes que es va dur a terme la trobada del projecte Hitzargiak: llengües que s'il·luminen les unes a les altres, en el qual he participat com a membre del Comitè científic, i m'havia quedat amb les ganes d'explicar que va ser tot un èxit i explicar per què.

La trobada era la cirereta d'un projecte que ha cercat de visibilitzar iniciatives en favor de les llengües minoritzades d'arreu d'Europa i posar en contacte els seus impulsors perquè poguessin aprendre els uns dels altres. L'exemple paradigmàtic de tot plegat és segurament la Korrika, aquella cursa popular en favor de l'èuscar que cada any aplega desenes de milers de persones i que té o ha tingut rèpliques a Bretanya, Irlanda, Països Catalans, Vall d'Aran... No es pretenia per tant fer un congrés acadèmic sinó més aviat una trobada d'actors que estan duent a terme iniciatives sobre el terreny. El repte era colossal, perquè d'iniciatives com aquestes n'hi ha a manta, però els seus impulsors solen tenir el cap a tot arreu llevat de la internacionalització

Dic que la trobada va ser un èxit i ho defensaré amb dos arguments bàsics.

D'una banda, per les formes. L'esdeveniment, que va tenir lloc a la seu d'una empresa col·laboradora (a Orona Ideoa, Hernani), es va muntar de manera summament professional. A banda d'algunes ponències, el gruix de la trobada eren les taules rodones en què els impulsors d'activitats diverses presentaven les seves experiències, seguides de preguntes i debat amb el públic. Posteriorment hi van haver estones per intercanviar parers ja fora de les sales de conferències. Crec que el model de presentació triat va ser l'adequat. Ja sé que als més grans ens agrada disposar de temps per presentar llargues ponències, però cada dia m'inclino més pels formats breus, directes i participatius. Deu ser que m'estic passant a la cultura de les revistes acadèmiques... o del videoclip.

D'altra banda, pels continguts. El segon motiu pel qual crec que la trobada va ser un èxit és que va permetre l'accés a un munt d'iniciatives d'arreu d'Europa que altrament no hauria pogut conèixer. Deixeu-me que n'assenyali només unes quantes que em van cridar especialment l'atenció. N'hi ha moltes més, en trobareu més informació a l'apartat de Pràctiques de la web d'Hitzargiak:

• Els projectes de potenciació de la transmissió lingüística familiar Apego, provinent de Galícia, impulsat per una sèrie d'autoritats locals i Cressi cun plui lenghis, d'objectius similars en relació amb el friülà. 
• Els projectes d'escoles infantils Semente, Seaska i Zarokîstan Amed, de reintroducció de la llengua gràcies a l'escola infantil a Galícia, Euskadi Nord i Kurdistan.
• Les diverses iniciatives presentades que connecten el basc amb el món del treball: Bai Eusrarkai, que promou l'ús del èuscar en el món quotidià i laboral, i el certificat Bikain, que certifica el nivell d'ús del basc dins i fora de l'empresa.
• Les iniciatives de tenir en compte l'impacte lingüístic en el desenvolupament municipal, com ara la Mancomunitat de municipis bascòfons UEMA.
• Les experiències basques de voluntariat lingüístic Mintzanet (conversa per mitjans virtuals) i Mintzalagun.
• L'experiència de creació de mitjans de comunicació desenvolupada per Iniciativa pol asturianu.
• Els centres culturals gal·lesos Mentrau Iaith.

Limitacions? És clar, com en qualsevol acte. Si alguna cosa es pot retreure a l'organització seria que portats per l'entusiasme, alguns moderadors van moderar menys del que hauria calgut, de manera que hi va haver poca estona per a preguntes a la sala, però en general  També hi havia cert desequilibri, amb moltes més presencacions d'Europa Occidental que de la resta del continent. Finalment, em temo que la informació no va córrer prou fora d'Euskal Herria -o potser les dates no eren les més adequades- perquè la qualitat de l'esdeveniment era prou alta per atreure molts més participants.


El projecte ha format part dels actes de Donosti-San Sebastián Capital Europea 2016, i no té el futur assegurat, però a mi em sembla molt desitjable que pogués tenir noves edicions. Vejam si noves institucions s'animen a apuntar-se al carro.

El Brexit, l’anglès i nosaltres

(Publicat a l'Ara el 5/7/2016)

El Brexit, l’anglès i nosaltres

Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?

F. XAVIER VILA | Actualitzada el 05/07/2016 18:36

La victòria dels partidaris d’abandonar la Unió Europea ha obert la porta a un debat sobre les conseqüències lingüístiques del Brexit: si se’n van, quin ha de ser el paper de l’anglès a la UE? Bona part de les veus que s’han alçat exigint que s’arraconi la llengua de Shakespeare, com les dels polítics francesos Jean-Luc Mélenchon i l’alcalde de Besiers, Robert Ménard, no són més que estirabots xovinistes. Ara bé, ¿segur que només es tracta d’això? The Wall Street Journal afirmava el 27 de juny que els líders europeus començaven a usar més l’alemany i el francès. Fins a quin punt el Brexit canviarà els equilibris lingüístics de la UE?

D’entrada, des d’un punt de vista quantitatiu, l’adéu del Regne Unit implica que el pes dels anglòfons nadius a la Unió passarà a ser marginal. Si projectem les dades de l’Eurobaròmetre del 2012 a una Europa sense el Regne Unit, els anglòfons nadius passaran de ser el 13% dels residents a la UE a ser-ne l’1,8%. Això sí, sumant parlants nadius i no nadius, l’anglès continuarà essent la llengua més sabuda: l’any 2012 un 38% dels europeus deia tenir-lo com a segona llengua, mentre que les xifres per al francès i l’alemany eren respectivament el 12% i l’11%. Aquell mateix any dos terços dels europeus creien que l’anglès era una de les dues llengües que els eren més útils (17% alemany, 16% francès). L’anglès és la llengua més sabuda a la majoria de països de la Unió, i el seu avantatge respecte de les altres llengües tendeix a ser superior entre les capes de població més educada i entre els joves. De fet, el seu ús s’ha anat estenent en el si de les institucions europees i avui l’anglès és la llengua original de la gran majoria de la seva documentació escrita, la més usada en les relacions bilaterals i multilaterals, i fins i tot l’única llengua oficial d’algunes de les seves institucions, com el Banc Central Europeu.

Si es materialitza, el Brexit podria ser el moment de reforçar les grans llengües europees, per exemple en l’educació

En aquest context, ¿és realista que la marxa del Regne Unit comporti un canvi substancial? L’exeurocomissària Danuta Hübner ha advertit que si el Regne Unit se’n va podria haver-hi algun problema legal per preservar l’estatus de la seva llengua, perquè van ser precisament ells els qui van sol·licitar que fos oficial. Si això fos així, però, és previsible que les institucions europees fessin gala de la seva proverbial cintura política, ni que sigui perquè com a mínim Irlanda s’afanyaria a sol·licitar-ne l’oficialitat, atès que l’anglès és la llengua habitual de més del 95% de la seva població. En realitat, el Brexit podria fins i tot afavorir l’anglès, que podria ser presentat com a llengua presumptament pragmàtica i neutral, igual com s’ha fet en tants països postcolonials.

Tanmateix, tot plegat no hauria de fer perdre de vista altres factors que van en sentit contrari i que aconsellen cautela en la qüestió. Tant a París com a Berlín s’és ben conscient que aquesta vegada sí que podrien mirar de redreçar una situació que perceben com a injusta. No caldria eradicar l’anglès, n’hi hauria prou “posant-lo a ratlla”.Hi ha maneres de fer-ho. D’entrada, seria fàcil instar la UE a complir els seus reglaments. Ara mateix, moltes normatives europees apareixen primer en anglès i sovint les altres versions no arriben. Podria fer-se que comencessin a aparèixer de manera més multilingüe, començant sempre per l’alemany i el francès. O en un altre sentit: tenint en compte qui paga a la UE, ¿té gaire lògica que el president del Banc Central Europeu, avui un italià però aviat potser un alemany, hagi d’expressar-se en anglès a Frankfurt? Aquest podria també ser el moment de reforçar la presència de les grans llengües europees per exemple en l’educació. Pel que fa al suport popular, caldria no oblidar que arreu d’Europa la creixent contestació anti-UE advoca per recuperar espais de sobirania nacional, i que en el conflicte entre locals i cosmopolites que s’amaga rere les tensions eurofòbiques de mig continent és fàcil d’associar l’anglès amb els partidaris de més Europa. Per a molts, menys anglès seria menys Europa.

És massa d’hora per saber com acabarà tot plegat, fins i tot per saber si el Brexit acabarà materialitzant-se. Amb tot, estaria bé que tots plegats en traguéssim almenys una lliçó, no per antiga prescindible: en el món inestable en què ens movem, resulta arriscat posar tots els ous, fins i tot els ous lingüístics, en un mateix cistell, per gros i poderós que ens pugui semblar. Al capdavall, les llengües franques no són més que un instrument que hauríem de poder usar en benefici propi, no pas un altar al qual calgui sacrificar bous i esquelles.

Encara sou a temps d'apuntar-vos a la Trobada Hitzargiak

El 23 i 24 de juny se celebrarà a Donosti-San Sebastián la Trobada Hitzargiak - Veus que s'il·luminen entre elles. La trobada servirà per presentar el projecte d'igual nom, consistent en la recopilació d'experiències de bones pràctiques en la promoció i la recuperació de llengües  minoritzades europees, i promet ser un fòrum d'intercanvi d'experiènceis prou interessant. Aquí en teniu el programa, aquí la pagina web i aquí el mapa de les primeres experiències presentades. Per la meva banda, el dia 23 hi participaré amb la ponència inaugural "El marco de la diversidad lingüística europea".

Sobre el doblatge en català

Encara no hem acabat d'aclarir-nos sobre què farem amb les llengües quan siguem independents que ja obrim un altre front: cal abandonar el doblatge en català? M'ho demanen des de la ràdio ("No ho sé, RAC-1, 19/05/2016) i no tinc més remei que explicitar el meu escepticisme sobre la qüestió. Jo ja sé que en els cercles intel·lectuals i cinèfils, l'opinió majoritària és absolutament contrària al doblatge. De fet, aquests cercles atribueixen al doblatge tota mena de malvestats: que si el van imposar els règims feixistes per censurar millor, que si no permet accedir a la veu original de l'actor i per tant malmet una obra d'art, que si és el principal culpable que no aprenguem llengües estrangeres, que si a l'estranger tothom subtitula...

La veritat és que, com sol passar en la vida, tots aquests arguments tan categòrics s'han de prendre amb certa circumspecció, cum grano salis, que deien els clàssics. D'entrada, potser estaria bé recordar que la subtitulació és, de molt, l'opció menys preferida dels europeus: guaiteu aquest mapa i veureu com, a banda dels anglòfons, això de subtitular es fa només als països de llengües mitjanes/petites i en països pobres. També estaria bé no oblidar que això d'emetre les pel·lícules en versió original no és sempre una opció tan innocent: fins allà on jo sé, els Estats Units van prohibir el doblatge com a mesura proteccionista seguint les peticions de les majors americanes, que no volien competència estrangera en igualtat de condicions (lingüístiques). Potser convindria recordar que si el doblatge té limitacions, també en té la subtitulació: la llengua oral és molt més ràpida que l'escrita, de manera que, com saben molt bé els professionals, els subtítols sempre perden part del contingut dels diàlegs, sobretot si aquests són ràpids. Posats a dir, la subtitulació té un problema d'atenció a la diversitat, perquè si bé facilita l'accés al producte per part de les persones amb deficiències auditives, impossibilita que hi accedeixin les persones de certa edat i les que tenen deficiències visuals. I pel que fa al respecte de l'obra original, a mi em desconcerta que els qui s'exclamen contra la intolerable deturpació que introdueix el doblatge no trobin igualment insofrible l'efecte magnètic que tenen els subtítols per a l'ull de l'espectador. O és que el fet de passar-se tota l'estona llegint no té cap impacte en la percepció de la imatge? Perquè el cinema és art audiovisual, no? Aquesta atracció és un fet innegable, segurament inevitable: a mi m'ha passat d'estar mirant una pel·lícula d'Almodóvar en VO subtitulada en neerlandès i no poder deixar de llegir els subtítols, que entenc força pitjor que l'original. I és que la força de les lletretes il·luminades deu ser irresistible.

En altres paraules, posats a parlar d'accedir a l'obra original, no hi ha ni flors ni violes: tots dos mètodes són, en el fons, imperfectes, o sigui que no crec que es pugui triar l'un o l'altre per les seves bondats artístiques. Hi ha, això sí, d'altres criteris. Per exemple, l'econòmic: subtitular és molt més barat. Deixar de doblar permetria poder disposar d'uns diners que potser es volen dedicar a d'altres coses, com ara potenciar el cinema autòcton. Si la discussió es planteja en aquests termes em sembla força més legítima. Però també em sembla legítim reflexionar sobre l'impacte de la mesura en l'ecosistema comunicatiu català. Em centraré en la tele, perquè el cinema en català és una anècdota estadísticament quasi insignificant. Ara com ara, l'oferta del català a les televisions ja no deu arribar al 15%, sobretot tenint en compte que la graella de TV3 està cada dia més castellanitzada, almenys als vespres i en prime time. Si TV3 decidís abandonar el doblatge, què creieu que passaria? Potser sóc molt innocent, però jo crec que passaria el mateix que li va passar al cinema que tinc més a prop de casa quan va anunciar, a bombo i platerets, que es passava a les versions originals. Pocs mesos després, i vista la caiguda de públic, va haver de penjar cartells i posar anuncis a la premsa per fer saber que "Tu tries! Versions originals i també doblades!". Vull dir que m'hi jugo un pèsol (de fet, més que un pèsol) que si la CCRTV decideix suprimir el doblatge, el resultat immediat serà no pas l'aprenentatge massiu de l'anglès, sinó la caiguda en picat de l'audiència. Perquè, com em va dir una vegada una de les meves filles quan jo la incitava a anar al cinema en versió original: "Ei, papa, que vaig al cine, no a l'insti". Doncs això.

Sobre llengua i subvencions

Rellegir diaris té l'avantatge que permet descobrir notícies que et van passar per alt i que val la pena de retenir. Avui he trobat una d'aquelles perles que cal tenir sempre a l'abast per poder parlar de política lingüística a l'Estat espanyol amb propietat. Es tracta de "Les subvencions encobertes de les llicències de TDT", d'Àlex Gutiérrez, aparegut al Pareu màquines de l'Ara el dia 20/02/2016. No l'he vist gaire difós, i crec que és una llàstima, perquè no us l'hauríeu de perdre sota cap concepte! Són dos minuts brillants i aclaridors.

Us afegeixo aquí l'article per si hi ha problemes de connexió, però sisplau, aneu a l'original. Convé que es vegi que aquest tipus de notícies són d'interès públic.

PAREU MÀQUINES

Les subvencions encobertes de les llicències de TDT

El govern espanyol té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre

ÀLEX GUTIÉRREZ Actualitzada el 20/02/2016 20:50

 

  

Llegeixo a El Confidencial: “ El Mundo demana 70 milions pels seus canals de TDT i negocia amb Secuoya i Discovery”. El diari, com és normal en aquests casos, no registra la notícia. I poden apostar que, si tanquen l’operació i decideixen explicar-ho als seus lectors, no anunciaran el preu de la venda.

Una de les pluges fines però constants que ha de suportar la premsa en català és el fet que la Generalitat la subvenciona. Els mitjans de Madrid ometen el detall que si l’Estat no dóna ajuts directes és perquè la Unió Europea només permet subvencions per a llengües minoritzades. I, evidentment, el govern central té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre. És el cas de les llicències de TDT, que en cas d’ El Mundo van ser concedides de franc i ara -meravelles de la llei espanyola de l’audiovisual, que permet revendre l’ús sobre un bé públic com són les ones- potser el diari en traurà, clinx-clinx, 70 quilos nets, ja que se li van concedir les llicències graciosament. Per apamar-ho una mica, està bé comparar-ho amb les famoses subvencions als mitjans en català (que des de fa anys es donen seguint una fórmula proporcional a la difusió, de manera que la capacitat de pressió de la Generalitat, en aquest punt concret, és molt reduïda). L’any passat, per exemple, es van donar uns 7 milions a tots els mitjans privats en català. Per tant, els 70 milions que potser ara ingressa El Mundo supera els ajuts a totes les ràdios, televisions, diaris, setmanaris, revistes, portals digitals i publicacions gratuïtes en català durant tota una dècada. Ho dic per contextualitzar preventivament, que ja veuran que mai passen gaires setmanes sense un article sobre la Generalitat i els mitjans en català.

Reflexions sobre política lingüística universitària

El proppassat 28-29 de gener vaig participar al cinquè i penúltim seminari de la xarxa  The Multilingual University a la Universitat de Lleida per parlar de política lingüística universitària. La Dra. Kristina Hultgren, de l'Open University, fa una ressenya del que s'hi va discutir en aquest blog.

Llengua per unitat

Article publicat el 6 de gener del 2016 al diari Ara.

El moment resulta objectivament idoni. De cara endins, després del 27-S, per fi amplis sectors de la societat espanyola han entès que a Catalunya hi tenen un problema que, en bona part, està associat a una fractura emocional. De cara enfora, el problema catalán ja s’ha internacionalitzat, i els líders mundials reclamen gestos conciliadors a Madrid. Per si no fos prou, les eleccions del 20-D han certificat l’auge d’unes esquerres perifèriques que aposten per un referèndum. És la finestra d’oportunitat perquè l’Espanya plural s’imposi, l’hora de fer una oferta que convenci els catalans que Espanya és també cosa seva. I quin terreny millor per aconseguir-ho que el de la llengua? No sols és simbòlicament molt potent: també resulta més barat que resoldre les balances fiscals o el dèficit d’infraestructures.

Al català, a més, li cal urgentment el suport d’un estat. Diversos estudis recents detecten un seguit de reptes que només poden resoldre’s amb la implicació decidida d’unes institucions estatals. És el cas de la situació en el món judicial. L’informe de política lingüística del 2014 va constatar novament que l’ús del català no sols hi és baixíssim, sinó que continua reduint-se: l’any passat ja només es va arribar a un 12,2% de sentències en català. És també el cas del món audiovisual, on l’oferta de televisió en català va caure ja fa temps per sota del 20% i pot esdevenir residual per culpa dels canals digitals. O el cas de les dificultats d’integrar lingüísticament les poblacions immigrades: el percentatge de persones que mai no diuen ni un mot en català va passar del 14,2% l’any 2003 al 19,5% el 2008, i va pujar al 25% el 2013. Tot això a Catalunya, és clar, perquè a la resta del domini la situació és molt pitjor.

El tracte, doncs, seria simple: llengua per unitat. És l’oferta que van fer els canadencs als quebequesos, i que ha acabat arraconant els secessionistes. Tampoc seria tan difícil. A tall d’inventari, l’oferta podria començar amb un compromís formal de demanar la plena oficialitat del català a Europa, una petició que ara difícilment seria rebutjada per la Unió. Podria continuar per una modificació de la legislació vigent per fer obligatori el domini de les llengües oficials per treballar a l’administració de justícia dels territoris oficialment plurilingües, i una altra per requerir l’etiquetatge comercial en les llengües territorials. A la campanya s’hi podria sumar un manifiesto por nuestras lenguas comunes en què l’Estat i les grans empreses audiovisuals abracessin la necessitat de potenciar la riquesa lingüística d’Espanya i comencessin a posar-ho en pràctica. Això per esmentar només alguns exemples que no demanen canvis constitucionals, perquè si entrem en aquest terreny, el terreny per avançar és immens. ¿Se’n recorden, sense anar més lluny, que a Catalunya saber castellà és un deure i en canvi saber català és una opció personal?

Llengua per unitat. No convenceria tots els independentistes, però podria eixamplar el camp dels indecisos. Tanmateix, tot fa pensar que ni tan sols ara, quan sembla que s’hi juga les garrofes, Espanya no serà capaç de presentar una proposta mínimament atractiva en aquest terreny. De fet, aquest mateix novembre es va publicar un Manifest per l’Espanya plurilingüe que ha estat estrictament ignorat pels sectors unionistes durant la campanya. En terreny de llengües, el màxim que aquests sectors han ofert als electors han estat mesures menors com acceptar l’ús del català al Senat, anunciar l’ensenyament optatiu de les llengües perifèriques a secundària a tot l’Estat o prometre que respectaran el sistema educatiu vigent a Catalunya. Però en la dura realitat, Espanya rebutja fins i tot propostes cosmètiques com incloure el seu nom en les diverses llengües oficials als segells i la moneda i continua treballant per la supremacia del castellà. Sense anar més lluny, aquest octubre mateix, després d’haver arrabassat el tercer múltiplex a la Generalitat per reduir l’oferta en català, l’Estat va concedir tot de nous canals de televisió tornant a vulnerar el principi constitucional de respecte a la pluralitat lingüística als mitjans de comunicació. També des d’aquesta tardor, la nova normativa exigeix demostrar el coneixement del castellà per obtenir la nacionalitat espanyola, una mesura que minoritza encara més el català al seu propi territori. Cap d’aquestes mesures ha estat contestada des de les posicions unionistes més dialogants. I és que, si bé és cert que disposar d’un estat independent no garantirà la supervivència del català, resulta encara més inversemblant imaginar que Espanya pot canviar i esdevenir-li simplement propícia.

L’Enquesta de joves de Barcelona 2015: algunes reflexions sociolingüístiques

L’Ajuntament de Barcelona acaba de presentar els resultats de l’Enquesta de joves de Barcelona 2015, que inclou algunes dades de caire sociolingüístic d’interès. Les dades que avui comento provenen de la quarta edició de l’Enquesta de joves de Barcelona (les anteriors es van realitzar el 1992, el 1997 i el 2002). L’EJB 2015 es basa en 1.435 entrevistes a joves de la ciutat d’edat compreses entre 15 i 34 anys, amb un treball de camp realitzat entre l’11 de novembre de 2014 i el 6 de febrer de 2015, mitjançant un mostreig aleatori estratificat. Els estrats s’han format per l’encreuament dels deu districtes municipals amb el gènere, la nacionalitat (espanyola i resta) i amb l’edat dels joves (l’edat es divideix en quatre categories: de 15 a 19 anys, de 20 a 24 anys, de 25 a 29 anys i de 30 a 34 anys). Per cert, a mi, parlar de joves de 35 anys em fa certa angúnia. És com si davant de l’evidència que la nostra societat no permet emancipar-se com caldria durant la joventut preferíssim amagar-ho dient que els no emancipats encara són jovenets. Però en fi...

D’acord amb les dades publicades, la llengua habitual predominant entre els joves residents a Barcelonins es distribueix en un 55,4% castellà, un 37,7% català i un 6,7% altres llengües. Aquestes dades són molt similars a les corresponents a la població  de 18 anys i més feta pública l’any 2014 que vaig comentar al meu anterior apunt i que eren respectivament 55,5% per al castellà, 40,3% per al català i 4% per a les altres. Aquesta coincidència reforça la fiabilitat de les dades (si no és que s’han obtingut amb els mateixos biaixos), encara que ja sabem que la dada de llengua habitual són confusionàries perquè pel que fa al català i el castellà s’han de prendre més en termes d’identificació que no pas d’usos reals.

A la vista dels resultats, abandonen els joves el català en relació amb els adults en termes de llengua habitual/d’identificació? Crec que les dades no corroboren aquesta hipòtesi. No sols la diferència entre les dues enquestes és petita. A banda dels marges d’error, entenc que la baixada del català es deu al fet que les franges aquí estudiades inclouen un percentatge de nats fora molt superior al de la població total. Bona part d’aquests joves nascuts fora són al·loglots, i això fa pujar la xifra de parlants d’altres llengües. La resta de nats fora són hispanoamericans, la qual cosa contribueix a mantenir el percentatge de castellà. Per contra, el grup de catalanoparlants habituals  no es veu incrementat de manera immediata per aportacions exteriors de la mateixa manera que el d’al·loglots i hispanòfons.

Gràfic 1

A l’hora d’analitzar les llengües dels barcelonins, tenir en compte el seu lloc de naixement és fonamental, perquè els joves de Barcelona són una població considerablement cosmopolita. De fet, el percentatge de nascuts a Barcelona amb prou feines depassa el 60%, i els nascuts a Catalunya en el seu conjunt es queden en un 63,5%. Encara que hi sumem un percentatge que no deu ser negligible de valencians, balears, frangencs i andorrans, gairebé quatre de cada deu joves barcelonins són nascuts —i en bona mesura educats— en societats on no podien socialitzar el coneixement de la llengua catalana. I això, tenint en compte la feblesa de la societat catalana a integrar lingüísticament els nouvinguts que no passen pel sistema educatiu obligatori, no pot deixar de tenir conseqüències perceptibles.

Gràfic 2

Rellegir aquestes dades aprofitant el cabal de coneixement que hem acumulat sobre el funcionament sociolingüístic del país ens permet alguna interpretació interessant. Avui dia sabem que, a Catalunya, els immigrants al·loglots adopten molt majoritàriament el castellà com a llengua d’incorporació i que els hispanoamericans tendeixen a fer poc ús del català (cf. Vila i Sorolla 2014, en premsa). Si aquestes dues tendències es compleixen en aquestes dades —i res no fa pensar que no sigui així— la comparació d’aquests dos gràfics emmena naturalment a una hipòtesi que em sembla força realista: segons l’enquesta que estem comentant, el català sembla ser clarament la llengua habitual majoritària dels joves barcelonins autòctons. N’hi ha prou de projectar el 37,7% de llengua habitual catalana sobre el 63,5% de nats a Catalunya per adonar-se’n. Per contra, les dades semblen confirmar que el castellà creix com a llengua habitual entre els joves de llengua inicial altra que català i castellà.

L’anàlisi de les dades per barris ofereix una nova perspectiva a la nostra anàlisi. Al dossier publicat no s’explica com s’ha passat d’una enquesta estratificada per districtes a unes dades mapificades per barri, però aquí assumirem que són fiables i les aprofitarem, perquè no tenim gaires més dades d’aquest nivell. Abans de mirar les dades del 2015 per barris recordarem succintament l’anàlisi geolingüística de la ciutat que feia jo mateix de la ciutat l’any passat en aquest apunt. En aquell moment vaig dibuixar una ciutat que podia analitzar-se per capes successives a partir de la ciutat central, més catalanòfona i conformada per l’Eixample, Gràcia, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, que aleshores vaig veure estructurada entorn del metro del Vallès i que hauria hagut de descriure com una V formada pels ferrocarrils i la diagonal fins a la plaça Catalunya. Aquest eix central estava envoltat per un primer anell de districtes una mica més castellanitzats (Horta-Guinardó i Sant-Montjuïc), i un districte particular, el de Ciutat Vella, amb gran concentració d’al·loglots. Aquests districtes estaven, al seu torn envoltats, per altres districtes una mica més castellanitzats, i que deixaven Nou Barris com un districte particular per la feblesa del català. Podeu veure el que plantejava seguint el mapa que va publicar Marc Belzunces, encara que la seva anàlisi no coincideix exactament amb la meva.

Gràfic 3

Els resultats de l’EJB 2015 (veg. mapa del gràfic 4) permeten afinar una mica més el mapa sociolingüístic de Barcelona, encara que estrictament potser sigui millor limitar-nos a parlar del mapa de la Barcelona jove. 

Gràfic 4

En primer lloc, la diferència més notable entre el mapa que dibuixava l’any passat i el de la Barcelona jove del 2015 és que pràcticament tota la ciutat es configura com un espai on els joves de llengua habitual catalana i castellana conviuen en proporcions força similars. De fet, la distàncies pel que fa a l’ús habitual del català entre els barris de Vallvidrera, el Poble Sec, Gràcia, Horta o Sant Andreu, per esmentar-ne només uns quants, són  globalment molt més reduïdes del que deixaven veure les xifres per districtes. Continua existint una àrea urbana lleugerament més catalanòfona a cavall de la V formada per la Diagonal i el metro del Vallès, envoltada per una àmplia zona una mica menys catalanòfona, però les distàncies no són tan considerables com semblava mirant les dades per districtes. Val a dir que una cosa que no es percebia en les dades anteriorment disponibles és que el nucli més catalanòfon de Barcelona s’ha estès en les darreres dècades primer a la Vila Olímpica i tot seguit a Diagonal Mar, de manera que, almenys en la ciutat jove, es prefigura una mena de Y que fa tot el recorregut de la Diagonal i el metro del Vallès i que arriba al mar pels dos barris esmentats. Serà interessant de veure com evolucionen els barris intermedis durant els pròxims anys.

La segona conclusió de l’anàlisi per barris és que, des d’un punt de vista territorial, la Barcelona amb escassa presència de català és molt més reduïda —i perifèrica—  del que suggerien les dades per districtes. En realitat, la Barcelona jove descatalanitzada es limita a dues àrees clarament definides i geogràficament perifèrica: d’una banda, l’àrea del Raval, Port i Zona Franca; d’una altra, Nou Barris (més l’illot del Carmel) i els barris encarats al Besòs. Això sí, la distància percentual pel que fa a llengua habitual entre aquestes àrees perifèriques i la resta de la ciutat és senzillament aclaparadora: si a l’eix central tenen el català com a llengua habitual un 43,9% dels joves i als barris que els envolten la mitjana és de 41,9%, als dos estrats perifèrics la mitjana és de tan sols 17,3%. De fet, són aquestes xifres tan baixes dels seus barris perifèrics les que arrosseguen a la baixa la mitjana de districtes sencers com Sants-Montjuïc, Sant Martí o Sant Andreu del Palomar.

Resulta preocupant de veure que, d’acord amb les dades de la mateixa enquesta EJB 2015, les dues zones identificades com a més descatalanitzades són també les que presenten els indicadors més baixos des de tots els punts de vista. N’hi ha prou amb el gràfic 5, que indica el percentatge de joves que no estudien ni treballen, i el gràfic 6, que mostra els que han tingut ingressos durant els darrers 12 mesos, per constatar-ho.

Gràfic 5

Gràfic 6

  

                Una primera temptació seria atribuir el baix ús de català en aquestes dues zones perifèriques a la presència d’immigració estrangera, però un cop d’ull a la distribució d’aquesta immigració per districtes ja permet veure que la cosa no és tan senzilla. Sense anar més lluny, el percentatge d’immigrats de l’Eixample (18,61%) és només una mica inferior al de Sants-Montjuïc (19,46%) i molt superior al de Nou Barris (15,70%), però l’ús del català al primer és molt més alt que no pas als altres dos. Convé, per tant, apel·lar a la història de cadascun d’aquests barris i districtes i recordar que les zones on avui hi ha escàs ús del català com a llengua habitual es corresponen amb àrees de llarga tradició immigratòria socialment més feble.

Població estrangera per districtes. 2014 Barcelona
		Població estrangera
	(1) Població	total	% vert.	% sobre (1)
Ciutat Vella	100.685	43.421	15,90	43,13
Eixample	263.565	49.049	17,96	18,61
Sants-Montjuïc	180.824	35.192	12,89	19,46
Les Corts	81.200	9.337	3,42	11,50
Sarrià-Sant Gervasi	145.761	16.714	6,12	11,47
Gràcia	120.273	18.597	6,81	15,46
Horta-Guinardó	166.950	20.800	7,62	12,46
Nou Barris	164.516	25.832	9,46	15,70
Sant Andreu	145.983	17.826	6,53	12,21
Sant Martí	232.629	36.353	13,31	15,63
Total	1.602.386	273.121	100,00	17,04

Font: http://www.idescat.cat/poblacioestrangera/?b=10&res=e19

                Sintetitzem. Les dades de l’EJB 2015 fan aflorar una ciutat amb una àmplia presència de les dues llengües oficials on el percentatge de joves de llengua castellana és superior a la de joves de llengua habitual catalana, en bona mesura perquè les immigracions s’incorporen a la ciutat mitjançant la llengua oficial de l’Estat. Encara que hi ha diferències apreciables entre barris, els parlants habituals d’una i altra llengua semblen compartir espais de manera força intensa a la majoria de la geografia barcelonina. Tanmateix, tant a la frontera nord de la ciutat com entorn del port hi ha una sèrie de barris que combinen una situació socioeconòmica i educativa clarament desafavorida amb una realitat sociolingüística que es caracteritzen per l’escassa presència de joves catalanoparlants.

                Des d’una perspectiva de polítiques públiques, sembla obvi que les poblacions joves dels barris del nord i  de la zona portuària – Raval tenen un considerable problema d’integració socioeconòmica que els ubica lluny dels nivells de vida de la ciutat. Cal no oblidar que, en termes generals, la majoria dels joves de Barcelona tenen capacitat per emprar les dues llengües oficials:

Gràfic 7

 En una ciutat àmpliament bilingüitzada com Barcelona, és fàcil de copsar que una de les mancances formatives dels joves de les dues zones deprimides identificades deu ser el seu limitat domini de la llengua catalana fruit de la seva manca de contacte horitzontals (d’igual a igual) amb joves catalanoparlants. Això no és cap novetat, Bretxa i Parera (2012) ja detectaven que molts joves de Santa Coloma de Gramenet no havien arribat a col·loquialitzar la llengua tot i l’escola (presumptament) en català, però és fàcil que el fenomen s’hagi agreujat si als dèficits de partida s’hi ha sumat nouvinguts encara més distants del català.

Hi ha res a fer-hi? Segurament caldria primer de tot assumir que la mancança de contacte amb el català és un dels reptes que cal superar per tal d’integrar adequadament els joves d’aquests barris a la vida de la ciutat. Les polítiques educatives hi tenen molt a fer, millorant l’adquisició del català precisament en aquests entorns on accedir-hi resulta tan difícil. Però tenint molt present que parlem de poblacions que ja han depassat l’etapa de l’educació obligatòria, caldria una acció coordinada de les administracions responsables de les polítiques laborals i juvenils per tal superar aquestes limitacions. Cal que aquestes administracions interioritzin que disposar d’una formació competitiva amb la que tenen els coetanis d’altres barris és una condició sine qua non per tal de millorar la situació d’aquestes àrees. El domini del català, sens dubte, forma part d’aquest paquet que cal adquirir.

Gràfic 8: els barris de Barcelona

Font

PS
Us afegeixo el mapa dels menors que viuen en llars on poden fer els àpats mínims a la ciutat de Barcelona. Trobo que és esborronadorament similar als anteriors. Encara que no es pot atribuir directament a (des)coneixements lingüístics, em referma en la convicció que actuar contra el desconeixement del català és una activitat de primer ordre en favor de la integració socioeconòmica dels veïns de la ciutat. Perquè si les llengües són una eina bàsica per a la integració, no saber-les és un passaport a la marginalitat.

Font:

Consorci Sanitari de Barcelona i Agència de Salut Pública. (2015: 23)

Bibliografia citada

Bretxa i Riera, Vanessa, i M. Àngels Parera Espelt (2012) «“Et dóna la base”: Itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català  del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramenet». En Posar-hi la base : usos i aprenentatges lingüístics en el domini català, editat per F. Xavier Vila i Moreno. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Accessible a: < http://publicacions.iec.cat/Front/repository/pdf/00000187%5C00000082.pdf >

Consorci Sanitari de Barcelona, i Agència de Salut Pública. «La salut a Barcelona 2014. f». Barcelona: Consorci Sanitari de Barcelona; Agència de Salut Pública, 2015. http://www.aspb.cat/quefem/docs/InformeSalut2014_2010.pdf.

Vila i Moreno, F. Xavier Vila, i Sorolla Vidal, Natxo (2014) «Els coneixements i els usos del català: una anàlisi sintètica». En II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, editat per Direcció General de política Lingüística, 184-91. Barcelona: Generalitat de catalunya, Departament de Cultura. Accessible a: < http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/12_II-Jornada_Lleng_i_Soc_Calaceit.pdf >

Vila, F. Xavier, i Natxo Sorolla. (en premsa) «6. Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis». En L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013, editat per Direcció General de Política Lingüística, 19-27. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística.