La situació del català a les Illes Balears

Ara fa pocs dies que es va presentar el volum Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014 . Anàlisi, publicat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de les Illes Balears i  coordinat per Joan Melià i Maria del Mar Venrell. Basada en l'anàlisi exhaustiva de les dades de la darrera gran enquesta feta a les Illes, l'obra constitueix ja des d'ara una referència imprescindible per a qualsevol que vulgui parlar de la situació sociolingüística en aquest territori amb dades actualitzades.

El capítol 7 d'aquesta obra, "La realitat i l’evolució de les Illes Balears a partir dels grups d’orígens i usos lingüístics" (pàg. 105–23), elaborat per F. Xavier Vila i Natxo Sorolla, analitza la situació de les diferents llengües emprades a les Illes seguint la tècnica dels grups sociolingüístics que els mateixos autors han desenvolupat i aplicat a d'altres territoris. La tècnica es basa a identificar grups de parlants a partir d'una sèrie de variables com ara la primera llengua i les llengües que usen en una sèrie de circumstàncies per tal d'estudiar-ne el comportament en general i l'evolució en el temps.

Els resultats d'aquest capítol suggereixen que, malgrat alguns avenços des del punt de vista de la competència de la llengua catalana, les polítiques lingüístiques desenvolupades durant les últimes dècades tant per les autoritats centrals com per les autonòmiques han reforçat la posició del castellà com a llengua hegemònica a les illes. El capítol analitza diverses mostres d'aquesta dinàmica que es tradueix, d'una banda, en les dificultats creixents per integrar lingüísticament la població d'origen forà i, d'una altra, en l'erosió del català entre les generacions més joves. Així:

" Tanmateix, (...), els catalanoparlants de les Illes mostren símptomes preocupants de feblesa, perquè en les generacions més joves ja no s’arriba a garantir ni tan sols que els fills de famílies catalanoparlants usin habitualment el català o que els fills de les parelles autòctons i nouvinguts es decantin majoritàriament per la llengua autòctona, i molt menys encara s’aconsegueix contrarestar els resultats dels corrents immigratoris." (pàg. 123)

Les tendències per al català són especialment negatives a Eivissa i a la badia de Palma, tot i que la part forana de Mallorca i Menorca no se n'escapen totalment. Aquesta distribució geogràfica està lògicament relacionada amb la realitat socioeconòmica de cada illa i amb el pes que hi té la immigració i el turisme. Aquest fet, però, té derivades que caldria tenir presents:

"El fet que sigui als àmbits urbans i més turístics on més pateix la llengua entre els mateixos catalanoparlants suggereix que convé desenvolupar nous referents per a unes generacions en què trontolla la lleialtat lingüística." (pàg. 123)

La situació del català a les Illes no és en absolut desesperada i hi ha molt motius per confiar que pot rederçar-se. Ara bé, calen polítiques sòlides, diagnòstics afinats i increment del consens social. És ben possible que a les Illes s'estigui corrent el perill que el català s'identifiqui només amb l'autenticitat local però estigui quedant desvinculat dels valors de modernitat, urbanitat i cosmopolitisme, que es podrien estar associant cada cop més al castellà. Plantegem la pregunta directament: per als joves d'Eivissa o Palma, el català està vinculat a la modernitat i el triomf social? I què s'ha fet, des de les autoritats, per aconseguir-ho? De fet, no deu ser agosarat d'afirmar que tota la política del govern de Bauzá destinada a entrebancar els contactes de les Illes i la resta del domini perseguien de manera més o menys indirecta la parroquialització simbòlica de la llengua. En tot cas, si la hipòtesi de la reducció de la llengua a la noció de l'autenticitat local s'estigués materialitzant, la llengua correria un risc molt seriós, perquè són moltes les experiències que mostren que en les situacions de conflicte no és convenient de basar la normalització de la llengua minoritzada exclusivament en referents identitaris locals. La llengua ha de servir per a tot, també i sobretot per a la vida contemporània. En aquest sentit, doncs, caldrà que el catalanisme illenc faci més i més esforços per no deixar engabiar la llengua en la presó de la identitat i el passadisme.

Entrevista a "El Nacional" del 10 de setembre

Aquí teniu l'entrevista que em va publicar dissabte passat El Nacional sota el títol "El model socioeconòmic català perjudica la llengua catalana".

L’Enquesta de joves de Barcelona 2015: algunes reflexions sociolingüístiques

L’Ajuntament de Barcelona acaba de presentar els resultats de l’Enquesta de joves de Barcelona 2015, que inclou algunes dades de caire sociolingüístic d’interès. Les dades que avui comento provenen de la quarta edició de l’Enquesta de joves de Barcelona (les anteriors es van realitzar el 1992, el 1997 i el 2002). L’EJB 2015 es basa en 1.435 entrevistes a joves de la ciutat d’edat compreses entre 15 i 34 anys, amb un treball de camp realitzat entre l’11 de novembre de 2014 i el 6 de febrer de 2015, mitjançant un mostreig aleatori estratificat. Els estrats s’han format per l’encreuament dels deu districtes municipals amb el gènere, la nacionalitat (espanyola i resta) i amb l’edat dels joves (l’edat es divideix en quatre categories: de 15 a 19 anys, de 20 a 24 anys, de 25 a 29 anys i de 30 a 34 anys). Per cert, a mi, parlar de joves de 35 anys em fa certa angúnia. És com si davant de l’evidència que la nostra societat no permet emancipar-se com caldria durant la joventut preferíssim amagar-ho dient que els no emancipats encara són jovenets. Però en fi...

D’acord amb les dades publicades, la llengua habitual predominant entre els joves residents a Barcelonins es distribueix en un 55,4% castellà, un 37,7% català i un 6,7% altres llengües. Aquestes dades són molt similars a les corresponents a la població  de 18 anys i més feta pública l’any 2014 que vaig comentar al meu anterior apunt i que eren respectivament 55,5% per al castellà, 40,3% per al català i 4% per a les altres. Aquesta coincidència reforça la fiabilitat de les dades (si no és que s’han obtingut amb els mateixos biaixos), encara que ja sabem que la dada de llengua habitual són confusionàries perquè pel que fa al català i el castellà s’han de prendre més en termes d’identificació que no pas d’usos reals.

A la vista dels resultats, abandonen els joves el català en relació amb els adults en termes de llengua habitual/d’identificació? Crec que les dades no corroboren aquesta hipòtesi. No sols la diferència entre les dues enquestes és petita. A banda dels marges d’error, entenc que la baixada del català es deu al fet que les franges aquí estudiades inclouen un percentatge de nats fora molt superior al de la població total. Bona part d’aquests joves nascuts fora són al·loglots, i això fa pujar la xifra de parlants d’altres llengües. La resta de nats fora són hispanoamericans, la qual cosa contribueix a mantenir el percentatge de castellà. Per contra, el grup de catalanoparlants habituals  no es veu incrementat de manera immediata per aportacions exteriors de la mateixa manera que el d’al·loglots i hispanòfons.

Gràfic 1

A l’hora d’analitzar les llengües dels barcelonins, tenir en compte el seu lloc de naixement és fonamental, perquè els joves de Barcelona són una població considerablement cosmopolita. De fet, el percentatge de nascuts a Barcelona amb prou feines depassa el 60%, i els nascuts a Catalunya en el seu conjunt es queden en un 63,5%. Encara que hi sumem un percentatge que no deu ser negligible de valencians, balears, frangencs i andorrans, gairebé quatre de cada deu joves barcelonins són nascuts —i en bona mesura educats— en societats on no podien socialitzar el coneixement de la llengua catalana. I això, tenint en compte la feblesa de la societat catalana a integrar lingüísticament els nouvinguts que no passen pel sistema educatiu obligatori, no pot deixar de tenir conseqüències perceptibles.

Gràfic 2

Rellegir aquestes dades aprofitant el cabal de coneixement que hem acumulat sobre el funcionament sociolingüístic del país ens permet alguna interpretació interessant. Avui dia sabem que, a Catalunya, els immigrants al·loglots adopten molt majoritàriament el castellà com a llengua d’incorporació i que els hispanoamericans tendeixen a fer poc ús del català (cf. Vila i Sorolla 2014, en premsa). Si aquestes dues tendències es compleixen en aquestes dades —i res no fa pensar que no sigui així— la comparació d’aquests dos gràfics emmena naturalment a una hipòtesi que em sembla força realista: segons l’enquesta que estem comentant, el català sembla ser clarament la llengua habitual majoritària dels joves barcelonins autòctons. N’hi ha prou de projectar el 37,7% de llengua habitual catalana sobre el 63,5% de nats a Catalunya per adonar-se’n. Per contra, les dades semblen confirmar que el castellà creix com a llengua habitual entre els joves de llengua inicial altra que català i castellà.

L’anàlisi de les dades per barris ofereix una nova perspectiva a la nostra anàlisi. Al dossier publicat no s’explica com s’ha passat d’una enquesta estratificada per districtes a unes dades mapificades per barri, però aquí assumirem que són fiables i les aprofitarem, perquè no tenim gaires més dades d’aquest nivell. Abans de mirar les dades del 2015 per barris recordarem succintament l’anàlisi geolingüística de la ciutat que feia jo mateix de la ciutat l’any passat en aquest apunt. En aquell moment vaig dibuixar una ciutat que podia analitzar-se per capes successives a partir de la ciutat central, més catalanòfona i conformada per l’Eixample, Gràcia, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi, que aleshores vaig veure estructurada entorn del metro del Vallès i que hauria hagut de descriure com una V formada pels ferrocarrils i la diagonal fins a la plaça Catalunya. Aquest eix central estava envoltat per un primer anell de districtes una mica més castellanitzats (Horta-Guinardó i Sant-Montjuïc), i un districte particular, el de Ciutat Vella, amb gran concentració d’al·loglots. Aquests districtes estaven, al seu torn envoltats, per altres districtes una mica més castellanitzats, i que deixaven Nou Barris com un districte particular per la feblesa del català. Podeu veure el que plantejava seguint el mapa que va publicar Marc Belzunces, encara que la seva anàlisi no coincideix exactament amb la meva.

Gràfic 3

Els resultats de l’EJB 2015 (veg. mapa del gràfic 4) permeten afinar una mica més el mapa sociolingüístic de Barcelona, encara que estrictament potser sigui millor limitar-nos a parlar del mapa de la Barcelona jove. 

Gràfic 4

En primer lloc, la diferència més notable entre el mapa que dibuixava l’any passat i el de la Barcelona jove del 2015 és que pràcticament tota la ciutat es configura com un espai on els joves de llengua habitual catalana i castellana conviuen en proporcions força similars. De fet, la distàncies pel que fa a l’ús habitual del català entre els barris de Vallvidrera, el Poble Sec, Gràcia, Horta o Sant Andreu, per esmentar-ne només uns quants, són  globalment molt més reduïdes del que deixaven veure les xifres per districtes. Continua existint una àrea urbana lleugerament més catalanòfona a cavall de la V formada per la Diagonal i el metro del Vallès, envoltada per una àmplia zona una mica menys catalanòfona, però les distàncies no són tan considerables com semblava mirant les dades per districtes. Val a dir que una cosa que no es percebia en les dades anteriorment disponibles és que el nucli més catalanòfon de Barcelona s’ha estès en les darreres dècades primer a la Vila Olímpica i tot seguit a Diagonal Mar, de manera que, almenys en la ciutat jove, es prefigura una mena de Y que fa tot el recorregut de la Diagonal i el metro del Vallès i que arriba al mar pels dos barris esmentats. Serà interessant de veure com evolucionen els barris intermedis durant els pròxims anys.

La segona conclusió de l’anàlisi per barris és que, des d’un punt de vista territorial, la Barcelona amb escassa presència de català és molt més reduïda —i perifèrica—  del que suggerien les dades per districtes. En realitat, la Barcelona jove descatalanitzada es limita a dues àrees clarament definides i geogràficament perifèrica: d’una banda, l’àrea del Raval, Port i Zona Franca; d’una altra, Nou Barris (més l’illot del Carmel) i els barris encarats al Besòs. Això sí, la distància percentual pel que fa a llengua habitual entre aquestes àrees perifèriques i la resta de la ciutat és senzillament aclaparadora: si a l’eix central tenen el català com a llengua habitual un 43,9% dels joves i als barris que els envolten la mitjana és de 41,9%, als dos estrats perifèrics la mitjana és de tan sols 17,3%. De fet, són aquestes xifres tan baixes dels seus barris perifèrics les que arrosseguen a la baixa la mitjana de districtes sencers com Sants-Montjuïc, Sant Martí o Sant Andreu del Palomar.

Resulta preocupant de veure que, d’acord amb les dades de la mateixa enquesta EJB 2015, les dues zones identificades com a més descatalanitzades són també les que presenten els indicadors més baixos des de tots els punts de vista. N’hi ha prou amb el gràfic 5, que indica el percentatge de joves que no estudien ni treballen, i el gràfic 6, que mostra els que han tingut ingressos durant els darrers 12 mesos, per constatar-ho.

Gràfic 5

Gràfic 6

  

                Una primera temptació seria atribuir el baix ús de català en aquestes dues zones perifèriques a la presència d’immigració estrangera, però un cop d’ull a la distribució d’aquesta immigració per districtes ja permet veure que la cosa no és tan senzilla. Sense anar més lluny, el percentatge d’immigrats de l’Eixample (18,61%) és només una mica inferior al de Sants-Montjuïc (19,46%) i molt superior al de Nou Barris (15,70%), però l’ús del català al primer és molt més alt que no pas als altres dos. Convé, per tant, apel·lar a la història de cadascun d’aquests barris i districtes i recordar que les zones on avui hi ha escàs ús del català com a llengua habitual es corresponen amb àrees de llarga tradició immigratòria socialment més feble.

Població estrangera per districtes. 2014 Barcelona
		Població estrangera
	(1) Població	total	% vert.	% sobre (1)
Ciutat Vella	100.685	43.421	15,90	43,13
Eixample	263.565	49.049	17,96	18,61
Sants-Montjuïc	180.824	35.192	12,89	19,46
Les Corts	81.200	9.337	3,42	11,50
Sarrià-Sant Gervasi	145.761	16.714	6,12	11,47
Gràcia	120.273	18.597	6,81	15,46
Horta-Guinardó	166.950	20.800	7,62	12,46
Nou Barris	164.516	25.832	9,46	15,70
Sant Andreu	145.983	17.826	6,53	12,21
Sant Martí	232.629	36.353	13,31	15,63
Total	1.602.386	273.121	100,00	17,04

Font: http://www.idescat.cat/poblacioestrangera/?b=10&res=e19

                Sintetitzem. Les dades de l’EJB 2015 fan aflorar una ciutat amb una àmplia presència de les dues llengües oficials on el percentatge de joves de llengua castellana és superior a la de joves de llengua habitual catalana, en bona mesura perquè les immigracions s’incorporen a la ciutat mitjançant la llengua oficial de l’Estat. Encara que hi ha diferències apreciables entre barris, els parlants habituals d’una i altra llengua semblen compartir espais de manera força intensa a la majoria de la geografia barcelonina. Tanmateix, tant a la frontera nord de la ciutat com entorn del port hi ha una sèrie de barris que combinen una situació socioeconòmica i educativa clarament desafavorida amb una realitat sociolingüística que es caracteritzen per l’escassa presència de joves catalanoparlants.

                Des d’una perspectiva de polítiques públiques, sembla obvi que les poblacions joves dels barris del nord i  de la zona portuària – Raval tenen un considerable problema d’integració socioeconòmica que els ubica lluny dels nivells de vida de la ciutat. Cal no oblidar que, en termes generals, la majoria dels joves de Barcelona tenen capacitat per emprar les dues llengües oficials:

Gràfic 7

 En una ciutat àmpliament bilingüitzada com Barcelona, és fàcil de copsar que una de les mancances formatives dels joves de les dues zones deprimides identificades deu ser el seu limitat domini de la llengua catalana fruit de la seva manca de contacte horitzontals (d’igual a igual) amb joves catalanoparlants. Això no és cap novetat, Bretxa i Parera (2012) ja detectaven que molts joves de Santa Coloma de Gramenet no havien arribat a col·loquialitzar la llengua tot i l’escola (presumptament) en català, però és fàcil que el fenomen s’hagi agreujat si als dèficits de partida s’hi ha sumat nouvinguts encara més distants del català.

Hi ha res a fer-hi? Segurament caldria primer de tot assumir que la mancança de contacte amb el català és un dels reptes que cal superar per tal d’integrar adequadament els joves d’aquests barris a la vida de la ciutat. Les polítiques educatives hi tenen molt a fer, millorant l’adquisició del català precisament en aquests entorns on accedir-hi resulta tan difícil. Però tenint molt present que parlem de poblacions que ja han depassat l’etapa de l’educació obligatòria, caldria una acció coordinada de les administracions responsables de les polítiques laborals i juvenils per tal superar aquestes limitacions. Cal que aquestes administracions interioritzin que disposar d’una formació competitiva amb la que tenen els coetanis d’altres barris és una condició sine qua non per tal de millorar la situació d’aquestes àrees. El domini del català, sens dubte, forma part d’aquest paquet que cal adquirir.

Gràfic 8: els barris de Barcelona

Font

PS
Us afegeixo el mapa dels menors que viuen en llars on poden fer els àpats mínims a la ciutat de Barcelona. Trobo que és esborronadorament similar als anteriors. Encara que no es pot atribuir directament a (des)coneixements lingüístics, em referma en la convicció que actuar contra el desconeixement del català és una activitat de primer ordre en favor de la integració socioeconòmica dels veïns de la ciutat. Perquè si les llengües són una eina bàsica per a la integració, no saber-les és un passaport a la marginalitat.

Font:

Consorci Sanitari de Barcelona i Agència de Salut Pública. (2015: 23)

Bibliografia citada

Bretxa i Riera, Vanessa, i M. Àngels Parera Espelt (2012) «“Et dóna la base”: Itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català  del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramenet». En Posar-hi la base : usos i aprenentatges lingüístics en el domini català, editat per F. Xavier Vila i Moreno. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Accessible a: < http://publicacions.iec.cat/Front/repository/pdf/00000187%5C00000082.pdf >

Consorci Sanitari de Barcelona, i Agència de Salut Pública. «La salut a Barcelona 2014. f». Barcelona: Consorci Sanitari de Barcelona; Agència de Salut Pública, 2015. http://www.aspb.cat/quefem/docs/InformeSalut2014_2010.pdf.

Vila i Moreno, F. Xavier Vila, i Sorolla Vidal, Natxo (2014) «Els coneixements i els usos del català: una anàlisi sintètica». En II Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, editat per Direcció General de política Lingüística, 184-91. Barcelona: Generalitat de catalunya, Departament de Cultura. Accessible a: < http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/12_II-Jornada_Lleng_i_Soc_Calaceit.pdf >

Vila, F. Xavier, i Natxo Sorolla. (en premsa) «6. Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis». En L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013, editat per Direcció General de Política Lingüística, 19-27. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística.

Guia molt ràpida per entendre la situació demolingüística del català

Acaben d'aparèixer publicades les actes de la II Jornada sobre Llengua i Societat als territori de parla catalana que es van celebrar a Calaceit pel setembre del 2013, que inclouen diversos treballs sobre la situació de la llengua i les tècniques per analitzar-la des de la perspectiva de la demografia, la sociologia i la sociolingüística. Entre d'altres, el volum conté el capítol titulat Els coneixements i els usos: una visió sintètica  en què Natxo Sorolla i jo mateix fem un esforç considerable per interpretar de manera concisa -en només 7 pàgines!- les principals tendències demolingüístiques recents del català. El treball és innovador en diversos aspectes, però deixeu que faci notar que hi abordem, crec que per primera vegada en la sociolingüística catalana, les conseqüències de la reducció de la natalitat dels anys 80 i 90 en l'estructura demolingüística del país. Espero que us agradi.

Em temo que és la llengua, amics sociòlegs...

Aquesta setmana s'han fet públics dos estudis contradictoris sobre la societat catalana, el del CEO i el de l'ICPS de la UAB. Tots dos ofereixen dades similars en alguns punts, com ara l'avenç espectacular de Podemos/Podem a Catalunya, que sembla haver esdevingut el successor del PSC (PSC-PSOE) a les eleccions espanyoles. Però també divergeixen en força aspectes, especialment en un punt crucial: segons l'enquesta del CEO, ara com ara hi hauria un empat tècnic entre independentistes i unionistes, mentre que segons l'ICPS els independentistes guanyarien per 49,9% enfront del 27% d'unionistes. Segons el CEO, a més, l'independentisme hauria caigut nou punts des del darrer estudi, mentre que per a l'ICESP encara hauria augmentat. Com pot ser?

De manera general, els observadors més partidistes tenen tendència a atribuir les diferències entre enquestes a la voluntat d'afavorir determinats resultats a obscures maniobres en què els resultats estarien determinats per la voluntat d'influir en l'opinió del públic. Déu nos en guard de dir que aquest fenomen no es produeix mai. Però em temo que en el nostre cas, les divergències entre resultats tot sovint es deuen a una altre factor, més aviat tècnic, que llasta la demoscòpica catalana des de fa dècades. Em refereixo als plantejaments alingües dels nostres especialistes.

M'explico. A l'hora de fer una enquesta, als països nacionalment homogenis s'utilitzen una sèrie de variables com el sexe, l'edat o la grandària del lloc de residència que solen permeten d'acostar-se força bé a l'objectiu d'entendre com funciona el país. Malauradament, quan parlem de societats nacionalment complexes com la nostra, aquestes variables no són suficients, perquè la identificació lingüístico-nacional és determinat per entendre un munt de coses, com ara l'orientació electoral. Vaja, suposo que no descobrim pas la lluna si diem que els votants de CiU i ERC són majoritàriament diferents, en termes lingüístics, que els del PSC(PSC-PSOE) i els del PP. Doncs bé, digueu-me fanàtic de la meva disciplina, però a mi em sembla obvi que, per entendre fenòmens com el comportament electoral del país cal partir d'una mostra raonablement acurada també des del punt de vista lingüístic. I aquí ve el problema.

Resulta que les facultats de ciències socials catalanes no imparteixen pràcticament mai docència de sociologia, demolingüística de la llengua o politologia lingüística. En aquestes facultats s'hi imparteix sociologia de la religió, del gènere, antropologia cultural, tot el que vulgueu, però no pas sociologia de la llengua. La llengua, per als filòlegs, sembla que pensin. En aquest sentit, són, com vaig analitzar en aquest article, alingües. a mi sempre m'ha semblat fascinant: és com si els sociòlegs americans decidissin prescindir d'allò que en diuen la raça per entendre la societat estat-unidenca. Oi que sona poc assenyat? Doncs això mateix ens passa aquí, em temo. Lògicament, els sociòlegs, els demògrafs i els politòlegs que surten a treballar amb una formació sociolingüística ínfima, dissenyen estudis en què aquesta variable té com a molt un tractament com a molt marginal. I això, en un país com Catalunya, es paga.

Fa uns anys vaig encarregar al sociòleg Rafael Castelló que fes una exploració d'una sèrie d'enquestes fetes pel CIS al País Valencià per veure si podíem usar-les per fer un seguiment de l'evolució lingüística al sud del domini. El resultat va ser decebedor. Resulta que com que els savis del CIS tractaven el País Valencià com si fos lingüísticament uniforme, les seves mostres de vegades incloïen més valencianoparlants i d'altres n'incloïen molts menys, fins al punt que resultava molt dfícil, si no imposible, de fer una evolució de la societat del País Valencià seguint aquell munt d'enquestes. Aquesta mancança també tenia, entre d'altres, repercussions electorals, però els autors no semblaven haver-ho percebut. Quin gavadal de diners públics llençats per la finestra!

Fa pocs dies que Jordi Muñoz ja ha fet notar que per entendre adequadament les dades del CEO cal tenir present que aquests treballs fins ara incloïen una mostra de catalanoparlants superior a la real. El darrer treball s'acosta més a les proporcions dels votants que no pas els anteriors, d'on es deduiria que ara les seves dades són més precises -i, per cert, el suport a la independència no hauria minvat, ans al contrari. Pel que fa al treball de l'ICPS, no he vist cap anàlisi similar i no disposem de les dades de primera llengua, però un cop d'ull a les dades del seu treball de l'any 2013 permet sospitar que deu sobrevalorar el nombre de catalanoparlants. La mostra d'aquell any tenia un 43% d'habitants de llars catalanoparlants, un 46,9% de llars castellanoparlants, un 6,6% d'informants de llars bilingües i un 4,5% de persones que vivien en llars on habitualment es parlaven altres llengües.  Si ens limitem a les persones amb nacionalitat espanyola -els únics que previsiblement podrien votar- resulta que els percentatges són de 51,8% de llars catalanes i 41% de llars castellanes, a les quals caldria afegir un 2,5% sobre el total de votants de llars castellanoparlants amb doble nacionalitat. Doncs bé, suposo que dient que segons la darrera Enquesta  sobre els Usos Lingüístics EULP 2013 a Catalunya hi hauria un 10% de gent que no parla cap llengua a casa perquè viu sola, un 28,7% que hi parla més aviat català, un 44,7% que hi parla més aviat castellà i un 7,2% que hi parla més o menys igual totes dues llengües no caldrà que m'estengui gaire més en els problemes de representativitat (sociolingüística, si més no) de la mostra.

Acabo. El ball de dades d'aquests dos dies ens ensenya dues coses, a gent diferent. La primera, que l'independentisme té un feinada enorme per davant si vol acabar de consolidar-se com a força majoritària - i que els partidaris de la unió amb Espanya no arriben al 50%, tot sigui dit de passada. I la segona, que potser ja comença a ser hora que els nostres científics socials comencin a aprofitar la molt bona feina que s'ha fet durant les darreres dècades en demolingüística. Més que res, en benefici de tots plegats. Ells inclosos.