El moment resulta objectivament idoni. De cara endins,
després del 27-S, per fi amplis sectors de la societat espanyola han
entès que a Catalunya hi tenen un problema que, en bona part, està
associat a una fractura emocional. De cara enfora, el problema catalán
ja s’ha internacionalitzat, i els líders mundials reclamen gestos
conciliadors a Madrid. Per si no fos prou, les eleccions del 20-D han
certificat l’auge d’unes esquerres perifèriques que aposten per
un referèndum. És la finestra d’oportunitat perquè l’Espanya plural
s’imposi, l’hora de fer una oferta que convenci els catalans que Espanya
és també cosa seva. I quin terreny millor per aconseguir-ho que el de
la llengua? No sols és simbòlicament molt potent: també resulta més
barat que resoldre les balances fiscals o el dèficit d’infraestructures.
Al català, a més, li cal urgentment el suport d’un
estat. Diversos estudis recents detecten un seguit de reptes que només
poden resoldre’s amb la implicació decidida d’unes institucions
estatals. És el cas de la situació en el món judicial. L’informe de
política lingüística del 2014 va constatar novament que l’ús del català
no sols hi és baixíssim, sinó que continua reduint-se: l’any passat ja
només es va arribar a un 12,2% de sentències en català. És també el cas
del món audiovisual, on l’oferta de televisió en català va caure ja fa
temps per sota del 20% i pot esdevenir residual per culpa dels canals
digitals. O el cas de les dificultats d’integrar lingüísticament les
poblacions immigrades: el percentatge de persones que mai no diuen ni un
mot en català va passar del 14,2% l’any 2003 al 19,5% el 2008, i va
pujar al 25% el 2013. Tot això a Catalunya, és clar, perquè a la resta
del domini la situació és molt pitjor.
El tracte, doncs, seria simple: llengua per unitat.
És l’oferta que van fer els canadencs als quebequesos, i que ha acabat
arraconant els secessionistes. Tampoc seria tan difícil. A tall
d’inventari, l’oferta podria començar amb un compromís formal de demanar
la plena oficialitat del català a Europa, una petició que ara
difícilment seria rebutjada per la Unió. Podria continuar per una
modificació de la legislació vigent per fer obligatori el domini de les
llengües oficials per treballar a l’administració de justícia dels
territoris oficialment plurilingües, i una altra per requerir
l’etiquetatge comercial en les llengües territorials. A la campanya s’hi
podria sumar un manifiesto por nuestras lenguas comunes en què
l’Estat i les grans empreses audiovisuals abracessin la necessitat de
potenciar la riquesa lingüística d’Espanya i comencessin a posar-ho en
pràctica. Això per esmentar només alguns exemples que no demanen canvis
constitucionals, perquè si entrem en aquest terreny, el terreny per
avançar és immens. ¿Se’n recorden, sense anar més lluny, que a Catalunya
saber castellà és un deure i en canvi saber català és una opció
personal?
Llengua per unitat. No convenceria tots els
independentistes, però podria eixamplar el camp dels indecisos.
Tanmateix, tot fa pensar que ni tan sols ara, quan sembla que s’hi juga
les garrofes, Espanya no serà capaç de presentar una proposta mínimament
atractiva en aquest terreny. De fet, aquest mateix novembre es va
publicar un Manifest per l’Espanya plurilingüe que ha estat
estrictament ignorat pels sectors unionistes durant la campanya. En
terreny de llengües, el màxim que aquests sectors han ofert als electors
han estat mesures menors com acceptar l’ús del català al Senat,
anunciar l’ensenyament optatiu de les llengües perifèriques a secundària
a tot l’Estat o prometre que respectaran el sistema educatiu vigent a
Catalunya. Però en la dura realitat, Espanya rebutja fins i tot
propostes cosmètiques com incloure el seu nom en les diverses llengües
oficials als segells i la moneda i continua treballant per la supremacia
del castellà. Sense anar més lluny, aquest octubre mateix, després
d’haver arrabassat el tercer múltiplex a la Generalitat per reduir
l’oferta en català, l’Estat va concedir tot de nous canals de televisió
tornant a vulnerar el principi constitucional de respecte a la
pluralitat lingüística als mitjans de comunicació. També des d’aquesta
tardor, la nova normativa exigeix demostrar el coneixement del castellà
per obtenir la nacionalitat espanyola, una mesura que minoritza encara
més el català al seu propi territori. Cap d’aquestes mesures ha estat
contestada des de les posicions unionistes més dialogants. I és que, si
bé és cert que disposar d’un estat independent no garantirà la
supervivència del català, resulta encara més inversemblant imaginar que
Espanya pot canviar i esdevenir-li simplement propícia.