El test d'espanyolitat conté errors

A mi em sembla impresentable. Ja no és només que si saps català però no castellà no tinguis dret a la nacionalitat espanyola, com li va passar a aquell pobre cuiner xinès. Ara vet aquí que les autoritats han muntat un test que serveix per decidir si un hom pot accedir a la nacionalitat espanyola, i resulta que el test conté errors. Errors objectius, innegables, que només s'expliquen pel biaix ideològic nacionalista (espanyola) de qui l'ha fet, allò que tècnicament es denomina nacionalisme banal. Errors que poden tenir conseqüències greus per a la vida de moltes persones. Perquè si ets un immigrant mitjanament format en història i en dret, algunes de les preguntes t'indueixen a error... i poca broma, que ens hi juguem els papers.

Vejam-ho. Podeu fer la simulació del diari Ara o anar al Manual de l'Instituto Cervantes. Quan el test demana qui és considerat el primer rei d'Espanya, la resposta presumptament correcta (Carlos I) es basa en una mentida objectiva. Encara que al manual s'afirmi: "Los reinados más importantes de este período son los de Carlos I y Felipe II (primera mitad del siglo XVI). A Carlos I se le considera el primer rey de España, dado que con él se unificaron los reinos españoles. Fue cabeza del Imperio Romano Germánico y trasladó la capital de España y del Imperio a Toledo." (Manual, pàg. 55) resulta que Carles d'Àustria no va ser MAI rei d'Espanya... perquè no existia el regne d'Espanya. Va ser rei de Castella, senyor de Flandes, rei d'Aragó, rei de València, de Sicília... Però no d'Espanya. El regne d'Espanya (o millor dit, de les Espanyes), com a tal, només apareix amb la dissolució de la Corona d'Aragó a principis del segle XVIII. Allò de "Carlos V de Alemania y I de España" és una simple invenció del nacionalisme espanyol identitari, perquè al segle XVI no existien ni Alemanya ni Espanya.


D'altra banda, quan el test demana quina llengua hi ha obligació de saber a Espanya (pregunta 1030 del manual), resulta que espera com a bona la resposta "la llengua oficial". Però resulta que a Espanya hi ha diverses llengües oficials! Encara que el redactor del manual s'inventi una categoria legalment inexistent de "lenguas autonómicas", amb les lleis a la mà, el català, el basc, el gallec i l'occità aranès són "llengües oficials"... a menys que es consideri que els territoris on es parlen ja no són Espanya. El castellà és (només) la llengua oficial de l'Estat, però això no treu pas ni un mil·ligram d'oficialitat a les altres llengües.

Jo no tinc temps de llegir-me tot el manual, però si amb 22 preguntes ja n'hi ha dues d'objectivament errònies, no vull saber quantes més n'hi deu haver al llarg del manual. En tot cas, vet aquí un material de primer ordre per a qualsevol estudiós que vulgui analitzar com es construeix el nacionalisme (espanyol) sobre ficcions identitàries. I un argument, jo crec que amb fonament legal, perquè les organitzacions de defensa dels drets dels immigrats demanin una revisió a fons dels materials emprats en el procés de nacionalització.

Una història amb moltes llengües

La revista Barcelona Metròpolis ha publicat un dossier sobre Barcelona i el multilingüisme que us pot resultar interessant. Us adjunto l'enllaç al monogràfic i a l'article Una història amb moltes llengües que m'hi publiquen. Espero que us agradin.

Número especial de Sàpiens sobre la història i el present de la llengua catalana

Aquest any la revista més llegida en català Sàpiens dedica el seu número especial de l'11 de setembre a divulgar la història de la llengua catalana, amb articles breus, llegidors i força ben elaborats, i unes quantes entrevistes en què diversos especialistes -entre els quals, l'autor d'aquest blog- valoren la situació del català i el seu futur als diferents països on és la llengua pròpia.

Una mica d'història

La intel·liguèntsia unionista sovint intenta minimitzar la història de les polítiques lingüístiques anticatalanes. Per això va bé que algú faci accessibles aquestes daes de manera senzilla, com fa Eugènia de Pagès en aquesta pàgina.