Les polítiques que ens calen

          Penseu-hi un moment abans de continuar llegint: confiaríeu la fiscalitat del vostre país a un programa que sostingués que el que cal no és pas fer polítiques, sinó transformar la consciència dels rics perquè ajudin voluntàriament els pobres?
          Jo, personalment, no. De fet, diria que no conec cap país modern on les coses funcionin així. Pensant-hi, em vénen al cap països on l'estat recapta molt i països on recapta poc, països on es grava més el rendiment del treball i d'altres on els impostos afecten més el capital. Sé també que hi ha (hagut) països on l'estat és propietari de tots els mitjans de producció i, per tant, en principi no hi pot haver rics, encara que després les castes governamentals sovint usufructen els béns públics com si fossin el seu patrimoni particular i viuen a cos de rei. Però diria que entre els països moderns no n'hi ha cap sense polítiques públiques i on la redistribució de la renda es deixi a la bona voluntat dels poderosos. Segurament perquè la caritat tota sola mai no ha eradicat la desigualtat ni la pobresa?
          Dic tot això perquè no deixa de sorprendre'm que darrerament s'estiguin llançant missatges que s'assemblen poderosament al que encapçala aquest article, però en relació amb la política lingüística. Són missatges  que semblen defensar la inutilitat de les polítiques lingüístiques amb afirmacions com ara «La política ha estat molt eficaç a l'hora de matar llengües, però gens a l'hora de salvar-ne» i que simultàniament apel·len a la bona voluntat dels parlants de les llengües majoritàries per tal de salvar les llengües minoritzades. Potser és que jo no els acabo d'entendre i aleshores me n'excusaria, però si diuen el que jo crec que diuen, aleshores em sembla convenient que aquests missatges, com a mínim, siguin objecte de debat, perquè en un clima de descrèdit de la política, si els donem una pàtina acadèmica, poden arribar a confondre la societat en uns moments en què el que ens cal és claredat i lucidesa. De fet, de confusions sobre el tema ja en comencem a tenir exemples, com en aquesta entrevista, on per sort, davant de la desorientació de l'entrevistador, Vicent Pitarch posa les coses al seu lloc.
          Aclarim doncs els termes de la qüestió. Em sembla indiscutible, sobretot en un estat democràtic, que per modificar substancialment la realitat lingüística d'una societat no n'hi ha prou amb dominar els instruments polítics, sinó que cal construir el consens entorn dels objectius d'aquest canvi. Entre altres coses, perquè si no construeixes aquest consens, a les següents eleccions tens molts números de perdre el poder, tal com esperem que passi, per exemple, amb l'integrista Bauzá a les Balears, encabotat a aplicar un projecte lingüístic minoritari entre els illencs. Idealment, per reeixir en un canvi de gran abast, societat civil i institucions han de treballar en una mateixa direcció. Si no, segurament el canvi no és possible.
          Ara bé, reconèixer les limitacions de les polítiques públiques no equival en absolut a considerar-les inútils per a la recuperació de les llengües minoritzades. La hipòtesi de la inutilitat de les polítiques públiques per a la recuperació d'aquestes llengües es refuta simplement observant la realitat. Hi ha una llarga llista de llengües que, partint des de posicions de feblesa inicials diferents, en algun moment es van recuperar en molta mesura gràcies a les polítiques públiques. Per evocar-ne només unes  quantes, podem esmentar des de l'hebreu modern fins al francès del Quebec, passant per l'estonià, el letó, el lituà, el txec, l'eslovè... La llista seria llarga i podem debatre'n els detalls, però per més que ens discutim, el que és absolutament innegable és que, en algun moment històric, tots aquests idiomes han millorat substancialment les seves perspectives de futur gràcies a mesures aplicades des dels poders públics. Debat tancat, doncs, per refutació de la hipòtesi. Les polítiques sí que poden contribuir significativament a la recuperació d'una llengua minoritzada.
          És obvi que, sobretot en un clima social on s'ha identificat la política amb la corrupció, el lladrocini i l'opressió, la idea de deslligar la llengua de la política pot sonar agradable a moltes orelles,  Però ens agradi o no, en la mesura que la llengua és una realitat intrínsecament social i col·lectiva, de fet no hi ha alternativa: la llengua no pot deslligar-se de la gestió de la vida pública i, per tant, llengua i política aniran indefectiblement unides. Així de senzill. Una altra cosa ben diferent és mirar de despartiditzar la llengua, de manera que la política lingüística sigui un objectiu de país i no un tema de confrontació entre partits, un objectiu difícil però lloable que segurament subscric. Però si de debò volem que el català i, en general, el màxim nombre possible de llengües minoritzades se'n surtin, el que ens cal no és pas renegar de la política, ans al contrari, ens calen polítiques —i per tant, polítics— intel·ligents que, recollint la voluntat popular, aconsegueixin sumar més persones al projecte per tal que, entre tots, es pugui acomplint.

L'interès inconfessable dels catalans

Publicat el 7/XII/2014 a El Punt - Avui

          Un dels llocs comuns més desafortunats del supremacisme castellà és aquell que afirma que la defensa del català és en realitat una argúcia dels autòctons per reservar-se per a ells els llocs de treball més atractius i excloure'n “els altres espanyols”.
          El tòpic és mesquí, perquè si alguna cosa ha caracteritzat la defensa de la llengua és el desinterès amb què milers de persones s'han sacrificat per un objectiu que no els produïa cap benefici material. És fal·laç, perquè, com és fàcilment demostrable, Catalunya sovint ha instal·lat al capdavant de les seves més altes institucions –des de la presidència de la Generalitat fins a la del Barça, passant per la direcció de les institucions empresarials, de les sindicals, etc.– persones nascudes fora del país. I és que les llengües s'aprenen, i els espanyols tenen la mateixa capacitat biològica per aprendre llengües que tothom..., si en tenen ganes. El tòpic també és pervers, perquè suggereix que a Catalunya es viu una situació de discriminació racial acusada quan, segons el recent estudi Créixer a Espanya, dirigit per un equip no català que usa dades de Madrid i Barcelona, “les dades [a les dues ciutats] posen de manifest que les percepcions de discriminació entre els fills dels immigrants són ben escasses. A l'edat mitjana de 18 anys, només el 5% de la mostra declarava haver sofert alguna discriminació «sovint o molt sovint».” (Aparicio i Portes 2014: 191). I, finalment, el tòpic és profundament absurd, perquè qui afirma que el català es protegeix només per interessos egoistes hauria d'afirmar, tot seguit, que el blindatge constitucional del castellà, molt més contundent que el del català, és l'acte suprem d'egoisme del règim lingüístic espanyol i, per tant, hauria exigir-ne immediatament l'abolició.
          Malauradament, el tòpic de l'interès inconfessable té profundes arrels en el sentit comú espanyol més enllà de les tribunes polítiques, i per això sol tenir acollida fins i tot més enllà de la caverna. D'una banda, aquest tòpic es fonamenta en l'estereotip racista àmpliament difós per les Espanyes que atribueix als catalans un egoisme desmesurat –se lo quedan todo– i una avarícia sense límits d'arrels probablement antisemites en què el català adopta el paper del jueu expulsat el 1492. D'altra banda, quan es projecta sobre la necessitat de saber català per treballar a l'administració catalana, el tòpic entronca directament amb aquella idea tan espanyola segons la qual la feina de funcionari és un lloc de treball segur al qual tothom hauria de poder aspirar, més que no pas un servei a la societat. Una concepció patrimonial de les institucions de la qual es deriven tant la figura de l'opositor professional com l'expressió certament curiosa oferta de empleo público amb què l'administració fa saber la seva necessitat de cobrir unes places específiques de servidor públic.
          Totes aquestes consideracions vénen al cas perquè, enmig del procés d'emancipació nacional, es tornen a alçar veus que reprenen el tòpic de l'interès inconfessable per recriminar als espanyols nacionalment més tebis: “Ho veieu? La introducció del català només va ser una argúcia per evitar que els (bons) espanyols poguessin venir a Catalunya. Si hi hagués molts més mestres, molts més professors, molts més metges vinguts de fora, els separatistes no ho tindrien tan senzill!” Concedim, perquè sembla raonable, que si tots els parlamentaris i tots els funcionaris públics de Catalunya fossin nascuts fora del país, el procés seria molt més complicat. Ara bé, és curiós que els seus propagadors no s'adonin de la conseqüència, devastadora per als seus fins, d'aquest argument: si l'única via que té Espanya per evitar la independència de Catalunya és fer que s'hi traslladin contínuament milers de persones, no deu ser que Espanya té algun problema amb els catalans? Tan poc atractiva és l'opció unionista que necessitaria actuar com fa la Xina al Tibet, fomentant-hi l'arribada de ciutadans lleials per tal d'ofegar els autòctons, quasi per definició desafectos? Potser va sent hora que, en comptes d'empescar-se teories conspiratòries, els unionistes comencin a demanar-se honestament què ha fet malament el projecte nacional espanyol perquè tants i tants catalans d'adopció i tants fills de la immigració decideixin dir, calmadament, “adéu, Espanya”.