dimarts, 28 d’octubre del 2008
Un mapa ben atractiu
La distinció ente llengua i dialecte és tot sovint ben relativa. En aquest sentit, el cas del neerlandès i l'alemany és ben il·lustratiu, perquè la relació entre parlars i llengua estàndard és sovint una derivada de la política o la religió més que no pas de la llengua en si. N'hi ha prou de dir que en alguns moments històrics un dialecte era neerlandès o alemany segons si els seus parlants eren calvinistes o luterans... No és sols que el neerlandès i el baix alemany siguin un continuum. En realitat, hi ha parlars neerlandesos que són considerats dialectes de l'alemany, mente que la majoria dels parlars baix-alemanys ón considerats alemany... llevat d'Holanda, on el govern els atorga certa protecció arran de la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Un bon embolic, vaja. En tot cas, aquí teniu un mapa que ajuda a entendre la relació entre els uns i els altres.
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Desaparició del català? Entre les enquestes i el Club Súper 3
El català és una llengua amb problemes; amb molts de problemes. Però n'hi ha prou de fer un cop d'ull comparatiu a la resta de llengües sense estat propi (o simplement propici) per entendre que ja voldrien molts plorar amb els nostres ulls.
Entre les dades que el català té majoritàriament de cara hi ha la de transmissió intergeneracional de la llengua. Ara com ara, i d'acord amb les dades de què disposem, els dos únics llocs on aquesta xifra és negativa és a la Catalunya Nord i a l'Alguer. En altres paraules, només en aquests dos territoris els catalanoparlants deixen de transmetre la seva llengua als fills de manera significativa o, per a ser més precisos, només en aquests dos territoris el percentatge de persones que parl(av)en català amb els pares és superior al dels que el parlen amb els fills. Això és el que es veu als dos gràfics adjunts, provinents de l'anàlisi que Torres (2007) fa de les enquestes del 2003 i 2004 arreu del domini lingüístic.
En altres paraules: independentment de l'arribada de parlants d'altres llengües, que ha estat massiva al llarg de tot el segle passat i durant els darrers anys, és inexacte dir que el català es troba en la fase crucial de la substitució lingüística, perquè els catalanoparlants actuals no estan deixant de transmetre el seu idioma en família. De fet, si més no a Andorra i a Catalunya, les dades reflecteixen captació de nous parlants, no pas pèrdua, és a dir que hi ha segments significatius de pares de primera llengua altra que el català que parlen en català als seus fills.
Ja em perdonareu, però aquesta és exactametn la impressió de qualsevol que hagi passejat amb l'orella atenta per la festa dels súpers d'aquest cap de setmana. Una festa en què la gran majoria de nens (es) parlaven en català, desmentint una vegada més aquella lletania de "l'hem perdut el pati". Certament, a l'Anella Olímpica de Barcelona s'hi sentia, a més de català, altres llengües. Però això no és el més important. Molt més significatiu era constatar que hi havia moltes famílies en què els pares parlaven en castellà entre ells i català amb els fills. O alternaven entre català i castellà, tots dos amb accent andalusat. En aquesta festa,, si mé no, les dades de les enquestes es convertien en persones amb cara i ulls. En moooooltes persones amb cara, ulls i biografies.
Que tot està fet? Ni parlar-ne. Jo, per exemple, encara vaig trobar la festa massa caucàsica -hi havia menys cares magribines, subsaharianes, ameríndies o asiàtiques de les que veig pels carrers de Barclona. Això és un fet. El català encara no capta bé els fills de les noves immigracions. Però d'això als plors continus d'alguns opinadors hi ha una distància còsmica. I francament, no té sentit desesperar-se quan les coses no estan tan malament.
Font: Torres i Pla, Joaquim. 2007. "L'ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional." Pp. 41-63. A: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord; la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. E. Querol (coord.), E. Chessa, N. Sorolla, i J. Torres. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Vicepresidència, Secretaria de Política Lingüística.
Entre les dades que el català té majoritàriament de cara hi ha la de transmissió intergeneracional de la llengua. Ara com ara, i d'acord amb les dades de què disposem, els dos únics llocs on aquesta xifra és negativa és a la Catalunya Nord i a l'Alguer. En altres paraules, només en aquests dos territoris els catalanoparlants deixen de transmetre la seva llengua als fills de manera significativa o, per a ser més precisos, només en aquests dos territoris el percentatge de persones que parl(av)en català amb els pares és superior al dels que el parlen amb els fills. Això és el que es veu als dos gràfics adjunts, provinents de l'anàlisi que Torres (2007) fa de les enquestes del 2003 i 2004 arreu del domini lingüístic.
En altres paraules: independentment de l'arribada de parlants d'altres llengües, que ha estat massiva al llarg de tot el segle passat i durant els darrers anys, és inexacte dir que el català es troba en la fase crucial de la substitució lingüística, perquè els catalanoparlants actuals no estan deixant de transmetre el seu idioma en família. De fet, si més no a Andorra i a Catalunya, les dades reflecteixen captació de nous parlants, no pas pèrdua, és a dir que hi ha segments significatius de pares de primera llengua altra que el català que parlen en català als seus fills.
Ja em perdonareu, però aquesta és exactametn la impressió de qualsevol que hagi passejat amb l'orella atenta per la festa dels súpers d'aquest cap de setmana. Una festa en què la gran majoria de nens (es) parlaven en català, desmentint una vegada més aquella lletania de "l'hem perdut el pati". Certament, a l'Anella Olímpica de Barcelona s'hi sentia, a més de català, altres llengües. Però això no és el més important. Molt més significatiu era constatar que hi havia moltes famílies en què els pares parlaven en castellà entre ells i català amb els fills. O alternaven entre català i castellà, tots dos amb accent andalusat. En aquesta festa,, si mé no, les dades de les enquestes es convertien en persones amb cara i ulls. En moooooltes persones amb cara, ulls i biografies.
Que tot està fet? Ni parlar-ne. Jo, per exemple, encara vaig trobar la festa massa caucàsica -hi havia menys cares magribines, subsaharianes, ameríndies o asiàtiques de les que veig pels carrers de Barclona. Això és un fet. El català encara no capta bé els fills de les noves immigracions. Però d'això als plors continus d'alguns opinadors hi ha una distància còsmica. I francament, no té sentit desesperar-se quan les coses no estan tan malament.
Font: Torres i Pla, Joaquim. 2007. "L'ús familiar i la transmissió lingüística intergeneracional." Pp. 41-63. A: Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord; la Franja, Illes Balears i Comunitat Valenciana. E. Querol (coord.), E. Chessa, N. Sorolla, i J. Torres. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Vicepresidència, Secretaria de Política Lingüística.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
Des de Suècia, amb interès
Els catalans hauríem de mirar-nos més de prop el que es cou per Escandinàvia. Per més que hi faci fred, són un conjunt de països civilitzats, democràtics i socialment avançats dels quals podem extreure lliçons de prou utilitat. De fet, no és tan difícil de fer una comparació entre aquests països i les societats ibèriques. Com als nostre verals, a la zona hi ha hagut, històricament, dues potències enfrontades -Suècia i Dinamarca- i unes quantes nacions menors -Noruega i Finlàndia, però també Islàndia, les Fer-Oer, etc.- normalment ocupades pels seus veïns. L'emancipació lingüística dels petits és molt recent, i no ha estat fins l'expansió de l'anglès com a llengua franca que s'han reduït les pretensions hegemòniques dels germans grans de la regió.
El CUSC-UB i la Xarxa CRUSCAT-IEC hem muntat un parell d'actes per acostar-nos a una d'aquestes societats, concretament la sueca. Els propers dies 23 i 24 d’octubre la Professora Inger Lindberg, de la Universitat d'Estocolm, impartirà les següents conferències:
Dijous 23 d’octubre , 18.00 - 20.00h: LANGUAGE TEACHING AND LEARNING IN SWEDEN Aula 0.1 – Edifici Josep Carner
Divendres 24 d’octubre , 10.00 - 12.00h LINGUISTIC INTEGRATION OF ALLOGLOT STUDENTS IN THE SWEDISH EDUCATIONAL SYSTEM Aula 0.1 – Edifici Josep Carner
Inger Lindberg és professora a la Universitat d’Estocolm, i també investigadora de l’Institut «Swedish as a Second Language in Education and Research». Ha treballat i treballa sobre diversos aspectes del multilingüisme a Suècia, especialment en relació amb l'ensenyament i l'aprenenatge del suec per part d'al·loglots.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Una sentència que marcarà fites
Aquesta setmana s'ha filtrat que el Tribunal Constitucional espanyol està enllestint la sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Segons aquesta notícia, molt probablement l'alt tribunal descartarà que el coneixement del català a Catalunya hagi de ser obligatori per als ciutadans de Catalunya, tal com dictava l'article 6.2 d'aquest text. Entenc que la notícia deixa la porta oberta a moltes reflexions. A mi se me n'acuden algunes.
En primer lloc, a partir d'una sentència com aquesta, els juristes tindran un problema per justificar racionalment per què el castellà ha der ser de coneixement obligatori. L'Estatut de Catalunya feia derivar l'obligatorietat de saber el català de la seva condició de llengua oficial. Si el Tribunal afirma que l'oficialitat d'una llengua no comporta l'obligació de saber-la, a partir d'ara caldrà argumentar per què el castellà ha de ser de coneixement obligatori. Sí, ja ho sé que ho diu l'article 3 de la Constitució, però la pregunta és: per què ho diu? Només com a reflex de la imposició per la força? Doncs com a mínim fa mal efecte i, francament, és lleig d'explicar. Vull dir que amb aquesta sentència Espanya liquida l'únic argument presentable per justificar l'obligatorietat del castellà; ara, aquesta obligatorietat és una simple imposició arbitrària de la majoria damunt de la resta. I contra les imposicions arbitràries hi ha, com a mínim, la reclamació de la justícia i la llibertat.
Precisament lligada amb aquestes dues nocions se m'acut una segona reflexió que té a veure amb la netedat ètica del procés. És impossible no veure que aquesta sentència està viciada d'origen. L'alt tribunal està compost quasi exclusivament per jutges castellans -en el sentit etnonacional del terme- nomenats per les cúpules -castellanes- dels dos principals partits espanyols. Vaja, com si un tribunal compost només per homes hagués de dictar sentència en casos de violacions de dones. Oi que faria molt lleig? Doncs ara, aquests jutges castellans dictaminen que no volen que els castellans hagin d'aprendre català si van a viure a Catalunya, mentre accepten que els catalans han de saber castellà. No cal ser gaire intel·ligent per notar un cert tufet d'etnocentrisme en la sentència. I no cal ser un crac de l'argumentació per dir que la sentència d'un tribunal etnocèntric és inacceptable. Que potser és "legal" o "constitucional"? Potser sí. Però també eren "legals" les sentències que jutges blancs imposaven a favor de l'apartheid a Sud-Àfrica, i això no les feia èticament millors.
Una tercera reflexió té a veure amb la tècnica jurídica emprada en la redacció de l'article 6.2 de l'EAC. Per curar-se en salut, el legislador va incloure en aquest article l'obligatoiretat de saber les dues llengües -pensant que així no tombarien l'obligatorietat de saber català. Ara caldrà veure com s'arregla la cosa, però ens podem trobar amb la paradoxa que l'Estatut ribotat i emasculat inclogui l'obligació de saber castellà però no pas de saber català. Ja tindria gràcia, la cosa...
Una sentència d'aquesta mena és comprensible atesa la història de l'Estat espanyol. Al capdavall, l'Espanya actual és essencialment el resultat de l'annexió a Castella dels altres regnes hispànics durant el segle XVIII i XIX. Una sentència com l'anunciada reblarà el clau i tornarà a deixar clar que Espanya no vol ser un projecte comú, sinó un projecte castellà en què els no-castellans només podem fer de comparses. Posats a buscar antecedents, cal recordar que la difunta Iugoslàvia mai no va arribar a un nivell d'imperialisme intern tan agosarat com aquest. I recordar que el nacionalisme quebequès modern va començar sota un eslògan molt senzill: Maîtres chez nous, és a dir, amos a casa nostra. Abans que ens en facin fora del tot.
En primer lloc, a partir d'una sentència com aquesta, els juristes tindran un problema per justificar racionalment per què el castellà ha der ser de coneixement obligatori. L'Estatut de Catalunya feia derivar l'obligatorietat de saber el català de la seva condició de llengua oficial. Si el Tribunal afirma que l'oficialitat d'una llengua no comporta l'obligació de saber-la, a partir d'ara caldrà argumentar per què el castellà ha de ser de coneixement obligatori. Sí, ja ho sé que ho diu l'article 3 de la Constitució, però la pregunta és: per què ho diu? Només com a reflex de la imposició per la força? Doncs com a mínim fa mal efecte i, francament, és lleig d'explicar. Vull dir que amb aquesta sentència Espanya liquida l'únic argument presentable per justificar l'obligatorietat del castellà; ara, aquesta obligatorietat és una simple imposició arbitrària de la majoria damunt de la resta. I contra les imposicions arbitràries hi ha, com a mínim, la reclamació de la justícia i la llibertat.
Precisament lligada amb aquestes dues nocions se m'acut una segona reflexió que té a veure amb la netedat ètica del procés. És impossible no veure que aquesta sentència està viciada d'origen. L'alt tribunal està compost quasi exclusivament per jutges castellans -en el sentit etnonacional del terme- nomenats per les cúpules -castellanes- dels dos principals partits espanyols. Vaja, com si un tribunal compost només per homes hagués de dictar sentència en casos de violacions de dones. Oi que faria molt lleig? Doncs ara, aquests jutges castellans dictaminen que no volen que els castellans hagin d'aprendre català si van a viure a Catalunya, mentre accepten que els catalans han de saber castellà. No cal ser gaire intel·ligent per notar un cert tufet d'etnocentrisme en la sentència. I no cal ser un crac de l'argumentació per dir que la sentència d'un tribunal etnocèntric és inacceptable. Que potser és "legal" o "constitucional"? Potser sí. Però també eren "legals" les sentències que jutges blancs imposaven a favor de l'apartheid a Sud-Àfrica, i això no les feia èticament millors.
Una tercera reflexió té a veure amb la tècnica jurídica emprada en la redacció de l'article 6.2 de l'EAC. Per curar-se en salut, el legislador va incloure en aquest article l'obligatoiretat de saber les dues llengües -pensant que així no tombarien l'obligatorietat de saber català. Ara caldrà veure com s'arregla la cosa, però ens podem trobar amb la paradoxa que l'Estatut ribotat i emasculat inclogui l'obligació de saber castellà però no pas de saber català. Ja tindria gràcia, la cosa...
Una sentència d'aquesta mena és comprensible atesa la història de l'Estat espanyol. Al capdavall, l'Espanya actual és essencialment el resultat de l'annexió a Castella dels altres regnes hispànics durant el segle XVIII i XIX. Una sentència com l'anunciada reblarà el clau i tornarà a deixar clar que Espanya no vol ser un projecte comú, sinó un projecte castellà en què els no-castellans només podem fer de comparses. Posats a buscar antecedents, cal recordar que la difunta Iugoslàvia mai no va arribar a un nivell d'imperialisme intern tan agosarat com aquest. I recordar que el nacionalisme quebequès modern va començar sota un eslògan molt senzill: Maîtres chez nous, és a dir, amos a casa nostra. Abans que ens en facin fora del tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)