Ara fa tot just vuit anys que, del Quebec estant, publicava
una primera
reflexió meva sobre el xoc entre la Castanyada i Halloween. En aquell
moment la celebració americana em resultava estranya, en el sentit que només hi
tenia contacte de debò per la via dels mitjans de comunicació tot i que
començava a ensumar-ne alguns rastres. Vuit anys després, la situació ha canviat
radicalment, perquè el Halloween ha depassat el seu caràcter marcadament
mediàtic i s’ha instal·lat en la vida quotidiana de molts catalans. Avui no
sols el contemplem a les pel·lícules americanes, també se’n parla explícitament
als mitjans de comunicació, és present al comerç –als supermercats, a de les
botigues de productes de festa, a les d’alimentació... Tal com havia predit fa dècades
Monzó en un conte titular, si no recordo malament, Hal·louin, la celebració ha arrelat en part de la població.
La competència entre la Castanyada i Halloween té un
rerefons antropològic prou interessant, com mostra per exemple aquest interessant article
d’Adrià Pujol. Ara bé, més enllà dels seus orígens, el cert és que ens ofereix
una mostra de canvi cultural en procés que pot resultar fascinant per als qui
ens dediquem a analitzar la societat. En aquest sentit, crec que assenyalar quins són els principals actors
que l’han estat promovent ens permet fer alguna reflexió interessant sobre el procés.
D’entrada, crec que hi ha pocs dubtes que el primer agent d’introducció
de la festa a casa nostra va ser la potentíssima indústria cinematogràfica estatunidenca.
Ja fa dècades que els mitjans catalans i sobretot alguns d’espanyols difonen
pel·lícules relacionades amb temàtiques halloweenesques.
Això ha permès que la dinàmica de la festa fos més o menys coneguda abans fins
i tot que arrelés entre la població local. El pes de la pressió mediàtica es fa
evident, entre altres coses, quan s’examina com s’ha importat la fórmula
anglesa del trick or treat. Com
explica per exemple la Viquipèdia,
aquesta fórmula significa que «O ens convides a caramels (treat) o et farem una malifeta (trick)».
Doncs bé, a casa nostra els seguidors de la festa semblen utilitzar de manera
generalitzada la traducció castellana truco
o trato, una traducció literal que va bé per a la sincronització de veus en
els doblatges però que resulta absurda i incomprensible.
La segona gran via de difusió de Halloween a casa nostra ha
estat el món comercial. En la mesura que el sistema capitalista es basa en el
consum creixent i sense aturador, és obvi que els empresaris han d’aprofitar
qualsevol oportunitat per tal de dinamitzar el seu sector, i una de les maneres
més eficients de reeixir-hi deu ser potenciar l’obligació social de consumir
determinats productes. En aquest sentit, una festa més aviat íntima i familiar
com la Castanyada resulta molt menys aparatosa i , per tant, menys profitosa en
termes econòmics, que una altra que implica disfresses, música, consum, cert
grau de disbauxa i permissivitat. Diria que a Catalunya les festes de Halloween
van arrencar ja fa temps en discoteques i sales de festes, però van trobar una
consagració comercial definitiva quan Port Aventura va començar a fer-ne un
reclam publicitari i va anunciar-la massivament per televisió.
Hi ha un tercer motor que a parer meu ha contribuït
poderosament a la popularització de la festa nord-americana entre nosaltres i que
he vist molt poc esmentat: els professionals de l’ensenyament de l’anglès. La
meva experiència en aquest sentit és que, delerosos per apropar les seves
assignatures a la canalla, molts docents han aprofitat la presència de la festa
als mitjans de comunicació i l’han introduïda de manera massiva a les seves
activitats. Així, curs rere curs, els nostres alumnes s’han trobat amb les tradicionals redaccions sobre Halloween, els dibuixos sobre
Halloween, les decoracions de la classe de Halloween, les festes amb elements
de Halloween... Altrament dit, el sistema educatiu català ha anat naturalitzant
la presència de la festa i els seus referents entre les noves generacions. I
certament, ho ha aconseguit: per als infants, adolescents i part dels jovent català
d’avui dia, Halloween és una festa de tota la (seva) vida. De fet, irònicament,
gràcies en part a l’escola, per a la majoria dels joves i adolescents, el
Halloween té molta més entitat que no
pas la castanyera, aquell personatge que amb sort recorden de manera confusa de
quan anaven a preescolar, si és que la seva escola encara la celebrava.
Segur que hem de combinar tots aquests factors amb d’altres.
Amadeu Carbó, per exemple, ha fet notar
que el retrocés de la Castanyada té a veure amb la pèrdua del seu sentit
diguem-ne espiritual i la seva infantilització. També és força probable, per
exemple, que en alguns sectors de la població, la celebració del Halloween
sigui percebuda com a cosmopolita, per
oposició a tradicions autòctones com la castanyera, més localistes. En el meu entorn, el major entusiasme per aquesta festa
es produeix en famílies amb orígens (parcialment) forans. També és cert que Halloween
ens allunya del principal tabú de la nostra societat, el de la mort, perquè la
trivialitza i en fa un espectacle. El fet és, en qualsevol cas, que aquest
celebració sincrètica d’origen celta passat pels Estats Units sembla que ha
arribat per quedar-se definitivament. De quina manera? Impossible de predir. D’entrada,
avui encara no és majoritària. Ahir mateix una mare —per l’accent, argentina—
em va trucar a la porta oferint-me uns caramels perquè poc després havien de
passar uns nens per les cases a fer el ritual. El seu gest palesa a parer meu que
la dona no es refiava gaire que el meu veïnat estigués gaire preparat per a la festa —i de fet, al final no van pas
passar... D’altra banda, comencen a detectar-se reticències creixents contra la
festa en forma d’articles,
de missatges de whatsapp, memes
i altres formes de protesta internètica. Als països de llengua catalana aquestes
manifestacions (encara?) són febles i tendeixen a lligar-se amb la defensa de
la genuïnitat contra l’imperialisme cultural, com en aquest
cartell. Aquest argument no és desconegut en altres latituds com ara en aquest
exemple o aquest
altre procedents de Mèxic. En altres
països, l’oposició a la festa sorgeix en canvi d’alguns sectors catòlics que creuen
detectar-hi un ritual satànic (com aquest
exemple o en aquest
altre). Ningú no pot predir com acabarà aquesta concurrència de tradicions.
Potser la nova festa continuarà
avançant i fent-se hegemònica, tal vegada recularà, com va fer el pare noël
davant la renaixença del tió al llarg dels 90, i és ben possible que avancem
cap a una celebració mixta, de tipus sincrètic, com ha passat amb les diverses
modalitats de celebració del Nadal que ara mateix s’entremesclen a casa nostra i
que fan que els avets artificials convisquin amb els tions, els santa claus i els
reis. De fet, diuen les notícies que la venda de panellets no afluixa, i algun
espavilat ja ha encunyat el terme Castaween...
En tot cas, més enllà del futur de la festa, crec que l’èxit
d’implantació del Halloween a casa nostra hauria de generar certa reflexió en el
col·lectiu dels docents que fins ara no s’ha sentit gaire interpel·lat per
aquesta qüestió, almenys en un sentit que voldria apuntar. Encara que de
vegades hi passem per sobre, crec que el cas de Halloween ens recorda que
l’escola té un paper considerable en l’afaiçonament de l’imaginari de les noves
generacions. Per descomptat, no afirmo pas que els mestres siguin els
responsables exclusius o fins i tot principals de la introducció de la festa a
casa nostra. Tanmateix, sí que crec que hi ha tingut un paper rellevant, fins
al punt que em sembla legítim dubtar que aquesta festa hagués assolit les
proporcions que ha assolit sense la naturalització entre els alumnes que n’han
fet les escoles. En aquest sentit, opino que el canvi cultural que hem viscut hauria
d’afavorir la reflexió sobre la funció i les repercussions de l’ensenyament de
l’anglès a Catalunya. Quan a Catalunya o Europa en general introduïm l’ensenyament
de l’anglès i fins i tot en anglès a les nostres aules, ho fem per tal que els
nostres joves coneguin la llengua anglesa i puguin funcionar en un entorn
internacional, però pas perquè els vulguem americanitzar. En termes de la
psicolingüística, l’ensenyament de l’anglès a casa nostra té unes finalitats clarament
instrumentals, no pas integratives.
Ara bé, el cas del Halloween suggereix que potser l’escola ha contribuït
activament a generar un canvi cultural que no entrava en el paquet de les seves
obligacions originàries. En altres paraules, en comptes d’ajudar a ensenyar una
llengua franca culturalment neutra que serveixi per viatjar pel món, el que ha
fet és alinear-se amb la principal potència cultural mundial i assimilar-nos-hi
una miqueta. Perquè vejam, realment calia abusar tant de Halloween en context
escolar? Calia caure-hi una vegada i un altre, any rere any, com si no hi
hagués més formes de dinamitzar l’ensenyament de l’anglès?
Entenguem-nos, no estem parlant de cap drama. La cultura catalana
pot absorbir aquesta i moltes altres incorporacions culturals, perquè en el
fons una cultura és una realitat contínuament canviant que es dinamitza en
contacte amb l’exterior. Però el cas del Halloween potser sí que és un element
per a la reflexió, i fins i tot per al canvi d’alguns plantejaments. De fet, el
dilema de si l’ensenyament de l’anglès ha de continuar orientat cap als països
anglòfons i les seves cultures o ha d’emancipar-se’n i convertir-se en un ensenyament
molt menys anglocèntric i americanocèntric és un dels temes estrella de la
lingüística aplicada internacional (per cert, si voleu introduir-vos-hi us
recomano aquest
llibre). En el fons, es tracta d’un debat de gran envergadura: qui ha de
controlar la principal llengua franca internacional, els seus parlants natius o
la totalitat dels seus usuaris, majoritàriament no natius? Es tracta també de veure
si l’escola se suma dòcilment als processos d’homogeneïtzació cultural mundial
i els facilita o bé s’atorga cert marge de capacitat crítica. Encara que no sempre segueixi la
moda.