Els insults dels creients (aparegut a Núvol)

Ahir la revista Núvol va publicar-me aquest article que reprodueixo tot seguit

Els insults dels creients

 

S’han preguntat mai per què l’unionisme té tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no sols contra els seus adversaris (rural, paleto o adoctrinado) sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).

Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu, almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir per prosa caralluda, fa referència a un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col·loquialismes i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?

Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme, que tant els límits com els continguts de la nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.

Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la voluntat dels seus membres i evolucionar cap a un concepció més laica i democràtica que admetés la possibilitat que una part del col·lectiu es desil·lusionés del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari. Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió, Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest “valor sagrat” es preservi.

És en aquest marc mítico-religiós, amarat de tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui no l’accepti no pot ser normal. Si hi ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts, els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre davant dels creients.

Bibliografia

Casulleras Nualart, Josep. 2018. «John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’». VilaWeb.cat, 15 març 2018, sec. País>Principat. https://www.vilaweb.cat/noticies/john-carlin-a-madrid-no-nhi-ha-prou-destar-contra-lindependentisme-sha-de-menysprear-gairebe-odiar/.

Lomana, Íñigo F. 2016. «En la era de la prosa cipotuda». El Español, 21 octubre 2016. https://www.elespanol.com/cultura/libros/20161021/164863513_13.html.

Morales i Gras, Jordi. 2017. «Tabarnia y la construcción del adversario». naiz: 30 desembre 2017. https://www.naiz.eus/eu/actualidad/noticia/20180101/tabarnia-y-la-construccion-del-adversario.

Sobre llengua i subvencions

Rellegir diaris té l'avantatge que permet descobrir notícies que et van passar per alt i que val la pena de retenir. Avui he trobat una d'aquelles perles que cal tenir sempre a l'abast per poder parlar de política lingüística a l'Estat espanyol amb propietat. Es tracta de "Les subvencions encobertes de les llicències de TDT", d'Àlex Gutiérrez, aparegut al Pareu màquines de l'Ara el dia 20/02/2016. No l'he vist gaire difós, i crec que és una llàstima, perquè no us l'hauríeu de perdre sota cap concepte! Són dos minuts brillants i aclaridors.

Us afegeixo aquí l'article per si hi ha problemes de connexió, però sisplau, aneu a l'original. Convé que es vegi que aquest tipus de notícies són d'interès públic.

PAREU MÀQUINES

Les subvencions encobertes de les llicències de TDT

El govern espanyol té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre

ÀLEX GUTIÉRREZ Actualitzada el 20/02/2016 20:50

 

  

Llegeixo a El Confidencial: “ El Mundo demana 70 milions pels seus canals de TDT i negocia amb Secuoya i Discovery”. El diari, com és normal en aquests casos, no registra la notícia. I poden apostar que, si tanquen l’operació i decideixen explicar-ho als seus lectors, no anunciaran el preu de la venda.

Una de les pluges fines però constants que ha de suportar la premsa en català és el fet que la Generalitat la subvenciona. Els mitjans de Madrid ometen el detall que si l’Estat no dóna ajuts directes és perquè la Unió Europea només permet subvencions per a llengües minoritzades. I, evidentment, el govern central té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre. És el cas de les llicències de TDT, que en cas d’ El Mundo van ser concedides de franc i ara -meravelles de la llei espanyola de l’audiovisual, que permet revendre l’ús sobre un bé públic com són les ones- potser el diari en traurà, clinx-clinx, 70 quilos nets, ja que se li van concedir les llicències graciosament. Per apamar-ho una mica, està bé comparar-ho amb les famoses subvencions als mitjans en català (que des de fa anys es donen seguint una fórmula proporcional a la difusió, de manera que la capacitat de pressió de la Generalitat, en aquest punt concret, és molt reduïda). L’any passat, per exemple, es van donar uns 7 milions a tots els mitjans privats en català. Per tant, els 70 milions que potser ara ingressa El Mundo supera els ajuts a totes les ràdios, televisions, diaris, setmanaris, revistes, portals digitals i publicacions gratuïtes en català durant tota una dècada. Ho dic per contextualitzar preventivament, que ja veuran que mai passen gaires setmanes sense un article sobre la Generalitat i els mitjans en català.

Llengua per unitat

Article publicat el 6 de gener del 2016 al diari Ara.

El moment resulta objectivament idoni. De cara endins, després del 27-S, per fi amplis sectors de la societat espanyola han entès que a Catalunya hi tenen un problema que, en bona part, està associat a una fractura emocional. De cara enfora, el problema catalán ja s’ha internacionalitzat, i els líders mundials reclamen gestos conciliadors a Madrid. Per si no fos prou, les eleccions del 20-D han certificat l’auge d’unes esquerres perifèriques que aposten per un referèndum. És la finestra d’oportunitat perquè l’Espanya plural s’imposi, l’hora de fer una oferta que convenci els catalans que Espanya és també cosa seva. I quin terreny millor per aconseguir-ho que el de la llengua? No sols és simbòlicament molt potent: també resulta més barat que resoldre les balances fiscals o el dèficit d’infraestructures.

Al català, a més, li cal urgentment el suport d’un estat. Diversos estudis recents detecten un seguit de reptes que només poden resoldre’s amb la implicació decidida d’unes institucions estatals. És el cas de la situació en el món judicial. L’informe de política lingüística del 2014 va constatar novament que l’ús del català no sols hi és baixíssim, sinó que continua reduint-se: l’any passat ja només es va arribar a un 12,2% de sentències en català. És també el cas del món audiovisual, on l’oferta de televisió en català va caure ja fa temps per sota del 20% i pot esdevenir residual per culpa dels canals digitals. O el cas de les dificultats d’integrar lingüísticament les poblacions immigrades: el percentatge de persones que mai no diuen ni un mot en català va passar del 14,2% l’any 2003 al 19,5% el 2008, i va pujar al 25% el 2013. Tot això a Catalunya, és clar, perquè a la resta del domini la situació és molt pitjor.

El tracte, doncs, seria simple: llengua per unitat. És l’oferta que van fer els canadencs als quebequesos, i que ha acabat arraconant els secessionistes. Tampoc seria tan difícil. A tall d’inventari, l’oferta podria començar amb un compromís formal de demanar la plena oficialitat del català a Europa, una petició que ara difícilment seria rebutjada per la Unió. Podria continuar per una modificació de la legislació vigent per fer obligatori el domini de les llengües oficials per treballar a l’administració de justícia dels territoris oficialment plurilingües, i una altra per requerir l’etiquetatge comercial en les llengües territorials. A la campanya s’hi podria sumar un manifiesto por nuestras lenguas comunes en què l’Estat i les grans empreses audiovisuals abracessin la necessitat de potenciar la riquesa lingüística d’Espanya i comencessin a posar-ho en pràctica. Això per esmentar només alguns exemples que no demanen canvis constitucionals, perquè si entrem en aquest terreny, el terreny per avançar és immens. ¿Se’n recorden, sense anar més lluny, que a Catalunya saber castellà és un deure i en canvi saber català és una opció personal?

Llengua per unitat. No convenceria tots els independentistes, però podria eixamplar el camp dels indecisos. Tanmateix, tot fa pensar que ni tan sols ara, quan sembla que s’hi juga les garrofes, Espanya no serà capaç de presentar una proposta mínimament atractiva en aquest terreny. De fet, aquest mateix novembre es va publicar un Manifest per l’Espanya plurilingüe que ha estat estrictament ignorat pels sectors unionistes durant la campanya. En terreny de llengües, el màxim que aquests sectors han ofert als electors han estat mesures menors com acceptar l’ús del català al Senat, anunciar l’ensenyament optatiu de les llengües perifèriques a secundària a tot l’Estat o prometre que respectaran el sistema educatiu vigent a Catalunya. Però en la dura realitat, Espanya rebutja fins i tot propostes cosmètiques com incloure el seu nom en les diverses llengües oficials als segells i la moneda i continua treballant per la supremacia del castellà. Sense anar més lluny, aquest octubre mateix, després d’haver arrabassat el tercer múltiplex a la Generalitat per reduir l’oferta en català, l’Estat va concedir tot de nous canals de televisió tornant a vulnerar el principi constitucional de respecte a la pluralitat lingüística als mitjans de comunicació. També des d’aquesta tardor, la nova normativa exigeix demostrar el coneixement del castellà per obtenir la nacionalitat espanyola, una mesura que minoritza encara més el català al seu propi territori. Cap d’aquestes mesures ha estat contestada des de les posicions unionistes més dialogants. I és que, si bé és cert que disposar d’un estat independent no garantirà la supervivència del català, resulta encara més inversemblant imaginar que Espanya pot canviar i esdevenir-li simplement propícia.

Per què escriuen «el pruses»?

Navegant per les pàgines unionistes d’Internet és fàcil topar amb autors que, quan fan referència al procés sobiranista català, en diuen «el pruses». Mirant-ho a qualsevol cercador en trobareu milers d’exemples. Tinc la sensació que, quan hi topen, la majoria de lectors de qualsevol ideologia però amb un mínim nivell d’alfabetització es deuen sentir una mica incòmodes. Tampoc és tan estrany. És la sensació que s’experimenta davant de les demostracions d’ignorància supina del proïsme, com ara mastegar amb la boca oberta, furgar-se el nas ostentosament a la recerca de burilles o orinar en un portal. Vergonya aliena, podríem dir-ne. Ara bé, més enllà de la sensació d’incomoditat, podem mirar d’entendre fredament el perquè d’aquest curiós comportament verbal. Avancem tres hipòtesis per mirar de comprendre-ho.

La primera idea que ens ve al cap és, òbviament, que qui escriu així ho fa per simple ignorància. De fet, no és del tot inversemblant que hi hagi individus que hagin sentit  a parlar del procés però que, desconeixedors que l’idioma d’Empar Moliner té la seva pròpia ortografia, hagin transliterat l’accent del català central seguint les convencions del castellà. Potser sí que un cert nombre de persones viuen en entorns tan i tan tancats que es pensen de bona fe que totes les llengües del món s’escriuen com si fossin la seva. Deuen ser gent monolingüe i poc viatjada, que no ha arribat encara a descobrir el traductor de google i que no han vist que el seu tractament de textos té l’opció català que els pot ajudar en emergències com aquesta. En els cercles mínimament educats potser costa de creure que aquesta gent continuï existint, però els fets són tossuts, i són nombroses les notícies que permeten afirmar que la manca de cultura no és obstacle per escalar fins a posicions ben remunerades en els entorns unionistes: recordeu que el govern espanyol té contractades com a assessors desenes de persones que no tenen el graduat escolar. O és que heu oblidat ja la regidora de cultura del PP de la ciutat de València que es va acomiadar del seu càrrec amb una carta amb més de 30 faltes? Empesos per l’evidència empírica, doncs, concedirem que pot ser que hi hagi gent que escrigui el pruses  per mer analfabetisme. De tota manera, si això és així, és obvi que aquesta demostració d’ignorància dóna la talla del valor que poden tenir les opinions d’aquests individus sobre el contenciós hispano-català.

Ara bé, segur que tots els qui escriuen així ho fan per ignorància? I si els qui escriuen el pruses sí que saben que cometen tres faltes seguides en una sola paraula, però ho fan expressament? D’entrada, hom podria pensar que escrivint malament aquesta paraula, els autors volen remarcar algun tret particular dels qui la utilitzen. De fet, l’ús d’ortografies divergents de la normativa és un recurs molt habitual en literatura per tal d’evocar l’atmosfera d’entorns socials allunyats de la llengua estàndard, ja sigui perquè parlen varietats arcaïtzants, dialectes amb forta personalitat, parlars col·loquials o sociolectes estigmatitzats. Per exemple, a Incerta glòria Joan Sales transcrivia certs trets dels parlars aragonesos de manera no normativa per tal d’evocar la distància amb el castellà estàndard i certa proximitat amb el català. Amb tot, per molt que ens ho mirem, aquest motiu és poc versemblant. Escriure pruses no aporta en principi cap matís d’aquests, perquè és obvi que ni Mas ni Junqueras ni la resta d’independentistes no ho escriuen pas així, i és encara més evident que el procés sobiranista no té cap connotació especialment lligada amb el català central. Es miri com es miri, la forma pruses és autoreferencial, perquè només remet a l’unionisme amb llaga d’estómac.

Així doncs, si no és per simple ignorància ni per certa voluntat estilística, per què deu ser que determinats unionistes escriuen aquest mot amb tantes faltes? L’única explicació racional que se’ns acut per a aital comportament és la d’una aversió especialment aguda envers la normativa del català. Qui escriu el pruses no és ben bé que s’equivoqui, sinó que sofreix tal fòbia envers la llengua catalana que el simple fet d’haver d’escriure’n un sol mot se li fa intolerable. I com venç aquesta angoixa íntima que el corseca, com supera el trauma d’haver d’escriure una paraula en català? Doncs deturpant-la, desfigurant-la, violentant-la tant com pot. En un mecanisme perfectament descrit pels manuals de patologies mentals, l’unionista catalanòfob viola l’ortografia catalana per demostrar-se que controla la llengua, que la subjuga, que en fa el que vol. Potser sí que escriu una paraula en català, però ho fa estrafent-la, escarnint-la, triturant-la, negant-li la categoria de paraula i reduint-la a una suma de lletres malgirbada sense lloc al món civilitzat. Perquè aquest és el quid de la qüestió. Escrivint el pruses, aquests individus intenten negar al català la categoria de llengua, reduir-lo a un patuès sense normes i dissoldre’l  en el món dels balbucejos i els grunys. No hi ha normes, no hi ha llengua, no hi ha català, no hi ha problema catalán.

Si tiréssim del manual d’autoajuda del nacionalisme espanyol, ara diríem que negant al català la categoria de llengua amb la seva normativa, aquests individus fan el mateix que feien els nazis amb els jueus, els gitanos, els homosexuals: definir-los com a Untermenschen, és a dir, com a infrahumans, per tal de poder-se’n desempallegar sense càrrega de consciència. Però això no sols seria una banalització inacceptable del genocidi, sinó un greu error de perspectiva. Per desgràcia, la tècnica de disminuir la qualitat humana de l’adversari no ha estat un procediment exclusiu dels nazis, sinó una pràctica comuna, especialment entre els grans imperialismes europeus totalitaris. Aplicada a la llengua, aquesta és la tècnica de la patuesització, consistent a destruir la llengua dels altres fins a fer-la passar per una forma de comunicació prelingüística primitiva, un dialetto, un patois, una jerigonza, un chapurreao, un sayagüés... Una tàctica que l’imperialisme espanyol ha practicat a bastament i que demostra no sols la categoria humana de qui la practica, sinó també quins són, en el fons, els seus veritables objectius: la negació i vexació de l’altre fins a arribar, tan aviat com es pugui, al seu anihilament absolut.

El referèndum i el restaurant

Com que segur us hi heu trobat més d’una vegada, es possible que no us descobreixi res de nou. O potser sí. Penseu en la darrera vegada que vau quedar tota una colla i vau decidir d’anar a sopar. És possible que algú tingués una proposta imbatible i que tots hi accedíssiu de seguida sense cap més problema. Potser les propostes van ser dues, i aleshores vau haver de discutir i decantar-vos bé per l’una, bé per l’altra. Però si hi va haver més de dues propostes, què vau fer? El més probable és cadascú argumentés la seva proposta, en discutíssiu els avantatges respectius i finalment, si l’acord no sortia espontàniament, acabéssiu votant. I on vau anar? Doncs en principi al restaurant que va guanyar, és a dir, al que treure més vots, encara que no l’haguéssiu triat per majoria absoluta, per la senzilla raó que, si no hi anàveu, us hauríeu quedat sense sopar. És clar que un cop vistos els resultats potser alguns van proposar aliances entre les opcions perdedores, van suggerir noves propostes, van demanar noves votacions amb condicions diferents o fins i tot van amenaça d’anar-se’n a casa. Però el que és irrefutable és que, en primera instància, davant de diverses opcions, la fórmula guanyadora era la que havia tret més vots encara que no hagués estat per majoria absoluta. O com podia ser altrament?

L’exemple del restaurant és il·lustratiu perquè ens permet entendre com s’actua racionalment i ens ajuda a pensar de manera autònoma enmig de les tempestes propagandístiques. Tal com era de preveure, un cop sabuts els resultats, estem assistint a una ferotge batalla dialèctica per tal d’imposar una lectura de les eleccions al del 27S al Parlament de Catalunya. La premsa unionista, que tant han negat el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, s’aferra ara desesperadament a la interpretació que els resultats d’ahir només es poden llegir en clau plebiscitària —la majoria absoluta d’escons no els sembla gaire rellevant— i miren de fer martellejar un i altre cop la idea que una majoria de catalans ha votat no a la independència.

«Cataluña vota «no» a Mas y «sí» a la unidad de España» titula literalment l’ABC en portada, i ho rebla afirmant: « El 52% de los electores dicen «no» a la independencia en unos comicios en los que la lista conjunta de Mas y Junqueras pierde nueve escaños respecto a 2012. Necesitará el apoyo de la CUP, pero, con solo el 39% de los votos, se considera «legitimada» para «seguir adelante» con la secesión.» Fixeu-vos que en tots dos casos fa servir unes cometes com si ahir els electors haguessin pogut triar unes paperetes amb aquests dos mots.

El País, sempre una mica més palatí que el seu homòleg conservador, titula «Los independentistas no lograron el 50% de votos para su plebiscito», donant a entendre que els no independentistes sí que l’han assolit, i parla de «fracàs plebiscitari» al seu editorial. De passada, i com que també cal donar sortida a la mala bava acumulada,  permet que un articulista més hooliganesc es despatxi amb un simpàtic: «La red de propaganda de Mas encubre el fracaso independentista». (la negreta és nostra)

Finalment, i per no fer-me pesat, El Mundo proposa una lectura similar i remarca que el sobiranisme només arriba a «poc més del 47%». Presentant les dades així,  el diari suggereix que el no-sobiranisme assoleix quasi un 53%, tot i que no assoleix la barroeria de l’ABC i no s’atreveix a posar-ho en portada.

Si heu arribat fins aquí suposo que ja us haureu adonat que el que la premsa de Madrid està fent és no sols convertir les eleccions d’ahir en un referèndum —però que no eren unes autonòmiques normaletes?— sinó fins i tot definir-ne la pregunta i establir-ne les opcions de resposta. Amb els seus titulars i les seves anàlisis, la metròpoli intenta fer creure —creure’s?—que ahir a Catalunya es va celebrar un referèndum en què hi havia dues butlletes, una amb el sí i l’altra amb el no, i convèncer els seus lectors que la butlleta del sí va treure menys vots que la butlleta del no. Ara bé, malauradament, aquestes butlletes no van existir mai. Per tant, si volem ser honestos ens hem d’atenir als programes que es presentaven, i el màxim que es pot afirmar és que ahir hi havia tres grans blocs: el bloc dels qui proposaven engegar immediatament el procés d’independència, format per JxS i les CUP. Un segon bloc que es negava en rodó a parlar de la possibilitat d’independència, englobat per C’s, PP i PSC. I finalment, un bloc que va defugir definir-se en aquests termes i que orbitava entorn de CSQP i, d’alguna manera, UDC. Són gent que, com Lluís Rabell, afirmava: “No sé què votaria en una declaració nominal d’independència.” (ElCrític 2/09/2015). Segur que podem fer més matisos, però jo no veig manera humana de reduir aquestes tres opcions a dues sense faltar a la veritat.

En altres paraules, ahir es van celebrar unes eleccions que d’entrada haurien de mesurar-se en termes propis d’unes eleccions, és a dir, sobre la base dels escons. Però si algú les vol mesurar en forma plebiscitària, no pot fer-ho en termes dicotòmics, perquè les respostes no ho eren pas, de binàries. L’única manera de fer-ho bé és partint de la base que hi havia tres grans opcions: la d’engegar el procés d’independència, la de convocar un referèndum, i la d’oblidar la idea d’independència. I el resultats són clars, per no dir demolidors: 48% per la independència, 11% pel referèndum i 39% per l’statu quo. Una altra cosa és que ara, a la vista dels resultats, els uns i els altres pensin que els convenen aliances estratègiques perquè no es troben prou forts per dur a termes els seus respectius projectes. Però això ja no és anàlisi del discurs polític sinó, en tot cas, prospectiva.