Els insults dels creients (aparegut a Núvol)

Ahir la revista Núvol va publicar-me aquest article que reprodueixo tot seguit

Els insults dels creients

 

S’han preguntat mai per què l’unionisme té tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no sols contra els seus adversaris (rural, paleto o adoctrinado) sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).

Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu, almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir per prosa caralluda, fa referència a un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col·loquialismes i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?

Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme, que tant els límits com els continguts de la nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.

Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la voluntat dels seus membres i evolucionar cap a un concepció més laica i democràtica que admetés la possibilitat que una part del col·lectiu es desil·lusionés del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari. Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió, Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest “valor sagrat” es preservi.

És en aquest marc mítico-religiós, amarat de tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui no l’accepti no pot ser normal. Si hi ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts, els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre davant dels creients.

Bibliografia

Casulleras Nualart, Josep. 2018. «John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’». VilaWeb.cat, 15 març 2018, sec. País>Principat. https://www.vilaweb.cat/noticies/john-carlin-a-madrid-no-nhi-ha-prou-destar-contra-lindependentisme-sha-de-menysprear-gairebe-odiar/.

Lomana, Íñigo F. 2016. «En la era de la prosa cipotuda». El Español, 21 octubre 2016. https://www.elespanol.com/cultura/libros/20161021/164863513_13.html.

Morales i Gras, Jordi. 2017. «Tabarnia y la construcción del adversario». naiz: 30 desembre 2017. https://www.naiz.eus/eu/actualidad/noticia/20180101/tabarnia-y-la-construccion-del-adversario.

Sobre els gestos a favor del català

Avui diumenge la Vanguardia transmet un globus sonda del govern espanyol destinat a fer veure que Madrid podria mostrar-se dialogant si les autoritats catalanes renuncien al referèndum. El missatge inclou insinuacions sobre el canvi de la Constitució, sobre el finançament i, molt especialment, sobre la llengua. La llengua hi és tan present que s'inclou al títol de l'article: El Govern espanyol es planteja un gest a favor de la llengua catalana. Val a dir que això d'apel·lar a millorar el tracte al català per mirar de resoldre el que en diuen la carpeta catalana és tan lògic que fins i tot jo mateix ho havia predit fa onze mesos a l'article Llengua per unitat. Al capdavall, al PP la catalanofòbia l'ha convertit en marginal a Catalunya i li ha fet perdre les Illes Balears. Benvinguts a la realitat, doncs, ni que sigui una miqueta.

Estaria bé que les autoritats espanyoles avancés propostes per millorar la situació del català. A l'article esmentat ja els n'oferia unes quantes de molt factibles, fins i tot sense modificar la constitució. Amb tot, dubto profundament que, en el terreny de la llengua, siguin capaços de fer una proposta mínimament interessant. Sobretot d'ençà d'Aznar, la dreta espanyola ha abraçat el supremacisme castellà de tal manera que qualsevol concessió mínima en aquest terreny li resulta quasi impossible de pair. Algú se'ls imagina implantant el precepte constitucional -sí, de la constitució que tan diuen defensar- de protegir la diversitat lingüística fent, per exemple, que l'oferta televisiva en català creixi substancialment? O modificant la Llei Orgànica del Poder Judicial perquè el català sigui un requisit per a qualsevol jutge que exerceixi als Països Catalans? Doncs això. Si el PP vol fer alguna oferta mínimament creïble, primer ha de mutar d'ADN. I això, francament, resulta difícil d'imaginar.

Sobre l'evolució de la lectura de llibres

L'estudi Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya (2013), publicat fa pocs dies pel el Gremi d'Editors de Catalunya i l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, mostra que "Augmenta l'hàbit de lectura a Catalunya, però disminueix la compra de llibres", segons la notícia de Vilaweb, o aquesta de l'Ara. Malauradament, ja se sap que les notes de premsa han de ser escarides, i suposo que els impulsors del treball estaven especialment interessats a difondre la idea que el negoci del llibre podria anar millor si s'hi intervingués adequadament, per exemple, fent pagar cànons per les descàrregues. 

Ara bé, més enllà d'aquest objectiu legítim, el treball conté moltes més dades interessants que no sempre confirmen els estereotips que tot sovint es reprodueixen de forma quasi mecànica. Us proposo unes quantes afirmacions que segur que heu sentit moltes vegades i les conclusions que podem treure de l'estudi. Per entendre els comentaris cal tenir present que les dades ofertes corresponen als lectors totals, ço és, aquells que llegeixen almenys un cop per trimestre. De tota manera, en termes generals, les xifres per als lectors freqüents, és a dir, que llegeixen almenys un cop la setmana, només estan, de mitjana, un 2% per sota de les anteriors. Això sí, aquesta mitjana, és molt diferent segons el suport: en premsa, la diferència entre les dues mesures es de només 2%, però en canvi, en llibres la distància és força més grossa (10%) i molt més encara (21%) en revistes. 

1. Ja no es llegeix com abans? Fals: les dades mostres un augment lent però sostingut de la lectura, si més no en els darrers anys. Això sí, a casa nostra, mal que ens pesi, això de llegir és una pràctica relativament recent: penseu que només un 38% de les persones viuen en llars on hi ha més de 100 llibres.
   
2. Els catalans llegim molt més que els espanyols? Fals: a Catalunya els índexs de lectura només són lleugerament superiors als del conjunt de l'estat. 
3. Les dones llegeixen més que no pas els homes? No exactament: de fet, segons sexe, els homes llegeixen més que les dones: hi ha quasi un 7% de lectors masculins que femenins. La diferència és que les dones llegeixen més llibres i revistes, i el homes més diaris i productes digitals com webs i blogs (un 18% més!). Posats a cercar motivacions, les dones llegeixen més llibres per plaer que no pas els homes.
4. Els joves ja no llegeixen? Fals: L'edat és el factor principal que explica que els índexs de lectura catalans siguin inferiors als d'altres llocs d'Europa: el 100% dels menors de 34 anys llegeixen en algun suport, però només el 79,9% dels majors de 65 anys ho fan almenys un cop al trimestre. Efectivament, tenim un passat d'analfabetisme encara massa recent.
5. El jovent no llegeix llibres! Doncs no ben bé. Els joves de 14-24 anys són els principals lectors de llibres: un 90% diu llegir-ne almenys un cop per trimestre. Tots els altres grups els van com a mínim 20 punts per darrere, inclosos els adults joves (25-34 anys), amb tan sols un 63% de lectors. El que sí que canvia és la intensitat de la lectura de llibres per oci: si els lectors de llibres per oci de 45 a 54 anys diuen llegir-se'n 16 l'any de mitjana, per sota d'aquesta edat la mitjana cau fins a 8-9.
6. Els estudiants no llegeixen? Fals: d'entrada, els estudiants són l'únic col·lectiu en què el 100% es declara lector, molt per sobre del 78% de les mestresses de casa o el 89% dels jubilats, dos col·lectius que, en teoria, tenen força temps lliure al seu abast. Els estudiants, a més, lideren la lectura en pràcticament tots els suports, amb diferències escandaloses en el cas dels llibres: 98% d'estudiants diu que llegeix llibres, en comparació amb un 80% dels aturats i tan sols un 65% dels ocupats. L'únic suport en què es troben a la cua, al costat de les mestresses de casa i a un 15% per sota dels altres grups, és en la lectura de diaris. Per cert, els joves i adults joves semblen el puntal de la indústria bibliogràfica: més del 60% diu que el seu darrer llibre llegit el va adquirir. Si en queda de lluny del 28% del grup de 35 a 44 o el 44% del grup entre 45 i 54 anys, molt més avesats a usar biblioteques o descarregar-se la lectura per internet!
7.  Els estudiants només llegeixen lectures obligatòries? En termes generals, la gent que llegeix per lleure és molta més que la que només ho fa per feina o estudis (60% vs. 25%). La lectura per feina o estudis només supera la de lleure entre els estudiants i els joves, com és altrament previsible. Però tot i això, la lectura per plaer entre els estudiants és la segona més alta de tots els grups: un 70% diu que llegeix per plaer, només per darrere del 80% dels aturats però molt per sobre del 60% dels ocupats. De fet, més de la meitat dels joves de 14 a 24 anys (54%) diuen que llegeixen més durant les vacances.
8. No es llegeix en català? Una mica exagerat: certament, un 80% de lectors diu que el seu darrer llibre va ser en castellà, mentre que un 17% diu que va ser en català, i hi ha molt poca variació al llarg dels darrers anys. D'altra banda, un 22% té el català com a llengua habitual de lectura, mentre que un 78% declara llegir habitualment o ocasionalment en català. No sé quina pregunta es va fer, però l'oposició entre habitual i ocasional no em sembla adequada, perquè polaritza i fa desaparèixer del mapa la gent que consumeix habitualment en les dues llengües. En tot cas, sobre un 89% de gent que pot llegir sense problemes, queda molt terreny per córrer. Per cert, el col·lectiu capdavanter pel que fa al català en el darrer llibre llegit són els aturats (22%).
9. A Girona sí que s'usa el català! No ben bé: els índexs de lectura habitual i ocasional en català de la demarcació de Girona són els segons més baixos, i estan per darrere dels de Barcelona i, sobretot, Lleida.
10. El català recula entre el jovent! A nivell de lectura de llibres, com a mínim, no és ben bé així. Un 97% de joves de 14 a 24 anys es declara lector habitual /ocasional en català, enfront del 72% del grup de entre 25 i 34 anys, el 85% entre 35 i 44 anys, i el 92% entre 45 i 55 anys. Aquí topem amb el problema que el grup més jove inclou encara molta lectura per obligació. Caldria veure què passaria sense aquesta obligació, perquè les dades dels adults joves sí que mostren un consum inferior als col·lectius de més edat. En sentit contrari, tampoc no es pot oblidar que els joves i adults joves inclouen un percentatge d'immigrats recents molt superior als grups de més edat: podria ser ben bé que l'adhesió al català es mantingués o creixés entre els jovent nascut al país però això quedés amagat pel pes dels nats fora. De fet, quan preguntem en quina llengua era el darrer llibre llegit, resulta que els que més han llegit en català són precisament els dos grups més joves: 21% els adults joves i 27% els joves.

L'estudi és molt més ampli i inclou apartats sobre lectura digital, ús de biblioteques, pautes de consum cultural i un apartat sencer sobre la lectura entre els menors de 14 anys molt interessant però presentat de manera poc clara, perquè no se sap qui respon l'enquesta, els pares o els menuts. Diria que són els primers, ni que sigui perquè alguna de les dades que proporciona semblen esbiaixades. Per exemple, el 50% diu que el català és "el seu idioma habitual de lectura", i això sembla més la projecció dels pares que no pas la resposta dels adolescents i infants.

Sigui com sigui, la imatge que obtenim d'aquest treball sobre el món de la lectura a Catalunya és força diferent de la que solem sentir, sobretot en cenacles lletraferits. Davant de les visions catastrofistes que descriuen pràcticament l'extinció de la literatura, les dades ens indiquen que la lectura creix en quasi tots els sentits gràcies a la difusió d'aquesta pràctica entre les noves generacions, amb l'única excepció de la premsa, que recula entre els més joves de manera contínua. Aquesta socialització de la lectura està matisada per factors de sexe, edat i formació,  però no sembla pas que ens aboqui a un futur àgraf. Això sí, si abans els lectors eren pocs però entusiastes, ara el gruix dels (molt més) lectors són menys intensius; amb tot, tampoc no queda clar que, en xifres absolutes, hi hagi ara menys lectors intensius que, per exemple, trenta o quaranta anys enrere. Pel que fa a la presència del català, continua essent minoritària, tot i que és ben perceptible. De fet, encara que no les tinc a mà, les xifres de lectors en català  no estan gaire lluny de l'oferta en aquesta llengua a les llibreries. La qüestió és, doncs, com incidir en el cercle entre oferta i demanda per millorar progressivament les dues cares de la moneda. Un tema per a tot un altre post.

LOMCE Llei d'Educació

Dues entrevistes sobre el projecte de LOMCE:  al 3/24 (entrevista a F. Xavier Vila i Eva Pons) i de BTV (entrevista a Vanessa Bretxa).

http://www.tv3.cat/videos/4369231/Entrevista-del-324-Francesc-Xavier-Vila-director-Centre-Universitari-Sociolinguistica-i-Comunicacio-UB-i-Eva-Pons-professora-Dret-Constitucional-UB

http://www.btv.cat/alacarta/informatius/22124/ (a partir del minut 9)

I un bon article per fer memòria, del sempre crític ALbert Branchadell:

Imposar una llengua fins i tot en els moments més durs

Hola,
Els nostres amics castellans sovint ens diuen que en fem un gra massa, en la nostra reivindicació lingüística, que si fóssim més flexibles tot seria més senzill... Heus aquí una carta que he rebut fa poc on mostra fins a quin punt l'Estat empara el monolingüisme en castellà i imposa la seva llengua als altres. 
________________________________________
Calafell, 20 d'octubre de 2012

Senyors,

Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m'està succeint des de les "espanyes". Miraré de resumir.

Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d'enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir pujant a la Pica d'Estats. Era mestre, i va treballar a diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (Centre de Recursos Pedagògics) i per tant, era funcionari, defensor del català i de Catalunya.

Deixant passar l'agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em fes totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d'ells era el gestionar-me la pensió de viduïtat.

Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la "Delegación de Hacienda", a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s'adjunten a la sol·licitud de pensió.

Abans d'ahir vaig rebre una carta d'aquest estament que diu que el meu expedient està aturat per que els falta el "certificado de defuncion del registro español". Jo vaig quedar sorpresa perquè sé que el bufet d'advocats que em representen són uns bons professionals i els vaig telefonar. Els vaig fer arribar la carta rebuda i, evidentment, l'advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent la Sra. Clara Isabel Melero Redrano.

Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta el registre, més un certificat de defunció internacional, perquè el meu marit va morir a la zona francesa i altres documents), però que està escrit en català, i ella NO té per què entendre aquest idioma.

Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué:

"BUENO PARA QUE ESTO SE AGILICE Y NO HAYA MAS DEMORAS, ME HACEN
LLEGAR EL CERTIFICADO DEL REGISTRO CIVIL EN ESPAÑOL. PUES SI NO,
PUEDE QUEDAR POR AHÍ ENTRETENIDO POR CUALQUIER OTRO COMPAÑERO
MÍO".

Això es el resum d'una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi, NO el demanaven.

Segurament m'ha tocat el funcionari de torn (tocapebrots), però per comprendre defunció o defunción, mort el dia o muerto el dia, tom o tomo, llibre o libro...  La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge.

Sóc catalana, catalanista i independentista. He corregut davant dels grisos per parlar en català i també he rebut -per desgràcia.  He après a escriure la llengua del meu país de gran, perquè, de petita, no ens ho van permetre. Vaig estar a la manifestació del 1977 i, ara, a la d'enguany, tot i fer dos
mesos d'haver enviudat, però, per ell i per mi, ho havia de fer, i, ara, aquesta colla de... m'obliguen, fins i tot, a que l'últim certificat oficial del meu marit sigui en español.

Per mi és increïble això que està passant. No faig cap instància per poder anar collir bolets al Retiro! Amb tot el dolor del meu cor -i per desgràcia-, sol·licito una pensió de viduïtat que em correspon, després que el meu espòs hagués treballat 35 anys com a mestre (funcionari).

Amb aquest escrit, no és la meva intenció reclamar res de res. La pensió, si no és d'aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m'agradaria fer difusió d'aquest fet. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc no ens deixen.

Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegí aquest escrit.

Atentament,

M. Dolors Terrón Sacristán 39.305.221S

Espanyolitzar els alumnes

El ministre Wert vol espanyolitzar l'alumnat de Catalunya. La cosa té conya, perquè dient que cal espanyolitzar algú dóna per obvi que no és (prou) espanyol. Vaja, que ens ha sortit un ministre indepe, d'aquells de "Els catalans no som espanyols!". Aviam si ens el trobarem al Fossar de les Moreres encaputxat i cremant banderes...

En tot cas, aquesta idea no és nova, ja fa temps que s'intenta. De fet, encara que ell no ho sàpiga, el seu ministeri ja marca més de la meitat del currículum que estudien els alumnes catalans (55%), i n'estableix les directius pincipals. En realitat, encara que a alguns els agradi faltar a la veritat -com a Francesc de Carreras al seu darrer article a la Vanguardia- el sistema educatiu espanyol no té res de federal, i ja està intrínsecament centralitzat. I va malament. A Suïssa no tenen ministeri d'ensenyament, perquè les competències són dels cantons (com si aquí ho fossin de les províncies). A Alemanya, al Canadà, als Estats Units, l'estat central no té res a dir sobre l'educació. Per tant, el fet que no funcioni l'educació espanyols no té a veure amb la seva descentralització. Potser més aviat depèn de la seva falta d'autonomia respecte d'uns mandarins que des de Madrid es pensen que entenen el món, i continuen ancorats en el segle XIX.

Els límits de la histèria

Fa uns dies em va arribar una nova mostra de com es va creant un ambient d'histèria: el cas dels nens balears que s'amaguen per poder enraonar en castellà. Doncs bé, aquest clima arriba un punt que ja no necessita ni notícia. Avui he trobat que fa uns anys El Jueves va anunciar que s'havia obert una botiga en què si parlaven en castellà no t'atenien... i la tira d'internautes es van indignar! Llegiu-la aquí i no us perdeu els comentaris