La dreta espanyola abandona el constitucionalisme (Article publicat a Ara el 25/3/2019)

La dreta espanyola abandona el constitucionalisme

La desoficialització 'de facto' del català atempta contra el mandat constitucional

4 min. 25/03/2019 18:39

F. XAVIER VILA Sociolingüista

Pablo Casado podria ser el líder del PP que entomés la derrota més humiliant de tota la història del seu partit, però ell creu que ho pot evitar exacerbant el seu nacionalisme. En conseqüència, últimament es prodiga en declaracions que el situen fora del marc constitucional i l’ubiquen de ple en el supremacisme castellà.

Per entendre aquest canvi cal partir de l’existència secular de dues concepcions oposades d’Espanya. Hi ha d’una banda allò que tradicionalment s’ha anomenat 'centralisme' però que es defineix millor com a 'supremacisme castellà', és a dir, la convicció que Espanya és una nació creada gràcies a l’“hazaña unificadora” de Castella i condensada en l’afirmació que "sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral". Aquest supremacisme, hegemònic a l’Estat, creu que el castellà ha de ser l’única llengua rellevant a Espanya i que s'ha de poder viure arreu del país com si es visqués en un territori monolingüe hispanòfon.

Contra aquesta mentalitat s’ha alçat històricament la concepció de l’Espanya plurinacional, és a dir, un estat compost per pobles diversos que no haurien de supeditar-se els uns als altres sinó interactuar d’igual a igual. Aquest plantejament, que ha estat dominant a Catalunya i Euskadi però minoritari a la resta del reialme, duu al nucli del seu argumentari la idea que a l’Estat hi ha diversos territoris lingüístics i que és legítim esperar que qui es traslladi d’un territori a un altre hagi de fer cert esforç d’integració lingüística.

La Constitució vigent reflecteix l’equilibri –el desequilibri– assolit per aquests dos plantejaments l’any 1978. El seu text va incorporar alguns trets supremacistes, com ara l’obligació que tots els ciutadans sàpiguen la llengua pròpia de Castella (article 3.1), però la seva literalitat originària hauria permès desenvolupar règims d’oficialitat lingüística molt més favorables al plurilingüisme igualitari que els que s’han acabat configurant. De fet, la mateixa Constitució defineix Espanya com una nació integrada per nacionalitats i regions –és a dir, una realitat plurinacionalitària– i imposa l’obligació de “protegir tots els espanyols i 'els pobles' d’Espanya en l’exercici dels drets humans, 'les seves cultures i tradicions, llengües i institucions'” (la cursiva és nostra).

El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional

La pressió perquè la Constitució s’anés interpretant en un sentit supremacista ha estat creixent des que es va aprovar, i aquest procés ha estat facilitat pel fet que la judicatura espanyola ha estat sempre una institució centralitzada i íntimament castellana. Alguns dels punts d’inflexió van ser l’accés a la majoria absoluta d’Aznar amb el seu projecte recentralitzador o la creació de Ciutadans, un partit que té al nucli central del seu ideari l’hegemonia del castellà com a única llengua veritablement oficial arreu de l’Estat. Tanmateix, fins fa ben poc aquests intents han mirat de dissimular-se rere l’etiqueta de 'constitucionalisme' amb la qual pretenien fer veure que les seves propostes cabien dins del marc constitucional del 78.

El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional com a mínim en dos punts. D’una banda, en advocar per la supressió del dret a l’autogovern dels catalans per la via d’un article “155 indefinit”, una proposta que conculca l’article 2 de la CE 1978, el qual “garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren [Espanya]”. De l’altra, per la proposta de convertir el castellà en la llengua per defecte de totes les administracions i els sistemes educatius i postergar les altres llengües a un estatus opcional i secundari als seus propis territoris. Atesa la pressió immensa que ja pateixen, és obvi que la desoficialització 'de facto' de les llengües no castellanes de l’Estat les posaria en un risc gravíssim de liquidació, la qual cosa atempta contra el mandat constitucional de protegir 'totes' les llengües, cultures i pobles de l’Estat. La tria d’una aristòcrata madrilenya sense cap vinculació amb Catalunya com a cap de llista per Barcelona referma aquesta aposta de la direcció popular.

És possible que la croada supremacista de Casado sigui el resultat d’una mala lectura de per què els votants estan castigant el seu partit i que al final no sigui recompensada pel seu electorat. Mentrestant, però, i per simple honestedat intel·lectual, resultaria convenient que es deixés d’aplicar el rètol 'constitucionalista' a les opcions que lliurement s’ubiquen fora del marc establert l’any 1978.

L'interès inconfessable dels catalans

Publicat el 7/XII/2014 a El Punt - Avui

          Un dels llocs comuns més desafortunats del supremacisme castellà és aquell que afirma que la defensa del català és en realitat una argúcia dels autòctons per reservar-se per a ells els llocs de treball més atractius i excloure'n “els altres espanyols”.
          El tòpic és mesquí, perquè si alguna cosa ha caracteritzat la defensa de la llengua és el desinterès amb què milers de persones s'han sacrificat per un objectiu que no els produïa cap benefici material. És fal·laç, perquè, com és fàcilment demostrable, Catalunya sovint ha instal·lat al capdavant de les seves més altes institucions –des de la presidència de la Generalitat fins a la del Barça, passant per la direcció de les institucions empresarials, de les sindicals, etc.– persones nascudes fora del país. I és que les llengües s'aprenen, i els espanyols tenen la mateixa capacitat biològica per aprendre llengües que tothom..., si en tenen ganes. El tòpic també és pervers, perquè suggereix que a Catalunya es viu una situació de discriminació racial acusada quan, segons el recent estudi Créixer a Espanya, dirigit per un equip no català que usa dades de Madrid i Barcelona, “les dades [a les dues ciutats] posen de manifest que les percepcions de discriminació entre els fills dels immigrants són ben escasses. A l'edat mitjana de 18 anys, només el 5% de la mostra declarava haver sofert alguna discriminació «sovint o molt sovint».” (Aparicio i Portes 2014: 191). I, finalment, el tòpic és profundament absurd, perquè qui afirma que el català es protegeix només per interessos egoistes hauria d'afirmar, tot seguit, que el blindatge constitucional del castellà, molt més contundent que el del català, és l'acte suprem d'egoisme del règim lingüístic espanyol i, per tant, hauria exigir-ne immediatament l'abolició.
          Malauradament, el tòpic de l'interès inconfessable té profundes arrels en el sentit comú espanyol més enllà de les tribunes polítiques, i per això sol tenir acollida fins i tot més enllà de la caverna. D'una banda, aquest tòpic es fonamenta en l'estereotip racista àmpliament difós per les Espanyes que atribueix als catalans un egoisme desmesurat –se lo quedan todo– i una avarícia sense límits d'arrels probablement antisemites en què el català adopta el paper del jueu expulsat el 1492. D'altra banda, quan es projecta sobre la necessitat de saber català per treballar a l'administració catalana, el tòpic entronca directament amb aquella idea tan espanyola segons la qual la feina de funcionari és un lloc de treball segur al qual tothom hauria de poder aspirar, més que no pas un servei a la societat. Una concepció patrimonial de les institucions de la qual es deriven tant la figura de l'opositor professional com l'expressió certament curiosa oferta de empleo público amb què l'administració fa saber la seva necessitat de cobrir unes places específiques de servidor públic.
          Totes aquestes consideracions vénen al cas perquè, enmig del procés d'emancipació nacional, es tornen a alçar veus que reprenen el tòpic de l'interès inconfessable per recriminar als espanyols nacionalment més tebis: “Ho veieu? La introducció del català només va ser una argúcia per evitar que els (bons) espanyols poguessin venir a Catalunya. Si hi hagués molts més mestres, molts més professors, molts més metges vinguts de fora, els separatistes no ho tindrien tan senzill!” Concedim, perquè sembla raonable, que si tots els parlamentaris i tots els funcionaris públics de Catalunya fossin nascuts fora del país, el procés seria molt més complicat. Ara bé, és curiós que els seus propagadors no s'adonin de la conseqüència, devastadora per als seus fins, d'aquest argument: si l'única via que té Espanya per evitar la independència de Catalunya és fer que s'hi traslladin contínuament milers de persones, no deu ser que Espanya té algun problema amb els catalans? Tan poc atractiva és l'opció unionista que necessitaria actuar com fa la Xina al Tibet, fomentant-hi l'arribada de ciutadans lleials per tal d'ofegar els autòctons, quasi per definició desafectos? Potser va sent hora que, en comptes d'empescar-se teories conspiratòries, els unionistes comencin a demanar-se honestament què ha fet malament el projecte nacional espanyol perquè tants i tants catalans d'adopció i tants fills de la immigració decideixin dir, calmadament, “adéu, Espanya”.