Publicació sobre l'anglicització de les universitats europees i catalanes

Un dels temes candents en el terreny de la política lingüística internacional és el de l'anglicització de les universitats. Immerses en un procés d'internacionalització i cada vegada més necessitades de recursos, les universitats de molts països estan desenvolupant estratègies de política lingüística que fan més i més lloc a l'anglès, esdevinguda llengua franca acadèmica.

La revista European Journal of Language Policy va dedicar el volum 10, número 1, a aquest tema. Hi trobareu, entre d'altres, l'article The presentation of Catalan universities’ linguistic reality to a transnational audience, dedicat a analitzar les estratègies discursives que adopten algunes universitats catalanes a l'hora de presentar-se com a universitats internacionals sense amagar (del tot) la seva realitat trilingüe, elaborat per la Nicole Elliott, jo mateix i Roger Gilabert.

Espero que us interessi.

Reflexions sobre política lingüística universitària

El proppassat 28-29 de gener vaig participar al cinquè i penúltim seminari de la xarxa  The Multilingual University a la Universitat de Lleida per parlar de política lingüística universitària. La Dra. Kristina Hultgren, de l'Open University, fa una ressenya del que s'hi va discutir en aquest blog.

L'apunt del nostre darrer llibre a Multilingual Matters

Language Policy in Higher Education

English is becoming more and more common as the language of instruction in universities all over the world. However, in many countries efforts are being made to preserve indigenous languages. In this post, F. Xavier Vila and Vanessa Bretxa, the editors of our recent book Language Policy in Higher Education outline the recent debates within language policy that form the basis of their book.

In 2012, the leading Italian public university Politecnico di Milano attracted headlines from all over the world when it announced it would move to all-English instruction. The announcement stirred the growing debate going on all over Europe about the convenience of increasing the role of English as the vehicular language in non-English-speaking countries. One year later, it was France’s turn to discuss the issue of the Franglais row: Is the English language conquering France?, to the extent that the national government had to make a decision about the role of English in French universities. Simultaneously, on the other side of the ocean, in the now economically booming Bolivia, the first promotion of students from the three recently created indigenous universities were preparing their graduation theses neither in Spanish or English, but rather in the indigenous Aymara, Quechua and Guarani languages. Their graduation in August 2014 was welcome as a crucial step in order to promote social cohesion and wealth redistribution and overcome centuries of external and internal colonialism.
What’s going on in the field of language policies in higher education? Once the realm of Latin, in the 19th and 20th centuries universities adopted massively the national and colonial languages following the heyday of the Western nation states. Universities formed the intellectual elites that led the cultural and scientific progress of the last century, and produced the leaders and the cadres that ruled the world. But globalization and the commodification of knowledge are transforming the environment for higher education also in its linguistic dimension. English-medium courses are proliferating all over the world, sometimes due to the genuine desire to attract international talent, partly also as a strategy to obtain resources from abroad. But is the development of English-medium education just part of a more complex story?

 

In a context where the major languages are said to be succumbing to the urge of English, what are the prospects of medium-sized languages that have achieved the status of lingua academica to retain it? Will they find a place in the new world of higher education, or will they rather be reduced to the status of mere vernaculars in a near future? And what about those that have still not made it? Is it still sound to spend time and money to raise their status or would it be more adequate to try to content their speakers with a reasonably stable functional distribution of languages? Is it still worth increasing the number of linguae academicae?

These and other related questions are tackled in the volume Language Policy in Higher Education: The Case of Medium-Sized Languages by a team of well-renowned specialists in language policy. Based on the close examination of a number of medium-sized languages from Finland to South Africa and from Israel to Catalonia, the volume compares the trajectories of languages that have made it in higher education and others that didn’t, analyses their current state, and seeks to extract lessons of general applicability. And while their results may be read from different perspectives, one of them seems to be clear: in the era of globalization, there seems to be ample room for multilingualism in academia, but it will probably never be the way it used to be.

Taula rodona "El català i el repte de la internacionalització de la universitat"

El proper 10 de desembre a les 18:30 se celebrarà a l'Aula Magna de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la darrera taula rodona del cicle "1714: El català i la universitat", que aquesta vegada se centrarà en el tema:

"El català i el repte de la internacionalització de la universitat". 

Participants:

• Andreu Bosch, director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull i Departament de Filologia Catalana 
• Encarnación Carrasco, professora visitant al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura
• Mònica Pereña, subdirectora general de Llengua i Plurilingüisme del Departament d’Ensenyament
• F. Xavier Vila, director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació i Departament de Filologia Catalana

No cal dir que hi esteu tots convidats.

Santa innocència - o sobre les revistes de lliure accés

Fa pocs dies vaig assabentar-me que els treballs finançats amb diners del programa Horitzó 2020 hauran de publicar-se en revistes de lliure accés. D'entrada, vaig pensar que això afavoriria publicacions institucionals, perquè més investigadors les veurien com a més idònies i, per tant, hi hauria més competència per entrar-hi. Vaja, que se'm va passar pel cap que aniria bé per a revistes com Treballs de Sociolingüística, Revista de Llengua i Dret o Llengua, Societat i Comunicació, per dir-ne només tres que conec...

Santa innocència. Un responsable de política científica m'explica que tot és una jugada molt menys seràfica i ingènua. Algú imaginava una lluita entre grans empreses i petits grups de resistents? I ara. La potenciació de les revistes d'accés obert té tot el suport de les editorials que fins ara s'han guanyat el pa amb les revistes de pagament. Per què? Perquè accés obert implica, almenys en molts camps, pagament per publicar, no pas per llegir. O sigui que si vols publicar has de pagar. Uns 3.000€ per article en una revista de qualitat, em diuen, en camps biològics.

La jugada és fantàstica: si pagues per publicar s'elimina el problema de la pirateria, perquè l'accés és obert, però la revista ingressa fins i tot abans de vendre el producte. Els polítics, a més, s'hauran penjat la medalla de la lliure distribució del coneixement. Problema: qui pagarà la publicació?  Les universitats no poden. Solució: les institucions finançadores de la recerca. Em diuen que a partir d'ara caldrà preveure uns pressupost d'uns quants milers d'euros per a la publicació. En altres paraules, caldrà fer pressupostos més grossos per poder preveure aquestes despeses.

Al final sempre té raó Josep Pla: I això, qui ho paga?"