Potser us interessa una entrevista al darrer número de L'Avenç

L'entrevista (extracte)

desembre 2018- 452

Josep M. Muñoz

Xavier Vila, llengua i societat

«En el meu món de Barcelona, no hi havia la diferència entre catalans i castellans que era tan evident en altres llocs, perquè les immigracions a la ciutat havien estat prèvies i per tant s’havia desdibuixat la distinció entre autòctons i nouvinguts. Això em fa veure el país d’una manera determinada.»
«Sempre m’havia interessat molt la biologia, l’ecologia i l’etologia. Si vaig estudiar Filologia, és perquè en el fons les relacions ecològiques s’assemblen molt a la sociolingüística: el comportament lingüístic és una de les formes més fascinants del comportament humà.»
«Espanya oscil·la entre el model francès —mirant de liquidar totes les llengües ‘regionals’ per tal de crear un ‘home espanyol’ unificat, tot i que no té prou força per fer-ho— i l’intent de les nacionalitats perifèriques d’aconseguir una situació que els permeti sobreviure.»
«L’Estat espanyol es configura com l’estat dels castellans. Si hagués volgut ser un estat compartit, hauria optat per unes polítiques lingüístiques com les del Canadà, Bèlgica, Finlàndia o Suïssa, que són estats compartits per grups lingüístics que es reconeixen.»
«L’escola, per ella mateixa, no canvia els usos lingüístics d’una societat. Qui parla de ‘fracàs’ de la immersió, està escamotejant els fets: està oblidant que el model lingüístic escolar és un dels projectes de reforç del català més reeixits que hem tingut. No s’ha de disparar contra l’escola.»

Font: http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/revistes/L-Avenc/452/L-opinio/L-entrevista/Xavier-Vila-llengua-i-societat
 

Publicació sobre l'anglicització de les universitats europees i catalanes

Un dels temes candents en el terreny de la política lingüística internacional és el de l'anglicització de les universitats. Immerses en un procés d'internacionalització i cada vegada més necessitades de recursos, les universitats de molts països estan desenvolupant estratègies de política lingüística que fan més i més lloc a l'anglès, esdevinguda llengua franca acadèmica.

La revista European Journal of Language Policy va dedicar el volum 10, número 1, a aquest tema. Hi trobareu, entre d'altres, l'article The presentation of Catalan universities’ linguistic reality to a transnational audience, dedicat a analitzar les estratègies discursives que adopten algunes universitats catalanes a l'hora de presentar-se com a universitats internacionals sense amagar (del tot) la seva realitat trilingüe, elaborat per la Nicole Elliott, jo mateix i Roger Gilabert.

Espero que us interessi.

Les llengües de l'anaconda

Una llengua ressuscitada a partir d'una dona que somniava que els seus avantpassats li parlaven en amb paraules que no entenia. Unes parlants que s'orienten com els ocells migratoris gràcies al seu idioma. Com s'encongeix el català. Una explicació comprensible de per què és erroni confondre el gènere gramatical amb el gènere social o amb el sexe. Un mapa lingüístic d'Itàlia que potser us sorprendrà. Una llengua amazònica que sembla desmentir els universals lingüístics de les altres llengües del món. Una recapitulació de com funcionen els nombres i els números en llengües disferents. La llengua arvanitika. La llengua de la sogra. Les llengües xiulades. El català a la Catalunya del Nord... 
Tot aquests temes i molts altres els trobareu a Les llengües de l'anaconda, una novetat editorial publicada fa poc per David Valls a Viena. El llibre, resultat de les col·laboracions del seu autor a Catalunya Ràdio, és un recull molt amè de petites píndoles de coneixements lingüístics a l'accés de qualsevol lector de cultura mitjana, i no em puc estar de recomanar-vos-el. O sigui que ja sabeu, ara que comencem a entreveure les festes de Nadal, apunteu-vos aquest títol. Us ho passareu bé.

El nou model lingüístic escolar, una aposta

Article publicat al Diari Ara 1711/2018

El "model plurilingüe i intercultural" presentat pel departament d’Ensenyament podria convertir-se en el revulsiu que necessita l’escola per millorar en el terreny lingüístic, però també podria quedar en paper mullat o fins i tot representar un retrocés, depenent de diversos factors. (continuar llegint)

Seminari amb Toni Mollà 16/11/2018

S'ha obert la conversa. Conté un missatge sense llegir.

Divendres 16 de novembre el sociòleg de la llengua i periodista valencià Toni Mollà serà a Barcelona per a presentar la seua última publicació de temàtica sociolingüística, La llengua de la plaça. L’espai públic, el mercat i la política lingüísica (Alzira, Bromera, 2017), en la tercera sessió del seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC.

El seminari és obert al públic i tindrà lloc a les 12h a l'aula 3.5 de l'Edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia de la UB. L'acte s'emmarca en la celebració els 20 anys del CUSC.

Esperem que siga del vostre interès i us convidem a participar-hi.

https://llenguasocietat.wordpress.com/2018/11/07/toni-molla-presenta-la-llengua-de-la-placa-al-seminari-del-cusc/

Toni Mollà presenta ‘La llengua de la plaça’ al seminari del CUSC llenguasocietat.wordpress.com El proper divendres, 16 de novembre, el sociòleg de la llengua i periodista valencià Toni Mollà ens acompanyarà en la tercera sessió del curs 2018/2019 del Seminari de sociolingüística i política l…

...............

Es mostra PERMIS SUPERIOR A 10 DIES E INFERIOR A TRES MESOS.doc. Pàgina 1 de 1

Una entrevista sobre el model plurilingüe i intercultural de l'escola catalana

El proppassat 23 d'octubre el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va presentar el nou Model plurilingüe i intercultural d'escola. Avui la Vanguardia ha publicat una entrevista en què parlem del tema. Com sempre, una entrevista és un text fet a quatre mans. Per exemple, el títol de l'article ha sortit un pèl massa contundent (jo hauria dit "pot sortir reforçat") però en tot cas el text està prou be.

Els insults dels creients (aparegut a Núvol)

Ahir la revista Núvol va publicar-me aquest article que reprodueixo tot seguit

Els insults dels creients

 

S’han preguntat mai per què l’unionisme té tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no sols contra els seus adversaris (rural, paleto o adoctrinado) sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).

Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu, almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir per prosa caralluda, fa referència a un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col·loquialismes i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?

Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme, que tant els límits com els continguts de la nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.

Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la voluntat dels seus membres i evolucionar cap a un concepció més laica i democràtica que admetés la possibilitat que una part del col·lectiu es desil·lusionés del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari. Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió, Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest “valor sagrat” es preservi.

És en aquest marc mítico-religiós, amarat de tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui no l’accepti no pot ser normal. Si hi ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts, els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre davant dels creients.

Bibliografia

Casulleras Nualart, Josep. 2018. «John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’». VilaWeb.cat, 15 març 2018, sec. País>Principat. https://www.vilaweb.cat/noticies/john-carlin-a-madrid-no-nhi-ha-prou-destar-contra-lindependentisme-sha-de-menysprear-gairebe-odiar/.

Lomana, Íñigo F. 2016. «En la era de la prosa cipotuda». El Español, 21 octubre 2016. https://www.elespanol.com/cultura/libros/20161021/164863513_13.html.

Morales i Gras, Jordi. 2017. «Tabarnia y la construcción del adversario». naiz: 30 desembre 2017. https://www.naiz.eus/eu/actualidad/noticia/20180101/tabarnia-y-la-construccion-del-adversario.