Els catalans, entre el seny i el sentit comú

Explica Teun van Dijk, al seu llibre Ideology, que la diferència entre una ideologia i el sentit comú és que la primera no és compartida per la totalitat de la població, sinó només per una part, mentre que el sentit comú es caracteritza precisament perquè és una visió pràcticament universal en una societat determinada. La ideologia, per tant, està en conflicte amb d’altres maneres d’entendre la realitat, mentre que el sentit comú regna en totes les llars... fins que una ideologia el posa en qüestió i, si pot, el degrada a ideologia. La distinció és molt útil, primer de tot perquè és autònoma de la veracitat o no de les idees, i en segon lloc perquè ens recorda que l’opinió d’una minoria pot esdevenir majoritària independentment de si és encertada o no; i a l’inrevés, ens explica que el parer més generalitzat pot perdre adeptes i passar a ser simplement una ideologia. En aquest sentit, és bo recordar que, encara que avui el tinguem com a veritat inqüestionable, l’heliocentrisme, la idea que la terra gira entorn del sol va ser tan sols un plantejament ideològic com a mínim des de 200 anys abans de Crist, quan el va postular Aristarc de Samos. Els seus partidaris es van enfrontar al sentit comú imperant que deia que la terra era el centre de l’univers, i en van patir les conseqüències de manera dramàtica, amb la foguera, com Giordano Bruno, o amb l’ostracisme com Galileu, abans d’esdevenir part del nostre sentit comú.

Enfront del sentit comú, o mentalitat generalitzada, els catalans hem interioritzat des de fa segles el concepte de seny, que els valencians denominen trellat. El DIEC el defineix com a “Ponderació mental” i com a “Sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació.” Encara que només sigui subtilment, fixeu-vos que mentre el sentit comú posa davant de tot el fet de compartir l’opinió de la majoria, tenir seny és una activitat més individual, més reflexiva, que passa per apreciar la realitat i actuar d’acord amb la pròpia percepció de la justícia. No voldria exagerar els matisos, però en el fons, el sentit comú demana conformitat al parer de la majoria, per convenciment o per prudència, mentre que tenir seny demana prendre decisions individuals ponderant la realitat.

És una dada absolutament innegable que el Procés ha significat, entre moltes altres coses, que la majoria dels catalans deixi de compartir el sentit comú dels espanyols pel que fa a l’articulació política entre Catalunya i Espanya. És tan innegable que una de les peticions més habituals dels polítics espanyolistes és que els catalans «recuperin el sentit comú». Potser qui més ho ha repetit és Rajoy, que és un polític que basa el seu carisma precisament a encarnar el sentit comú espanyol, però també han comprat el tòpic Arrimadas i moltes altres figures unionistes. De fet, això mateix és el que pretenen, encara que ho expressin en negatiu, la infinitat d’individus que afirmen que els catalans estan abduïts, adoctrinats, manipulats... Per a tots ells, hi ha un sentit comú innegociable, que és el seu, i l’única solució imaginable al conflicte és que els qui han desertat del sentit comú facin el camí invers i tornin a adoptar-lo. Per què ho haurien de fer? Bàsicament, perquè és el seu i perquè ells són majoria en l’únic món que de debò els interessa, que és Espanya.

El tema és que, contràriament al que a molts espanyols els agrada pensar, l’abandonament del sentit comú espanyol per part de milions de catalans no és una foguerada emocional sinó una mostra genuïna de seny. La proposta de divorci amistós és la conseqüència lògica d’haver analitzat la realitat de manera ponderada i d’haver arribat a la conclusió que l’única manera assenyada de recompondre la relació amb els veïns és seguir la dita anglesa Good fences make goog neighbours, és a dir, “Les bones tanques fan els bons veïns”, o si ho preferiu en la llengua dels castellans, Cada uno en su casa, y dios en la de todos.  Ara mateix, després d’haver-ho discutit durant anys, és el raciocini el que fa pensar a milions de catalans que no és gaire assenyat regalar 16.000 milions d’euros anualment a uns veïns que no són capaços ni de donar-los-en les gràcies; que no és lògic formar part d’un estat on regna la corrupció i en què trontolla separació de poders; o que no té ni cap ni peus finançar festes de cost estratosfèric per a hereuetes de sang blava mentre milers de nens de la seva edat estan sense llum, sense gas i sense sostre. De fet, tothom sap que si no fos perquè les amenaces i les garrotades també es tenen en compte en la ponderació de la realitat, molts dels catalans que diuen “sí, però ai el que ens poden fer si marxem...” també haurien desertat del sentit comú espanyol, si no ho fan, senzillament, és perquè tenen por. En tot cas, potser sí que als independentistes els agrada celebrar la seva posició al carrer de forma festiva i carregada d’emocions, però el cert és l’abandonament del sentit comú (espanyol) és, ni més ni menys que l’aplicació, per descomptat ponderada, del seny.

El fet que la voluntat d’emancipació dels catalans sigui un resultat del seny, i no una foguerada arrauxada sense trellat, és el que li dona la seva inqüestionable solidesa. Per més que la direcció del  procés cometi errors, el diagnòstic de la situació és racionalment tan evident —almenys per a ells— que hi ha poc espai per tornar endarrere i adoptar un sentit comú que només perceben com una ideologia estrambòtica. Ara bé, per tal d’assolir els seus objectius, és evident que el procés ha de continuar eixamplant la seva base social i aspirar a convertir-se en el sentit comú de la gran majoria dels residents a Catalunya. A tall d’inventari, suggereixo dues idees per aconseguir-ho, una de molt precisa i una altra que, de fet, és tot un programa d’actuació.

La primera idea, de fàcil aplicació i resultat immediat, és que l’independentisme disputi obertament la possessió dels termes com sentit comú, seny i similars en els espais públics. Hauria de ser rutinari que cada vegada que algun unionista pretén parlar des del «sentit comú», algú li fes notar que la seva opinió no sols no representa el sentit comú, sinó que és una ideologia minoritària a Catalunya, que és on toca discutir. Pensem que el fet de saber que es comparteix una idea generalitzada és un factor molt important a l’hora de decidir les opcions vitals, sobretot en situació d’incertesa. Convé per tant, que els qui se senten segurs d’estar en el sentit comú (espanyol) se sentin qüestionats perquè només expressen un opinió molt discutible.

La segona idea, molt més ambiciosa, és que es llanci definitivament l’intent d'analitzar de forma adequada els discursos i els marcs mentals (els famosos frames de Lakoff) amb què concep la realitat l’electorat unionista que resideix a Catalunya, sobretot per tal d’entendre quins mecanismes fan que, estan sotmesos a les mateixes condicions objectives que la resta de ciutadans del país, no desencadenin els mateixos raonaments que la part majoritària de la societat catalana. No cal dir que la seva dependència mediàtica dels mitjans del règim del 78 és crucial, en aquest sentit, però resulta igualment evident que sense entendre les seves argumentacions l’independentisme no aconseguirà penetrar-hi i això, sigui com sigui, hauria de ser un objectiu crucial en l’agenda del procés.

Les fractures del procés

“Romeva: 68 diputados bastan para la independencia. No. Ni 130. Para someter y destruir a España debes estar dispuesto a matar y morir ¿Lo estás?” 11:59 - 14 sep 2015  Tweet de l’opinador espanyolista Hermann Tertsch a Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, després de la seva conferència a Madrid Font: ElPlural

De tant sentir els opinadors nacionalistes (espanyols) parlar de la fractura de Catalunya, potser ens ha passat per alt que la veritable fractura que s’està produint no és en la societat catalana, sinó en el si de l’espanyola. En això, les dades disponibles no enganyen. És fàcil comprovar que la societat catalana no s’està esquinçant. Al contrari, totes les enquestes constaten que segueix essent un contínuum nacional entre aquells que senten únicament catalans i aquells —poquets, tot s’ha de dir—que es declaren només espanyols. Entre els dos pols continua havent-hi un gruix importantíssim de persones amb adscripció catalana i espanyola simultània, amb més o menys decantament cap a una banda segons el cas. Aquest paisatge, fill de l’encaix progressiu de les successives immigracions hispàniques en una societat receptora força mestissa, no s’ha transformat pas de sobte en un bloc de catalans vs. espanyols, i res no fa pensar que això hagi d’esdevenir-se de manera imminent. En aquest sentit íntim de vinculació nacional, la societat catalana no s’està fracturant en absolut. De fet, si l’independentisme ha avançat aquests darrers anys és perquè ha anat seduint un bon nombre de persones que se senten emocionalment espanyoles i catalanes i que estan fins al capdamunt de les atzagaiades mesetàries. Un independentisme instrumental que en bona mesura impedeix les fractures que pronosticava —o hauríem de dir que les anhelava?— el senyor José maria Aznar.

Ara bé, posats a parlar de fractures, estem segurs que no se n’està produint cap en el si de la societat espanyola? És possible que m’equivoqui, perquè en realitat jutjo des de la distància mental i emocional una societat, l’espanyola, complexa i en el fons ben allunyada de la catalana, però diria que si més no en l’opinió publicada sí que es detecten nombrosos indicis de dues fractura de caire emocional que van fent cada vegada més irreversibles les conseqüències del procés sobiranista.

La primera de les fractures —que més aviat sembla l’aflorament d’una falla preexistent mai suturada— és el que es detecta entre la intel·lectualitat espanyola i els seus  iguals catalans. El procés d’emancipació nacional català està posant de relleu que la distància cognitiva i afectiva entre els intel·lectuals de matriu castellana i els de matriu catalana era molt més àmplia del que uns i altres estaven disposats a admetre fins fa poc, i fa palès que allà on semblava haver-hi col·leguisme i fraternitat en realitat hi havia un món de discrepàncies que tothom mirava de no trepitjar per mor dels interessos mutus, però que, posats a parlar clar, són difícils d’amagar. En aquest sentit, constatar l’excepcionalitat de veus com les de Palinuro en el panorama espanyol fa encara més clamorosa la manca de complicitat envers el dret a decidir entre els seus compatriotes, i permeten comprendre que les paraules de Santos Juliá i Antonio Elorza contra Josep Fontana no són més que l’enèsima demostració que la distància emocional que fins ara passava desapercebuda està esdevenint impossible d’amagar. La tensió, per dir-ho així, està tibant les costures d’un vestit, l’espanyol, que més que cosit sembla que només estava embastat.

De tota manera, diria que l’aflorament de les costures entre hispanocastellans i catalans no és la principal fractura que s’està produint en la societat espanyola com a resultat del Procés Català. L’esquerda principal que, aquesta sí, és fruit directe d’aquest procés, és la que està migpartint la imatge íntima que tenen molts espanyols d’ells mateixos. Mirem d’entendre’ls una mica. La intel·liguèntsia espanyola s’ha passat les quatre darreres dècades bastint un relat del seu país com una societat moderna i desenvolupada que ha deixat enrere l’Espanya negra i s’ha alliberat del llast militarista i dictatorial, un país pròsper i estable, orgullós d’ell mateix i alhora capdavanter en el reconeixement de la seva pluralitat interna. En aquesta empresa va ser cabdal l’aportació de la lluita discursiva contra el terrorisme d’ETA perquè va permetre construir un relat de bons i dolents en què Espanya era per definició el bàndol dels bons, mentre que el mal —la violència, el xantatge, l’assassinat—era patrimoni bàsicament de l’anti-Espanya. El discurs va funcionar, i de fet ha quallat en amplíssimes capes de la població, fins al punt que és raonable pensar que —afortunadament— avui dia bona part de la societat espanyola rebutja la violència com a forma de resoldre els problemes polítics.

Doncs vet aquí que en aquests moments, enmig d’una crisi econòmica i institucional de proporcions bíbliques que ha posat de manifest moltes de les insuficiències de l’Estat espanyol, a Espanya li ha esclatat entre les mans un conflicte que té la rara virtut de trasbalsar profundament el relat fundacional espanyol contemporani. Perquè si una cosa està fent el procés català és qüestionar un bon nombre d’axiomes fonamentals d’allò que en podríem dir el sentit comú espanyol, aquella entitat fantasmagòrica a la qual apel·la Mariano Rajoy cada vegada que obre la boca. Amb la seva actuació cívica, serena i constant, l’independentisme català està erosionant dia a dia i per la força dels fets la convicció que això que denominen Espanya es fonamenta en un gran acord cívic unànimement compartit per la gent decent del país. Ho fa de manera pacífica, en un règim democràtic i sense coaccions apreciables, en clara minoria pel que fa als mitjans de comunicació i, el que és encara pitjor, ho fa amb un somriure a la boca i sense insults ni exabruptes. Precisament per això és demolidor. La veritable fractura que genera el procés català a Espanya és que està confrontant els espanyols amb la possibilitat d’haver d’assumir el paper de dolents i haver d’usar la força per negar la democràcia. De manera més o menys inconscient, bona part de la societat espanyola es regira intranquil·la davant del fantasma d’haver d’imposar per la força la seva opció als qui, simultàniament, voldrien concebre com a compatriotes. D’aquí el pànic als referèndums, d’aquí la seva obsessió per trobar indicis de manipulació o d’adoctrinament als llocs més inversemblants. D’aquí la fixació per identificar el sobiranisme amb el mal absolut que es el nazisme. D’aquí també el mal humor, els exabruptes i els insults que, infringint la lògica més elemental del debat democràtic entre idees contraposades, prodiguen una vegada i una altra contra el sobiranisme els adalils del nacionalisme espanyol com Vargas Llosa o Arcadi Espada. Perquè no és que el procés català estigui fracturant la societat catalana, sinó que està esquerdat el miratge espanyol i, al pas que anem, és molt probable que li acabi trencant l’ànima. I això, a diferència d’una simple secessió territorial, resulta molt difícil de guarir.

Aquí teniu l'article que em va publicar el 7/01/2014 el diari Ara.

No és por: són amenaces

F. XAVIER VILA | Actualitzada el 07/01/2014 00:00

• 

Un dels principis bàsics de l'anàlisi de les ideologies és que sempre cal buscar qui és el causant de les coses, allò que en diem l' agent. En el món natural hi ha infinitat de fenòmens sense agent humà: plou, neva, fa vent... En política, en canvi, les coses normalment no s'escauen, sinó que són provocades per algú.

Tot sovint, però, els actors polítics miren de fer passar per impersonal allò que té un agent concret i identificable. Impersonalitzant una agressió, els seus autors s'espolsen les responsabilitats i aconsegueixen que siguin les víctimes les que se la carreguin a les espatlles. Això és el que fan, per exemple, els qui apliquen al català la qualificació de llengua minoritària. El més problemàtic d'aquest adjectiu no és pas que faci del català una llengua menor, sinó que, per la seva semàntica, indueix els oients a pensar que les dificultats del català es deriven d'una tara intrínseca a la llengua mateixa que no es pot modificar. Enfront d'aquesta percepció, ja fa dècades que l'activisme defensa que el català, una de les 100 llengües més parlades del món i amb un conreu de primera línia, no és una llengua minoritària sinó minoritzada ; en altres paraules, que les seves dificultats són causades per uns agents amb noms i cognoms -polítics, alts tribunals, etc.- que s'entesten a complicar-ne la normalitat dia a dia.

En aquest context, sobta que s'hagi generalitzat la fórmula discurs de la por per referir-se a les repetides evocacions de desgràcies infernals que profereixen els líders unionistes en relació amb les aspiracions de sobirania catalanes. Més enllà de la seva eufonia, aquesta denominació és contraproduent a l'hora de construir un debat racional i ben argumentat. Quan es parla del discurs de la por s'amaga que aquest discurs es fonamenta essencialment en un reguitzell d'amenaces que tenen uns agents concrets als quals es poden reclamar explicacions. Sabent qui són aquests agents, sense anar més lluny, se'ls pot demanar si ells executarien les seves amenaces i per què ho farien. Preneu el manteniment dins la Unió Europea com a exemple: tenint en compte que Catalunya ja compleix tots els requisits objectius per formar-ne part, i que probablement en seria contribuent net, l'únic motiu objectiu pel qual un nou estat català no podria integrar-s'hi amb tota celeritat seria el veto d'Espanya. Però heus aquí que, emboirats per la idea de la por, els nostres informadors passen per alt una vegada i una altra la que, de fet, hauria de ser una pregunta persistent a tots els unionistes: ¿és cert que Espanya, que aparentment tant ens estima, intentaria perjudicar els catalans amb el seu veto dins la Unió? ¿De debò que maldaria per impedir que entréssim a l'ONU? ¿I això per què? Per quins motius concrets? Més encara: per quina raó Espanya, amb qui tenim tants llaços i tants interessos comuns, no hauria de ser el principal valedor de Catalunya a Europa i al món? Que no cooperen entre ells els països europeus malgrat les diferències que els han enfrontat al llarg de tants segles? Per què Espanya hauria de ser l'excepció i acarnissar-se contra els catalans?

Ja sé que la hipòtesi d'una Espanya col·laborant de bona fe amb Catalunya sona ara mateix a quimera irrealitzable, però abans que se us acabi d'escapar el riure, plantegeu-vos la paradoxa següent: ara com ara, l'unionisme proclama, gairebé sense adonar-se'n i de manera simultània, que Espanya adora Catalunya però que també és la principal amenaça per a la seva prosperitat. I ho pot fer perquè presenta els boicots, els vetos i tota les altres plagues bíbliques com a fenòmens que fan por, sí, però que no tenen causant concret. "Passaran", suggereixen, com si fos una nevada, una rierada o un vent tramuntanal i ells, que tant ens estimen, no hi tindran res a veure. Vaja, que mal que els pesi, no podran fer-hi res.

És hora doncs de palesar que el discurs unionista està assentat sobre una greu contradicció i, per aconseguir-ho, convé deixar de parlar del discurs de la por i passar a parlar del discurs de l'amenaça. Les amenaces tenen agents a qui es pot demanar explicacions. Cal que cada expressió d'amenaça sigui rebuda amb la simple pregunta de: "I per què?" Perquè cada vegada que s'hi vegin enfrontats, cada cop que hagin de justificar alguna de les seves amenaces, veuran que l'única resposta és "Per rancúnia". I la rancúnia, l'odi i la venjança no són, de cap de les maneres, un fonament desitjable per edificar un país, sigui el que sigui.