La jugada de les eleccions

Fa dies que tinc clar que Puigdemont farà allò que sempre ha fet: complir el que havia promès, de la manera que més ens acosti a la independència i amb el menor risc per a tothom. Crec absurdes les acusacions de traïció o de covardia. No cal estendre-s'hi, però ja ha donat prou proves de coratge com perquè algú en dubti ara.
Jo entenc la jugada d'avui de la manera següent:

1. Puigdemont ha arribat on va prometre: les portes de la independència. De fet, l'ha proclamada, només li queda aixecar la suspensió. I pot fer-ho quan vulgui.
2. Ara toca fer eleccions constituents, com estava previst i és de lògica. 
3. Convocant eleccions, Puigdemont aconsegueix diverses coses: 
1. Torna a demostrar qui mana a Catalunya: el PP volia destituir-lo a ell i al Govern, i ja no podran fer-ho perquè estaran en funcions esperant el nou govern sortit de les urnes. 
2. Torna a mostrar-se com la part més dialogant del conflicte.
3. Lliga una mica més els Comuns a la seva causa, perquè estan a favor d'un procés constituent no subordinat a Espanya.
4. Curtcircuita el discurs unionista: fins avui mateix, els líders unionistes (Arrimadas, Albiol, Iceta, etc.) exigien eleccions i deien que els independentistes eren minoria. Doncs bé, ara ens tornarem a comptar... de la manera que els unionistes exigien! Això és especialment important perquè Espanya ha invertir molt d'esforç a fer creure a l'exterior que els independentistes són menys que els partidaris d'Espanya. Encara que jo mateix vaig mostrar al post anterior que és mentida, aquest missatge ha calat  l'exterior. Llegiu sinó l'editorial de Le Monde de fa pocs dies per constatar-ho (per cert, un diari parcialment propietat de Prisa).
5. Deslegitima l'aplicació del 155: a Catalunya tothom sap que l'objectiu és liquidar l'autogovern, però a fora es pensaven que es tractava de poder fer eleccions perquè guanyin "els bons". Ara, per aplicar-lo, el PP ha de dir que el que li interessa de debò és controlar els Mossos i la CCRTV, ni que sigui posposant les eleccions. Sona molt poc democràtic...
4. Crec que Puigdemont dirà que no es presenta a les pròximes eleccions com a candidat. Així compliria les seves promeses (és un polític íntegre) i posaria tota la pressió, fins i tot a ulls dels líders internacionals, en Mariano Rajoy, que quedaria com el màxim responsable en actiu "del lío catalán". El cap de Rajoy  penja d'un fil.
5. Crec que de moment no aixecarà la suspensió de la independència. no hi guanya res, fent-ho. En canvi, té un as a la màniga: si el PP intenta aplicar el 155 i/o posposar les eleccions, aleshores Puigdemont aplicarà l'argument de "l'últim recurs" i aixecarà la suspensió per protegir el poble de Catalunya. Acabo de sentir la portaven del PSOE dient que si hi ha eleccions no cal 155...
6. Espanya pot encara mirar d'il·legalitzar els partits independentistes. Tenint en compte la situació, és la mort definitiva de la democràcia a Espanya. Hi estan disposats, ells i els socis europeus? No ho crec pas.

Conclusions:

1. Si el 155 tira endavant, Puigdemont pot anul·lar la suspensió de la independència de manera encara més legitimada i segurament hi haurà garrotades. Just el que tindríem sense suspensió. Però el gest de Puigdemont facilita que més països acceptin la independència coma últim recurs.
2. Ara mateix, l'unionisme té un problema: com legitima ara el 155, si no hi ha ni parlament ni Puigdemont? Rivera i Sánchez ara sí que voldran liquidar en Rajoy per inútils. Potser forçaran eleccions també a Espanya? En tot cas, caos a ca n'unionista. 
3. L'independentisme ha anat acumulant força electoral. Amb un 40% del cens a favor del sí i l'unionisme demostrant la seva deriva autoritària, crec que pot guanyar unes eleccions amb majoria absoluta. Si no s'ha fet abans, el nou Parlament podrà aixecar la suspensió enmig de la desolació del Govern d'Espanya, que volia eleccions... i les ha perdudes. I ho podrà fer perquè les televisions de tot el món veuran en directe com, en unes eleccions netes (espero), l'independentisme derrota l'unionisme.
4. El gran sacrificat pot ser el PDCAT, perquè aniran sols a les urnes. Serà hora que es refundin. En tot cas, gràcies pels serveis prestats. Les revolucions es mengen els seus protagonistes.

Ara que votarem el rector de la UB...

Si sou del món universitari segur que ja sabeu que avui dia, arreu del planeta, les universitats estan sotmeses a una pressió creixent per internacionalitzar-se, per ser més competitives i per captar recursos externs. La universitat, des dels seus inicis, és una institució amb vocació internacional, perquè el saber i la ciència no haurien de conèixer fronteres. Però hi ha moltes maneres d'obrir-se al món, i crec fermament que la internacionalització no hauria d'impedir assumir els compromisos amb la societat que ens sosté. Perquè podem buscar alhora l'excel·lència internacional i treballar per millorar la nostra societat. Això sí, cal saber apostar per un model d'universitat que vulgui lligar alhora aquests dos objectius.

El dia 28 de novembre a la Universitat de Barcelona hi ha eleccions al rectorat, i la UB s'hi juga molt. Segons què decidim, podríem avançar cap a una universitat mercantilitzada, desarrelada, que, com malauradament comença a passar en altres universitats, anés arraconant la llengua del país com a llengua pròpia de la docència i la investigació. Per això, quan en Màrius Rubiralta em va convidar a formar part del seu equip com a candidat al vicerectorat de política científica i lingüística vaig acceptar-ho, perquè amb ell i amb el nostre equip tinc la garantia que apostarem per un model en què la UB continuarà fent una aposta per l'excel·lència, l'equitat i la catalanitat, com ha fet històricament en tots els seus millors moments (vegeu-ne el programa aquí). És amb aquesta seguretat que, si sou de la UB, us convido a  atorgar-nos la vostra confiança en aquestes eleccions. Perquè, senzillament, ens hi juguem massa.

  

El referèndum i el restaurant

Com que segur us hi heu trobat més d’una vegada, es possible que no us descobreixi res de nou. O potser sí. Penseu en la darrera vegada que vau quedar tota una colla i vau decidir d’anar a sopar. És possible que algú tingués una proposta imbatible i que tots hi accedíssiu de seguida sense cap més problema. Potser les propostes van ser dues, i aleshores vau haver de discutir i decantar-vos bé per l’una, bé per l’altra. Però si hi va haver més de dues propostes, què vau fer? El més probable és cadascú argumentés la seva proposta, en discutíssiu els avantatges respectius i finalment, si l’acord no sortia espontàniament, acabéssiu votant. I on vau anar? Doncs en principi al restaurant que va guanyar, és a dir, al que treure més vots, encara que no l’haguéssiu triat per majoria absoluta, per la senzilla raó que, si no hi anàveu, us hauríeu quedat sense sopar. És clar que un cop vistos els resultats potser alguns van proposar aliances entre les opcions perdedores, van suggerir noves propostes, van demanar noves votacions amb condicions diferents o fins i tot van amenaça d’anar-se’n a casa. Però el que és irrefutable és que, en primera instància, davant de diverses opcions, la fórmula guanyadora era la que havia tret més vots encara que no hagués estat per majoria absoluta. O com podia ser altrament?

L’exemple del restaurant és il·lustratiu perquè ens permet entendre com s’actua racionalment i ens ajuda a pensar de manera autònoma enmig de les tempestes propagandístiques. Tal com era de preveure, un cop sabuts els resultats, estem assistint a una ferotge batalla dialèctica per tal d’imposar una lectura de les eleccions al del 27S al Parlament de Catalunya. La premsa unionista, que tant han negat el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, s’aferra ara desesperadament a la interpretació que els resultats d’ahir només es poden llegir en clau plebiscitària —la majoria absoluta d’escons no els sembla gaire rellevant— i miren de fer martellejar un i altre cop la idea que una majoria de catalans ha votat no a la independència.

«Cataluña vota «no» a Mas y «sí» a la unidad de España» titula literalment l’ABC en portada, i ho rebla afirmant: « El 52% de los electores dicen «no» a la independencia en unos comicios en los que la lista conjunta de Mas y Junqueras pierde nueve escaños respecto a 2012. Necesitará el apoyo de la CUP, pero, con solo el 39% de los votos, se considera «legitimada» para «seguir adelante» con la secesión.» Fixeu-vos que en tots dos casos fa servir unes cometes com si ahir els electors haguessin pogut triar unes paperetes amb aquests dos mots.

El País, sempre una mica més palatí que el seu homòleg conservador, titula «Los independentistas no lograron el 50% de votos para su plebiscito», donant a entendre que els no independentistes sí que l’han assolit, i parla de «fracàs plebiscitari» al seu editorial. De passada, i com que també cal donar sortida a la mala bava acumulada,  permet que un articulista més hooliganesc es despatxi amb un simpàtic: «La red de propaganda de Mas encubre el fracaso independentista». (la negreta és nostra)

Finalment, i per no fer-me pesat, El Mundo proposa una lectura similar i remarca que el sobiranisme només arriba a «poc més del 47%». Presentant les dades així,  el diari suggereix que el no-sobiranisme assoleix quasi un 53%, tot i que no assoleix la barroeria de l’ABC i no s’atreveix a posar-ho en portada.

Si heu arribat fins aquí suposo que ja us haureu adonat que el que la premsa de Madrid està fent és no sols convertir les eleccions d’ahir en un referèndum —però que no eren unes autonòmiques normaletes?— sinó fins i tot definir-ne la pregunta i establir-ne les opcions de resposta. Amb els seus titulars i les seves anàlisis, la metròpoli intenta fer creure —creure’s?—que ahir a Catalunya es va celebrar un referèndum en què hi havia dues butlletes, una amb el sí i l’altra amb el no, i convèncer els seus lectors que la butlleta del sí va treure menys vots que la butlleta del no. Ara bé, malauradament, aquestes butlletes no van existir mai. Per tant, si volem ser honestos ens hem d’atenir als programes que es presentaven, i el màxim que es pot afirmar és que ahir hi havia tres grans blocs: el bloc dels qui proposaven engegar immediatament el procés d’independència, format per JxS i les CUP. Un segon bloc que es negava en rodó a parlar de la possibilitat d’independència, englobat per C’s, PP i PSC. I finalment, un bloc que va defugir definir-se en aquests termes i que orbitava entorn de CSQP i, d’alguna manera, UDC. Són gent que, com Lluís Rabell, afirmava: “No sé què votaria en una declaració nominal d’independència.” (ElCrític 2/09/2015). Segur que podem fer més matisos, però jo no veig manera humana de reduir aquestes tres opcions a dues sense faltar a la veritat.

En altres paraules, ahir es van celebrar unes eleccions que d’entrada haurien de mesurar-se en termes propis d’unes eleccions, és a dir, sobre la base dels escons. Però si algú les vol mesurar en forma plebiscitària, no pot fer-ho en termes dicotòmics, perquè les respostes no ho eren pas, de binàries. L’única manera de fer-ho bé és partint de la base que hi havia tres grans opcions: la d’engegar el procés d’independència, la de convocar un referèndum, i la d’oblidar la idea d’independència. I el resultats són clars, per no dir demolidors: 48% per la independència, 11% pel referèndum i 39% per l’statu quo. Una altra cosa és que ara, a la vista dels resultats, els uns i els altres pensin que els convenen aliances estratègiques perquè no es troben prou forts per dur a termes els seus respectius projectes. Però això ja no és anàlisi del discurs polític sinó, en tot cas, prospectiva.

Enquestes dubtoses

Ahir la Vanguardia publicava una enquesta electoral en què, entre altres coses, s'hi deia que CiU pujava menys que fa 15 dies, que el PP no baixava tant com s'havia previst, i que C's pujava molt respecte de l'enquesta anterior. L'evolució descrita no és creïble.

Per què? Déu nos en guard d'entrar en la previsió de vots per a cada partit. Però hi ha un detall de la mostra de què se servia l'enquesta que la fa poc creïble. Resulta que l'enquesta anterior d'aquest diari, publicada 15 dies abans, s'havia servit d'una mostra on hi havia un 49,4% de catalanoparlants i un 26,7% de castellanoparlants. A l'enquesta d'ahir, aquestes xifres havien passat a 45,8% i 30,3% respectivament (La Vanguàrdia, 28 d'octubre 2012, pàg. 18).

Ara no entrarem en si aquests percentatges reflecteixen o no el cos de votants català, que crec que no. M'interessa sobretot la comparació. És obvi que tot i els esforços del ministre Wert, la població de Catalunya no s'ha espanyolitzat tan ràpidament en dues setmanes. Per tant, si la gent no ha canviat en 15 dies, l'única explicació és que la mostra emprada per a les dades d'ahir no era igual que la mostra de quinze dies enrere. En bona lògica, dues mostres tan diferents en un aspecte tan crucial no no es poden comparar. És com comprar naps i cols, o peres i pomes.

Fa temps que em demano com pot ser que les empreses de demoscòpia al nostre país prescindeixin de les variables lingüístiques a l'hora de treballar. Fa uns quants anys vaig encarregar al  sociòleg Rafael Castellóo que analitzés l'evolució sociolingüística del País Valencià servint-se de les enquestes que hi havia fet el CIS, i el resultat va ser demolidor: senzillament, no es podien comparar,perquè de vegades incroporaven molts autòctons i d'altres vegades incorporaven massa imigrants espanyols a la mostra!

En el cas de l'equesta de La Vanguardia, les quotes han estat proporcionals per a las variables edat, sexe i dimensió de l'hàbitat. No ho entenc. Només pot justificar-se si es parteix de la convicció que per fer una enquesta sobre unes eleccions com les catalanes, el sexe -per dir alguna cosa- és més important que la llengua habtiual. Hi ha algú que s'ho cregui, per aquests verals?

Només dos comentaris: (1) si no han parat esment a aquest canvi, tots els analistes que ahir i avui hagin provat d'explicar els canvis en els resultats deuen haver suat tinta inútilment. (2) Després els científics socials es queixaran que la gent no es creu les enquestes...