Finalment ha aparegut l'article, que complementa el que vam publicar a Caplletra :
Vila, F. Xavier, Bretxa, Vanessa i Comajoan, Llorenç (2014) ¿En qué lenguas se hace ciencia? La gestión del multilingüismo en el Parc Científic de Barcelona. RIO Revista Internacional de Organizaciones 13, 111-134.
que complementa amb noves dades el que ja va aparèixer a:
Vila i Moreno, F. Xavier, Bretxa i Riera, Vanessa i Comajoan i Colomé, Llorenç. 2012 "Llengües i globalització en el món de la recerca: els coneixements i els usos lingüístics al Parc Científic de Barcelona". Caplletra. Revista Internacional de Filologia 52, 35-64.
Espero que us interessin!
dimarts, 20 de gener del 2015
dissabte, 3 de gener del 2015
Les polítiques que ens calen
Penseu-hi un moment abans de continuar llegint: confiaríeu la fiscalitat del
vostre país a un programa que sostingués que el que cal no és pas fer
polítiques, sinó transformar la consciència dels rics perquè ajudin
voluntàriament els pobres?
Jo, personalment, no. De fet, diria que no conec cap país modern on les coses funcionin així. Pensant-hi, em vénen al cap països on l'estat recapta molt i països on recapta poc, països on es grava més el rendiment del treball i d'altres on els impostos afecten més el capital. Sé també que hi ha (hagut) països on l'estat és propietari de tots els mitjans de producció i, per tant, en principi no hi pot haver rics, encara que després les castes governamentals sovint usufructen els béns públics com si fossin el seu patrimoni particular i viuen a cos de rei. Però diria que entre els països moderns no n'hi ha cap sense polítiques públiques i on la redistribució de la renda es deixi a la bona voluntat dels poderosos. Segurament perquè la caritat tota sola mai no ha eradicat la desigualtat ni la pobresa?
Dic tot això perquè no deixa de sorprendre'm que darrerament s'estiguin llançant missatges que s'assemblen poderosament al que encapçala aquest article, però en relació amb la política lingüística. Són missatges que semblen defensar la inutilitat de les polítiques lingüístiques amb afirmacions com ara «La política ha estat molt eficaç a l'hora de matar llengües, però gens a l'hora de salvar-ne» i que simultàniament apel·len a la bona voluntat dels parlants de les llengües majoritàries per tal de salvar les llengües minoritzades. Potser és que jo no els acabo d'entendre i aleshores me n'excusaria, però si diuen el que jo crec que diuen, aleshores em sembla convenient que aquests missatges, com a mínim, siguin objecte de debat, perquè en un clima de descrèdit de la política, si els donem una pàtina acadèmica, poden arribar a confondre la societat en uns moments en què el que ens cal és claredat i lucidesa. De fet, de confusions sobre el tema ja en comencem a tenir exemples, com en aquesta entrevista, on per sort, davant de la desorientació de l'entrevistador, Vicent Pitarch posa les coses al seu lloc.
Aclarim doncs els termes de la qüestió. Em sembla indiscutible, sobretot en un estat democràtic, que per modificar substancialment la realitat lingüística d'una societat no n'hi ha prou amb dominar els instruments polítics, sinó que cal construir el consens entorn dels objectius d'aquest canvi. Entre altres coses, perquè si no construeixes aquest consens, a les següents eleccions tens molts números de perdre el poder, tal com esperem que passi, per exemple, amb l'integrista Bauzá a les Balears, encabotat a aplicar un projecte lingüístic minoritari entre els illencs. Idealment, per reeixir en un canvi de gran abast, societat civil i institucions han de treballar en una mateixa direcció. Si no, segurament el canvi no és possible.
Ara bé, reconèixer les limitacions de les polítiques públiques no equival en absolut a considerar-les inútils per a la recuperació de les llengües minoritzades. La hipòtesi de la inutilitat de les polítiques públiques per a la recuperació d'aquestes llengües es refuta simplement observant la realitat. Hi ha una llarga llista de llengües que, partint des de posicions de feblesa inicials diferents, en algun moment es van recuperar en molta mesura gràcies a les polítiques públiques. Per evocar-ne només unes quantes, podem esmentar des de l'hebreu modern fins al francès del Quebec, passant per l'estonià, el letó, el lituà, el txec, l'eslovè... La llista seria llarga i podem debatre'n els detalls, però per més que ens discutim, el que és absolutament innegable és que, en algun moment històric, tots aquests idiomes han millorat substancialment les seves perspectives de futur gràcies a mesures aplicades des dels poders públics. Debat tancat, doncs, per refutació de la hipòtesi. Les polítiques sí que poden contribuir significativament a la recuperació d'una llengua minoritzada.
És obvi que, sobretot en un clima social on s'ha identificat la política amb la corrupció, el lladrocini i l'opressió, la idea de deslligar la llengua de la política pot sonar agradable a moltes orelles, Però ens agradi o no, en la mesura que la llengua és una realitat intrínsecament social i col·lectiva, de fet no hi ha alternativa: la llengua no pot deslligar-se de la gestió de la vida pública i, per tant, llengua i política aniran indefectiblement unides. Així de senzill. Una altra cosa ben diferent és mirar de despartiditzar la llengua, de manera que la política lingüística sigui un objectiu de país i no un tema de confrontació entre partits, un objectiu difícil però lloable que segurament subscric. Però si de debò volem que el català i, en general, el màxim nombre possible de llengües minoritzades se'n surtin, el que ens cal no és pas renegar de la política, ans al contrari, ens calen polítiques —i per tant, polítics— intel·ligents que, recollint la voluntat popular, aconsegueixin sumar més persones al projecte per tal que, entre tots, es pugui acomplint.
Jo, personalment, no. De fet, diria que no conec cap país modern on les coses funcionin així. Pensant-hi, em vénen al cap països on l'estat recapta molt i països on recapta poc, països on es grava més el rendiment del treball i d'altres on els impostos afecten més el capital. Sé també que hi ha (hagut) països on l'estat és propietari de tots els mitjans de producció i, per tant, en principi no hi pot haver rics, encara que després les castes governamentals sovint usufructen els béns públics com si fossin el seu patrimoni particular i viuen a cos de rei. Però diria que entre els països moderns no n'hi ha cap sense polítiques públiques i on la redistribució de la renda es deixi a la bona voluntat dels poderosos. Segurament perquè la caritat tota sola mai no ha eradicat la desigualtat ni la pobresa?
Dic tot això perquè no deixa de sorprendre'm que darrerament s'estiguin llançant missatges que s'assemblen poderosament al que encapçala aquest article, però en relació amb la política lingüística. Són missatges que semblen defensar la inutilitat de les polítiques lingüístiques amb afirmacions com ara «La política ha estat molt eficaç a l'hora de matar llengües, però gens a l'hora de salvar-ne» i que simultàniament apel·len a la bona voluntat dels parlants de les llengües majoritàries per tal de salvar les llengües minoritzades. Potser és que jo no els acabo d'entendre i aleshores me n'excusaria, però si diuen el que jo crec que diuen, aleshores em sembla convenient que aquests missatges, com a mínim, siguin objecte de debat, perquè en un clima de descrèdit de la política, si els donem una pàtina acadèmica, poden arribar a confondre la societat en uns moments en què el que ens cal és claredat i lucidesa. De fet, de confusions sobre el tema ja en comencem a tenir exemples, com en aquesta entrevista, on per sort, davant de la desorientació de l'entrevistador, Vicent Pitarch posa les coses al seu lloc.
Aclarim doncs els termes de la qüestió. Em sembla indiscutible, sobretot en un estat democràtic, que per modificar substancialment la realitat lingüística d'una societat no n'hi ha prou amb dominar els instruments polítics, sinó que cal construir el consens entorn dels objectius d'aquest canvi. Entre altres coses, perquè si no construeixes aquest consens, a les següents eleccions tens molts números de perdre el poder, tal com esperem que passi, per exemple, amb l'integrista Bauzá a les Balears, encabotat a aplicar un projecte lingüístic minoritari entre els illencs. Idealment, per reeixir en un canvi de gran abast, societat civil i institucions han de treballar en una mateixa direcció. Si no, segurament el canvi no és possible.
Ara bé, reconèixer les limitacions de les polítiques públiques no equival en absolut a considerar-les inútils per a la recuperació de les llengües minoritzades. La hipòtesi de la inutilitat de les polítiques públiques per a la recuperació d'aquestes llengües es refuta simplement observant la realitat. Hi ha una llarga llista de llengües que, partint des de posicions de feblesa inicials diferents, en algun moment es van recuperar en molta mesura gràcies a les polítiques públiques. Per evocar-ne només unes quantes, podem esmentar des de l'hebreu modern fins al francès del Quebec, passant per l'estonià, el letó, el lituà, el txec, l'eslovè... La llista seria llarga i podem debatre'n els detalls, però per més que ens discutim, el que és absolutament innegable és que, en algun moment històric, tots aquests idiomes han millorat substancialment les seves perspectives de futur gràcies a mesures aplicades des dels poders públics. Debat tancat, doncs, per refutació de la hipòtesi. Les polítiques sí que poden contribuir significativament a la recuperació d'una llengua minoritzada.
És obvi que, sobretot en un clima social on s'ha identificat la política amb la corrupció, el lladrocini i l'opressió, la idea de deslligar la llengua de la política pot sonar agradable a moltes orelles, Però ens agradi o no, en la mesura que la llengua és una realitat intrínsecament social i col·lectiva, de fet no hi ha alternativa: la llengua no pot deslligar-se de la gestió de la vida pública i, per tant, llengua i política aniran indefectiblement unides. Així de senzill. Una altra cosa ben diferent és mirar de despartiditzar la llengua, de manera que la política lingüística sigui un objectiu de país i no un tema de confrontació entre partits, un objectiu difícil però lloable que segurament subscric. Però si de debò volem que el català i, en general, el màxim nombre possible de llengües minoritzades se'n surtin, el que ens cal no és pas renegar de la política, ans al contrari, ens calen polítiques —i per tant, polítics— intel·ligents que, recollint la voluntat popular, aconsegueixin sumar més persones al projecte per tal que, entre tots, es pugui acomplint.
dimecres, 24 de desembre del 2014
Molt bon nadal i feliç any nou
Des d'un dels meus racons particulars,
els millors desitjos per a aquestes festes i un gavadal de felicitat per a l'any que estem a punt de començar.
Bon Nadal! Merry
Christmas! ¡Feliz Navidad! Joyeux Noël! Buon Natale! Hartelijke Kerstroeten! Bon
Nadau! Nadolig Llawen! Eguberri On! Fröhliche Weihnachten! عيد ميلاد مجيد Nodlig mhaith chugnat! Glædelig Jul! Srecen
Bozic! החג
שמח Rõõmsaid Jõulupühi! メリークリスマス Geseende Kerfees! 圣诞节快乐!
dilluns, 22 de desembre del 2014
L'apunt del nostre darrer llibre a Multilingual Matters
Language Policy in Higher Education
English is becoming more and more common as the language of instruction in universities all over the world. However, in many countries efforts are being made to preserve indigenous languages. In this post, F. Xavier Vila and Vanessa Bretxa, the editors of our recent book Language Policy in Higher Education outline the recent debates within language policy that form the basis of their book.In 2012, the leading Italian public university Politecnico di Milano attracted headlines from all over the world when it announced it would move to all-English instruction. The announcement stirred the growing debate going on all over Europe about the convenience of increasing the role of English as the vehicular language in non-English-speaking countries. One year later, it was France’s turn to discuss the issue of the Franglais row: Is the English language conquering France?, to the extent that the national government had to make a decision about the role of English in French universities. Simultaneously, on the other side of the ocean, in the now economically booming Bolivia, the first promotion of students from the three recently created indigenous universities were preparing their graduation theses neither in Spanish or English, but rather in the indigenous Aymara, Quechua and Guarani languages. Their graduation in August 2014 was welcome as a crucial step in order to promote social cohesion and wealth redistribution and overcome centuries of external and internal colonialism.
What’s going on in the field of language policies in higher education? Once the realm of Latin, in the 19th and 20th centuries universities adopted massively the national and colonial languages following the heyday of the Western nation states. Universities formed the intellectual elites that led the cultural and scientific progress of the last century, and produced the leaders and the cadres that ruled the world. But globalization and the commodification of knowledge are transforming the environment for higher education also in its linguistic dimension. English-medium courses are proliferating all over the world, sometimes due to the genuine desire to attract international talent, partly also as a strategy to obtain resources from abroad. But is the development of English-medium education just part of a more complex story?
In a context where the major languages are said to be succumbing to the urge of English, what are the prospects of medium-sized languages that have achieved the status of lingua academica
to retain it? Will they find a place in the new world of higher
education, or will they rather be reduced to the status of mere
vernaculars in a near future? And what about those that have still not
made it? Is it still sound to spend time and money to raise their status
or would it be more adequate to try to content their speakers with a
reasonably stable functional distribution of languages? Is it still
worth increasing the number of linguae academicae?
These and other related questions are tackled in the volume Language Policy in Higher Education: The Case of Medium-Sized Languages
by a team of well-renowned specialists in language policy. Based on the
close examination of a number of medium-sized languages from Finland to
South Africa and from Israel to Catalonia, the volume compares the
trajectories of languages that have made it in higher education and
others that didn’t, analyses their current state, and seeks to extract
lessons of general applicability. And while their results may be read
from different perspectives, one of them seems to be clear: in the era
of globalization, there seems to be ample room for multilingualism in
academia, but it will probably never be the way it used to be.
dissabte, 20 de desembre del 2014
Em temo que és la llengua, amics sociòlegs...
Aquesta setmana s'han fet públics dos estudis contradictoris sobre la societat catalana, el del CEO i el de l'ICPS de la UAB. Tots dos ofereixen dades similars en alguns punts, com ara l'avenç espectacular de Podemos/Podem a Catalunya, que sembla haver esdevingut el successor del PSC (PSC-PSOE) a les eleccions espanyoles. Però també divergeixen en força aspectes, especialment en un punt crucial: segons l'enquesta del CEO, ara com ara hi hauria un empat tècnic entre independentistes i unionistes, mentre que segons l'ICPS els independentistes guanyarien per 49,9% enfront del 27% d'unionistes. Segons el CEO, a més, l'independentisme hauria caigut nou punts des del darrer estudi, mentre que per a l'ICESP encara hauria augmentat. Com pot ser?
De manera general, els observadors més partidistes tenen tendència a atribuir les diferències entre enquestes a la voluntat d'afavorir determinats resultats a obscures maniobres en què els resultats estarien determinats per la voluntat d'influir en l'opinió del públic. Déu nos en guard de dir que aquest fenomen no es produeix mai. Però em temo que en el nostre cas, les divergències entre resultats tot sovint es deuen a una altre factor, més aviat tècnic, que llasta la demoscòpica catalana des de fa dècades. Em refereixo als plantejaments alingües dels nostres especialistes.
M'explico. A l'hora de fer una enquesta, als països nacionalment homogenis s'utilitzen una sèrie de variables com el sexe, l'edat o la grandària del lloc de residència que solen permeten d'acostar-se força bé a l'objectiu d'entendre com funciona el país. Malauradament, quan parlem de societats nacionalment complexes com la nostra, aquestes variables no són suficients, perquè la identificació lingüístico-nacional és determinat per entendre un munt de coses, com ara l'orientació electoral. Vaja, suposo que no descobrim pas la lluna si diem que els votants de CiU i ERC són majoritàriament diferents, en termes lingüístics, que els del PSC(PSC-PSOE) i els del PP. Doncs bé, digueu-me fanàtic de la meva disciplina, però a mi em sembla obvi que, per entendre fenòmens com el comportament electoral del país cal partir d'una mostra raonablement acurada també des del punt de vista lingüístic. I aquí ve el problema.
Resulta que les facultats de ciències socials catalanes no imparteixen pràcticament mai docència de sociologia, demolingüística de la llengua o politologia lingüística. En aquestes facultats s'hi imparteix sociologia de la religió, del gènere, antropologia cultural, tot el que vulgueu, però no pas sociologia de la llengua. La llengua, per als filòlegs, sembla que pensin. En aquest sentit, són, com vaig analitzar en aquest article, alingües. a mi sempre m'ha semblat fascinant: és com si els sociòlegs americans decidissin prescindir d'allò que en diuen la raça per entendre la societat estat-unidenca. Oi que sona poc assenyat? Doncs això mateix ens passa aquí, em temo. Lògicament, els sociòlegs, els demògrafs i els politòlegs que surten a treballar amb una formació sociolingüística ínfima, dissenyen estudis en què aquesta variable té com a molt un tractament com a molt marginal. I això, en un país com Catalunya, es paga.
Fa uns anys vaig encarregar al sociòleg Rafael Castelló que fes una exploració d'una sèrie d'enquestes fetes pel CIS al País Valencià per veure si podíem usar-les per fer un seguiment de l'evolució lingüística al sud del domini. El resultat va ser decebedor. Resulta que com que els savis del CIS tractaven el País Valencià com si fos lingüísticament uniforme, les seves mostres de vegades incloïen més valencianoparlants i d'altres n'incloïen molts menys, fins al punt que resultava molt dfícil, si no imposible, de fer una evolució de la societat del País Valencià seguint aquell munt d'enquestes. Aquesta mancança també tenia, entre d'altres, repercussions electorals, però els autors no semblaven haver-ho percebut. Quin gavadal de diners públics llençats per la finestra!
Fa pocs dies que Jordi Muñoz ja ha fet notar que per entendre adequadament les dades del CEO cal tenir present que aquests treballs fins ara incloïen una mostra de catalanoparlants superior a la real. El darrer treball s'acosta més a les proporcions dels votants que no pas els anteriors, d'on es deduiria que ara les seves dades són més precises -i, per cert, el suport a la independència no hauria minvat, ans al contrari. Pel que fa al treball de l'ICPS, no he vist cap anàlisi similar i no disposem de les dades de primera llengua, però un cop d'ull a les dades del seu treball de l'any 2013 permet sospitar que deu sobrevalorar el nombre de catalanoparlants. La mostra d'aquell any tenia un 43% d'habitants de llars catalanoparlants, un 46,9% de llars castellanoparlants, un 6,6% d'informants de llars bilingües i un 4,5% de persones que vivien en llars on habitualment es parlaven altres llengües. Si ens limitem a les persones amb nacionalitat espanyola -els únics que previsiblement podrien votar- resulta que els percentatges són de 51,8% de llars catalanes i 41% de llars castellanes, a les quals caldria afegir un 2,5% sobre el total de votants de llars castellanoparlants amb doble nacionalitat. Doncs bé, suposo que dient que segons la darrera Enquesta sobre els Usos Lingüístics EULP 2013 a Catalunya hi hauria un 10% de gent que no parla cap llengua a casa perquè viu sola, un 28,7% que hi parla més aviat català, un 44,7% que hi parla més aviat castellà i un 7,2% que hi parla més o menys igual totes dues llengües no caldrà que m'estengui gaire més en els problemes de representativitat (sociolingüística, si més no) de la mostra.
Acabo. El ball de dades d'aquests dos dies ens ensenya dues coses, a gent diferent. La primera, que l'independentisme té un feinada enorme per davant si vol acabar de consolidar-se com a força majoritària - i que els partidaris de la unió amb Espanya no arriben al 50%, tot sigui dit de passada. I la segona, que potser ja comença a ser hora que els nostres científics socials comencin a aprofitar la molt bona feina que s'ha fet durant les darreres dècades en demolingüística. Més que res, en benefici de tots plegats. Ells inclosos.
De manera general, els observadors més partidistes tenen tendència a atribuir les diferències entre enquestes a la voluntat d'afavorir determinats resultats a obscures maniobres en què els resultats estarien determinats per la voluntat d'influir en l'opinió del públic. Déu nos en guard de dir que aquest fenomen no es produeix mai. Però em temo que en el nostre cas, les divergències entre resultats tot sovint es deuen a una altre factor, més aviat tècnic, que llasta la demoscòpica catalana des de fa dècades. Em refereixo als plantejaments alingües dels nostres especialistes.
M'explico. A l'hora de fer una enquesta, als països nacionalment homogenis s'utilitzen una sèrie de variables com el sexe, l'edat o la grandària del lloc de residència que solen permeten d'acostar-se força bé a l'objectiu d'entendre com funciona el país. Malauradament, quan parlem de societats nacionalment complexes com la nostra, aquestes variables no són suficients, perquè la identificació lingüístico-nacional és determinat per entendre un munt de coses, com ara l'orientació electoral. Vaja, suposo que no descobrim pas la lluna si diem que els votants de CiU i ERC són majoritàriament diferents, en termes lingüístics, que els del PSC(PSC-PSOE) i els del PP. Doncs bé, digueu-me fanàtic de la meva disciplina, però a mi em sembla obvi que, per entendre fenòmens com el comportament electoral del país cal partir d'una mostra raonablement acurada també des del punt de vista lingüístic. I aquí ve el problema.
Resulta que les facultats de ciències socials catalanes no imparteixen pràcticament mai docència de sociologia, demolingüística de la llengua o politologia lingüística. En aquestes facultats s'hi imparteix sociologia de la religió, del gènere, antropologia cultural, tot el que vulgueu, però no pas sociologia de la llengua. La llengua, per als filòlegs, sembla que pensin. En aquest sentit, són, com vaig analitzar en aquest article, alingües. a mi sempre m'ha semblat fascinant: és com si els sociòlegs americans decidissin prescindir d'allò que en diuen la raça per entendre la societat estat-unidenca. Oi que sona poc assenyat? Doncs això mateix ens passa aquí, em temo. Lògicament, els sociòlegs, els demògrafs i els politòlegs que surten a treballar amb una formació sociolingüística ínfima, dissenyen estudis en què aquesta variable té com a molt un tractament com a molt marginal. I això, en un país com Catalunya, es paga.
Fa uns anys vaig encarregar al sociòleg Rafael Castelló que fes una exploració d'una sèrie d'enquestes fetes pel CIS al País Valencià per veure si podíem usar-les per fer un seguiment de l'evolució lingüística al sud del domini. El resultat va ser decebedor. Resulta que com que els savis del CIS tractaven el País Valencià com si fos lingüísticament uniforme, les seves mostres de vegades incloïen més valencianoparlants i d'altres n'incloïen molts menys, fins al punt que resultava molt dfícil, si no imposible, de fer una evolució de la societat del País Valencià seguint aquell munt d'enquestes. Aquesta mancança també tenia, entre d'altres, repercussions electorals, però els autors no semblaven haver-ho percebut. Quin gavadal de diners públics llençats per la finestra!
Fa pocs dies que Jordi Muñoz ja ha fet notar que per entendre adequadament les dades del CEO cal tenir present que aquests treballs fins ara incloïen una mostra de catalanoparlants superior a la real. El darrer treball s'acosta més a les proporcions dels votants que no pas els anteriors, d'on es deduiria que ara les seves dades són més precises -i, per cert, el suport a la independència no hauria minvat, ans al contrari. Pel que fa al treball de l'ICPS, no he vist cap anàlisi similar i no disposem de les dades de primera llengua, però un cop d'ull a les dades del seu treball de l'any 2013 permet sospitar que deu sobrevalorar el nombre de catalanoparlants. La mostra d'aquell any tenia un 43% d'habitants de llars catalanoparlants, un 46,9% de llars castellanoparlants, un 6,6% d'informants de llars bilingües i un 4,5% de persones que vivien en llars on habitualment es parlaven altres llengües. Si ens limitem a les persones amb nacionalitat espanyola -els únics que previsiblement podrien votar- resulta que els percentatges són de 51,8% de llars catalanes i 41% de llars castellanes, a les quals caldria afegir un 2,5% sobre el total de votants de llars castellanoparlants amb doble nacionalitat. Doncs bé, suposo que dient que segons la darrera Enquesta sobre els Usos Lingüístics EULP 2013 a Catalunya hi hauria un 10% de gent que no parla cap llengua a casa perquè viu sola, un 28,7% que hi parla més aviat català, un 44,7% que hi parla més aviat castellà i un 7,2% que hi parla més o menys igual totes dues llengües no caldrà que m'estengui gaire més en els problemes de representativitat (sociolingüística, si més no) de la mostra.
Acabo. El ball de dades d'aquests dos dies ens ensenya dues coses, a gent diferent. La primera, que l'independentisme té un feinada enorme per davant si vol acabar de consolidar-se com a força majoritària - i que els partidaris de la unió amb Espanya no arriben al 50%, tot sigui dit de passada. I la segona, que potser ja comença a ser hora que els nostres científics socials comencin a aprofitar la molt bona feina que s'ha fet durant les darreres dècades en demolingüística. Més que res, en benefici de tots plegats. Ells inclosos.
dijous, 18 de desembre del 2014
Ha aparegut el número 62 de la Revista de Llengua i Dret
Ha aparegut el número 62 de la Revista de Llengua i Dret. Entre els diversos articles sobre llenguatge administratiu, política lingüística, lingüística forense i dret lingüístic hi trobareu l'article L'evolució dels usos lingüístics dins l'aula des de sisè de primària fins a quart d'ESO, de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila. Esteu convidats a descarregar-vos-el i esperem que us interessi!
dilluns, 15 de desembre del 2014
La recerca sociolingüística educativa al País Basc: el projecte Arrue
Fa dies que tenia ganes de parlar d'una publicació recent sobre la situació del basc a les escoles que va aparèixer al juliol en versió èuscara, castellana i anglesa:
D'ençà de la recuperació de l'autogovern, un dels camps en què més han treballat ha estat el de la política lingüística escolar, des de pressupòsits diferents però tanmateix paral·lels als de Catalunya. La publicació a què faig referència és un treball de primer ordre per mostrar els resultats d'aquesta feina, i com que no puc sintetitzar-ne els resultats sense ser injust amb la feina feta, em limitaré a esmentar-ne un parell de trets que a mi em semblen destacats.
El primer dels elements que crec que cal destacar és que tot i partir de pressupòsits diferents (l'escola basca té línies, la catalana no), el model lingüístic escolar basc ha arribat a resultats que si bé s'allunyen del model català en alguns aspectes, en canvi s'hi acosten força en altres. M'explico: el model basc és un punt de referència per als catalans perquè demostra que, sense posar èmfasi en la llengua minoritzada a l'escola, els escolars tenen dificultats per aprendre-la. Això és exactament el que s'esdevé amb els escolars del model A, on el basc és més aviat una assignatura, però també amb un bon nombre dels del model B, en teoria bilingüe. Altrament dit, el resultat de l'escola pretesament equilibrada no és el domini avançat de dues llengües sinó el predomini de la llengua estatal i el domini feble de la llengua del territori. Cap novetat sota el sol, vaja, però està bé de recordar-ho amb dades sòlides a la mà, perquè l'exemple basc permet pronosticar que, a Catalunya, una escola amb el castellà en posició molt més prominent que la que té ara generaria alumnes molt menys competents en català, i no beneficiaria en res el seu nivell de castellà.
D'altra banda, resulta interessant de constatar que els usos lingüístics dels escolars en el model D, que funciona en èuscar, mostren similituds considerables amb els de l'escola catalana. Molt sintèticament, si bé els alumnes bascos fan servir el basc amb els seus docents en les línies en basc, l'ús amb els iguals depèn enormement de la configuració demolingüística de l'aula: a més bascòfons a l'aula, més basc entre iguals. Novament es confirma que els usos amb els iguals en contextos com els nostres no depèn de la llengua de la docència sinó de la composició de l'alumnat.
Un tema de debat i preocupació és que les dades del projecte Arrue mostren un declivi de l'ús del basc en el pas de primària a secundària en favor del castellà. Val a dir que a mi em sembla que en aquest punt tenim més aviat un efecte del canvi de les representacions que no pas dels usos, però el tema és prou seriós com perquè s'hi dediqui atenció explícita.
Aquest i molts altres temes es troben clarament exposats al volum que presento. N'hi ha tants, i de tant d'interès, que només puc recomanar que almenys hi doneu un cop d'ull. Crec que us resultarà profitós.
PS
El llibre inclouen un capítol meu sobre les lliçons que es poden extreure a partir del projecte RESOL que dirigeixo:
- Hezkuntza, Hikuntza Politika eta Kultura Saila eta Soziolinguistica Klusterra 2011ko Arrue Proiektua Ikasleak hiztun. Ikerketaren emaitza. Adituen iritzi-azalpenak, 135-50. Vitoria-Gasteiz: Hezkuntza, Hikuntza Politika eta Kultura Saila.
- Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco y Soziolinguistica Klusterra. Comportamiento lingüístico del alumnado. Proyecto Arrue 2011. Resultados de la investigación. Contribución de los expertos, 139-54.
- Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco and Soziolinguistica Klusterra. Talking Pupils: The Arrue Project 2011: Research Results and Contributions of Experts, 137-54. Vitoria-Gasteiz: Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco.
D'ençà de la recuperació de l'autogovern, un dels camps en què més han treballat ha estat el de la política lingüística escolar, des de pressupòsits diferents però tanmateix paral·lels als de Catalunya. La publicació a què faig referència és un treball de primer ordre per mostrar els resultats d'aquesta feina, i com que no puc sintetitzar-ne els resultats sense ser injust amb la feina feta, em limitaré a esmentar-ne un parell de trets que a mi em semblen destacats.
El primer dels elements que crec que cal destacar és que tot i partir de pressupòsits diferents (l'escola basca té línies, la catalana no), el model lingüístic escolar basc ha arribat a resultats que si bé s'allunyen del model català en alguns aspectes, en canvi s'hi acosten força en altres. M'explico: el model basc és un punt de referència per als catalans perquè demostra que, sense posar èmfasi en la llengua minoritzada a l'escola, els escolars tenen dificultats per aprendre-la. Això és exactament el que s'esdevé amb els escolars del model A, on el basc és més aviat una assignatura, però també amb un bon nombre dels del model B, en teoria bilingüe. Altrament dit, el resultat de l'escola pretesament equilibrada no és el domini avançat de dues llengües sinó el predomini de la llengua estatal i el domini feble de la llengua del territori. Cap novetat sota el sol, vaja, però està bé de recordar-ho amb dades sòlides a la mà, perquè l'exemple basc permet pronosticar que, a Catalunya, una escola amb el castellà en posició molt més prominent que la que té ara generaria alumnes molt menys competents en català, i no beneficiaria en res el seu nivell de castellà.
D'altra banda, resulta interessant de constatar que els usos lingüístics dels escolars en el model D, que funciona en èuscar, mostren similituds considerables amb els de l'escola catalana. Molt sintèticament, si bé els alumnes bascos fan servir el basc amb els seus docents en les línies en basc, l'ús amb els iguals depèn enormement de la configuració demolingüística de l'aula: a més bascòfons a l'aula, més basc entre iguals. Novament es confirma que els usos amb els iguals en contextos com els nostres no depèn de la llengua de la docència sinó de la composició de l'alumnat.
Un tema de debat i preocupació és que les dades del projecte Arrue mostren un declivi de l'ús del basc en el pas de primària a secundària en favor del castellà. Val a dir que a mi em sembla que en aquest punt tenim més aviat un efecte del canvi de les representacions que no pas dels usos, però el tema és prou seriós com perquè s'hi dediqui atenció explícita.
Aquest i molts altres temes es troben clarament exposats al volum que presento. N'hi ha tants, i de tant d'interès, que només puc recomanar que almenys hi doneu un cop d'ull. Crec que us resultarà profitós.
PS
El llibre inclouen un capítol meu sobre les lliçons que es poden extreure a partir del projecte RESOL que dirigeixo:
Versión castellana: Vila, F. Xavier
(2014) «Promoción del uso lingüístico en el ámbito escolar: lecciones
desde Cataluña». En Departamento de Educación, Política Lingüística y
Cultura del Gobierno Vasco y Soziolinguistica Klusterra. Comportamiento lingüístico del alumnado. Proyecto Arrue 2011. Resultados de la investigación. Contribución de los expertos, 139-54. Podeu llegir-ne la versió catalana original a https://fxvila.files.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)