Per avançar cap a la capacitació lingüística del personal

L'incident del cafè amb llet de Quimi Portet ha tingut la virtut de posar damunt de la taula una situació que segurament es repeteix centenars de vegades al dia de dalt a baix de l'àrea catalanòfona, però que de tan habitual ja fins i tot passa desapercebuda. Jo m'hi vaig tornar a trobar fa ben poc en una botiga de roba per a home del carrer Pelai de Barcelona, quan una dependenta em va respondre: "Etteee, solo entendí chaqueta..." després que li hagués explicat que buscava una peça de roba fresqueta per a l'estiu. Per descomptat, no era la primera vegada, i segur que no serà la darrera. De fet, a moltes zones del país, aquesta és una experiència coneguda per a moltíssims  catalans. Un dia és un cambrer que només t'entén a mitges i et porta un cafè amb gel en comptes del cafè amb llet que li has demanat. O una recepcionista d'hotel que t'etziba que no t'entén si li parles en la llengua pròpia del país. Hi ha restaurants de Barcelona on si parles en català no et serveixen. De vegades, a més de fer gala de la seva ignorància, els protagonistes es permeten ser fotetes, com aquesta dependenta d'un forn que feia veure que ni tan sols identificava el català. En altres casos, els protagonistes presumptament al teu servei fins i tot gosen donar-te ordres, com l'operador que exigia "Catalana, háblame en español" a la tinent d'alcalde de Rellinars. Fins i tot n'hi ha que t'insulten, com en aquesta oficina del Banco Santander de Palma.

Certament, com diuen alguns ultraliberals lingüísticament bornis, de vegades tens la possibilitat de girar cua i anar-te'n al local del costat a provar sort. Això sí, primer has d'acceptar que tu ets un ciutadà de segona que no hauria d'haver pertorbat la plàcida vida de la gent de classe preferent. Perquè aquest ultraliberalisme postís que apliquen al català no l'apliquen pas al castellà. Com va recordar el nonacionalista (ehem) Tribunal Constitucional del Reino de España l'any 2010, a Catalunya el català és una llengua de coneixement optatiu mentre que el castellà (sí, la llengua dels magistrats, quina casualitat) hi és de coneixement estrictament obligatori. En tot cas, en això de la tria suposadament lliure, resulta que tot sovint no tens ni la possibilitat de canviar de proveïdor. Per exemple, quan t'ofegues en una piscina en què hi ha socorristes que no entenen el català. O quan vas al metge i després d'esperar-te setmanes et trobes que el que et toca no sap la teva llengua, com en aquest cas. I què me'n dieu dels socorristes de la Fosca, a Palamós, que es neguen a atendre nens amb picades de medusa fins i tot quan la mare ja s'ha passat al castellà? Per no parlar de la munió de casos en què qui et nega l'ús del català és precisament l'Administració, com denunciava fa poc la Plataforma per la Llengua en aquest informe.

Totes i cadascuna d'aquestes situacions generen una inevitable sensació d'estrès sociolingüístic que, a nivell individual, podeu mirar de superar de diverses maneres, entre les quals jo us recomano que us llegiu l'entretingut Sortir de l'armari lingüístic de Ferran Suay i Gemma Sanginés. Veureu que funciona. Però comença a ser hora que ens plantegem que no podem viure indefinidament amb estrès sociolingüístic col·lectiu. D'una banda, per una simple qüestió de benestar social: no pot ser que hi hagi un grup de ciutadans de primera i un de ciutadans de segona. D'una altra, perquè cas a cas, humiliació rere humiliació, el català retrocedeix. D'acord amb les dades oficials de Catalunya (EULC 2003 i EULP 2013), durant la darrera dècada, l'ús del català exclusiu amb el metge va retrocedir de més de 400.000 persones, i l'ús amb bancs i caixes va retrocedir de més de 600.000. I havíem quedat que tots, fins i tot els que s'omplen la boca de ser bilingüistes, també es preocupaven pel català, o no era així?

Jo ja entenc que emprendre mesures en aquest terreny resulta enormement complicat, perquè no es tracta només d'esquivar una legislació nonacionalista espanyola que protegeix els monolingües (castellanoparlants). El tema és més complex: Espanya, l'Espanya castellana que, com deia Fraga, és l'Espanya de debò, és un país acostumat a exportar treballadors des de temps immemorial, ja sigui per colonitzar Hispanoamèrica o per enviar els seus fills a treballar a la resta d'Europa. En aquest país que mai no ha estat capaç de donar feina als seus propis fills i que s'ha hagut de resignar a veure'ls partir periòdicament cap a l'estranger, l'última cosa que volen sentir és que hi haurà barreres idiomàtiques que els faran més difícil col·locar-se. Per això, a la que es toca el tema els salta el xip demagògic i s'afanyen a disfressar l'actitud supremacista d'un cambrer prepotent amb el mantell de víctima del sistema. No fos cas que un dia els toqués a ells, això d'haver d'anar a buscar feina ja sigui a l'estranger o les colònies.

Però per més que sigui difícil, potser ja seria hora que comencéssim a prendre cartes en aquest assumpte. De fet, els primers beneficiats d'anar introduint l'exigència de capacitació lingüística al sector serveis serien els milers de joves catalans poc formats que ja saben català perquè han passat per la immersió però que tenen dificultats per inserir-se en un mercat laboral on aquesta habilitat encara no es valora prou. Com també ho serien els milers de persones que, havent vingut d'arreu del món, han invertit hores i esforços a aprendre la llengua del país que han decidit fer seu, i que tot sovint es troben que no els valoren adequadament. Per ells, que han demostrat el compromís amb la societat d'acollida, i per nosaltres, que volem construir una societat més cohesionada i en el fons més feliç, potser ja va essent hora que la demanda de capacitació lingüística s'estengui també al sector privat.

Accessible el volum L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau.

Aquesta setmana ha aparegut en línia l'estudi L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, 2015, que podeu obtenir aquí. Com el seu nom indica, es tracta d'una publicació que resumeix els principals resultats de les anàlisis encarregades per la Generalitat a un nombrós grup d'especialistes a partir de les dades de l'EULP 2013 i de la comparació amb l'EULP 2008 i l'EULC 2008. Constitueix, per tant, el millor retrat disponible sobre l'estat de la llengua a Catalunya ara mateix a l'abast del públic més o menys especialitzat. Es va presentar divendres 17 de juliol, però la premsa hi ha donat un tractament molt superficial, com si es tractés d'un fet anodí, i jo diria que la majoria dels articulistes que s'hi han referit s'han limitat a espigolar alguna dada que els cridés l'atenció a partir de la nota de premsa oficial. Una llàstima, vaja, perquè els treballs que aplega són més que sucosos.

A banda de participar en debats i reflexions sobre les dades amb d'altres col·legues, jo he tingut el plaer de redactar, conjuntament amb l'amic Natxo Sorolla, dos dels capítols que l'integren, concretament el 6. "Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis" i el 7 "Els grups d’ús lingüístic i els grans canvis en els usos entre el 2003 i el 2013". M'és impossible de sintetitzar tot el que hi hem trobat, però potser si us ofereixo un tast de les nostres conclusions al capítol 6 trobareu que val la pena d'esmerçar-hi algunes hores al llarg d'aquest estiu tan calorós:

"En aquest sentit, és discutible que es pugui parlar d’èxit d’integració lingüística si la majoria de les
primeres generacions no usa mai el català i una part substancial de les segones generacions tampoc no l’utilitza. És obvi que el model de reproducció català ara mateix no és capaç de fer que els nouvinguts adoptin el català com a llengua habitual i, en canvi, provoca l’extensió creixent de l’ús del castellà entre la població de primera llengua catalana, i res no fa pensar que aquesta tendència s’hauria de modificar substancialment en cas de noves onades immigratòries. En un moment de reflexió nacional sobre com construir un millor model de societat caldrà mesurar amb cura si un model econòmic que implica la importació successiva de grans contingents de mà d’obra forana és compatible amb la sostenibilitat lingüística del país, o si convé avançar cap a models menys dependents de grans fluctuacions demogràfiques periòdiques que garanteixin un grau superior de benestar a tota la població, independentment del seu origen, i facilitin la integració també lingüística dels nouvinguts per tal de reforçar la cohesió social del país." (pàg. 27)

Catalana, per interès

Article publicat a l'Ara l'1/04/2015:

           Atabalat per la crisi i els missatges apocalíptics sobre la llengua, és probable que el lector no s’hagi assabentat de les darreres notícies relacionades amb les expectatives professionals dels estudiants de llengua, literatura i cultura catalanes. Potser el sorprendrà, doncs, assabentar-se que, segons l’estudi Universitat i treball a Catalunya 2014 de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari, la taxa d’atur l’any 2014 entre els filòlegs llicenciats tres anys abans era de només un 10%. És fàcil que no sàpiga igualment que, segons aquest mateix estudi, el 69% dels llicenciats en filologia catalana havien trobat feina en tres mesos o menys, que el 85% feien feines de nivell universitari, i que les tasques docents només ocupaven un 49% dels filòlegs catalans. Com és igualment probable que no li hagi arribat que, segons dades de la conselleria d’Ensenyament, durant els pròxims anys, la jubilació de la primera fornada de professors de català generarà més de 500 vacants en l’ensenyament secundari.

           Aquestes bones perspectives laborals dels estudis de filologia catalana responen a factors estructurals d’una societat complexa i dinàmica. Per exemple, el fet que l’any 2013 més del 40% dels residents a Catalunya expressessin interès per aprendre o millorar els seus coneixements de català palesa que, en un país lingüísticament heterogeni, calen i caldran gestors lingüístics i professors de català. En un altre terreny, la consolidació de la nostra llengua en el món de la comunicació -avui totes les capçaleres dels principals diaris editats a Catalunya, i fins i tot algun de Madrid, apareixen o bé en català, o bé en edició bilingüe- genera demanda d’assessors lingüístics. I el creixement de la lectura en català, tant de llibres com de productes culturals i d’entreteniment a internet, especialment entre joves i adolescents, comporta un munt d’oportunitats per al sector editorial en aquest idioma. Sens dubte, seria absurd intentar pintar el món de color de rosa, perquè en aquest camp, com en qualsevol altre, de problemes n’hi ha, i molts. Però els fets objectius són que el mercat necessita, i necessitarà, persones sòlidament formades en el coneixement de la llengua i la literatura catalanes.

         L’entorn adequat per adquirir aquests coneixements són, òbviament, els ensenyaments de filologia catalana. Només en aquests ensenyaments es treballa la llengua en totes les seves varietats, cercant el domini aprofundit de la normativa i la familiaritat amb la seva història i la seva situació actual. És només en els seus graus i postgraus on es pot obtenir un coneixement sòlid d’una literatura “singular i universal” amb un bagatge potent -del Tirant fins a Moncada, Cabré o Monzó-, que viu un segon segle d’or i està en ple procés d’obertura al món. És només a les aules de filologia catalana on es formen de debò els professors de català de secundària i d’adults, els crítics literaris, els tècnics en serveis editorials, els assessors lingüístics dels mitjans de comunicació, els dinamitzadors i els tècnics en normalització, els lexicògrafs, en poques paraules, els professionals de la llengua i la literatura catalanes que el mercat necessita. Cada universitat ho fa amb les seves especificitats, és clar, ja sigui orientant-se bàsicament al món virtual, cap a les necessitats del propi territori o, com en el cas de la Universitat de Barcelona, apostant per una sòlida formació presencial basada en la més àmplia oferta disponible de cursos teòrics i aplicats de grau i de postgrau. Però és en general d’aquests departaments d’on surten els candidats més ben equipats per llançar-se a la recerca, perquè reben una sòlida formació alhora general i especialitzada que no tanca sinó que obre portes, com certifiquen les desenes de lectors de català escampats pel món o els nombrosos predocs i postdocs de filologia catalana que prossegueixen les seves carreres en universitats i centres de recerca de prestigi, de Berkeley a Roma i de Harvard a Londres o París.

           Diuen els experts en sociologia juvenil que, enfront de la crisi econòmica, les noves generacions s’han vist forçades a mesurar les seves decisions no sols en funció de la satisfacció personal que els proporcionen, sinó també en funció de la seva rendibilitat objectiva. Si això és així, els estudis de filologia catalana han d’estar d’enhorabona. Perquè més enllà de les consideracions vocacionals, els estudis de filologia catalana són també una opció raonable en termes d’ocupabilitat. En aquests moments i, amb força seguretat, durant una bona colla d’anys.

Nou article sobre els usos lingüístics en un context d'alta recerca

Finalment ha aparegut l'article, que complementa el que vam publicar a Caplletra :

Vila, F. Xavier, Bretxa, Vanessa i Comajoan, Llorenç (2014) ¿En qué lenguas se hace ciencia? La gestión del multilingüismo en el Parc Científic de Barcelona. RIO Revista Internacional de Organizaciones 13, 111-134.

 que complementa amb noves dades el que ja va aparèixer a:

Vila i Moreno, F. Xavier, Bretxa i Riera, Vanessa i Comajoan i Colomé, Llorenç. 2012 "Llengües i globalització en el món de la recerca: els coneixements i els usos lingüístics al Parc Científic de Barcelona". Caplletra. Revista Internacional de Filologia 52, 35-64.

Espero que us interessin!