Molt bon nadal i feliç any nou

Des d'un dels meus racons particulars, 

els millors desitjos per a aquestes festes i un gavadal de felicitat per a l'any que estem a punt de començar.

Bon Nadal! Merry Christmas! ¡Feliz Navidad! Joyeux Noël! Buon Natale! Hartelijke Kerstroeten! Bon Nadau! Nadolig Llawen! Eguberri On! Fröhliche Weihnachten! عيد ميلاد مجيد Nodlig mhaith chugnat! Glædelig Jul! Srecen Bozic! החג שמח Rõõmsaid Jõulupühi! メリークリスマス Geseende Kerfees! 圣诞节快乐!

L'apunt del nostre darrer llibre a Multilingual Matters

Language Policy in Higher Education

English is becoming more and more common as the language of instruction in universities all over the world. However, in many countries efforts are being made to preserve indigenous languages. In this post, F. Xavier Vila and Vanessa Bretxa, the editors of our recent book Language Policy in Higher Education outline the recent debates within language policy that form the basis of their book.

In 2012, the leading Italian public university Politecnico di Milano attracted headlines from all over the world when it announced it would move to all-English instruction. The announcement stirred the growing debate going on all over Europe about the convenience of increasing the role of English as the vehicular language in non-English-speaking countries. One year later, it was France’s turn to discuss the issue of the Franglais row: Is the English language conquering France?, to the extent that the national government had to make a decision about the role of English in French universities. Simultaneously, on the other side of the ocean, in the now economically booming Bolivia, the first promotion of students from the three recently created indigenous universities were preparing their graduation theses neither in Spanish or English, but rather in the indigenous Aymara, Quechua and Guarani languages. Their graduation in August 2014 was welcome as a crucial step in order to promote social cohesion and wealth redistribution and overcome centuries of external and internal colonialism.
What’s going on in the field of language policies in higher education? Once the realm of Latin, in the 19th and 20th centuries universities adopted massively the national and colonial languages following the heyday of the Western nation states. Universities formed the intellectual elites that led the cultural and scientific progress of the last century, and produced the leaders and the cadres that ruled the world. But globalization and the commodification of knowledge are transforming the environment for higher education also in its linguistic dimension. English-medium courses are proliferating all over the world, sometimes due to the genuine desire to attract international talent, partly also as a strategy to obtain resources from abroad. But is the development of English-medium education just part of a more complex story?

 

In a context where the major languages are said to be succumbing to the urge of English, what are the prospects of medium-sized languages that have achieved the status of lingua academica to retain it? Will they find a place in the new world of higher education, or will they rather be reduced to the status of mere vernaculars in a near future? And what about those that have still not made it? Is it still sound to spend time and money to raise their status or would it be more adequate to try to content their speakers with a reasonably stable functional distribution of languages? Is it still worth increasing the number of linguae academicae?

These and other related questions are tackled in the volume Language Policy in Higher Education: The Case of Medium-Sized Languages by a team of well-renowned specialists in language policy. Based on the close examination of a number of medium-sized languages from Finland to South Africa and from Israel to Catalonia, the volume compares the trajectories of languages that have made it in higher education and others that didn’t, analyses their current state, and seeks to extract lessons of general applicability. And while their results may be read from different perspectives, one of them seems to be clear: in the era of globalization, there seems to be ample room for multilingualism in academia, but it will probably never be the way it used to be.

Em temo que és la llengua, amics sociòlegs...

Aquesta setmana s'han fet públics dos estudis contradictoris sobre la societat catalana, el del CEO i el de l'ICPS de la UAB. Tots dos ofereixen dades similars en alguns punts, com ara l'avenç espectacular de Podemos/Podem a Catalunya, que sembla haver esdevingut el successor del PSC (PSC-PSOE) a les eleccions espanyoles. Però també divergeixen en força aspectes, especialment en un punt crucial: segons l'enquesta del CEO, ara com ara hi hauria un empat tècnic entre independentistes i unionistes, mentre que segons l'ICPS els independentistes guanyarien per 49,9% enfront del 27% d'unionistes. Segons el CEO, a més, l'independentisme hauria caigut nou punts des del darrer estudi, mentre que per a l'ICESP encara hauria augmentat. Com pot ser?

De manera general, els observadors més partidistes tenen tendència a atribuir les diferències entre enquestes a la voluntat d'afavorir determinats resultats a obscures maniobres en què els resultats estarien determinats per la voluntat d'influir en l'opinió del públic. Déu nos en guard de dir que aquest fenomen no es produeix mai. Però em temo que en el nostre cas, les divergències entre resultats tot sovint es deuen a una altre factor, més aviat tècnic, que llasta la demoscòpica catalana des de fa dècades. Em refereixo als plantejaments alingües dels nostres especialistes.

M'explico. A l'hora de fer una enquesta, als països nacionalment homogenis s'utilitzen una sèrie de variables com el sexe, l'edat o la grandària del lloc de residència que solen permeten d'acostar-se força bé a l'objectiu d'entendre com funciona el país. Malauradament, quan parlem de societats nacionalment complexes com la nostra, aquestes variables no són suficients, perquè la identificació lingüístico-nacional és determinat per entendre un munt de coses, com ara l'orientació electoral. Vaja, suposo que no descobrim pas la lluna si diem que els votants de CiU i ERC són majoritàriament diferents, en termes lingüístics, que els del PSC(PSC-PSOE) i els del PP. Doncs bé, digueu-me fanàtic de la meva disciplina, però a mi em sembla obvi que, per entendre fenòmens com el comportament electoral del país cal partir d'una mostra raonablement acurada també des del punt de vista lingüístic. I aquí ve el problema.

Resulta que les facultats de ciències socials catalanes no imparteixen pràcticament mai docència de sociologia, demolingüística de la llengua o politologia lingüística. En aquestes facultats s'hi imparteix sociologia de la religió, del gènere, antropologia cultural, tot el que vulgueu, però no pas sociologia de la llengua. La llengua, per als filòlegs, sembla que pensin. En aquest sentit, són, com vaig analitzar en aquest article, alingües. a mi sempre m'ha semblat fascinant: és com si els sociòlegs americans decidissin prescindir d'allò que en diuen la raça per entendre la societat estat-unidenca. Oi que sona poc assenyat? Doncs això mateix ens passa aquí, em temo. Lògicament, els sociòlegs, els demògrafs i els politòlegs que surten a treballar amb una formació sociolingüística ínfima, dissenyen estudis en què aquesta variable té com a molt un tractament com a molt marginal. I això, en un país com Catalunya, es paga.

Fa uns anys vaig encarregar al sociòleg Rafael Castelló que fes una exploració d'una sèrie d'enquestes fetes pel CIS al País Valencià per veure si podíem usar-les per fer un seguiment de l'evolució lingüística al sud del domini. El resultat va ser decebedor. Resulta que com que els savis del CIS tractaven el País Valencià com si fos lingüísticament uniforme, les seves mostres de vegades incloïen més valencianoparlants i d'altres n'incloïen molts menys, fins al punt que resultava molt dfícil, si no imposible, de fer una evolució de la societat del País Valencià seguint aquell munt d'enquestes. Aquesta mancança també tenia, entre d'altres, repercussions electorals, però els autors no semblaven haver-ho percebut. Quin gavadal de diners públics llençats per la finestra!

Fa pocs dies que Jordi Muñoz ja ha fet notar que per entendre adequadament les dades del CEO cal tenir present que aquests treballs fins ara incloïen una mostra de catalanoparlants superior a la real. El darrer treball s'acosta més a les proporcions dels votants que no pas els anteriors, d'on es deduiria que ara les seves dades són més precises -i, per cert, el suport a la independència no hauria minvat, ans al contrari. Pel que fa al treball de l'ICPS, no he vist cap anàlisi similar i no disposem de les dades de primera llengua, però un cop d'ull a les dades del seu treball de l'any 2013 permet sospitar que deu sobrevalorar el nombre de catalanoparlants. La mostra d'aquell any tenia un 43% d'habitants de llars catalanoparlants, un 46,9% de llars castellanoparlants, un 6,6% d'informants de llars bilingües i un 4,5% de persones que vivien en llars on habitualment es parlaven altres llengües.  Si ens limitem a les persones amb nacionalitat espanyola -els únics que previsiblement podrien votar- resulta que els percentatges són de 51,8% de llars catalanes i 41% de llars castellanes, a les quals caldria afegir un 2,5% sobre el total de votants de llars castellanoparlants amb doble nacionalitat. Doncs bé, suposo que dient que segons la darrera Enquesta  sobre els Usos Lingüístics EULP 2013 a Catalunya hi hauria un 10% de gent que no parla cap llengua a casa perquè viu sola, un 28,7% que hi parla més aviat català, un 44,7% que hi parla més aviat castellà i un 7,2% que hi parla més o menys igual totes dues llengües no caldrà que m'estengui gaire més en els problemes de representativitat (sociolingüística, si més no) de la mostra.

Acabo. El ball de dades d'aquests dos dies ens ensenya dues coses, a gent diferent. La primera, que l'independentisme té un feinada enorme per davant si vol acabar de consolidar-se com a força majoritària - i que els partidaris de la unió amb Espanya no arriben al 50%, tot sigui dit de passada. I la segona, que potser ja comença a ser hora que els nostres científics socials comencin a aprofitar la molt bona feina que s'ha fet durant les darreres dècades en demolingüística. Més que res, en benefici de tots plegats. Ells inclosos.

Ha aparegut el número 62 de la Revista de Llengua i Dret

Ha aparegut el número 62 de la Revista de Llengua i Dret. Entre els diversos articles sobre llenguatge administratiu, política lingüística, lingüística forense i dret lingüístic hi trobareu l'article L'evolució dels usos lingüístics dins l'aula des de sisè de primària fins a quart d'ESO, de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila. Esteu convidats a descarregar-vos-el i esperem que us interessi!

La recerca sociolingüística educativa al País Basc: el projecte Arrue

Fa dies que tenia ganes de parlar d'una publicació recent sobre la situació del basc a les escoles que va aparèixer al juliol en versió èuscara, castellana i anglesa:

• Hezkuntza, Hikuntza Politika eta Kultura Saila eta Soziolinguistica Klusterra 2011ko Arrue Proiektua Ikasleak hiztun. Ikerketaren emaitza. Adituen iritzi-azalpenak, 135-50. Vitoria-Gasteiz: Hezkuntza, Hikuntza Politika eta Kultura Saila.
• Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco y Soziolinguistica Klusterra. Comportamiento lingüístico del alumnado. Proyecto Arrue 2011. Resultados de la investigación. Contribución de los expertos, 139-54. 
• Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco and Soziolinguistica Klusterra. Talking Pupils: The Arrue Project 2011: Research Results and Contributions of Experts, 137-54. Vitoria-Gasteiz: Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco.

Em sembla que ningú discutirà que fa molt poques dècades el basc estava condemnat a la desaparició imminent. Sense les ciutats, sense la modernitat, sense llibres ni llengua estàndard, sense prestigi ni suport estatal, la llengua semblava boquejar les darreres alenades a les portes de l'extinció. I tanmateix... Tanmateix, un grapat d'entusiastes van copsar la magnitud de la tragèdia i van saber fer allò que calia en el moment adequat -en l'últim moment, de fet- i van posar-se a fer una feina inestimable per a la recuperació de la seva llengua mil·lenària. Tal com vol el tòpic, la feina ha estat i és col·laborativa, feta des de la humilitat i l'entrega, i vista des d'ara apareix realment impressionant i, el que és més important, eficaç. Per dir-ho ras i curt,  crec que avui és de justícia dir que almenys a la comunitat autònoma del País Basc, el procés cap a la liquidació s'ha aturat en sec i mostra indicis sòlids de capgirament, encara que sigui en un context encara d'enorme fragilitat.

D'ençà de la recuperació de l'autogovern, un dels camps en què més han treballat ha estat el de la política lingüística escolar, des de pressupòsits diferents però tanmateix paral·lels als de Catalunya. La publicació a què faig referència és un treball de primer ordre per mostrar els resultats d'aquesta feina, i com que no puc sintetitzar-ne els resultats sense ser injust amb la feina feta, em limitaré a esmentar-ne un parell de trets que a mi em semblen destacats.

El primer dels elements que crec que cal destacar és que tot i partir de pressupòsits diferents (l'escola basca té línies, la catalana no), el model lingüístic escolar basc ha arribat a resultats que si bé s'allunyen del model català en alguns aspectes, en canvi s'hi acosten força en altres. M'explico: el model basc és un punt de referència per als catalans perquè demostra que, sense posar èmfasi en la llengua minoritzada a l'escola, els escolars tenen dificultats per aprendre-la. Això és exactament el que s'esdevé amb els escolars del model A, on el basc és més aviat una assignatura, però també amb un bon nombre dels del model B, en teoria bilingüe. Altrament dit, el resultat de l'escola pretesament equilibrada no és el domini avançat de dues llengües sinó el predomini de la llengua estatal i el domini feble de la llengua del territori. Cap novetat sota el sol, vaja, però està bé de recordar-ho amb dades sòlides a la mà, perquè l'exemple basc permet pronosticar que, a Catalunya, una escola amb el castellà en posició molt més prominent que la que té ara generaria alumnes molt menys competents en català, i no beneficiaria en res el seu nivell de castellà.

D'altra banda, resulta interessant de constatar que els usos lingüístics dels escolars en el model D, que funciona en èuscar, mostren similituds considerables amb els de l'escola catalana. Molt sintèticament, si bé els alumnes bascos fan servir el basc amb els seus docents en les línies en basc, l'ús amb els iguals depèn enormement de la configuració demolingüística de l'aula: a més bascòfons a l'aula, més basc entre iguals. Novament es confirma que els usos amb els iguals en contextos com els nostres no depèn de la llengua de la docència sinó de la composició de l'alumnat.

Un tema de debat i preocupació és que les dades del projecte Arrue mostren un declivi de l'ús del basc en el pas de primària a secundària en favor del castellà. Val a dir que a mi em sembla que en aquest punt tenim més aviat un efecte del canvi de les representacions que no pas dels usos, però el tema és prou seriós com perquè s'hi dediqui atenció explícita.

Aquest i molts altres temes es troben clarament exposats al volum que presento. N'hi ha tants, i de tant d'interès, que només puc recomanar que almenys hi doneu un cop d'ull. Crec que us resultarà profitós.

PS
El llibre inclouen un capítol meu sobre les lliçons que es poden extreure a partir del projecte RESOL que dirigeixo:

 Versión castellana: Vila, F. Xavier (2014) «Promoción del uso lingüístico en el ámbito escolar: lecciones desde Cataluña». En Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura del Gobierno Vasco y Soziolinguistica Klusterra. Comportamiento lingüístico del alumnado. Proyecto Arrue 2011. Resultados de la investigación. Contribución de los expertos, 139-54. Podeu llegir-ne la versió catalana original a https://fxvila.files.wordpress.com/2008/02/xavier-vila-transcripcic3b3n-literal-corr-xvm.pdf

L'interès inconfessable dels catalans

Publicat el 7/XII/2014 a El Punt - Avui

          Un dels llocs comuns més desafortunats del supremacisme castellà és aquell que afirma que la defensa del català és en realitat una argúcia dels autòctons per reservar-se per a ells els llocs de treball més atractius i excloure'n “els altres espanyols”.
          El tòpic és mesquí, perquè si alguna cosa ha caracteritzat la defensa de la llengua és el desinterès amb què milers de persones s'han sacrificat per un objectiu que no els produïa cap benefici material. És fal·laç, perquè, com és fàcilment demostrable, Catalunya sovint ha instal·lat al capdavant de les seves més altes institucions –des de la presidència de la Generalitat fins a la del Barça, passant per la direcció de les institucions empresarials, de les sindicals, etc.– persones nascudes fora del país. I és que les llengües s'aprenen, i els espanyols tenen la mateixa capacitat biològica per aprendre llengües que tothom..., si en tenen ganes. El tòpic també és pervers, perquè suggereix que a Catalunya es viu una situació de discriminació racial acusada quan, segons el recent estudi Créixer a Espanya, dirigit per un equip no català que usa dades de Madrid i Barcelona, “les dades [a les dues ciutats] posen de manifest que les percepcions de discriminació entre els fills dels immigrants són ben escasses. A l'edat mitjana de 18 anys, només el 5% de la mostra declarava haver sofert alguna discriminació «sovint o molt sovint».” (Aparicio i Portes 2014: 191). I, finalment, el tòpic és profundament absurd, perquè qui afirma que el català es protegeix només per interessos egoistes hauria d'afirmar, tot seguit, que el blindatge constitucional del castellà, molt més contundent que el del català, és l'acte suprem d'egoisme del règim lingüístic espanyol i, per tant, hauria exigir-ne immediatament l'abolició.
          Malauradament, el tòpic de l'interès inconfessable té profundes arrels en el sentit comú espanyol més enllà de les tribunes polítiques, i per això sol tenir acollida fins i tot més enllà de la caverna. D'una banda, aquest tòpic es fonamenta en l'estereotip racista àmpliament difós per les Espanyes que atribueix als catalans un egoisme desmesurat –se lo quedan todo– i una avarícia sense límits d'arrels probablement antisemites en què el català adopta el paper del jueu expulsat el 1492. D'altra banda, quan es projecta sobre la necessitat de saber català per treballar a l'administració catalana, el tòpic entronca directament amb aquella idea tan espanyola segons la qual la feina de funcionari és un lloc de treball segur al qual tothom hauria de poder aspirar, més que no pas un servei a la societat. Una concepció patrimonial de les institucions de la qual es deriven tant la figura de l'opositor professional com l'expressió certament curiosa oferta de empleo público amb què l'administració fa saber la seva necessitat de cobrir unes places específiques de servidor públic.
          Totes aquestes consideracions vénen al cas perquè, enmig del procés d'emancipació nacional, es tornen a alçar veus que reprenen el tòpic de l'interès inconfessable per recriminar als espanyols nacionalment més tebis: “Ho veieu? La introducció del català només va ser una argúcia per evitar que els (bons) espanyols poguessin venir a Catalunya. Si hi hagués molts més mestres, molts més professors, molts més metges vinguts de fora, els separatistes no ho tindrien tan senzill!” Concedim, perquè sembla raonable, que si tots els parlamentaris i tots els funcionaris públics de Catalunya fossin nascuts fora del país, el procés seria molt més complicat. Ara bé, és curiós que els seus propagadors no s'adonin de la conseqüència, devastadora per als seus fins, d'aquest argument: si l'única via que té Espanya per evitar la independència de Catalunya és fer que s'hi traslladin contínuament milers de persones, no deu ser que Espanya té algun problema amb els catalans? Tan poc atractiva és l'opció unionista que necessitaria actuar com fa la Xina al Tibet, fomentant-hi l'arribada de ciutadans lleials per tal d'ofegar els autòctons, quasi per definició desafectos? Potser va sent hora que, en comptes d'empescar-se teories conspiratòries, els unionistes comencin a demanar-se honestament què ha fet malament el projecte nacional espanyol perquè tants i tants catalans d'adopció i tants fills de la immigració decideixin dir, calmadament, “adéu, Espanya”.

Taula rodona "El català i el repte de la internacionalització de la universitat"

El proper 10 de desembre a les 18:30 se celebrarà a l'Aula Magna de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona la darrera taula rodona del cicle "1714: El català i la universitat", que aquesta vegada se centrarà en el tema:

"El català i el repte de la internacionalització de la universitat". 

Participants:

• Andreu Bosch, director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull i Departament de Filologia Catalana 
• Encarnación Carrasco, professora visitant al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura
• Mònica Pereña, subdirectora general de Llengua i Plurilingüisme del Departament d’Ensenyament
• F. Xavier Vila, director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació i Departament de Filologia Catalana

No cal dir que hi esteu tots convidats.

Apunts sobre el mapa sociolingüístic de Barcelona

M'assabento per Infomigjorn i Racó català que el 22 de novembre l'Ajuntament de Barcelona va fer pública l'enquesta 'Enquesta de Serveis Municipals', amb una mostra de.d'entrevistes domiciliàries a 6.000 barcelonins entre el 14 d’abril i el 27 de juny, que inclou una pregunta sobre llengua habitual, una sobre coneixement de català i una altra sobre coneixement d'anglès. Us en reprodueixo els resultats tot seguit:



Temps enrere ja vaig analitzar la validesa de la pregunta sobre llengua habitual en aquest article, i des d'aleshores no he trobat cap argument que em faci canviar de parer, en el sentit que, amb l'excepció clara dels al·loglots, la llengua habitual reflecteix més la llengua d'identificació que no pas els usos lingüístics reals. En el cas que ens ocupa, la formulació dicotòmica de la pregunta referma la meva convicció per a aquest cas. Per tant, crec que més que d'usos estem parlant d'adscripcions. Si tenim això clar, però, les dades tenen el seu interès

Un cop d'ull a les dades permet constatar unes quantes coses:

1. El castellà és majoritari a Barcelona com a llengua habitual/d'identificació: 55% a 40%. Cal tenir present que sota el rètol de castellà hi ha un percentatge nombrós d'hispanoamericans que van fer augmentar substancialment la presència d'aquesta llengua durant la dècada dels primers 2000. La xifra també deu incloure una part d'al·loglots que s'han instal·lat en l´ús quotidià del castellà.
2. La població està força barrejada: a tot arreu hi ha un mínim d'un 20% de catalanoparlants. El districte menys barrejat és Nou Barris, que avui continua reproduint la seva configuració d'origen, que es troba sobretot en les immigracions espanyoles dels 60-70.
3. El mapa permet desfer el tòpic, recurrent, d'una Barcelona envoltada d'una perifèria castellanoparlant. Les coses són més complexes, i crec que la configuració sociolingüística global s'explica força millor amb el que n'he dit alguna vegada l'eix del metro del Vallès. El català és majoritari o com a mínim equivalent al castellà als territoris per on passa aquesta infraestructura, és a dir, l'Eixample, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi-, als quals cal afegir-hi Les Corts. Aquest eix continua per una altra localitat predominantment catalanoparlant com és Sant Cugat del Vallès, i acaba enllaçant amb els centres de Sabadell i Terrassa, on la llengua pròpia del país  gaudeix de gran vitalitat. És el que podríem dir-ne el corredor lingüístic del Vallès cap al rerepaís. Tornant a Barcelona, l'eix més catalanoparlant està flanquejat a nord i sud per dos districtes, els de Sants-Montjuïc i el d'Horta Guinardó, on la distància entre català i castellà és inferior a la mitjana de la ciutat, i per un districte molt particular, el de Ciutat Vella, que concentra bona part dels al·loglots de la ciutat. Més enllà, cap al nord, Sant Andreu i Sant Martí s'acosten molt a la mitjana de la ciutat i deixen Nou Barris com un districte amb una configuració més semblant als municipis veïns del nord del Barcelonès que no pas a Barcelona mateix. No cal dir que aquesta estructura correspon a la història del creixement del país durant el segle XX i que reprodueix  sobretot a les àrees d'ubicació preferent de les successives onades immigratòries.
4. El coneixement del català reprodueix aquesta estructura global. Potser és important de remarcar que encara hi ha més d'un 5% de barcelonins que no entenen la llengua pròpia del país, quasi un 25% que no la saben parlar, i prop de la meitat que no la saben escriure. Unes xifres que s'entenen per la nostra història, però que fan feredat.
5. És interessant de veure que l'estructura del metro del Vallès es reprodueix també pel que fa al coneixement de l'anglès, amb un canvi substancial: gràcies a la seva població forana, Ciutat Vella s'incorpora decididament a a aquest eix, fins al punt que és el segon districte on més gent en sap. Una altra vegada, Nou Barris queda a gran distància de la resta de la ciutat, en aquest cas probablement perquè a la manca d'immigració al·loglota s'hi suma l'edat mitjana més elevada i la classe social més desafavorida, totes elles circumstàncies negatives per al coneixement de l'anglès al nostre país. Val a dir, de tota manera, que els nivells de coneixement d'aquest idioma entre els barcelonins són més que respectables... o això creuen ells mateixos: el 42,6% diu que el sap parlar i el 38% diu que el sap escriure.

Tot i la insuficiència de les dades, no es pot amagar que són apassionants per als sociolingüistes. En termes generals ens diuen que queda molt per fer per arribar a una situació de normalitat per a la llengua catalana a la capital del país, l'entenguem com l'entenguem. O sigui que salut i força, que hi ha molt per fer, però tot és possible.