Ahir la Vanguardia publicava una enquesta electoral en què, entre altres coses, s'hi deia que CiU pujava menys que fa 15 dies, que el PP no baixava tant com s'havia previst, i que C's pujava molt respecte de l'enquesta anterior. L'evolució descrita no és creïble.
Per què? Déu nos en guard d'entrar en la previsió de vots per a cada partit. Però hi ha un detall de la mostra de què se servia l'enquesta que la fa poc creïble. Resulta que l'enquesta anterior d'aquest diari, publicada 15 dies abans, s'havia servit d'una mostra on hi havia un 49,4% de catalanoparlants i un 26,7% de castellanoparlants. A l'enquesta d'ahir, aquestes xifres havien passat a 45,8% i 30,3% respectivament (La Vanguàrdia, 28 d'octubre 2012, pàg. 18).
Ara no entrarem en si aquests percentatges reflecteixen o no el cos de votants català, que crec que no. M'interessa sobretot la comparació. És obvi que tot i els esforços del ministre Wert, la població de Catalunya no s'ha espanyolitzat tan ràpidament en dues setmanes. Per tant, si la gent no ha canviat en 15 dies, l'única explicació és que la mostra emprada per a les dades d'ahir no era igual que la mostra de quinze dies enrere. En bona lògica, dues mostres tan diferents en un aspecte tan crucial no no es poden comparar. És com comprar naps i cols, o peres i pomes.
Fa temps que em demano com pot ser que les empreses de demoscòpia al nostre país prescindeixin de les variables lingüístiques a l'hora de treballar. Fa uns quants anys vaig encarregar al sociòleg Rafael Castellóo que analitzés l'evolució sociolingüística del País Valencià servint-se de les enquestes que hi havia fet el CIS, i el resultat va ser demolidor: senzillament, no es podien comparar,perquè de vegades incroporaven molts autòctons i d'altres vegades incorporaven massa imigrants espanyols a la mostra!
En el cas de l'equesta de La Vanguardia, les quotes han estat proporcionals per a las variables edat, sexe i dimensió de l'hàbitat. No ho entenc. Només pot justificar-se si es parteix de la convicció que per fer una enquesta sobre unes eleccions com les catalanes, el sexe -per dir alguna cosa- és més important que la llengua habtiual. Hi ha algú que s'ho cregui, per aquests verals?
Només dos comentaris: (1) si no han parat esment a aquest canvi, tots els analistes que ahir i avui hagin provat d'explicar els canvis en els resultats deuen haver suat tinta inútilment. (2) Després els científics socials es queixaran que la gent no es creu les enquestes...
dimarts, 30 d’octubre del 2012
L'endemà de la independència
Avui l'Ara ha trobat bé publicar-me aquest article: Després de la independència: (1) l'evolució sociolingüística. Com ha dit no fa gaire l'amic Joan Pujolar, l'ètica professional ens obligava ja fa temps a prendre partit, i jo, en tant que professor de sociolingüística, director d'un postgrau sobre política lingüística i director d'un centre de recerca en aquest tema, no puc esquivar aquesta responsabilitat. En tot cas, l'unic que espero és que les reflexions siguin de profit. Demà en tindrem la continuació a Després de la independència: (2) l'estatus jurídico-polític.
Aquí teniu el dos articles:
Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística
F. XAVIER VILA | Actualitzada el 30/10/2012 00:00
Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística
Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de
l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.
D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc
previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien
traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.
L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i
alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment
substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió
personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.
Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes
russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb
molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien
bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols
tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps. En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.
[ La segona part d'aquest article tractarà, demà i en aquesta mateixa pàgina, la qüestió de l'estatus jurídico-polític de les llengües en cas d'independència de Catalunya. ]
La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.
Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?
Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.
Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.
Aquí teniu el dos articles:
Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística
F. XAVIER VILA | Actualitzada el 30/10/2012 00:00
Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística
Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de
l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.
D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc
previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien
traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.
L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i
alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment
substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió
personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.
Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes
russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb
molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien
bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols
tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps. En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.
[ La segona part d'aquest article tractarà, demà i en aquesta mateixa pàgina, la qüestió de l'estatus jurídico-polític de les llengües en cas d'independència de Catalunya. ]
Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític
F. XAVIER VILA
| Actualitzada el 31/10/2012 00:00
Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític FRANCESC MELCION
El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el
català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua
d'identificació primària, del funcionament per defecte de les seves
institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i
la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall
d'Aran l'occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot
allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos
privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions
dels ciutadans amb l'administració com en el món socioeconòmic, un àmbit
on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües
autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació
amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la
immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara
facilitar l'acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l'intercanvi
acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya
independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions
oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha
denominat "oficialitat asimètrica".
La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.
Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?
Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.
Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.
diumenge, 28 d’octubre del 2012
Imposar una llengua fins i tot en els moments més durs
Hola,
Els nostres amics castellans sovint ens diuen que en fem un gra massa, en la nostra reivindicació lingüística, que si fóssim més flexibles tot seria més senzill... Heus aquí una carta que he rebut fa poc on mostra fins a quin punt l'Estat empara el monolingüisme en castellà i imposa la seva llengua als altres.
________________________________________
Calafell, 20 d'octubre de 2012
Senyors,
Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m'està succeint des de les "espanyes". Miraré de resumir.
Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d'enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir pujant a la Pica d'Estats. Era mestre, i va treballar a diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (Centre de Recursos Pedagògics) i per tant, era funcionari, defensor del català i de Catalunya.
Deixant passar l'agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em fes totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d'ells era el gestionar-me la pensió de viduïtat.
Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la "Delegación de Hacienda", a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s'adjunten a la sol·licitud de pensió.
Abans d'ahir vaig rebre una carta d'aquest estament que diu que el meu expedient està aturat per que els falta el "certificado de defuncion del registro español". Jo vaig quedar sorpresa perquè sé que el bufet d'advocats que em representen són uns bons professionals i els vaig telefonar. Els vaig fer arribar la carta rebuda i, evidentment, l'advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent la Sra. Clara Isabel Melero Redrano.
Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta el registre, més un certificat de defunció internacional, perquè el meu marit va morir a la zona francesa i altres documents), però que està escrit en català, i ella NO té per què entendre aquest idioma.
Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué:
"BUENO PARA QUE ESTO SE AGILICE Y NO HAYA MAS DEMORAS, ME HACEN
LLEGAR EL CERTIFICADO DEL REGISTRO CIVIL EN ESPAÑOL. PUES SI NO,
PUEDE QUEDAR POR AHÍ ENTRETENIDO POR CUALQUIER OTRO COMPAÑERO
MÍO".
Això es el resum d'una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi, NO el demanaven.
Segurament m'ha tocat el funcionari de torn (tocapebrots), però per comprendre defunció o defunción, mort el dia o muerto el dia, tom o tomo, llibre o libro... La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge.
Sóc catalana, catalanista i independentista. He corregut davant dels grisos per parlar en català i també he rebut -per desgràcia. He après a escriure la llengua del meu país de gran, perquè, de petita, no ens ho van permetre. Vaig estar a la manifestació del 1977 i, ara, a la d'enguany, tot i fer dos
mesos d'haver enviudat, però, per ell i per mi, ho havia de fer, i, ara, aquesta colla de... m'obliguen, fins i tot, a que l'últim certificat oficial del meu marit sigui en español.
Per mi és increïble això que està passant. No faig cap instància per poder anar collir bolets al Retiro! Amb tot el dolor del meu cor -i per desgràcia-, sol·licito una pensió de viduïtat que em correspon, després que el meu espòs hagués treballat 35 anys com a mestre (funcionari).
Amb aquest escrit, no és la meva intenció reclamar res de res. La pensió, si no és d'aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m'agradaria fer difusió d'aquest fet. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc no ens deixen.
Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegí aquest escrit.
Atentament,
M. Dolors Terrón Sacristán 39.305.221S
Els nostres amics castellans sovint ens diuen que en fem un gra massa, en la nostra reivindicació lingüística, que si fóssim més flexibles tot seria més senzill... Heus aquí una carta que he rebut fa poc on mostra fins a quin punt l'Estat empara el monolingüisme en castellà i imposa la seva llengua als altres.
________________________________________
Calafell, 20 d'octubre de 2012
Senyors,
Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m'està succeint des de les "espanyes". Miraré de resumir.
Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d'enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir pujant a la Pica d'Estats. Era mestre, i va treballar a diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (Centre de Recursos Pedagògics) i per tant, era funcionari, defensor del català i de Catalunya.
Deixant passar l'agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em fes totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d'ells era el gestionar-me la pensió de viduïtat.
Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la "Delegación de Hacienda", a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s'adjunten a la sol·licitud de pensió.
Abans d'ahir vaig rebre una carta d'aquest estament que diu que el meu expedient està aturat per que els falta el "certificado de defuncion del registro español". Jo vaig quedar sorpresa perquè sé que el bufet d'advocats que em representen són uns bons professionals i els vaig telefonar. Els vaig fer arribar la carta rebuda i, evidentment, l'advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent la Sra. Clara Isabel Melero Redrano.
Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta el registre, més un certificat de defunció internacional, perquè el meu marit va morir a la zona francesa i altres documents), però que està escrit en català, i ella NO té per què entendre aquest idioma.
Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué:
"BUENO PARA QUE ESTO SE AGILICE Y NO HAYA MAS DEMORAS, ME HACEN
LLEGAR EL CERTIFICADO DEL REGISTRO CIVIL EN ESPAÑOL. PUES SI NO,
PUEDE QUEDAR POR AHÍ ENTRETENIDO POR CUALQUIER OTRO COMPAÑERO
MÍO".
Això es el resum d'una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi, NO el demanaven.
Segurament m'ha tocat el funcionari de torn (tocapebrots), però per comprendre defunció o defunción, mort el dia o muerto el dia, tom o tomo, llibre o libro... La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge.
Sóc catalana, catalanista i independentista. He corregut davant dels grisos per parlar en català i també he rebut -per desgràcia. He après a escriure la llengua del meu país de gran, perquè, de petita, no ens ho van permetre. Vaig estar a la manifestació del 1977 i, ara, a la d'enguany, tot i fer dos
mesos d'haver enviudat, però, per ell i per mi, ho havia de fer, i, ara, aquesta colla de... m'obliguen, fins i tot, a que l'últim certificat oficial del meu marit sigui en español.
Per mi és increïble això que està passant. No faig cap instància per poder anar collir bolets al Retiro! Amb tot el dolor del meu cor -i per desgràcia-, sol·licito una pensió de viduïtat que em correspon, després que el meu espòs hagués treballat 35 anys com a mestre (funcionari).
Amb aquest escrit, no és la meva intenció reclamar res de res. La pensió, si no és d'aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m'agradaria fer difusió d'aquest fet. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc no ens deixen.
Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegí aquest escrit.
Atentament,
M. Dolors Terrón Sacristán 39.305.221S
dissabte, 20 d’octubre del 2012
Ser jutge i part: sentència del Tribunal Constitucional sobre el coneixement del català en l'àmbit judicial
La sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs d'inconstitucionalitat d'alguns aspectes de la Llei Orgànica del Poder Judicial que va presentar el Parlament de Catalunya ha aixecat una forta polseguera (veg. Ara, e-notícies, Plataforma per la Llengua, directe!cat, Nació Digital. cat). No n'hi ha per menys. En molt poques paraules, a la sentència s'hi diu que als jutges no se'ls pot exigir el coneixement del català perquè qui regula aquests afers són les autoritats centrals i perquè aquest és un cos nacional.
La sentència no estranya, perquè ja se n'acumulen moltes en el mateix sentit, però no per això resulta menys decebedora. En el fons de l'assumpte hi ha les dues concepcions d'Espanya que xoquen des de fa segles i que no sembla que puguin arribar a conciliar-se.
El poder central, i jo crec que la immensa majoria de la societat hispanocastellana, considera, en molts casos de bona fe, que la seva llengua és una llengua comuna de debò, i per tant li resulta impossible d'entendre que hi hagi gent "a Espanya (!)" que prefereixi funcionar en altres idiomes. Els seus sectors més oberts accepten que les llengües altres que el castellà tinguin funcions emblemàtiques, culturals, sempre en posicions secundàries i, com a molt, veient-les com un plus. Però quan hi ha algun dubte, sempre acaben entenent que el castellà -casualment, la seva llengua- és suficient i les llengües dels altres són una nosa, i així troben normal que la seva llengua sigui un requisit inexcusable, i les dels altres, accessòries i supèrflues.
El que més els costa d'entendre -em temo que no poden, senzillament-, són dues coses: d'una banda, que la seva és una posició no sols nacionalista, sinó directament egoista, ja que es basa en el seu benefici personal ni que sigui a costa de menystenir els drets dels seus presumptes compatriotes; i d'una altra, estic convençut que encara molts d'ells es creuen oberts i tolerants, no entenen que les seves premisses impliquen necessàriament que el castellà anirà arraconant les altres llengües fins a fer-les desaparèixer, precisament perquè les fa inútils, i no hi ha llengua inútil que pugui sobreviure.
I és clar, tot això no resulta acceptable per als que es troben a l'altra banda del mur. Resulta difícil d'acceptar que la teva llengua és secundària al seu propi territori perquè algú altre va decidir que hi havia d'imperar la seva. Resulta dur d'acceptar que els teus drets (lingüístics) depenen de la simple casualitat: si et toca un jutge, un metge, un policia, que per atzar sap català, podràs usar-lo; si no, tu no tens drets i ell els té tots. Resulta dolorós saber, a més, que tot plegat és un mecanisme ben greixat que busca des de fa tres segles liquidar absolutament la llengua del teu país. Resulta tan isuportable que, al final, fa que fins i tot els menys compromesos s'hi rebel·lin en contra.
dilluns, 15 d’octubre del 2012
Suport al model lingüístic escolar a Catalunya
Una enquesta de la Vanguardia mostra que la gran majoria de la població està d'acord amb l'actual model lingüístic escolar a Catalunya (en parlen també aquí).
diumenge, 14 d’octubre del 2012
Dues mostres més de l'ambient enrarit contra el català a Espanya
Sense parar arriben notícies de l'ambient més i més enrarit contra el català a les Espanyes. D'una banda, el Tribunal Suprem suspèn unes oposicions de la Generalitat de Catalunya perquè s'hi demanava saber català. La notícia (llegiu-la al Periódico o a l'Ara o la Vanguardia) informa que aquestes oposicions permetien optar a concursos a tot l'Estat, tot i que el lector interpreta que en principi eren per a treballar a Catalunya (si no, per què les convoca la Generalitat?). En tot cas, el TS entén que el cos afectat és de funcionaris estatals i, per tant, el català no es pot demanar. De nou, l'arreladíssima mentalitat espanyola del "dret al lloc de feina" preval per sobre de la defensa dels drets dels ciutadans no castellanoparlants.
Però la notícia esgarrifosa és la segona. Un jutge de Cantàbria ha retirat la custòdia de la filla a un pare (mosso d'esquadra) i la hi ha donat a la mare (guardia civil) entre altres coses perquè "no li ensenya castellà a la nena", és a dir, perquè li parla en català (Vanguardia, Ara, Periódico, Telenoticies). No puc entrar en la resta de consideracions, i no m'agraden les afirmacions contundents, però aquesta part de la sentència és estrictament xenòfoba i, concretament, catalanòfoba, i colonial. Només cal fer dues consideracions: primera, hauria dit el mateix el jutge en el cas contrari, és a dir, si la mare hagués parlat castellà a la nena? hauria estat això una estratègia per separar-la del pare? Sisplau, no us refugieu en la idea que el pare té l'obligació constitucional de saber castellà, que estem parlant de relacions privades, íntimes, i negar la llengua del pare és igual que negar la llengua de la mare, siguin quines siguin. I dos: ha adoptat el jutge alguna mesura perquè la nena de quatre anys aprengui català a Cantàbria? Sabem -ho demostren totes les dades- que tots els nes de Catalunya acaben sabent parlar castellà. De fet, el pare afirma qu ela nena ja en sap, de castellà! Com s'ho farà ara el jutge per garantir l'aprenentatage invers? Qui li ensenyarà català? No serà aquest desconeixement un element de distanciació del pare? Molt em temo que, senzillament, tant se li'n fum. I així va creixent, dia a dia, maó a maó, la distància dels catalans respecte d'un Estat que els tracta com a ciutadans de segona.
Però la notícia esgarrifosa és la segona. Un jutge de Cantàbria ha retirat la custòdia de la filla a un pare (mosso d'esquadra) i la hi ha donat a la mare (guardia civil) entre altres coses perquè "no li ensenya castellà a la nena", és a dir, perquè li parla en català (Vanguardia, Ara, Periódico, Telenoticies). No puc entrar en la resta de consideracions, i no m'agraden les afirmacions contundents, però aquesta part de la sentència és estrictament xenòfoba i, concretament, catalanòfoba, i colonial. Només cal fer dues consideracions: primera, hauria dit el mateix el jutge en el cas contrari, és a dir, si la mare hagués parlat castellà a la nena? hauria estat això una estratègia per separar-la del pare? Sisplau, no us refugieu en la idea que el pare té l'obligació constitucional de saber castellà, que estem parlant de relacions privades, íntimes, i negar la llengua del pare és igual que negar la llengua de la mare, siguin quines siguin. I dos: ha adoptat el jutge alguna mesura perquè la nena de quatre anys aprengui català a Cantàbria? Sabem -ho demostren totes les dades- que tots els nes de Catalunya acaben sabent parlar castellà. De fet, el pare afirma qu ela nena ja en sap, de castellà! Com s'ho farà ara el jutge per garantir l'aprenentatage invers? Qui li ensenyarà català? No serà aquest desconeixement un element de distanciació del pare? Molt em temo que, senzillament, tant se li'n fum. I així va creixent, dia a dia, maó a maó, la distància dels catalans respecte d'un Estat que els tracta com a ciutadans de segona.
dijous, 11 d’octubre del 2012
Espanyolitzar els alumnes
El ministre Wert vol espanyolitzar l'alumnat de Catalunya. La cosa té conya, perquè dient que cal espanyolitzar algú dóna per obvi que no és (prou) espanyol. Vaja, que ens ha sortit un ministre indepe, d'aquells de "Els catalans no som espanyols!". Aviam si ens el trobarem al Fossar de les Moreres encaputxat i cremant banderes...
En tot cas, aquesta idea no és nova, ja fa temps que s'intenta. De fet, encara que ell no ho sàpiga, el seu ministeri ja marca més de la meitat del currículum que estudien els alumnes catalans (55%), i n'estableix les directius pincipals. En realitat, encara que a alguns els agradi faltar a la veritat -com a Francesc de Carreras al seu darrer article a la Vanguardia- el sistema educatiu espanyol no té res de federal, i ja està intrínsecament centralitzat. I va malament. A Suïssa no tenen ministeri d'ensenyament, perquè les competències són dels cantons (com si aquí ho fossin de les províncies). A Alemanya, al Canadà, als Estats Units, l'estat central no té res a dir sobre l'educació. Per tant, el fet que no funcioni l'educació espanyols no té a veure amb la seva descentralització. Potser més aviat depèn de la seva falta d'autonomia respecte d'uns mandarins que des de Madrid es pensen que entenen el món, i continuen ancorats en el segle XIX.
En tot cas, aquesta idea no és nova, ja fa temps que s'intenta. De fet, encara que ell no ho sàpiga, el seu ministeri ja marca més de la meitat del currículum que estudien els alumnes catalans (55%), i n'estableix les directius pincipals. En realitat, encara que a alguns els agradi faltar a la veritat -com a Francesc de Carreras al seu darrer article a la Vanguardia- el sistema educatiu espanyol no té res de federal, i ja està intrínsecament centralitzat. I va malament. A Suïssa no tenen ministeri d'ensenyament, perquè les competències són dels cantons (com si aquí ho fossin de les províncies). A Alemanya, al Canadà, als Estats Units, l'estat central no té res a dir sobre l'educació. Per tant, el fet que no funcioni l'educació espanyols no té a veure amb la seva descentralització. Potser més aviat depèn de la seva falta d'autonomia respecte d'uns mandarins que des de Madrid es pensen que entenen el món, i continuen ancorats en el segle XIX.
dimarts, 9 d’octubre del 2012
El castellà i la independència (2)
Al maig va tornar a saltar l'espurna del debat: continuo, doncs, la recopilació d'articles
17/05/2013 Sebastià Alzamora. "En Wert i jo", Diari Ara
16/05/2013 Albert Pla Nualart: "Plenament cooficial?," Diari Ara
15/05/2013: Mascarell donaria “rang d’oficialitat” al castellà en una Catalunya independent, El Debat.cat.
15/05/2013: "Enquesta al diari Ara", Diari Ara
13/05/2013 Vicent Partal: "La meua proposta: cap llengua oficial" Vilaweb
13/05/2013: Sebastià Alzamora: "Constantino Romero i Muriel Casals", Diari Ara
12/05/2013 Muriel Casals: català, única llengua oficial, notícia a Vilaweb
31/01/2013 La Mitall: Règim lingüístic de la Catalunya independent (1), Ca la Mitall
20/12/2012 David Vila: "I si no parlem d'oficialitat?", Directa
15/11/2012 Miquel Strubell: "Escoltem els sociolingüistes", El Periódico
12/11/2012 Josep Guia: "El català perifèric", Avui
09/11/2012 Pau Vidal: "Castellanocatalanoparlants" Vilaweb
08/11/2012: Llengua nacional: "El català, única llengua oficial del futur estat català independent", Manifest
04/11/2012 Jaume Ortí "Potser que em passi al castellà" Blog Temps d'incertesa (com tots)
04/11/2012 Jaume Corbera "La llengua oficial és un senyal d'indentitat de l'estat", L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 4 de novembre de 2012. Enllaç a Blog El do de la paraula03/11/2012 Luís de Yzaguirre "Les llengües de la República catalana", Vilaweb
02/11/2012 Francesc Puigpelat "El gir copernicà respecte al castellà", Nació digital
31/10/2012 F. Xavier Vila: Després de la independència: (2) l'estatus jurídico-polític.
30/10/2012 F. Xavier Vila: Després de la independència: (1) l'evolució sociolingüística.
20/10/2012 Elvira Riera "Llengua oficial, llengua pròpia i llengua comuna", Ara
18/10/2012 Ara Barcelona "El castellà, llengua oficial a la Catalunya independent? Només Solidaritat s'hi oposa", Ara
18/10/2012 Bernat Ferrer: "Un castellà independent d'Espanya", Nació digital.cat
18/10/2012 Pau Vidal: "Llengua oficial: un conflicte?", Vilaweb
16/10/2012 Joan Pujolar: "En castellà, please", Blocs Vilaweb
16/10/2012 Salvador Cardús: "Sant tornem-hi", Ara
12/10/2012 Jordi Barbeta. "Entrevista a Artur Mas"
12/10/2012: Josep Cassany: Entrevista a Josep Murgades "Que la prudència no ens faci traïdors", Vilaweb
11/10/2012 Pere Mayans "Junqueras, Voltas, Duarte... Voleu dir que no us precipiteu?", El pols de la llengua als Països Catalans
10/10/2012 Jaume Clotet: "L'Estat català i la llengua castellana", El Singular digital
10/10/2012 Bernat Joan "Oficialitat asimètrica". Vilaweb
10/10/2012 Miquel Strubell "Seria irònic que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial", Vilaweb
9/10/2012 Notícies "La cooficialitat de l'espanyol, un perill per al català", Vilaweb
9/10/2012 Vicent Partal: "La Catalunya ucraïnesa. un perill", Editorial, Vilaweb
9/10/2012 Gabriel Bibiloni: "Construir un estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu", Blog
8/10/2012"Oriol Junqueras: A la Catalunya independent, el castellà serà oficial"", Ara
8/10/2012 Oriol Junqueras: "El castellà i la República catalana", El Periódico
8/10/2012 Salvador Cot: "Despolititzem el castellà", Nació Digital.
8/10/2012 Roger Maiol: "Independentismo en castellano", El País.
08/10/2011 Carles Palau "La llengua l'endemà de la independència", El Singular Digital
07/10/2012 Quico Sallés Neix "Independentistas en castellano", Nació Digital.
Alguns articles anteriors que he anat trobant i no puc posar al post previ:
09/03/2012 Vicent Partal "Independents, per a què?", Vilaweb
NB: en aquesta llista només s'hi inclouen articles de reflexió. Per consultar notícies i declaracions relacionades amb el tema podeu servir-vos d'aquest recull elaborat pel Servei de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de catalunya.
27/05/2013 Josep Bargalló: "Model cultural i lingüístic en una Catalunya independent", Blog de Josep Bargalló
20/05/2013 David
Miró "Entre Pla i Alzamora", Diari Ara
17/05/2013 Sebastià Alzamora. "En Wert i jo", Diari Ara
16/05/2013 Albert Pla Nualart: "Plenament cooficial?," Diari Ara
15/05/2013: Mascarell donaria “rang d’oficialitat” al castellà en una Catalunya independent, El Debat.cat.
15/05/2013: "Enquesta al diari Ara", Diari Ara
14/05/2013 Isaac Salvatierra: El castellà, oficial a la Catalunya
independent? Veus a favor i en contra
14/05/2013: Sebastià Alzamora: "Una altra nota sobre el castellà cooficial", Diari Ara13/05/2013 Vicent Partal: "La meua proposta: cap llengua oficial" Vilaweb
13/05/2013: Sebastià Alzamora: "Constantino Romero i Muriel Casals", Diari Ara
12/05/2013 Muriel Casals: català, única llengua oficial, notícia a Vilaweb
13/04/2013: Sebastià Alzamora. "Nosaltres no som tontos", Diari Ara
Aquest octubre ha tornat a saltar el debat entorn de la posició del castellà en una futura Catalunya independent. La primera part del debat, entre els mesos de gener i de maig, la teniu recollida aquí. Els articles de la tardor els podeu consultar tot seguit:
15/02/2013 Carme Junyent: "Les llengües de la Catalunya independent", SomAnoia
5/02/2013 Taula rodona UPF: Aspectes històrico-culturals de la independència de Catalunya (2a. part)
1/02/2013 La Mitall: Règim lingüístic de la Catalunya independent (2), Ca la MitallAquest octubre ha tornat a saltar el debat entorn de la posició del castellà en una futura Catalunya independent. La primera part del debat, entre els mesos de gener i de maig, la teniu recollida aquí. Els articles de la tardor els podeu consultar tot seguit:
15/02/2013 Carme Junyent: "Les llengües de la Catalunya independent", SomAnoia
5/02/2013 Taula rodona UPF: Aspectes històrico-culturals de la independència de Catalunya (2a. part)
31/01/2013 La Mitall: Règim lingüístic de la Catalunya independent (1), Ca la Mitall
20/12/2012 David Vila: "I si no parlem d'oficialitat?", Directa
15/11/2012 Miquel Strubell: "Escoltem els sociolingüistes", El Periódico
12/11/2012 Josep Guia: "El català perifèric", Avui
09/11/2012 Pau Vidal: "Castellanocatalanoparlants" Vilaweb
08/11/2012: Llengua nacional: "El català, única llengua oficial del futur estat català independent", Manifest
04/11/2012 Jaume Ortí "Potser que em passi al castellà" Blog Temps d'incertesa (com tots)
04/11/2012 Jaume Corbera "La llengua oficial és un senyal d'indentitat de l'estat", L'Espira, suplement cultural del "Diari de Balears", el dia 4 de novembre de 2012. Enllaç a Blog El do de la paraula03/11/2012 Luís de Yzaguirre "Les llengües de la República catalana", Vilaweb
02/11/2012 Francesc Puigpelat "El gir copernicà respecte al castellà", Nació digital
31/10/2012 F. Xavier Vila: Després de la independència: (2) l'estatus jurídico-polític.
30/10/2012 F. Xavier Vila: Després de la independència: (1) l'evolució sociolingüística.
29/10/2012: Joan Lladonet. "Programar el castellà com a llengua cooficial, greu error de Convergència", Indirecte!cat
27/10/2012: Juan Carlos Moreno Cabrera: "Seria un gran error que el castellà fos oficial enuna Catalunya independent", Ara
27/10/2012?: Grup de treball sobre la gestió del català en el marc d'una Catalunya independent: "Raons de ser d'un full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent"
24/1/2012: Jaume Clotet: "Letònia i llengua catalana", El Punt - Avui 27/10/2012: Juan Carlos Moreno Cabrera: "Seria un gran error que el castellà fos oficial enuna Catalunya independent", Ara
27/10/2012?: Grup de treball sobre la gestió del català en el marc d'una Catalunya independent: "Raons de ser d'un full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent"
20/10/2012 Elvira Riera "Llengua oficial, llengua pròpia i llengua comuna", Ara
18/10/2012 Ara Barcelona "El castellà, llengua oficial a la Catalunya independent? Només Solidaritat s'hi oposa", Ara
18/10/2012 Bernat Ferrer: "Un castellà independent d'Espanya", Nació digital.cat
18/10/2012 Pau Vidal: "Llengua oficial: un conflicte?", Vilaweb
16/10/2012 Joan Pujolar: "En castellà, please", Blocs Vilaweb
16/10/2012 Salvador Cardús: "Sant tornem-hi", Ara
12/10/2012 Jordi Barbeta. "Entrevista a Artur Mas"
12/10/2012: Josep Cassany: Entrevista a Josep Murgades "Que la prudència no ens faci traïdors", Vilaweb
11/10/2012 Pere Mayans "Junqueras, Voltas, Duarte... Voleu dir que no us precipiteu?", El pols de la llengua als Països Catalans
10/10/2012 Jaume Clotet: "L'Estat català i la llengua castellana", El Singular digital
10/10/2012 Bernat Joan "Oficialitat asimètrica". Vilaweb
10/10/2012 Miquel Strubell "Seria irònic que, a la nova Catalunya, el castellà hi fos oficial", Vilaweb
9/10/2012 Notícies "La cooficialitat de l'espanyol, un perill per al català", Vilaweb
9/10/2012 Vicent Partal: "La Catalunya ucraïnesa. un perill", Editorial, Vilaweb
9/10/2012 Gabriel Bibiloni: "Construir un estat amb l'espanyol com a llengua oficial és un risc explosiu", Blog
8/10/2012"Oriol Junqueras: A la Catalunya independent, el castellà serà oficial"", Ara
8/10/2012 Oriol Junqueras: "El castellà i la República catalana", El Periódico
8/10/2012 Salvador Cot: "Despolititzem el castellà", Nació Digital.
8/10/2012 Roger Maiol: "Independentismo en castellano", El País.
08/10/2011 Carles Palau "La llengua l'endemà de la independència", El Singular Digital
07/10/2012 Quico Sallés Neix "Independentistas en castellano", Nació Digital.
Alguns articles anteriors que he anat trobant i no puc posar al post previ:
09/03/2012 Vicent Partal "Independents, per a què?", Vilaweb
NB: en aquesta llista només s'hi inclouen articles de reflexió. Per consultar notícies i declaracions relacionades amb el tema podeu servir-vos d'aquest recull elaborat pel Servei de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de catalunya.
diumenge, 7 d’octubre del 2012
Entre legalitat i democràcia
Els qui encara no han entès el conflicte entre legalitat i democràcia poden superar-ho llegint aquest article del reconegut politòleg Ferran Requejo.
Entre ètnies i nacions
Divendres al seminari RESOL del CUSC vaig exposar la necessitat acadèmica de distingir tan clarament com fos possible entre dos tipus de col·lectivitats cultural: d'una banda, les col·lectivitats amb territori propi i historicitat, que sovint tenen aspiracions d'autogovern; d'una altra, les col·lectivitats d'origen immigrat/transplantat. Els motius em semblen evidents, perquè de fet les unes i les altres aspiren exactament al contrari. Les col·lectivitat de base històrico-territorial aspiren a constituir-se en el marc d'acollida per defecte de totes les persones residents al país, és a dir, creuen que els seus atributs -llengua, cultura, etc.- haurien de ser compartits per tots els residents com a mínim comú denominador. Per contra, les col·lectivitats de base migratòria aspiren exactament al contrari: volen poder mantenir-se diferents de la societat d'acollida en un conjunt de trets, ja siguin religiosos, culturals, lingüístics... Qui no tingui clara la diferència, que pensi en la distància que hi ha entre els catalans i els jueus o els gitanos a la Catalunya del Nord. Certament, els uns i els altres reclamen el reconeixement d'algunes particularitats. Però així com els primers aspiren a fer-les part del patrimoni comú -a les Bressoles hi ha tants catalans com no-catalans-, els segons demanen que se'ls ajudi a mantenir els seus trets diferencials en el marc de comunitats culturals autònomes de la resta de la societat. Fixeu-vos que els primers col·lectius solen protagonitzar demandes d'autonomia i problemes de fonteres, mentre que, en canvi, els segons solen aplegar-se entorn de moviments d'igualtat social i generen institucions al marge de l'estat.
A Europa, dels primers col·lectius n'hem dit sempre nacions, nacionalitats, minories nacionals, o regionals, fins it tot patrias chicas, i mentre que dels segons n'hem dit primer grups immigrants i, si s'assenten, ètnies. De fet, només hi havia dos col·lectius de la segona categoria: els jueus i els gitanos. I els jueus, després de la II Guerra Mundial, van decidir que només podien sobreviure com a nació amb el seu territori proipi. En canvi, als Estats Units, un país mòbil per excel·lència on predominen els descendents de migrants, se serveixin del terme grup ètnic per parlar de tot el que faci tuf de diferència cultural- bé, quasi, perquè quan parlen dels indis sí que es permeten parlar de les nacions índies... deu ser que tenen els seus territoris?
Crec que en les darreres dècades hem generat una confusió terminològica: a mesura que l'anglès esdevenia la llengua franca de la ciència, ens hem acostumat a emprar ètnic per als dos tipus de col·lectius. Això ja va bé al poder establert -als estats- perquè difuminen les minories nacionals rere el terme d'ètnic, i les redueixen al mateix estatus que els grups immigrats. Això ho ha fet magistralment França, que no pot signar la Carta de les llengües Regionals o Minoritàries perquè d'acord amb la seva mentalitat, a França no hi ha cap col·lectivitat fora de la francesa. Per tant, posa en peu d'igualtat les llengües històriques com el català o l'occità amb les llengües de les imigracions com l'armeni, l'àrab o el polonès. Però entenc que la distinció és utilíssima a l'hora dentendre la realitat. Recordem que els uns i altres col·lectius treballen exactament en direccions contraposades: els uns volen transcendir qualsevol frontera comunitària i passar a definir la societat, mentre que els altres volen mantenir i reforçar les fronteres intergrupals per tal de reproduir-se com a grups autònoms en una societat multicultural. Per tant, una recomanació: aneu amb compte amb el terme ètnic. Tot sovint us hi faran passar bou per bèstia grossa.
A Europa, dels primers col·lectius n'hem dit sempre nacions, nacionalitats, minories nacionals, o regionals, fins it tot patrias chicas, i mentre que dels segons n'hem dit primer grups immigrants i, si s'assenten, ètnies. De fet, només hi havia dos col·lectius de la segona categoria: els jueus i els gitanos. I els jueus, després de la II Guerra Mundial, van decidir que només podien sobreviure com a nació amb el seu territori proipi. En canvi, als Estats Units, un país mòbil per excel·lència on predominen els descendents de migrants, se serveixin del terme grup ètnic per parlar de tot el que faci tuf de diferència cultural- bé, quasi, perquè quan parlen dels indis sí que es permeten parlar de les nacions índies... deu ser que tenen els seus territoris?
Crec que en les darreres dècades hem generat una confusió terminològica: a mesura que l'anglès esdevenia la llengua franca de la ciència, ens hem acostumat a emprar ètnic per als dos tipus de col·lectius. Això ja va bé al poder establert -als estats- perquè difuminen les minories nacionals rere el terme d'ètnic, i les redueixen al mateix estatus que els grups immigrats. Això ho ha fet magistralment França, que no pot signar la Carta de les llengües Regionals o Minoritàries perquè d'acord amb la seva mentalitat, a França no hi ha cap col·lectivitat fora de la francesa. Per tant, posa en peu d'igualtat les llengües històriques com el català o l'occità amb les llengües de les imigracions com l'armeni, l'àrab o el polonès. Però entenc que la distinció és utilíssima a l'hora dentendre la realitat. Recordem que els uns i altres col·lectius treballen exactament en direccions contraposades: els uns volen transcendir qualsevol frontera comunitària i passar a definir la societat, mentre que els altres volen mantenir i reforçar les fronteres intergrupals per tal de reproduir-se com a grups autònoms en una societat multicultural. Per tant, una recomanació: aneu amb compte amb el terme ètnic. Tot sovint us hi faran passar bou per bèstia grossa.
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Agit-prop
Si teniu una estona us podeu mirar el reportatge de Tele-Madrid sobre l'independentisme català. Us recomano un exercici intel·lectual. Abans de res, us proposo un exercici que es pot fer ja amb alumnes d'ESO: quin equilibri entre entrevistats unionistes i independentistes us semblaria raonablement objectiu? Després compteu-los. N'hi ha prou perquè en tragueu conclusions.
Barcelona La presència del català a la xarxa és equiparable a la de l'alemany
O almenys això diuen en un estudi recent...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)