Nou llibre: Survival and Development of Language Communities.

Multilingual Matters ha publicat Survival and Development of Language Communities, el primer volum del projecte sobre llengües mitjanes, editat per F. Xavier Vila. El volum conté set articles sobre set comunitats lingüístiques mitjanes en què autors de reconegut prestigi dibuixen quina és la situació d'aquestes llengües i quins són els reptes amb què s'enfronten de cara al segle XXI. Les llengües abordades són el txec (J. Nekvapil), el danès (J.N. Jørgensen), l'eslovè (M. Bitenc), l'hebreu (A. Stavans), l’estonià (D.M. Skerrett), el letó (U. Ozolins) i el català (E. Boix i J Farràs). El volum conté igualment una presentació al concepte de llengües mitjanes (F.X. Vila i V. Bretxa) i unes conclusions sobre els reptes per a questes llengües de l’editor del volum.

 

És obvi que cadascun d’aquests casos és únic, i que només la lectura reflexiva de tot el volum permet arribar a percebre les coincidències i les divergències existents entre tots ells. Així, entre moltes altres coses, al volum hi trobareu explicat, per exemple, com les ideologies uniformistes imperants entre els danesos els estan generant una incapacitat creixent per comprendre la resta de llengües escandinaves, o com la fal·lera normativista genera problemes de desconnexió entre la llengua estàndard i la normativa tant en txec com en eslovè. Hi constatareu també de quina manera pot donar-se que dues comunitats visquin d’esquena tot i compartir un mateix territori a Estònia, o com la tendència a convergir cap a les llengües imperials sobreviu al procés de secessió a Letònia, i obtindreu dades sobre com prospera l’hebreu en un marc multilingüe. Però més enllà d’aquests estudis de cas, allò que potser us interessarà més serà constatar que totes aquestes comunitats que podem considerar alhora mitjanes i reeixides, en el sentit que han sabut capejar les tempestes del segle XX i encarar el XXI en condicions de seguretat, comparteixen alguns trets, entre els quals destaquen la seva completesa (s’usen en tots els àmbits), la no-exclusivitat (comparteixen algunes esferes amb altres llengües) i la plurilingüització social àmplia.

En resum, un volum que ofereix dades a manta que haurien de permetre afinar diagnòstics i pronòstics en un moment en què les polítiques lingüístiques tornen a adquirir notorietat en plena ofensiva castellanitzadora i en ple replegament identitari espanyol.

Dues mostres més de l'ambient enrarit contra el català a Espanya

Sense parar arriben notícies de l'ambient més i més enrarit contra el català a les Espanyes. D'una banda, el Tribunal Suprem suspèn unes oposicions de la Generalitat de Catalunya perquè s'hi demanava saber català. La notícia (llegiu-la al Periódico o a l'Ara o la Vanguardia) informa que aquestes oposicions permetien optar a concursos a tot l'Estat, tot i que el lector interpreta que en principi eren per a treballar a Catalunya (si no, per què les convoca la Generalitat?). En tot cas, el TS entén que el cos afectat és de funcionaris estatals i, per tant, el català no es pot demanar. De nou, l'arreladíssima mentalitat espanyola del "dret al lloc de feina" preval per sobre de la defensa dels drets dels ciutadans no castellanoparlants. 
Però la notícia esgarrifosa és la segona. Un jutge de Cantàbria ha retirat la custòdia de la filla a un pare (mosso d'esquadra) i la hi ha donat a la mare (guardia civil) entre altres coses perquè "no li ensenya castellà a la nena", és a dir, perquè li parla en català (Vanguardia, Ara, Periódico, Telenoticies). No puc entrar en la resta de consideracions, i no m'agraden les afirmacions contundents, però aquesta part de la sentència és estrictament xenòfoba i, concretament, catalanòfoba, i colonial. Només cal fer dues consideracions: primera, hauria dit el mateix el jutge en el cas contrari, és a dir, si la mare hagués parlat castellà a la nena? hauria estat això una estratègia per separar-la del pare? Sisplau, no us refugieu en la idea que el pare té l'obligació constitucional de saber castellà, que estem parlant de relacions privades, íntimes, i negar la llengua del pare és igual que negar la llengua de la mare, siguin quines siguin. I dos: ha adoptat el jutge alguna mesura perquè la nena de quatre anys aprengui català a Cantàbria? Sabem -ho demostren totes les dades- que tots els nes de Catalunya acaben sabent parlar castellà. De fet, el pare afirma qu ela nena ja en sap, de castellà! Com s'ho farà ara el jutge per garantir l'aprenentatage invers? Qui li ensenyarà català? No serà aquest desconeixement un element de distanciació del pare? Molt em temo que, senzillament, tant se li'n fum. I així va creixent, dia a dia, maó a maó, la distància dels catalans respecte d'un Estat que els tracta com a ciutadans de segona.