Per què escriuen «el pruses»?

Navegant per les pàgines unionistes d’Internet és fàcil topar amb autors que, quan fan referència al procés sobiranista català, en diuen «el pruses». Mirant-ho a qualsevol cercador en trobareu milers d’exemples. Tinc la sensació que, quan hi topen, la majoria de lectors de qualsevol ideologia però amb un mínim nivell d’alfabetització es deuen sentir una mica incòmodes. Tampoc és tan estrany. És la sensació que s’experimenta davant de les demostracions d’ignorància supina del proïsme, com ara mastegar amb la boca oberta, furgar-se el nas ostentosament a la recerca de burilles o orinar en un portal. Vergonya aliena, podríem dir-ne. Ara bé, més enllà de la sensació d’incomoditat, podem mirar d’entendre fredament el perquè d’aquest curiós comportament verbal. Avancem tres hipòtesis per mirar de comprendre-ho.

La primera idea que ens ve al cap és, òbviament, que qui escriu així ho fa per simple ignorància. De fet, no és del tot inversemblant que hi hagi individus que hagin sentit  a parlar del procés però que, desconeixedors que l’idioma d’Empar Moliner té la seva pròpia ortografia, hagin transliterat l’accent del català central seguint les convencions del castellà. Potser sí que un cert nombre de persones viuen en entorns tan i tan tancats que es pensen de bona fe que totes les llengües del món s’escriuen com si fossin la seva. Deuen ser gent monolingüe i poc viatjada, que no ha arribat encara a descobrir el traductor de google i que no han vist que el seu tractament de textos té l’opció català que els pot ajudar en emergències com aquesta. En els cercles mínimament educats potser costa de creure que aquesta gent continuï existint, però els fets són tossuts, i són nombroses les notícies que permeten afirmar que la manca de cultura no és obstacle per escalar fins a posicions ben remunerades en els entorns unionistes: recordeu que el govern espanyol té contractades com a assessors desenes de persones que no tenen el graduat escolar. O és que heu oblidat ja la regidora de cultura del PP de la ciutat de València que es va acomiadar del seu càrrec amb una carta amb més de 30 faltes? Empesos per l’evidència empírica, doncs, concedirem que pot ser que hi hagi gent que escrigui el pruses  per mer analfabetisme. De tota manera, si això és així, és obvi que aquesta demostració d’ignorància dóna la talla del valor que poden tenir les opinions d’aquests individus sobre el contenciós hispano-català.

Ara bé, segur que tots els qui escriuen així ho fan per ignorància? I si els qui escriuen el pruses sí que saben que cometen tres faltes seguides en una sola paraula, però ho fan expressament? D’entrada, hom podria pensar que escrivint malament aquesta paraula, els autors volen remarcar algun tret particular dels qui la utilitzen. De fet, l’ús d’ortografies divergents de la normativa és un recurs molt habitual en literatura per tal d’evocar l’atmosfera d’entorns socials allunyats de la llengua estàndard, ja sigui perquè parlen varietats arcaïtzants, dialectes amb forta personalitat, parlars col·loquials o sociolectes estigmatitzats. Per exemple, a Incerta glòria Joan Sales transcrivia certs trets dels parlars aragonesos de manera no normativa per tal d’evocar la distància amb el castellà estàndard i certa proximitat amb el català. Amb tot, per molt que ens ho mirem, aquest motiu és poc versemblant. Escriure pruses no aporta en principi cap matís d’aquests, perquè és obvi que ni Mas ni Junqueras ni la resta d’independentistes no ho escriuen pas així, i és encara més evident que el procés sobiranista no té cap connotació especialment lligada amb el català central. Es miri com es miri, la forma pruses és autoreferencial, perquè només remet a l’unionisme amb llaga d’estómac.

Així doncs, si no és per simple ignorància ni per certa voluntat estilística, per què deu ser que determinats unionistes escriuen aquest mot amb tantes faltes? L’única explicació racional que se’ns acut per a aital comportament és la d’una aversió especialment aguda envers la normativa del català. Qui escriu el pruses no és ben bé que s’equivoqui, sinó que sofreix tal fòbia envers la llengua catalana que el simple fet d’haver d’escriure’n un sol mot se li fa intolerable. I com venç aquesta angoixa íntima que el corseca, com supera el trauma d’haver d’escriure una paraula en català? Doncs deturpant-la, desfigurant-la, violentant-la tant com pot. En un mecanisme perfectament descrit pels manuals de patologies mentals, l’unionista catalanòfob viola l’ortografia catalana per demostrar-se que controla la llengua, que la subjuga, que en fa el que vol. Potser sí que escriu una paraula en català, però ho fa estrafent-la, escarnint-la, triturant-la, negant-li la categoria de paraula i reduint-la a una suma de lletres malgirbada sense lloc al món civilitzat. Perquè aquest és el quid de la qüestió. Escrivint el pruses, aquests individus intenten negar al català la categoria de llengua, reduir-lo a un patuès sense normes i dissoldre’l  en el món dels balbucejos i els grunys. No hi ha normes, no hi ha llengua, no hi ha català, no hi ha problema catalán.

Si tiréssim del manual d’autoajuda del nacionalisme espanyol, ara diríem que negant al català la categoria de llengua amb la seva normativa, aquests individus fan el mateix que feien els nazis amb els jueus, els gitanos, els homosexuals: definir-los com a Untermenschen, és a dir, com a infrahumans, per tal de poder-se’n desempallegar sense càrrega de consciència. Però això no sols seria una banalització inacceptable del genocidi, sinó un greu error de perspectiva. Per desgràcia, la tècnica de disminuir la qualitat humana de l’adversari no ha estat un procediment exclusiu dels nazis, sinó una pràctica comuna, especialment entre els grans imperialismes europeus totalitaris. Aplicada a la llengua, aquesta és la tècnica de la patuesització, consistent a destruir la llengua dels altres fins a fer-la passar per una forma de comunicació prelingüística primitiva, un dialetto, un patois, una jerigonza, un chapurreao, un sayagüés... Una tàctica que l’imperialisme espanyol ha practicat a bastament i que demostra no sols la categoria humana de qui la practica, sinó també quins són, en el fons, els seus veritables objectius: la negació i vexació de l’altre fins a arribar, tan aviat com es pugui, al seu anihilament absolut.

El referèndum i el restaurant

Com que segur us hi heu trobat més d’una vegada, es possible que no us descobreixi res de nou. O potser sí. Penseu en la darrera vegada que vau quedar tota una colla i vau decidir d’anar a sopar. És possible que algú tingués una proposta imbatible i que tots hi accedíssiu de seguida sense cap més problema. Potser les propostes van ser dues, i aleshores vau haver de discutir i decantar-vos bé per l’una, bé per l’altra. Però si hi va haver més de dues propostes, què vau fer? El més probable és cadascú argumentés la seva proposta, en discutíssiu els avantatges respectius i finalment, si l’acord no sortia espontàniament, acabéssiu votant. I on vau anar? Doncs en principi al restaurant que va guanyar, és a dir, al que treure més vots, encara que no l’haguéssiu triat per majoria absoluta, per la senzilla raó que, si no hi anàveu, us hauríeu quedat sense sopar. És clar que un cop vistos els resultats potser alguns van proposar aliances entre les opcions perdedores, van suggerir noves propostes, van demanar noves votacions amb condicions diferents o fins i tot van amenaça d’anar-se’n a casa. Però el que és irrefutable és que, en primera instància, davant de diverses opcions, la fórmula guanyadora era la que havia tret més vots encara que no hagués estat per majoria absoluta. O com podia ser altrament?

L’exemple del restaurant és il·lustratiu perquè ens permet entendre com s’actua racionalment i ens ajuda a pensar de manera autònoma enmig de les tempestes propagandístiques. Tal com era de preveure, un cop sabuts els resultats, estem assistint a una ferotge batalla dialèctica per tal d’imposar una lectura de les eleccions al del 27S al Parlament de Catalunya. La premsa unionista, que tant han negat el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions, s’aferra ara desesperadament a la interpretació que els resultats d’ahir només es poden llegir en clau plebiscitària —la majoria absoluta d’escons no els sembla gaire rellevant— i miren de fer martellejar un i altre cop la idea que una majoria de catalans ha votat no a la independència.

«Cataluña vota «no» a Mas y «sí» a la unidad de España» titula literalment l’ABC en portada, i ho rebla afirmant: « El 52% de los electores dicen «no» a la independencia en unos comicios en los que la lista conjunta de Mas y Junqueras pierde nueve escaños respecto a 2012. Necesitará el apoyo de la CUP, pero, con solo el 39% de los votos, se considera «legitimada» para «seguir adelante» con la secesión.» Fixeu-vos que en tots dos casos fa servir unes cometes com si ahir els electors haguessin pogut triar unes paperetes amb aquests dos mots.

El País, sempre una mica més palatí que el seu homòleg conservador, titula «Los independentistas no lograron el 50% de votos para su plebiscito», donant a entendre que els no independentistes sí que l’han assolit, i parla de «fracàs plebiscitari» al seu editorial. De passada, i com que també cal donar sortida a la mala bava acumulada,  permet que un articulista més hooliganesc es despatxi amb un simpàtic: «La red de propaganda de Mas encubre el fracaso independentista». (la negreta és nostra)

Finalment, i per no fer-me pesat, El Mundo proposa una lectura similar i remarca que el sobiranisme només arriba a «poc més del 47%». Presentant les dades així,  el diari suggereix que el no-sobiranisme assoleix quasi un 53%, tot i que no assoleix la barroeria de l’ABC i no s’atreveix a posar-ho en portada.

Si heu arribat fins aquí suposo que ja us haureu adonat que el que la premsa de Madrid està fent és no sols convertir les eleccions d’ahir en un referèndum —però que no eren unes autonòmiques normaletes?— sinó fins i tot definir-ne la pregunta i establir-ne les opcions de resposta. Amb els seus titulars i les seves anàlisis, la metròpoli intenta fer creure —creure’s?—que ahir a Catalunya es va celebrar un referèndum en què hi havia dues butlletes, una amb el sí i l’altra amb el no, i convèncer els seus lectors que la butlleta del sí va treure menys vots que la butlleta del no. Ara bé, malauradament, aquestes butlletes no van existir mai. Per tant, si volem ser honestos ens hem d’atenir als programes que es presentaven, i el màxim que es pot afirmar és que ahir hi havia tres grans blocs: el bloc dels qui proposaven engegar immediatament el procés d’independència, format per JxS i les CUP. Un segon bloc que es negava en rodó a parlar de la possibilitat d’independència, englobat per C’s, PP i PSC. I finalment, un bloc que va defugir definir-se en aquests termes i que orbitava entorn de CSQP i, d’alguna manera, UDC. Són gent que, com Lluís Rabell, afirmava: “No sé què votaria en una declaració nominal d’independència.” (ElCrític 2/09/2015). Segur que podem fer més matisos, però jo no veig manera humana de reduir aquestes tres opcions a dues sense faltar a la veritat.

En altres paraules, ahir es van celebrar unes eleccions que d’entrada haurien de mesurar-se en termes propis d’unes eleccions, és a dir, sobre la base dels escons. Però si algú les vol mesurar en forma plebiscitària, no pot fer-ho en termes dicotòmics, perquè les respostes no ho eren pas, de binàries. L’única manera de fer-ho bé és partint de la base que hi havia tres grans opcions: la d’engegar el procés d’independència, la de convocar un referèndum, i la d’oblidar la idea d’independència. I el resultats són clars, per no dir demolidors: 48% per la independència, 11% pel referèndum i 39% per l’statu quo. Una altra cosa és que ara, a la vista dels resultats, els uns i els altres pensin que els convenen aliances estratègiques perquè no es troben prou forts per dur a termes els seus respectius projectes. Però això ja no és anàlisi del discurs polític sinó, en tot cas, prospectiva.

Les fractures del procés

“Romeva: 68 diputados bastan para la independencia. No. Ni 130. Para someter y destruir a España debes estar dispuesto a matar y morir ¿Lo estás?” 11:59 - 14 sep 2015  Tweet de l’opinador espanyolista Hermann Tertsch a Romeva, cap de llista de Junts pel Sí, després de la seva conferència a Madrid Font: ElPlural

De tant sentir els opinadors nacionalistes (espanyols) parlar de la fractura de Catalunya, potser ens ha passat per alt que la veritable fractura que s’està produint no és en la societat catalana, sinó en el si de l’espanyola. En això, les dades disponibles no enganyen. És fàcil comprovar que la societat catalana no s’està esquinçant. Al contrari, totes les enquestes constaten que segueix essent un contínuum nacional entre aquells que senten únicament catalans i aquells —poquets, tot s’ha de dir—que es declaren només espanyols. Entre els dos pols continua havent-hi un gruix importantíssim de persones amb adscripció catalana i espanyola simultània, amb més o menys decantament cap a una banda segons el cas. Aquest paisatge, fill de l’encaix progressiu de les successives immigracions hispàniques en una societat receptora força mestissa, no s’ha transformat pas de sobte en un bloc de catalans vs. espanyols, i res no fa pensar que això hagi d’esdevenir-se de manera imminent. En aquest sentit íntim de vinculació nacional, la societat catalana no s’està fracturant en absolut. De fet, si l’independentisme ha avançat aquests darrers anys és perquè ha anat seduint un bon nombre de persones que se senten emocionalment espanyoles i catalanes i que estan fins al capdamunt de les atzagaiades mesetàries. Un independentisme instrumental que en bona mesura impedeix les fractures que pronosticava —o hauríem de dir que les anhelava?— el senyor José maria Aznar.

Ara bé, posats a parlar de fractures, estem segurs que no se n’està produint cap en el si de la societat espanyola? És possible que m’equivoqui, perquè en realitat jutjo des de la distància mental i emocional una societat, l’espanyola, complexa i en el fons ben allunyada de la catalana, però diria que si més no en l’opinió publicada sí que es detecten nombrosos indicis de dues fractura de caire emocional que van fent cada vegada més irreversibles les conseqüències del procés sobiranista.

La primera de les fractures —que més aviat sembla l’aflorament d’una falla preexistent mai suturada— és el que es detecta entre la intel·lectualitat espanyola i els seus  iguals catalans. El procés d’emancipació nacional català està posant de relleu que la distància cognitiva i afectiva entre els intel·lectuals de matriu castellana i els de matriu catalana era molt més àmplia del que uns i altres estaven disposats a admetre fins fa poc, i fa palès que allà on semblava haver-hi col·leguisme i fraternitat en realitat hi havia un món de discrepàncies que tothom mirava de no trepitjar per mor dels interessos mutus, però que, posats a parlar clar, són difícils d’amagar. En aquest sentit, constatar l’excepcionalitat de veus com les de Palinuro en el panorama espanyol fa encara més clamorosa la manca de complicitat envers el dret a decidir entre els seus compatriotes, i permeten comprendre que les paraules de Santos Juliá i Antonio Elorza contra Josep Fontana no són més que l’enèsima demostració que la distància emocional que fins ara passava desapercebuda està esdevenint impossible d’amagar. La tensió, per dir-ho així, està tibant les costures d’un vestit, l’espanyol, que més que cosit sembla que només estava embastat.

De tota manera, diria que l’aflorament de les costures entre hispanocastellans i catalans no és la principal fractura que s’està produint en la societat espanyola com a resultat del Procés Català. L’esquerda principal que, aquesta sí, és fruit directe d’aquest procés, és la que està migpartint la imatge íntima que tenen molts espanyols d’ells mateixos. Mirem d’entendre’ls una mica. La intel·liguèntsia espanyola s’ha passat les quatre darreres dècades bastint un relat del seu país com una societat moderna i desenvolupada que ha deixat enrere l’Espanya negra i s’ha alliberat del llast militarista i dictatorial, un país pròsper i estable, orgullós d’ell mateix i alhora capdavanter en el reconeixement de la seva pluralitat interna. En aquesta empresa va ser cabdal l’aportació de la lluita discursiva contra el terrorisme d’ETA perquè va permetre construir un relat de bons i dolents en què Espanya era per definició el bàndol dels bons, mentre que el mal —la violència, el xantatge, l’assassinat—era patrimoni bàsicament de l’anti-Espanya. El discurs va funcionar, i de fet ha quallat en amplíssimes capes de la població, fins al punt que és raonable pensar que —afortunadament— avui dia bona part de la societat espanyola rebutja la violència com a forma de resoldre els problemes polítics.

Doncs vet aquí que en aquests moments, enmig d’una crisi econòmica i institucional de proporcions bíbliques que ha posat de manifest moltes de les insuficiències de l’Estat espanyol, a Espanya li ha esclatat entre les mans un conflicte que té la rara virtut de trasbalsar profundament el relat fundacional espanyol contemporani. Perquè si una cosa està fent el procés català és qüestionar un bon nombre d’axiomes fonamentals d’allò que en podríem dir el sentit comú espanyol, aquella entitat fantasmagòrica a la qual apel·la Mariano Rajoy cada vegada que obre la boca. Amb la seva actuació cívica, serena i constant, l’independentisme català està erosionant dia a dia i per la força dels fets la convicció que això que denominen Espanya es fonamenta en un gran acord cívic unànimement compartit per la gent decent del país. Ho fa de manera pacífica, en un règim democràtic i sense coaccions apreciables, en clara minoria pel que fa als mitjans de comunicació i, el que és encara pitjor, ho fa amb un somriure a la boca i sense insults ni exabruptes. Precisament per això és demolidor. La veritable fractura que genera el procés català a Espanya és que està confrontant els espanyols amb la possibilitat d’haver d’assumir el paper de dolents i haver d’usar la força per negar la democràcia. De manera més o menys inconscient, bona part de la societat espanyola es regira intranquil·la davant del fantasma d’haver d’imposar per la força la seva opció als qui, simultàniament, voldrien concebre com a compatriotes. D’aquí el pànic als referèndums, d’aquí la seva obsessió per trobar indicis de manipulació o d’adoctrinament als llocs més inversemblants. D’aquí la fixació per identificar el sobiranisme amb el mal absolut que es el nazisme. D’aquí també el mal humor, els exabruptes i els insults que, infringint la lògica més elemental del debat democràtic entre idees contraposades, prodiguen una vegada i una altra contra el sobiranisme els adalils del nacionalisme espanyol com Vargas Llosa o Arcadi Espada. Perquè no és que el procés català estigui fracturant la societat catalana, sinó que està esquerdat el miratge espanyol i, al pas que anem, és molt probable que li acabi trencant l’ànima. I això, a diferència d’una simple secessió territorial, resulta molt difícil de guarir.

Número especial de Sàpiens sobre la història i el present de la llengua catalana

Aquest any la revista més llegida en català Sàpiens dedica el seu número especial de l'11 de setembre a divulgar la història de la llengua catalana, amb articles breus, llegidors i força ben elaborats, i unes quantes entrevistes en què diversos especialistes -entre els quals, l'autor d'aquest blog- valoren la situació del català i el seu futur als diferents països on és la llengua pròpia.

Un nou centre de recerca en sociolingüística: el Sociolinguistic Lab de Colònia

A començament de juny va inaugurar-se el Sociolinguistic Lab de la Universitat de Colònia (Alemanya), liderat pel professor Aria Adli, romanista i vell conegut, ja que ha fet diverses estades a la Universitat de Barcelona. Amb una clara orientació cap a l'estudi de la variació sociolectal, el centre posa èmfasi a analitzar com es vinculen els estils de vida amb les diferents formes de variació lingüística. Entre els seus projectes n'hi ha nombrosos que s'ocupen directament de l'estudi del castellà. Seran, per tant, un nou punt de referència per als variacionistes del país.

Benvinguts!

Accessible el volum L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau.

Aquesta setmana ha aparegut en línia l'estudi L’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2013. Resum dels factors clau. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, 2015, que podeu obtenir aquí. Com el seu nom indica, es tracta d'una publicació que resumeix els principals resultats de les anàlisis encarregades per la Generalitat a un nombrós grup d'especialistes a partir de les dades de l'EULP 2013 i de la comparació amb l'EULP 2008 i l'EULC 2008. Constitueix, per tant, el millor retrat disponible sobre l'estat de la llengua a Catalunya ara mateix a l'abast del públic més o menys especialitzat. Es va presentar divendres 17 de juliol, però la premsa hi ha donat un tractament molt superficial, com si es tractés d'un fet anodí, i jo diria que la majoria dels articulistes que s'hi han referit s'han limitat a espigolar alguna dada que els cridés l'atenció a partir de la nota de premsa oficial. Una llàstima, vaja, perquè els treballs que aplega són més que sucosos.

A banda de participar en debats i reflexions sobre les dades amb d'altres col·legues, jo he tingut el plaer de redactar, conjuntament amb l'amic Natxo Sorolla, dos dels capítols que l'integren, concretament el 6. "Les llengües en els usos interpersonals i en els àmbits de consum i serveis" i el 7 "Els grups d’ús lingüístic i els grans canvis en els usos entre el 2003 i el 2013". M'és impossible de sintetitzar tot el que hi hem trobat, però potser si us ofereixo un tast de les nostres conclusions al capítol 6 trobareu que val la pena d'esmerçar-hi algunes hores al llarg d'aquest estiu tan calorós:

"En aquest sentit, és discutible que es pugui parlar d’èxit d’integració lingüística si la majoria de les
primeres generacions no usa mai el català i una part substancial de les segones generacions tampoc no l’utilitza. És obvi que el model de reproducció català ara mateix no és capaç de fer que els nouvinguts adoptin el català com a llengua habitual i, en canvi, provoca l’extensió creixent de l’ús del castellà entre la població de primera llengua catalana, i res no fa pensar que aquesta tendència s’hauria de modificar substancialment en cas de noves onades immigratòries. En un moment de reflexió nacional sobre com construir un millor model de societat caldrà mesurar amb cura si un model econòmic que implica la importació successiva de grans contingents de mà d’obra forana és compatible amb la sostenibilitat lingüística del país, o si convé avançar cap a models menys dependents de grans fluctuacions demogràfiques periòdiques que garanteixin un grau superior de benestar a tota la població, independentment del seu origen, i facilitin la integració també lingüística dels nouvinguts per tal de reforçar la cohesió social del país." (pàg. 27)