Combatents en nom d'Al·là: entendre els discursos del radicalsime gihadista

Fa pocs dies que he acabat de llegir el llibre Combatents en nom d'Al·là, de la periodista Anna Teixidor, que s'endinsa en el món de les persones que, residents a Catalunya o Espanya, es deixen seduir pel discurs gihadista radical i acaben marxant a combatre a Orient Mitjà. El llibre és relativament senzill, però val la pena si voleu entrar en aquest univers alhora proper i allunyat.

 
Segurament el que més m'ha colpit del volum ha estat la dissonància entre el que jo esperava trobar-m'hi i el que al final hi he trobat. Jo, lector (in)format essencialment a través de fonts occidentals, particularment catalanes i espanyoles, comptava que el llibre m'explicaria les històries d'una colla d'individus marginals, desarrelats i amb pocs escrúpols que, farts de l'intervencionisme postcolonial dels EUA i els seus aliats europeus a la zona en conflicte, havien decidit sumar-se a un projecte político-religiós que esperaven que els proporcionés una posició estable i sensació de poder, una empresa que apaivagués les seves frustracions personals. Creia que hi trobaria la història del fill d'immigrats mal integrat i embolicat en drogues que fuig per encetar una nova vida, per entendre'ns, on ningú no li retrauria el seu passat.

Doncs bé, aquests no són ben bé els relats que hi he trobat. Certament, al llibre s'hi detecta el desarrelament de gent que no és ni dels països d'origen ni de les societats d'acollida, gent que no se sent ni marroquina, ni catalana ni espanyola, i que troba en l'islam un sentit a la seva vida. Però a la base de la seva decisió per anar-se'n al Llevant no hi he trobat tant l'odi a l'Occident postcolonial com un crit angoixat davant del patiment de la gent de l'Orient Mitjà en mans del règim de terror de Baixir Al-Assad. Quan justifiquen la seva decisió de prendre les armes, els protagonistes d'aquest llibre fan referència obsessiva als assassinats de civils, especialment nens, a les violacions de dones i nenes, en poques paraules, a l'actuació del règim baasista de Síria. Occident hi surt com a còmplice, com una colla de països insensibles o aprofitats, la població dels quals resta asseguda en un sofà mentre una dictadura ferotge massacra milers d'innocents. Per dir-ho telegràficament: Bush, Aznar, Palestina, Israel... hi surten quasi de rebot.

El llibre trenca els esquemes, i per això fa pensar. Els militants es veuen a ells mateixos com a gent de bona fe -i de molta fe- que lluiten per la justícia fins al sacrifici màxim, i defensen el que per a mi són indubtablement atrocitats imperdonables dient que es veuen forçats a prendre mesures dràstiques avalades per la seva fe. És així com, per exemple, un dels testimonis justifica l'esgarrifosa crema de viu en viu d'un aviador jordà dient que les seves bombes havien fet el mateix amb dones i nens innocents.

Res més lluny de la meva intenció que justificar aquests relats, i molt menys encara donar cap credibilitat a un estat teocràtic totalitari terrorista com el Daeix. Però si volem actuar de manera positiva en un conflicte que ja ens involucra de ple, si volem desmobilitzar els sectors susceptibles de donar-hi suport, diria que no tenim més remi que intentar entendre'l, i per tant, convé comprendre com funciona el discurs de captació del radicalisme islamista. Encara que això impliqui sortir de la zona de confort que ens proporcionen els nostres propis relats.

Per avançar cap a un model lingüístic propi i sostenible

Aquesta setmana la revista El Temps m'ha publicat l'article Per avançar cap a un model lingüístic propi i sostenible, que vaig escriure en resposta a la Rèplica a Xavier Vila, sobre el Manifest del Grup Koiné, de Jordi Solé i Camardons. Espero que us agradi.

Fe d'errates:
El meu article conté un petit error: allà on diu "A Catalunya, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua inicial va passar entre 2003 i 2013 del 40,4% al 31,3%." hi hauria de dir: "A Catalunya, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua inicial va passar entre 2003 i 2013 del 36,4% al 31,3%."

Una història amb moltes llengües

La revista Barcelona Metròpolis ha publicat un dossier sobre Barcelona i el multilingüisme que us pot resultar interessant. Us adjunto l'enllaç al monogràfic i a l'article Una història amb moltes llengües que m'hi publiquen. Espero que us agradin.

Sobre el manifest del Grup Koiné

Us adjunto l'article Sobre el manifest del Grup Koiné que avui em publica el diari Ara

El manifest que el Grup Koiné acaba de fer públic palesa que ara mateix a Catalunya hi ha sectors del catalanisme lingüístic que estan com a mínim desorientats. Després de dècades de lluita, són nombroses les veus que expliciten una sensació d’estancament o reculada. Certament, amb tots els matisos que es vulguin, les darreres enquestes no són positives. Limitant-nos a Catalunya, els darrers anys ha crescut el nombre de no-usuaris de la llengua. El català ha perdut terreny en àmbits que havia conquerit i no arriba a entrar en molts altres. S’estén la percepció que la qualitat de la llengua es deteriora. Els discursos triomfalistes, alguns comportaments descurats -posem-hi l’increment de castellà a TV3?-, moltes inaccions en entorns controlables -la llengua a l’ensenyament?- i alguns tacticismes polítics han peixat la desconfiança envers l’administració i els partits.

En aquest context, per a alguns sectors, l’acord de garantir l’oficialitat del castellà i apartar la qüestió lingüística del debat ha estat la gota que ha fet vessar el got. I han decidit expressar-ho per la via del manifest. Un manifest de traç gruixut que fa una anàlisi simplista, maniquea i conspirativa de la realitat en què el problema lingüístic a Catalunya queda reduït a una qüestió ideològica en el sentit de falsa consciència. Una visió en què el “poder”, amb l’ajut d’enquestes manipulades, ha “inoculat” una visió “bilingüista” de la realitat a tota la societat, que ara viu enganyada creient que s’atansa a un edèn de pau i coexistència de llengües. Enfront d’aquest miratge, el manifest pretén aportar la veritat una i simple: el català es mor perquè el bilingüisme el mata. Qualsevol concessió al bilingüisme és letal per necessitat -ho diu “la ciència”- i l’únic camí cap a la salvació passa per l’oficialitat única al nou estat. Només cal que la societat assumeixi aquesta bandera i tema resolt.

O potser no. Perquè com que és poc previsible que l’unilingüisme assoleixi una majoria aclaparadora en un termini raonable de temps, hauria estat bé que el manifest donés alguna pista de com es pot transformar la situació. No n’hi ha prou creient que tens la raó, també va bé que te la reconeguin. I en el camp de la persuasió, el manifest coixeja. De fet, no mostra la més mínima empatia amb els que presumptament hauria de convèncer. Per posar-ne un sol exemple, sembla difícil combinar l’eslògan “El bilingüisme mata” amb la captació de nous parlants que, per definició, voldríem que esdevinguessin... bilingües.

D’altra banda, els pressupòsits del manifest grinyolen. De fet, la sociolingüística no diu pas que per normalitzar una llengua calgui imperativament el monolingüisme oficial. És clar que això sovint ha funcionat. Altres vegades, però, ha resultat contraproduent. Al Regne dels Països Baixos Units, ara fa quasi dos segles, l’intent d’imposar el neerlandès com a llengua oficial única va conduir a la independència de Bèlgica. Molt més ençà, els bengalins van separar-se del Pakistan perquè no acceptaven l’urdú com a única llengua oficial. Macedònia i Kosovo també van intentar sense èxit la via monolingüe. Ah, i algú se’n recorda d’Ucraïna? La reactància emocional, el rebuig contra el que es considera una imposició, és un fenomen àmpliament documentat en sociolingüística, i és bo que els gestors de la cosa pública ho tinguin present.

Per sort, es pot avançar cap a la normalització des del plurilingüisme. L’hebreu modern, l’única llengua ressuscitada, va recuperar-se primer sense ser llengua oficial, tot seguit en un règim de trilingüisme i finalment de doble oficialitat. Quina és, per tant, la clau? Diagnosticar bé i aplicar el tractament adequat. En el nostre cas, el problema no és principalment ideològic, sinó de manca de poder polític, de desequilibris demogràfics i de model econòmic. Per salvar la llengua cal guanyar més capacitat de decisió en aquests àmbits. El tema és: ¿hi ajuda, a aconseguir-ho, el manifest? Sens dubte, posa damunt de la taula el neguit de part del catalanisme lingüístic, i caldria prendre’n nota. Però aquest neguit no hauria de fer confondre els objectius amb els procediments. En societats democràtiques, l’oficialitat única és el resultat d’un amplíssim consens social, no pas el mètode per arribar-hi. Per sort, tampoc no és aquesta l’única via per arribar a la normalitat lingüística.

Convocat el Premi Carme Serrallonga d'observació del paisatge lingüístic

XXIII Premi Carme Serrallonga. Paisatges lingüístics
Edició de 2016
La Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, amb el suport de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, convoca la 23a edició del Premi Carme Serrallonga. La finalitat d’aquest premi és promoure l’estudi del paisatge lingüístic en els territoris de llengua catalana i donar compte, a través de l’observació i l’anàlisi de les expressions lingüístiques que es troben a l’esfera pública, de quina és la realitat sociolingüística de la llengua catalana, en un marc creixent de multiculturalisme i diversitat lingüística. Aquest premi també vol ser un homenatge a la figura de Carme Serrallonga i Calafell (1909-1997), gran amant del multilingüisme, que fou una incansable defensora de l’ensenyament en català durant el franquisme.

 Bases del premi
S’adreça a l’alumnat de les universitats de la Xarxa Vives. Les persones participants hauran de presentar un dossier sobre un fenomen (social, cultural, polític, etc.) acompanyat d’una anàlisi escrita i d’1 a 5 fotografies que il·lustrin el paisatge lingüístic del domini lingüístic català, indicant, en cada cas, el lloc i la data on es va fer la fotografia. L’escrit consistirà a explicar el fenomen i la imatge i a relacionar-los amb la situació sociolingüística de la zona on es produeix.

Exemple: El moviment estudiantil: pancartes i difusió escrita. Anàlisi del moviment a partir dels textos.

Caldrà presentar:

1. Introducció en què s’exposarà la intenció del dossier i el fenomen que es tracta.
2. Els textos seleccionats d’un fenomen amb un redactat que demostri la mirada sociolingüística i d’anàlisi interpretativa dels fenòmens lingüístics triats i capturats.
3. Les fotografies presentades han de ser inèdites i originals.
   1. S’adjuntaran dins del dossier a continuació de l’anàlisi, en la mida desitjada
   2. Es repetiran en un annex, amb una qualitat igual o superior a 200 ppp en format DIN-A4 o bé d’una qualitat que permeti la impressió en paper en aquest format.
4. Tots els documents s’hauran d’enviar al correu electrònic xdfilologia@ub.edu en format PDF i amb l’assumpte “Premi Carme Serrallonga”. S’hi haurà de fer constar nom i cognoms de la persona candidata, telèfon mòbil i el número d’identificació de la universitat de pertinença (especifiqueu el nom de la universitat).

Les persones que hi participin es responsabilitzen dels continguts de les seves fotografies i en garanteixen l’autoria. La Universitat de Barcelona queda, per tant, exonerada de tota responsabilitat.

 Difusió i drets de propietat intel·lectual
Les persones interessades a participar en aquest premi, pel simple fet d’enviar-hi les seves fotografies, autoritzen la Facultat de Filologia de la UB a explotar-les i a difondre-les en relació amb activitats promocionals i de publicitat del concurs, sense cap limitació temporal o territorial. En cas que l’organització vulgui fer servir les obres presentades a concurs fora d’aquest àmbit, sol·licitarà l’autorització per fer-ho, sense que els autors tinguin dret a rebre cap mena de contraprestació a canvi.

 Termini de presentació
Fins al 29 de d’abril de 2016 (inclòs)
Correu de lliurament: xdfilologia@ub.edu

 Premi
La millor proposta de paisatge lingüístic es premiarà amb una dotació econòmica de 400 euros.

 Membres del jurat

• vicerector de Política Docent i Lingüística, Dr. Manel Viader
• presidenta de la Comissió de Dinamització Lingüística Cultural, Dra. Meritxell Blasco
• representant de la Direcció General de Política Lingüística
• quatre professors de la Universitat de Barcelona
• becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB, Alba Delgado

 Resolució i data de lliurament del premi
El veredicte del jurat s’anunciarà oportunament. L’acte de lliurament del premi tindrà lloc a la Facultat de Filologia, durant el període de final de curs.

 Difusió i drets de propietat intel·lectual
Les persones interessades a participar en aquest premi, pel simple fet d’enviar-hi les seves fotografies, autoritzen la Facultat de Filologia de la UB a explotar-les i a difondre-les en relació amb activitats promocionals i de publicitat del concurs, sense cap limitació temporal o territorial. En cas que l’organització vulgui fer servir les obres presentades a concurs fora d’aquest àmbit, sol·licitarà l’autorització per fer-ho, sense que els autors tinguin dret a rebre cap mena de contraprestació a canvi.

 Organització
Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Filologia
Serveis Lingüístics

Amb el suport de:
Facultat de Filologia
Vicerectorat de Política Docent i Lingüística

 Més informació
Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Filologia
Gran Via de les Corts Catalanes, 585
08007 Barcelona
xdfilologia@ub.edu

La participació en la convocatòria implica l’acceptació de les bases i del veredicte del jurat.

L'estatus de les llengües a la República Catalana

Potser t'interessarà saber que al darrer número de la revista Els Marges que acaba d'aparèixer s'hi ha publicat l'article "L'estatus de les llengües a la República Catalana. Una breu anàlisi del desenvolupament del debat" en què Montserrat Sendra i F. Xavier Vila

analitzen el debat que s'ha produït a Catalunya en els darrers anys sobre l'estatus de les llengües en una eventual República Catalana independent. L’article comença analitzant com es planteja i com es rep el debat, en descriu els actors principals, n’estudia succintament l’evolució i finalment n'examina breument un dels temes centrals, la conveniència o no d’atorgar el grau de llengua oficial a la llengua castellana en la constitució del nou Estat.
La revista només es troba en paper. Es pot adquirir aquí.

Sobre llengua i subvencions

Rellegir diaris té l'avantatge que permet descobrir notícies que et van passar per alt i que val la pena de retenir. Avui he trobat una d'aquelles perles que cal tenir sempre a l'abast per poder parlar de política lingüística a l'Estat espanyol amb propietat. Es tracta de "Les subvencions encobertes de les llicències de TDT", d'Àlex Gutiérrez, aparegut al Pareu màquines de l'Ara el dia 20/02/2016. No l'he vist gaire difós, i crec que és una llàstima, perquè no us l'hauríeu de perdre sota cap concepte! Són dos minuts brillants i aclaridors.

Us afegeixo aquí l'article per si hi ha problemes de connexió, però sisplau, aneu a l'original. Convé que es vegi que aquest tipus de notícies són d'interès públic.

PAREU MÀQUINES

Les subvencions encobertes de les llicències de TDT

El govern espanyol té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre

ÀLEX GUTIÉRREZ Actualitzada el 20/02/2016 20:50

 

  

Llegeixo a El Confidencial: “ El Mundo demana 70 milions pels seus canals de TDT i negocia amb Secuoya i Discovery”. El diari, com és normal en aquests casos, no registra la notícia. I poden apostar que, si tanquen l’operació i decideixen explicar-ho als seus lectors, no anunciaran el preu de la venda.

Una de les pluges fines però constants que ha de suportar la premsa en català és el fet que la Generalitat la subvenciona. Els mitjans de Madrid ometen el detall que si l’Estat no dóna ajuts directes és perquè la Unió Europea només permet subvencions per a llengües minoritzades. I, evidentment, el govern central té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre. És el cas de les llicències de TDT, que en cas d’ El Mundo van ser concedides de franc i ara -meravelles de la llei espanyola de l’audiovisual, que permet revendre l’ús sobre un bé públic com són les ones- potser el diari en traurà, clinx-clinx, 70 quilos nets, ja que se li van concedir les llicències graciosament. Per apamar-ho una mica, està bé comparar-ho amb les famoses subvencions als mitjans en català (que des de fa anys es donen seguint una fórmula proporcional a la difusió, de manera que la capacitat de pressió de la Generalitat, en aquest punt concret, és molt reduïda). L’any passat, per exemple, es van donar uns 7 milions a tots els mitjans privats en català. Per tant, els 70 milions que potser ara ingressa El Mundo supera els ajuts a totes les ràdios, televisions, diaris, setmanaris, revistes, portals digitals i publicacions gratuïtes en català durant tota una dècada. Ho dic per contextualitzar preventivament, que ja veuran que mai passen gaires setmanes sense un article sobre la Generalitat i els mitjans en català.