La situació del català a les Illes Balears

Ara fa pocs dies que es va presentar el volum Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014 . Anàlisi, publicat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de les Illes Balears i  coordinat per Joan Melià i Maria del Mar Venrell. Basada en l'anàlisi exhaustiva de les dades de la darrera gran enquesta feta a les Illes, l'obra constitueix ja des d'ara una referència imprescindible per a qualsevol que vulgui parlar de la situació sociolingüística en aquest territori amb dades actualitzades.

El capítol 7 d'aquesta obra, "La realitat i l’evolució de les Illes Balears a partir dels grups d’orígens i usos lingüístics" (pàg. 105–23), elaborat per F. Xavier Vila i Natxo Sorolla, analitza la situació de les diferents llengües emprades a les Illes seguint la tècnica dels grups sociolingüístics que els mateixos autors han desenvolupat i aplicat a d'altres territoris. La tècnica es basa a identificar grups de parlants a partir d'una sèrie de variables com ara la primera llengua i les llengües que usen en una sèrie de circumstàncies per tal d'estudiar-ne el comportament en general i l'evolució en el temps.

Els resultats d'aquest capítol suggereixen que, malgrat alguns avenços des del punt de vista de la competència de la llengua catalana, les polítiques lingüístiques desenvolupades durant les últimes dècades tant per les autoritats centrals com per les autonòmiques han reforçat la posició del castellà com a llengua hegemònica a les illes. El capítol analitza diverses mostres d'aquesta dinàmica que es tradueix, d'una banda, en les dificultats creixents per integrar lingüísticament la població d'origen forà i, d'una altra, en l'erosió del català entre les generacions més joves. Així:

" Tanmateix, (...), els catalanoparlants de les Illes mostren símptomes preocupants de feblesa, perquè en les generacions més joves ja no s’arriba a garantir ni tan sols que els fills de famílies catalanoparlants usin habitualment el català o que els fills de les parelles autòctons i nouvinguts es decantin majoritàriament per la llengua autòctona, i molt menys encara s’aconsegueix contrarestar els resultats dels corrents immigratoris." (pàg. 123)

Les tendències per al català són especialment negatives a Eivissa i a la badia de Palma, tot i que la part forana de Mallorca i Menorca no se n'escapen totalment. Aquesta distribució geogràfica està lògicament relacionada amb la realitat socioeconòmica de cada illa i amb el pes que hi té la immigració i el turisme. Aquest fet, però, té derivades que caldria tenir presents:

"El fet que sigui als àmbits urbans i més turístics on més pateix la llengua entre els mateixos catalanoparlants suggereix que convé desenvolupar nous referents per a unes generacions en què trontolla la lleialtat lingüística." (pàg. 123)

La situació del català a les Illes no és en absolut desesperada i hi ha molt motius per confiar que pot rederçar-se. Ara bé, calen polítiques sòlides, diagnòstics afinats i increment del consens social. És ben possible que a les Illes s'estigui corrent el perill que el català s'identifiqui només amb l'autenticitat local però estigui quedant desvinculat dels valors de modernitat, urbanitat i cosmopolitisme, que es podrien estar associant cada cop més al castellà. Plantegem la pregunta directament: per als joves d'Eivissa o Palma, el català està vinculat a la modernitat i el triomf social? I què s'ha fet, des de les autoritats, per aconseguir-ho? De fet, no deu ser agosarat d'afirmar que tota la política del govern de Bauzá destinada a entrebancar els contactes de les Illes i la resta del domini perseguien de manera més o menys indirecta la parroquialització simbòlica de la llengua. En tot cas, si la hipòtesi de la reducció de la llengua a la noció de l'autenticitat local s'estigués materialitzant, la llengua correria un risc molt seriós, perquè són moltes les experiències que mostren que en les situacions de conflicte no és convenient de basar la normalització de la llengua minoritzada exclusivament en referents identitaris locals. La llengua ha de servir per a tot, també i sobretot per a la vida contemporània. En aquest sentit, doncs, caldrà que el catalanisme illenc faci més i més esforços per no deixar engabiar la llengua en la presó de la identitat i el passadisme.

Un CLUB més que un club: 25 anys enraonant sobre la llengua 25è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona

Encara que sigui en temps convulsos, no puc passar per alt que enguany arribem a la 25a edició dels Col·loquis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, un esdeveniment que al llarg de tots aquests anys s'ha convertit en un punt de trobada dels llenguaferits del país.

El programa d'aquesta edició es basa en un format que serà una mica diferent del d'edicions anteriors, basat en dues taules taules rodones que facilitin la interacció tant entre diversos ponents com amb el públic. La primera taula rodona estarà dedicada a la sociolingüística i les polítiques lingüístiques (“L’abast, les possibilitats i els límits de les polítiques lingüístiques”), i la segona a la dialectologia (“Estàndard, dialectes i dialèctica”),

L'acte tindrà lloc el matí del divendres 17 de novembre a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (de 9.30 a 13.30). Sou tots convidats a participar-hi activament.

Podeu inscriure-us-hi de franc en aquesta pàgina.

Parlem de la llengua dels joves?

Us mola la llengua dels joves, us limiteu a flipar o sou dels que no en teniu ni flapa? Per si us resulta interessant, aquí us deixo una entrevista que em van fer els xicots de Com ho diria, una plataforma d'estudi del llenguatge col·loquial juvenil català. Més enllà del que jo pugui dir-hi, us recomano que us capbusseu en les moltes informacions que proporciona aquesta plataforma. Us sorprendreu, hi aprendreu i, de ben segur, us divertireu.

La jugada de les eleccions

Fa dies que tinc clar que Puigdemont farà allò que sempre ha fet: complir el que havia promès, de la manera que més ens acosti a la independència i amb el menor risc per a tothom. Crec absurdes les acusacions de traïció o de covardia. No cal estendre-s'hi, però ja ha donat prou proves de coratge com perquè algú en dubti ara.
Jo entenc la jugada d'avui de la manera següent:

1. Puigdemont ha arribat on va prometre: les portes de la independència. De fet, l'ha proclamada, només li queda aixecar la suspensió. I pot fer-ho quan vulgui.
2. Ara toca fer eleccions constituents, com estava previst i és de lògica. 
3. Convocant eleccions, Puigdemont aconsegueix diverses coses: 
1. Torna a demostrar qui mana a Catalunya: el PP volia destituir-lo a ell i al Govern, i ja no podran fer-ho perquè estaran en funcions esperant el nou govern sortit de les urnes. 
2. Torna a mostrar-se com la part més dialogant del conflicte.
3. Lliga una mica més els Comuns a la seva causa, perquè estan a favor d'un procés constituent no subordinat a Espanya.
4. Curtcircuita el discurs unionista: fins avui mateix, els líders unionistes (Arrimadas, Albiol, Iceta, etc.) exigien eleccions i deien que els independentistes eren minoria. Doncs bé, ara ens tornarem a comptar... de la manera que els unionistes exigien! Això és especialment important perquè Espanya ha invertir molt d'esforç a fer creure a l'exterior que els independentistes són menys que els partidaris d'Espanya. Encara que jo mateix vaig mostrar al post anterior que és mentida, aquest missatge ha calat  l'exterior. Llegiu sinó l'editorial de Le Monde de fa pocs dies per constatar-ho (per cert, un diari parcialment propietat de Prisa).
5. Deslegitima l'aplicació del 155: a Catalunya tothom sap que l'objectiu és liquidar l'autogovern, però a fora es pensaven que es tractava de poder fer eleccions perquè guanyin "els bons". Ara, per aplicar-lo, el PP ha de dir que el que li interessa de debò és controlar els Mossos i la CCRTV, ni que sigui posposant les eleccions. Sona molt poc democràtic...
4. Crec que Puigdemont dirà que no es presenta a les pròximes eleccions com a candidat. Així compliria les seves promeses (és un polític íntegre) i posaria tota la pressió, fins i tot a ulls dels líders internacionals, en Mariano Rajoy, que quedaria com el màxim responsable en actiu "del lío catalán". El cap de Rajoy  penja d'un fil.
5. Crec que de moment no aixecarà la suspensió de la independència. no hi guanya res, fent-ho. En canvi, té un as a la màniga: si el PP intenta aplicar el 155 i/o posposar les eleccions, aleshores Puigdemont aplicarà l'argument de "l'últim recurs" i aixecarà la suspensió per protegir el poble de Catalunya. Acabo de sentir la portaven del PSOE dient que si hi ha eleccions no cal 155...
6. Espanya pot encara mirar d'il·legalitzar els partits independentistes. Tenint en compte la situació, és la mort definitiva de la democràcia a Espanya. Hi estan disposats, ells i els socis europeus? No ho crec pas.

Conclusions:

1. Si el 155 tira endavant, Puigdemont pot anul·lar la suspensió de la independència de manera encara més legitimada i segurament hi haurà garrotades. Just el que tindríem sense suspensió. Però el gest de Puigdemont facilita que més països acceptin la independència coma últim recurs.
2. Ara mateix, l'unionisme té un problema: com legitima ara el 155, si no hi ha ni parlament ni Puigdemont? Rivera i Sánchez ara sí que voldran liquidar en Rajoy per inútils. Potser forçaran eleccions també a Espanya? En tot cas, caos a ca n'unionista. 
3. L'independentisme ha anat acumulant força electoral. Amb un 40% del cens a favor del sí i l'unionisme demostrant la seva deriva autoritària, crec que pot guanyar unes eleccions amb majoria absoluta. Si no s'ha fet abans, el nou Parlament podrà aixecar la suspensió enmig de la desolació del Govern d'Espanya, que volia eleccions... i les ha perdudes. I ho podrà fer perquè les televisions de tot el món veuran en directe com, en unes eleccions netes (espero), l'independentisme derrota l'unionisme.
4. El gran sacrificat pot ser el PDCAT, perquè aniran sols a les urnes. Serà hora que es refundin. En tot cas, gràcies pels serveis prestats. Les revolucions es mengen els seus protagonistes.

La força del no

Un dels tòpics més freqüents de l’unionisme espanyol és el que afirma que, encara que hi hagi molts votants independentistes, la majoria de l’electorat català està en contra de la independència. Aquest tòpic se sol sustentar en determinades lectures de nombroses enquestes i en una interpretació concreta dels resultats de les eleccions plebiscitàries del 27-S, en què les forces independentistes no van assolir la majoria absoluta, per bé que s’hi van acostar (47%).

Ara no entraré a analitzar per què aquestes interpretacions són esbiaixades. El que proposo és fer una lectura freda dels resultats del referèndum de l’1-O per mirar d’esbrinar quina és la força electoral real de l’unionisme a dia d’avui a Catalunya. És de sobres conegut que aquesta consulta va dur-se a terme en circumstàncies molt particulars, tant pel boicot que va patir per part de les forces del no com per la repressió a què va ser sotmès. Tanmateix, l’obstinació dels partidaris del sí va aconseguir que la consulta es dugués a terme i crec que, en bona mesura, serveix per copsar l’actual correlació de forces entre el sí i el no. Per tant, una vegada publicats els resultats definitius, crec que podem usar-los per respondre una pregunta molt concreta: quin seria el pes electoral del no en un referèndum acordat?

Per respondre a aquesta pregunta exploraré quin hauria estat el pes del no si els seus votants no s’haguessin abstingut. Per estimar-ho em limitaré a fer una senzilla operació basada en els següents principis:

• 1.       El nombre absolut de vots independentistes expressats en el referèndum es mantindria idèntic al de l’1-O.
• 2.       L’abstenció es reduiria en favor del no i el vot en blanc.
• 3.       El percentatge de vot en blanc es mantindria idèntic al de l’1-O.

Per tant, allò que creixeria essencialment seria el vot del no. Per tal de facilitar la comprensió dels resultats, aquí prescindiré del vot nul, que d’acord amb els resultats oficials va ser de 19.719 vots i que, lògicament, augmentaria proporcionalment si hi hagués més participació.

A la taula 1 es pot comprovar què passaria amb les opcions del sí, no i vot blanc si l’abstenció es reduís en diferents proporcions:

Taula 1. Distribució del vot de l’1-0 modulat en funció del percentatge de reducció de l’abstenció

		Sí		Blancs		No
Abstenció	Vots emesos	Absoluts	Relatius	Absoluts	Relatius	Absoluts	Relatius	Total relatius
0%	5.313.564	2.044.038	38,47	105.294	1,98	3.164.232	59,55	100,00
5%	5.047.886	2.044.038	40,49	100.029	1,98	2.903.819	57,53	100,00
10%	4.782.208	2.044.038	42,74	94.764	1,98	2.643.405	55,28	100,00
15%	4.516.529	2.044.038	45,26	89.500	1,98	2.382.992	52,76	100,00
20%	4.250.851	2.044.038	48,09	84.235	1,98	2.122.578	49,93	100,00
21%	4.197.716	2.044.038	48,69	83.182	1,98	2.070.495	49,32	100,00
22%	4.144.580	2.044.038	49,32	82.129	1,98	2.018.413	48,70	100,00
23%	4.091.444	2.044.038	49,96	81.076	1,98	1.966.330	48,06	100,00
24%	4.038.309	2.044.038	50,62	80.023	1,98	1.914.247	47,40	100,00
25%	3.985.173	2.044.038	51,29	78.970	1,98	1.862.165	46,73	100,00
30%	3.719.495	2.044.038	54,95	73.706	1,98	1.601.751	43,06	100,00
35%	3.453.817	2.044.038	59,18	68.441	1,98	1.341.338	38,84	100,00
40%	3.188.138	2.044.038	64,11	63.176	1,98	1.080.924	33,90	100,00
45%	2.922.460	2.044.038	69,94	57.912	1,98	820.511	28,08	100,00
50%	2.656.782	2.044.038	76,94	52.647	1,98	560.097	21,08	100,00
55%	2.391.104	2.044.038	85,49	47.382	1,98	299.684	12,53	100,00
57%	2.284.833	2.044.038	89,46	45.276	1,98	195.518	8,56	100,00
60%	2.125.426	2.044.038	96,17	42.118	1,98	39.270	1,85	100,00

Atesos els resultats del sí l’1-O, per tal d’assolir la victòria en un referèndum, els partidaris del no haurien hagut d’atreure cap a la seva opció més de 2.044.038 vots. Per tal d’assolir aquest resultat, caldria que l’abstenció s’hagués situat per sota del 22%, segurament prop del 20% (recordeu que no hem tingut en compte el vot nul) i hagués anat massivament al no. Qualsevol escenari de més abstenció implica la victòria del sí.

Per tal d’avaluar aquests resultats caldria tenir en compte diversos factors:

• A Catalunya, l’abstenció electoral se situa normalment per sobre del 30%. A les eleccions plebiscitàries del 27-S es va situar en un 25%, percentatge que molts analistes ja van considerar excepcionalment baix.
• Aquí hem especulat que ni un sol vot de l’abstenció anava al sí. En escenaris de mobilització extrema com els indicats, aquesta possibilitat és com a mínim discutible.
• El càlcul s’ha fet prescindint del fet que els ciutadans censats en un nombre significatiu de meses —aproximadament 770.000— no van poder exercir el seu dret de vot i/o van veure el seu vot segrestat per les forces de l’ordre. Hem tractat aquests votants com si fossin abstencionistes i, per tant, hem considerat que si haguessin votat ho haurien fet pel no. És molt probable que això no sigui cert, i que almenys part d’aquests votants que no van poder expressar-se ho fessin pel sí, la qual cosa implicaria que, per guanyar, el no hauria de reduir el percentatge d’abstenció significativament per sota del 20%.

Aquestes dades condueix a una sèrie de conclusions:

En primer lloc, els resultats de l’1-O fan poc versemblant una victòria del no en un referèndum d’autodeterminació, tenint en compte els percentatges habituals d’abstenció a Catalunya. De fet, si els votants del no haguessin participat molt més en la consulta fins al punt de reduir l’abstenció al 25% (dècimes per sota del mínim del 27-S) el resultat hauria estat de 52,33% a favor del sí contra 47,67% a favor del no. Des d’aquesta perspectiva, tòpics com els de la majoria silenciosa sembla que no tenen fonament empíric.

En segon lloc, i atès que aquests resultats han d’haver estat avaluats per l’estat major de l’unionisme, és previsible que els seus partidaris encara es mostrin més reticents a acordar cap mena de consulta pactada. És previsible per tant que s’enroquin més i més en la negació d’aquesta possibilitat, cosa que dificultarà qualsevol diàleg amb els sectors independentistes.

Finalment, aquests resultats fan pensar que en una consulta en condicions normals el sí hauria tingut un avantatge considerable fins i tot en casos de mobilització extrema del no. Tenint en compte els resultats del 9-N, aquest avantatge és estable i amb tendència a l’alça, tot i que no és pas aclaparador. Caldrà veure com els líders independentistes juguen amb aquest avantatge de partida, però tot fa pensar que els atorga cert marge de maniobra en les duríssimes negociacions que els esperen de manera imminent.