Presentació del llibre What's up with Catalonia?

Finalment, avui a la tarda es presentarà el llibre What's up with Catalonia?, preparat per explicar sense intermediaris al món anglòfon què està passant al nostre país. Això vol dir que ja podeu començar a servir-vos-en i a recomanar-lo als vostres amics i coneguts d'arreu del món.


L'acte serà al Palau Robert de Barcelona a les 19:30h.

Hi esteu tots convidats!

Com podem traduir el terme nord-americà 'heritage language'?

Em demanen si hi ha un terme fixat en sociolingüística per al que en anglès dels Estats Units i Canadà en diuen heritage language, i la resposta ràpida és que no. Al seu manual, Colin Baker ens dóna una pista de la diversitat terminològica entorn d'aquesta denominació:

"The term 'heritage language' may also be called 'native language', 'ethnic language', 'minority language', 'ancestral langauge', 'aboriginal language', or, in French, 'langues d'origine'. A danger of the term 'heritage' is that it points to the past and not to the fture, to traditions rather than the contemporary. Partly for this reason, the UK and Australian term tends to be 'commuity language' or 'where English is an additional language'. The heritage language may or may not be an indigenous language. Both Navajo and Spanish can be perceived as heritage languae in the US depending on an individual's perception of what constitutes their heritage language." Baker, Colin (2007) Foundations of Bilingualism and Bilingual Education. Clevedon: Multilingual Matters, 4a edició, pàg. 241 

Queda clar, doncs, que hi ha diversitat, però malauradament, potser per la seva orientació anglosaxona, Baker es descuida d'abordar la qüestió principal del tema i l'esquiva referint-se a una presumpta preferència individual. En això, però, fa mal fet, i aquest enfocament no és del tot exacte, perquè aquest tema no depèn gaire de gustos i preferències personals, sinó dels marcs conceptuals generals, així com de la legislació, fins i tot de la legislació internacional. L'ús d'un terme o altre depèn de manera essencial de com la legislació de cada país reconeix el multilingüisme, i cal tenir present que les denominacions han anat canviant amb el temps i fins i tot amb el color dels partits que governen. Molt sintèticament:

• En general, a Europa es fa una diferència essencial entre les llengües autòctones (regionals, minoritàries, minoritzades, menys difoses, menys parlades...) i les llengües immigrades o de la immigració. En la tradició europea els dos conceptes no es confonen perquè queda molt clar que una cosa són les minories regionals i nacionals i una altra les poblacions arribades lliurement fa poques dècades. Per aquest motiu, a Europa hi ha moltes llengües locals amb reconeixement oficial, i per això mateix s'ha desenvolupat la Carta Europea per a les Llengües Regionals i Minoritàries. És per aquesta diferència fonamental que a Europa les llengües arribades durant el segle vint solen denominar-se 'llengües de la immigració' (en anglès, immigrant language), 'llengües al·lòctones' (en neerlandès: allochtone taal) i similars. Mireu, per exemple, com s'hi refereixen al projecte Language Rich Europe.
• En canvi, als països formats per la colonització i la immigració, la diferència entre llengues autòctones i al·lòctones sol desdibuixar-se i tendeixen a ficar-les totes en un mateix sac (cf. aquest article).  Per això, Estats Units i Canadà s'usa 'heritage language', però també 'community language', 'home language', 'minority language'... Tots tenen problemes, és clar: el terme 'llengües comunitàries' es confon amb les llengües oficials de la Unió Europea; parlar de 'llengua de la llar' és absurd, perquè tothom parla alguna llengua a casa; i usar el terme 'llengua minoritària' implica fer un poti-poti entre llengues molt diferents. 

En conjunt, el millor és ser conscient que es tracta d'un joc a tres bandes:

1. Els qui combreguen amb l'hegemonia d'una llengua estatal forta tendeixen a posar totes les altres en un mateix sac, atès que, seguint el principi de Pentecosta de Laponce, com més llengües es reconeguin, més caldrà triar-ne una de sola com a comuna. És el que passa, per exemple, a França, on s'omplen la boca de respecte per totes les llengües i creen una Delegació del francès i les llengües de França que manté fins i tot en el títol l'hegemonia de la llengua de l'Estat.
2. Els qui defensen la recuperació de les llengües autòctones intenten acostar l'estatus d'aquesta llengua al de la llengua estatal (solen buscar l'estatus de llengua oficial)i, per tant, no accepten que s'equiparin llengües autòctones i al·lòctones, ja que ningú no acceptarà l'oficialitat per les llengües de la immigració, ni a Europa ni enlloc més.
3. Els qui defensen la promoció de les llengües de la immigració tendeixen a intentar que se les equipari amb les llengües autòctones minoritzades, per mirar de gaudir d'almenys els mateixos reconeixements que aquestes.

Finalment, hi ha veus que defensen la teòrica igualtat de totes les llengües. Em sembla un plantejament asociològic i inaplicable amb el qual no perdria gaire el temps, perquè, per posar un exemple, no té sentit postular que l'armeni, el català i el castellà han de tenir un mateix estatus enloc el món. Com deia un col·lega, les llengües només són iguals davant de Déu i davant dels lingüistes, però tots els éssers humans -fins i tot els lingüistes- sempre les valorem en funció de la situació, mai en abstracte.

Acabem, doncs: com traduïm 'heritage language'? Jo crec que el més assenyat és fer visible que es tracta d'un concepte anglosaxó aliè a la cultura política europea i, per tant, no traduir-lo per un sol mot. Si estem generant un text en català haurem de distingir necessàriament entre les llengües pròpies (català i aranès), les llengües oficials (català, castellà i aranès) i les llengües de les immigracions o al·lòctones, a les quals podem afegir les llengües estrangeres. I si estem traduint un text anglès, podem optar per una fórmula que expliciti el biaix nacional i ideològic del terme anglès. Per exemple, jo traduiria/adaptaria el text de Baker així:

"El terme anglès 'heritage language', desenvolupat en països nascuts de la colonització, subsumeix sota un mateix rètol els conceptes de llengua regional i minoritària, i de llengua de la immigració. És per aquest motiu que rep diverses denominacions com ara 'llengua nativa', 'llengua ètnica', 'llengua minoritària', 'llengua ancestral', 'llengua aborigen', o, en French, 'langues d'origine'. La legislació europea, tant de la Unió com del Consell d'Europa i de la immensa majoria d'estats, diferencia clarament entre les llengües autòctones i les al·lòctones, per la qual cosa el concepte 'heritage language' resulta de difícil aplicació."  

Aquest plantejament gnera una altra pregunta. En quin moment una llengua deixa de ser llengua d'immigració i passa a una altra categoria? D'això ja en parlarem un altre dia. Però en tot cas, igual com els individus passen un temps abans de nacionalitar-se, sembla lògic que les llengües tinguin estatus diferents segons la seva historicitat en un territori.

Una mica d'història

La intel·liguèntsia unionista sovint intenta minimitzar la història de les polítiques lingüístiques anticatalanes. Per això va bé que algú faci accessibles aquestes daes de manera senzilla, com fa Eugènia de Pagès en aquesta pàgina.

La RAE modifica les definicions de termes polítics en ple procés sobiranista

Sabíeu que el Parlament en Europeu no és un parlament? O que les revolucions americana i francesa no van traslladar la sobirania al poble, perquè només és de l'Estat? Sabíeu que els conflictes entre França i Alemanya que van tacar la història d'Europa entre els segles XIX i XX no van tenir res a veure amb el nacionalisme?  I que el nacionalisme no té re a veure amb el conflicte de les Malvines/falkland o Gibraltar? Tot això en castellà "oficial", vull dir. Aquestes i altres perles es desprenen de les modificacions que la RAE vol introduir al seu diccionari amb el motiu poc dissimulat de respondre al procés de restitució de la sobirania de Catalunya. El Punt-Avui d'avui hi dedica dues planes, que podeu veure parcialment aquí i aquí. Que vagi de gust.

PS
La Montse Sendra em fa arribar dos articles relacionas amb el tema:
Lexicografia d'estat: http://www.lavanguardia.com/encatala/20130115/54360867816/lexicografia-d-estat-marius-serra.html#.UPU1Bht9BJg.twitter

Legislar la semàntica: http://www.lavanguardia.com/encatala/20130128/54362460360/marius-serra-legislar-la-semantica.html

 

Resposta al model lingüístic del PP

Galícia va servir com a banc de proves del model lingüístic escolar del Partit Popular, però diverses sentències han declarat que el seu sistema està dora de la legalitat. Aquest manifest demana que les autoritats gallegues posin seny i deixin d'arraconar la llengua mil·lenària dels gallecs.

Debat politològic -i civilitzat- sobre el modle lingüístic escolar català

Us recomano aquest post en què tres politòlegs joves de la UPF (Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume) fan una anàlisi desapassionada de fins a quin punt pot considerar-se legítim el model lingüístic escolar vigent a Catalunya des d'un marc liberal. Si busqueu sang i fetge, absteniu-vos-en!

Posats a buscar-hi pegues, només se me n'acut una: el debat de la legitimitat d'un model escolar com el català és subsidiari d'un altre debat, que és el de la legitimitat que un estat obligui els seus ciutadans a saber una llengua determinada. Caldria saber posar els focus allà on cal: és legítim que la majoria nacional de l'Estat espanyol imposi unilateralment la seva llengua com a llengua de coneixement obligatori a tota la població, i basteixi un estat que faci aquest coneixement imprescindible? Per mi és crucial recordar que el model multicultural canadenc es basa sobre la premissa irrenunciable que els anglòfons i els francòfons, com a nacions fundadores, no tenen l'obligació d'aprendre la llengua dels seus veïns. És l'Estat qui carrega el pes del bilingüisme, no pas els ciutadans.

L'Estat espanyol, per contra, es fonamenta en una discriminació de partida, perquè el grup lingüístic majoritari basteix un estat monolingüe i simultàniament imposa el coneixement de la seva llengua als altres grups lingüístics històrics. Aquí no es tracta de si ens agrada més o menys saber una llengua o una altra. Els fets són que l'Estat fa una llengua obligatòria i una altra optativa, i això no pot considerar-se igualitari encara que ens agradi molt la llengua imposada.

En aquest marc, el model lingüístic de conjunció només és una mesura de reequilibri imprescindible per atenuar el desequilibri inicial. Entenc que l'única via que legitimaria els ciutadans castellanoprlants a optar per un altre model escolar (model que, com sabem per les experiènceis balear, valenciana, basca i gallega, implica que no aprendrien mai el català) seria que renunciessin a imposar el coneixement de la seva llengua als altres. En altres mots, un model que genera monolingües (escola en castellà o en les dues llengües en igualtat de proporcions) només seria legítim en un context en què tots tinguéssim el dret a ser monolingües com ells. I això implica canviar l'administració espanyola de dalt a baix, començant per la casa reial i acabant per l'últim lloc de vigilància de fronteres, dels segells a la legislació d'etiquetatge, com al Canadà o com a Bèlgica. I no sé per què m'ensumo que els castellans/espanyols en general prefereixen que a Catalunya l'escola sigui en català que no pas que tot el seu estat hagi de ser quadrilingüe...

Llengua i empresa

Nova web per ajudar a la catalanització de les empreses

«Gizarte engaiatu batekin euskarak iraun ahal izango luke, ziur»

Entrevista a Berria (1 de febrer) arran de la publicació de l'informe Arrue, amb reflexions sobre les polítiques lingüístiques per a Euskal Herria i els països de llengua catalana.

VI. EUSKAL SOZIOLINGUISTIKA JARDUNALDIA

Ahir es va celebrar la VI Euskal Soziolinguistica Jardunaldia al Kursaal de Donosti, una trobada francament interessant. D'entrada, assenyalem-ne l'èxit de participació: unes 200 persones de l'àmbit de la dinamització lingüística, la política lingüística i l'ensenyament, amb representació institucional deprimer ordre -dos viceconsellers del Govern Basc com a mínim- i diversos especialistes de primera línia internacional entre el públic. Una organització impecable, amb una posada en escena austera però molt acurada, i uns objectius clars: presentar i emmarcar adequadament les dades del projecte Arrue, un estudi de tipus censal sobre els coneixements i els usos lingüístics dels escolars bascos de 4 de primària i segon d'ESO (aquí en teniu alguns resums en castellà. Diario Vasco, Kioskoymas, El País, ABC que m'ha passat l'amic Imanol Larrea).

Molt sintèticament, el projecte detecta dues tendències principals: 

1. El basc s'usa molt per a les funcions explícitament escolars, concretament parlar amb els companys a classe i parlar amb els mestres, però molt menys per a les funcions interpersonals no escolars, sobertot parlar amb els companys fora de l'aula. 
2. Es produeix una caiguda molt notable en l'ús del basc entre l'alumnat de primària i el de secundària.

En les converses de passadís es respira una certa desorientació que em recorda la que vivíem a Catalunya fa una dècada: potser hem arribat als límits de l'escola? Serveix per a alguna cosa, tant d'esforç per euskaldunitzar l'escola si després la societat no acompanya? I si generem desafecció envers el basc entre una part de les noves generacions? Tot plegat salpebrat amb anècdotes personal d'aquell jove que ha abandonat l'ús de l'èuscar o aquell altre que ara s'identifica sobretot amb el castellà perquè -agafeu-vos fort-els seus referents són... el Barça i el món del cinema, que, és clar, li arriben pel sedàs del castellà.

A la meva intervenció, procuro presentar alguns punts de reflexió entre les dinàmiques basca i catalana, partint dels resultats del projecte RESOL.

Faig èmfasi en dues qüestions: d'una banda, cal prendre amb cautela les comparacions de dues cohorts diferents en un un mateix moment, perquè poden reflectir no sols dinàmiques pròpies de l'edat, sinó conjuntures diferents. D'una altra, poso en dubte la validesa -o, si més no, la utilitat- de la noció d'àmbit d'ús, fent notar que "l'ús a l'aula" s'enteén millor com a "ús davant del mestre" i recordo que a Catalunya els usos entre iguals a l'aula no monitoritzats pels docents reprodueixen els comportaments de fora de l'aula. També suggereixo que potser el que passa és que els alumnes de primària responen més d'acord amb allò que s'espera d'ells que no pas l'alumnat de secundària  -recordem que l'escola basca funciona per línies, de manera que tothom té molt conscient que va a una escola "en llengua X".

En tot cas, una jornada de molt interès. En sentirem a parlar, d'aquest Soziolinguistika Klusterra.