El dia 19 de març va morir l'escriptor flamenc Hugo Claus. Només el conec per referències, però per casualitat, poques hores abans de la seva mort me n'acabava de comprar un llibre -que ara ja és a Catalunya- per a l'estiu. Claus va optar per l'eutanàsia en saber que tenia Alzheimer.
Hi vaig tornar a pensar arran d'una entrevista amb el que potser és el filòsof flamenc més influent, Etienne Vermeersch, al Volkskrant, un dels diaris de prestigi d'Holanda. Vermeersch era amic de Claus, i sembla que li havia aconsellat la mort davant la malaltia: "Sense el seny, la vida no té sentit", diu al diari. No ho sé. La meva filla Mireia una vegada em va dir: "Quan siguis petit, jo et cuidaré." Tenia molt clar que el cicle de la vida comença petit i indefens, passa per la plenitud, i acaba, si acaba bé, quasi igual de petit i indefens. Ho sabia perquè li havíem explicat que la seva besàvia, l'àvia petitona, s'havia anat encongint. En tot cas, Vermeersch ha deixat dit que dues setmanes després que ell ja no pugui reconèixer els seus familiars vol que el facin traspassar. Una indicació objectiva, fàcil de verificar, que ajuda a esmorteir l'angoixa de qui ha de prendre la decisió de llevar-te la vida.
L'entrevista és molt interessant des de molts punts de vista, també sociolingüístics. Segons Vermeersch, els flamencs estan culturalment allunyats dels fancòfons, la qual cosa no és cap sorpresa. Ell ho exemplifica amb el cas de la discussió de la llei d'eutanàsia a bèlgica. Els flamencs van seguir l'estela dels neerlandesos i van aconseguir fer aprovar una llei agosarada, però els metges fancòfons, seguint el parer dels seus col·legues del sud, s'hi oposaven. Certament, una llengua no és un (només) instrument de comunicació: és, també i molt, un medi pel qual circula la informació.
Vermeersch també opina que els flamencs no col·laboren prou amb els nerlandesos, amb qui comparteixen llengua. De fet, l'explosió de canals arreu -a la meva tele n'hi ha més d'un centenar- ha fet que ara a Flandes es miri menys la tele nerlandesa. I això de les cadenes ja sabe com va. Quanta, quanta força que té l'Estat per emmotllar la vida quotidiana de les persones...
Em pregunto si aquesta orientació cultural diferenciada entre pobles d'un estat plurinacional com Bèlgica també es produeix entre Catalunya i l'Espanya castellana. Diria que sí, si més no, en relació amb alguns aspectes com ara el paper de la religió en la política. D'aquí plora el PP, per a entendre'ns. Ara bé, els catalans no tenim referents a fora. Desconnectats d'una França decadent, no hem sabut trobar un altre nord més atractiu com a referent sociocultural. Si no ens agraden prou els anglosaxons i d'Itàlia no se'n pot espera gaire, potser podrien ser-ho els Països Baixos i Escandinàvia?
1 comentari:
Se m'havia passat per alt aquesta entrada. Però l'he acabat llegint de reüll i m'he aturat endevina en quina paraula. Jo voto pel model escandinau... que no és cap novetat ;)
Publica un comentari a l'entrada