Les llengües dels jueus d'Amsterdam

El Museu Històric Jueu d'Amsterdam resulta molt interessant per a un sociolingüista. A banda d'aprendre-hi coses sobre un poble d'història interessantíssima i amb una final esgarrifós, llegint entre línies hi descobreixes una història de llengües en contacte durant almenys tres segles, o fins i tot quatre.

Els jueus neerlandesos van arribar de tres bandes: dels regnes de Castella i Portugal, després de l'expulsió dels Reis Catòlics el 1492; dels diferents estats alemanys, durant la Guerra dels 30 anys; i del regne de Polònia-Lituània, també al segle XVII. Els primers deuen ser a l'origen de la importància d'Amsterdam com a centre productor de llibres en castellà (no sé si també en portuguès) al segle XVI i XVII. Els segons parlaven judeolaemany (ídix, jídix, jiddisch o yiddisch, aviam si ho estandarditzem ja d'una vegada!). I tot fa penar que com a mínim els segons van aguantar fins no fa pas tant de temps.

Resulta que a començament del segle XIX, els jueus progressistes reclamaven la igualtat per al poble hebreu, i uns quants van donar suport a les autoritats d'ocupació franceses. Per tal d'aconseguir-ho, l'il·lustrat Daniel Meijer va aconsellar Lluís Napoleó, nomenat rei de Batàvia pel seu germà gran, emperador de França, que eradiqués el jídix entre els jueus i els imposés l'ús del neerlandès. Per assolir-ho, va fer traduir textos sacres jueus i pregàries a la darrera llengua. Al mateix moment, les elits jueves permetien de penjar els drets de l'home en hebreu a la sinagoga, però no hi deixaven predicar-ne les bondats en jídix. Per què? Perquè el primer quasi no el sabia ningú, mentre que el segon era la llengua del poble (jueu), encara.

Al Museu també s'hi veuen docuemtns en les diverses llengües emprades per aquesta comunitat. Per exemple, una carta enviada a l'orient per saber si un predicador del segle XVI era o no el Messies tan esperat. O sigui que l'hebreu funcionava com a llengua franca almenys en casos com aquest. Més que interessant.