Fa pocs dies vaig assabentar-me que els treballs finançats amb diners del programa Horitzó 2020 hauran de publicar-se en revistes de lliure accés. D'entrada, vaig pensar que això afavoriria publicacions institucionals, perquè més investigadors les veurien com a més idònies i, per tant, hi hauria més competència per entrar-hi. Vaja, que se'm va passar pel cap que aniria bé per a revistes com Treballs de Sociolingüística, Revista de Llengua i Dret o Llengua, Societat i Comunicació, per dir-ne només tres que conec...
Santa innocència. Un responsable de política científica m'explica que tot és una jugada molt menys seràfica i ingènua. Algú imaginava una lluita entre grans empreses i petits grups de resistents? I ara. La potenciació de les revistes d'accés obert té tot el suport de les editorials que fins ara s'han guanyat el pa amb les revistes de pagament. Per què? Perquè accés obert implica, almenys en molts camps, pagament per publicar, no pas per llegir. O sigui que si vols publicar has de pagar. Uns 3.000€ per article en una revista de qualitat, em diuen, en camps biològics.
La jugada és fantàstica: si pagues per publicar s'elimina el problema de la pirateria, perquè l'accés és obert, però la revista ingressa fins i tot abans de vendre el producte. Els polítics, a més, s'hauran penjat la medalla de la lliure distribució del coneixement. Problema: qui pagarà la publicació? Les universitats no poden. Solució: les institucions finançadores de la recerca. Em diuen que a partir d'ara caldrà preveure uns pressupost d'uns quants milers d'euros per a la publicació. En altres paraules, caldrà fer pressupostos més grossos per poder preveure aquestes despeses.
Al final sempre té raó Josep Pla: I això, qui ho paga?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada