Nou llibre: Survival and Development of Language Communities.

Multilingual Matters ha publicat Survival and Development of Language Communities, el primer volum del projecte sobre llengües mitjanes, editat per F. Xavier Vila. El volum conté set articles sobre set comunitats lingüístiques mitjanes en què autors de reconegut prestigi dibuixen quina és la situació d'aquestes llengües i quins són els reptes amb què s'enfronten de cara al segle XXI. Les llengües abordades són el txec (J. Nekvapil), el danès (J.N. Jørgensen), l'eslovè (M. Bitenc), l'hebreu (A. Stavans), l’estonià (D.M. Skerrett), el letó (U. Ozolins) i el català (E. Boix i J Farràs). El volum conté igualment una presentació al concepte de llengües mitjanes (F.X. Vila i V. Bretxa) i unes conclusions sobre els reptes per a questes llengües de l’editor del volum.

 

És obvi que cadascun d’aquests casos és únic, i que només la lectura reflexiva de tot el volum permet arribar a percebre les coincidències i les divergències existents entre tots ells. Així, entre moltes altres coses, al volum hi trobareu explicat, per exemple, com les ideologies uniformistes imperants entre els danesos els estan generant una incapacitat creixent per comprendre la resta de llengües escandinaves, o com la fal·lera normativista genera problemes de desconnexió entre la llengua estàndard i la normativa tant en txec com en eslovè. Hi constatareu també de quina manera pot donar-se que dues comunitats visquin d’esquena tot i compartir un mateix territori a Estònia, o com la tendència a convergir cap a les llengües imperials sobreviu al procés de secessió a Letònia, i obtindreu dades sobre com prospera l’hebreu en un marc multilingüe. Però més enllà d’aquests estudis de cas, allò que potser us interessarà més serà constatar que totes aquestes comunitats que podem considerar alhora mitjanes i reeixides, en el sentit que han sabut capejar les tempestes del segle XX i encarar el XXI en condicions de seguretat, comparteixen alguns trets, entre els quals destaquen la seva completesa (s’usen en tots els àmbits), la no-exclusivitat (comparteixen algunes esferes amb altres llengües) i la plurilingüització social àmplia.

En resum, un volum que ofereix dades a manta que haurien de permetre afinar diagnòstics i pronòstics en un moment en què les polítiques lingüístiques tornen a adquirir notorietat en plena ofensiva castellanitzadora i en ple replegament identitari espanyol.

Sociolinguistics Symposium 2

Alguns comentaris més pel que fa al congrés.

• Una sociolingüística aconflictivista? Resulta curiós contstara que bona part dels discursos sentits al SS19 han estat obertament aconflictivistes. De fet, hem arribat a sentir que la noció del conflicte lingüistic és incompatible amb la de la diversitat lingüística urbana... Fet i fet, diria que s'està produint un fenoemn prou interessant. La sociolingüística americana tenia una matriu sociològica funcionalista, quasi parsoniana. Recordeu la crítica que en va fer Williams l'any 1992. La sociolingüística catalana, en canvi, era molt més conflictivista. Ara mateix em fa l'efecte que, sota lloances a la diversitat i retòriques presumptament revolucionàries, bona part de la sociolingüística està reproduint paradigmes de pensament més aviat conservadors. L'entronització de la diversitat i la hibridació amaga que tot sovint aquestes situacions només són el preludi de la desaparició d'un dels actors implicats. En la pràctica: si fa 20 anys tothom bescantava el castrapo o el francità com a mostra de l'opressió de les llengües de l'estat sobre llengües minoritzades, ara sembla que calgui enlluernar-se dant de qualsevol alternança de codi perquè mostra la capacitat del parlant  per jugar amb el seu repertori plurilingüe... I mentrestant, que el gallec o l'occità  s'esvaeixin ha deixat de ser motiu de preocupació.
• Dues ponències m'han agradat especialment: la de Peter Auer sobre la història de l'alemany i la de Xu Daming sobre els canvis sociolingüístics en curs a la Xina. El primer mostra com l'alemany actual -sobretot al nord- també és, en bona mesura, resultat de l'expansió d'una llengua escrita damunt d'una altra varietat. És el cas del noruec i del frisó de les ciutats, i em demano si no podríem inspirar-nos-hi per parlar del cas de l'apitxat valenció. La ponència sobre la Xina ha estat, per la seva banda, esborronadora. S'hi estan vivint els mateixos processos que es van produir a Europea durant el segle XX, amb migracions multimilionàries entre llengües veïnes. Exemple: Xangai ha passat de 15 a 25 milions d'habitants en 10 anys, i el xangaiès ha passat de ser l'única llengua emprada a ser parlat pel 40% dels infants. Com el català a Barcelona, el venecià a Venècia, l'occità al migdia francès... Serà interessant de veure si a la Xina també hi sorgeixen corrents autoctonistes.