divendres, 31 d’octubre del 2014
Ressuscitant una llengua
L'amic David Valls em fa un regal per compartir. Si voleu mirar una pel·li esplèndida sobre com una nació ameríndia s'esforça per ressuscitar la seva llengua, en teniu prou de clicar en aquest enllaç. Ideal per a la nit de Tots Sants!
dimarts, 28 d’octubre del 2014
Alarma pel baix nivell de català oral al final de la secundària
Ahir el Diari El Punt-Avui va publicar aquest article sobre l'aprenentatge de la llengua catalana, amb una contribució notable del projecte que dirigeixo des del Departament de Filologia Catalana i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Fora del to periodístic del titular, de contingut està força bé.
dimecres, 22 d’octubre del 2014
Crida d'articles per a la revista Llengua, Societat i Comunicació: Número 13: “Cervell i llenguatge” (2015)
Llengua, societat i comunicació (http://revistes.ub.edu/index.
El tema previst per al proper número de la revista és
cervell i llenguatge. La data màxima per a la recepció d’articles és el
20 de febrer de 2015. Podeu enviar els articles seguint les indicacions de l’enllaç següent:
http://revistes.ub.edu/index.
dimecres, 15 d’octubre del 2014
Correllengua a Torredembarra
A Torredembarra celebren el correllengua 2014 a l'engròs. Del 14 al 23 d'octubre tenen una exposició sobre la repressió del català després de l'annexió a Castella l'any 1714 i el 18 una conferència col·loqui sobre el present i el futur de la llengua en què participarem Jaume Sastre, professor mallorquí que va protagonitzar una vaga de fam contra el decret del trilingüisme a les Illes Balears, i un servidor. Tothom hi és benvingut!
dijous, 9 d’octubre del 2014
Accessible en línia el volum "Noves immigracions i llengües"
Ja podeu descarregar-te, si voleu, el volum:
Vila, F. Xavier i Eulàlia Salvat (ed.). 2013. Noves immigracions i llengües. Barcelona: MRR Editorial.
Vila, F. Xavier i Eulàlia Salvat (ed.). 2013. Noves immigracions i llengües. Barcelona: MRR Editorial.
Tal com dèiem en presentar-lo,
"El volum recull una col·lecció d'articles d'investigadors majoritàriament joves centrats en l'anàlisi sociolingüística de la darrera onada immigratòria al nostre país. Els articles exploren els coneixements, els usos i les ideologies lingüístiques de diversos col·lectius lligats amb les darreres onades immigratòries a Catalunya, Mallorca i la Franja. La majoria dels articles, inèdits fins ara, provenen de tesis doctorals en curs o acabades recentment, i ofereixen un panorama polièdric sobre la realitat sociolingüística de col·lectius ben difrents: els alemanys residents a Mallorca, els marroquins residents a catalunya, la colònia japonesa de l'àrea de Barcelona... Elaborats per equips diferents i mitjançant metodologies diveres que van des de l'anàlisi etnogràfica fins a la recerca demoscòpica, el volum permet endinsar-se en com funcionen lingüísticament els locutoris reentats per estrangers, quines són les necessitats lingüístiques dels usuaris de centres d'acollida, o els nivells de coneixement del català i el castellà dels infants d'origen forà escolaritzats a Catalunya."
"El volum recull una col·lecció d'articles d'investigadors majoritàriament joves centrats en l'anàlisi sociolingüística de la darrera onada immigratòria al nostre país. Els articles exploren els coneixements, els usos i les ideologies lingüístiques de diversos col·lectius lligats amb les darreres onades immigratòries a Catalunya, Mallorca i la Franja. La majoria dels articles, inèdits fins ara, provenen de tesis doctorals en curs o acabades recentment, i ofereixen un panorama polièdric sobre la realitat sociolingüística de col·lectius ben difrents: els alemanys residents a Mallorca, els marroquins residents a catalunya, la colònia japonesa de l'àrea de Barcelona... Elaborats per equips diferents i mitjançant metodologies diveres que van des de l'anàlisi etnogràfica fins a la recerca demoscòpica, el volum permet endinsar-se en com funcionen lingüísticament els locutoris reentats per estrangers, quines són les necessitats lingüístiques dels usuaris de centres d'acollida, o els nivells de coneixement del català i el castellà dels infants d'origen forà escolaritzats a Catalunya."
dimecres, 8 d’octubre del 2014
Per un nou plantejament de la política lingüística universitària: Language Policy in Higher Education
Sabies que hi ha nacions econòmicament capdavanteres de dimensions semblants a Catalunya on totes les tesis s'escriuen en la llengua del país? Que no és cert que als països nòrdics tota la docència universitària es faci en anglès? Vols saber quin resultat ha tingut una política lingüística teòricament multilingüe i igualitarista en l'entorn universitari? Com s'ho fan a la resta de països de llengües mitjanes per entomar el repte d'acollir alumnes estrangers? T'interessa saber com es troba el català a la universitat en relació amb les altres llengües mitjanes europees?
Totes aquestes preguntes i moltes altres troben resposta al llibre Language Policy in Higher Education, editat per un servidor i Vanessa Bretxa i que està a punt d'arribar al mercat.
Totes aquestes preguntes i moltes altres troben resposta al llibre Language Policy in Higher Education, editat per un servidor i Vanessa Bretxa i que està a punt d'arribar al mercat.
diumenge, 5 d’octubre del 2014
Les llengües minoritzades properes i la codificació del català
És sabut que en la codificació moderna del català hi ha tingut un paper important la voluntat d'atribuir a aquesta llengua l'aspecte que hauria pogut tenir si no s'hagués vist profundament interferit pel castellà durant un llarg període de temps. Aquesta operació és relativament senzilla quan es tracta de substituir una interferència moderna de la qual tenim documentada la forma genuïna no gaire antiga, quan alguns dialectes conserven les formes genuïnes, i/o quan la forma importada mostra trets inequívocament atribuïbles al castellà. Així, per exemple, ningú no dubta que formes com feo o el pronom datiu plural lis són castellanismes flagrants que no tenen cabuda en el català normatiu per més que siguin relativament habituals en determinats contextos geogràfics, d'edat o d'altra tipus.
Ara bé, quan aquests recursos fallen, o només són parcialment convincents, la cosa es complica. Prenem el tractament de lo neutre com a exemple. La normativa vigent el condemna com a castellanisme, tot i que hi ha argument per pensar que, en la seva forma abstractiva, es deriva d'una evolució pròpia del català (veg. Batlle 2000). Més enllà dels textos antics, el fet que tots els dialectes contemporanis l'hagin registrat a bastament des de fa temps complica molt la seva condemna normativa.
Com resoldre el problema? Com identificar amb claredat una interferència castellana d'una evolució més o menys interna del català quan ens manquen aquests ingredients? Un dels mètodes més habituals en aquest cas és el recurs a la comparació amb altres llengües. El procediment sol ser la següent: si el català contemporani té una forma o una estructura coincident amb el castellà que no coincideix amb el català medieval, i si aquesta coincideix amb el francès i l'italià, la sospita de castellanisme esdevé pràcticament automàtica. Un lector poc habituat al món de la filologia pensaria que els lingüistes tenen un funcionament com a mínim singular, perquè fan caure la càrrega de la prova no pas en la hipòtesi de la interferència, sinó al contrari, en la hipòtesi de la no interferència. Dit d'una altra manera, sembla que parteixin del (pre)judici que tot el que coincideixi amb el castellà ha de ser castellanisme. La cosa no és exactament així, i ja Fabra havia denunciat els "descastellanitzadors a ultrança", però no pot negar-se que la fórmula "[CAT contemporani = CAST] + [CAT medieval = FRA / IT] => interferència rebutjable" ha funcionat a bastament en el món de la filologia catalana.
Ara no vull entretenir-me a discutir aquesta fórmula, que em sembla òbviament inadequada, perquè penso que si volem condemnar una forma o estructura com a castellanisme caldria, abans que res, demostrar el procés d'interferència. El que m'interessa és, simplement, suggerir que, a l'hora d'analitzar una possible interferència, sovint ens pot resultar útil de recórrer no tan sols a les llengües estàndard veïnes, sinó també a les diverses llengües minoritzades properes al català. Per què? Doncs simplement perquè una obertura de mires més grans que la que hem tingut fins ara pot oferir-nos algunes sorpreses i, fins i tot, fer-nos replantejar determinades certeses.
En aquest sentit, vull aportar un exemple que, fins on jo sé, no ha estat esmentat fins ara per cap altre autor, i és el de l'ús de la preposició a davant d'infinitiu. És ben sabut que la gramàtica catalana (art. 112) normativa és molt restrictiva pel que fa a l'ús de la preposició a davant de complement directe, i que, en bona mesura, aquesta condemna prové del fet que l'ús català contemporani és coincident amb el del castellà però s'aparta del català medieval, el francès i l'italià. Doncs bé, resulta que hi ha com a mínim dues altres llengües romàniques no hispàniques i properes al català en què bona part dels complements directes s'introdueixen precisament amb la preposició a: el sard i el sicilià.
Diria que aquesta circumstància convida a replantejar l'origen castellà d'aquesta construcció. Certament, tant el sard com el sicilià van estar en contacte primer amb el català i després (també) amb el castellà, i d'aquell contacte n'han quedat nombroses romanalles lèxiques en totes dues llengües illenques. Però em sembla que es pot afirmar sense cap mena de dubte que el nombre de persones que durant el període dels Àustries van arribar a dominar el castellà en aquestes illes fins al punt de ser susceptibles d'incorporar una interferència sintàctica en la seva llengua nativa degué ser tan reduït que fa la hipòtesi del castellanisme en sard i sicilià molt difícil de sostenir. Tot plegat ens mena doncs cap a una altra línia de recerca: si detectem la mateixa evolució tant a l'est com a l'oest del català, segurament no ens trobem davant d'un cas d'interferència, sinó d'evolució convergent. Deguda a què? Vet aquí un camp de treball més que interessant que no em consta que s'hagi explorat a fons.
Acabem. La codificació del català té entre els seus maldecaps la voluntat de mantenir aquesta llengua apartada de les influències excessives del castellà. Deixant de banda qualsevol consideració sociolingüística sincrònica, davant del dubte, fóra convenient que les persones encarregades de la codificació gramatical ampliessin el seu panorama i incloguessin en les seves reflexions les llengües minoritzades veïnes. No fos cas que, obsedits a combatre el castellà, estiguéssim posant-nos més entrebancs del compte en la tasca de difondre l'estàndard de la llengua.
Ara bé, quan aquests recursos fallen, o només són parcialment convincents, la cosa es complica. Prenem el tractament de lo neutre com a exemple. La normativa vigent el condemna com a castellanisme, tot i que hi ha argument per pensar que, en la seva forma abstractiva, es deriva d'una evolució pròpia del català (veg. Batlle 2000). Més enllà dels textos antics, el fet que tots els dialectes contemporanis l'hagin registrat a bastament des de fa temps complica molt la seva condemna normativa.
Com resoldre el problema? Com identificar amb claredat una interferència castellana d'una evolució més o menys interna del català quan ens manquen aquests ingredients? Un dels mètodes més habituals en aquest cas és el recurs a la comparació amb altres llengües. El procediment sol ser la següent: si el català contemporani té una forma o una estructura coincident amb el castellà que no coincideix amb el català medieval, i si aquesta coincideix amb el francès i l'italià, la sospita de castellanisme esdevé pràcticament automàtica. Un lector poc habituat al món de la filologia pensaria que els lingüistes tenen un funcionament com a mínim singular, perquè fan caure la càrrega de la prova no pas en la hipòtesi de la interferència, sinó al contrari, en la hipòtesi de la no interferència. Dit d'una altra manera, sembla que parteixin del (pre)judici que tot el que coincideixi amb el castellà ha de ser castellanisme. La cosa no és exactament així, i ja Fabra havia denunciat els "descastellanitzadors a ultrança", però no pot negar-se que la fórmula "[CAT contemporani = CAST] + [CAT medieval = FRA / IT] => interferència rebutjable" ha funcionat a bastament en el món de la filologia catalana.
Ara no vull entretenir-me a discutir aquesta fórmula, que em sembla òbviament inadequada, perquè penso que si volem condemnar una forma o estructura com a castellanisme caldria, abans que res, demostrar el procés d'interferència. El que m'interessa és, simplement, suggerir que, a l'hora d'analitzar una possible interferència, sovint ens pot resultar útil de recórrer no tan sols a les llengües estàndard veïnes, sinó també a les diverses llengües minoritzades properes al català. Per què? Doncs simplement perquè una obertura de mires més grans que la que hem tingut fins ara pot oferir-nos algunes sorpreses i, fins i tot, fer-nos replantejar determinades certeses.
En aquest sentit, vull aportar un exemple que, fins on jo sé, no ha estat esmentat fins ara per cap altre autor, i és el de l'ús de la preposició a davant d'infinitiu. És ben sabut que la gramàtica catalana (art. 112) normativa és molt restrictiva pel que fa a l'ús de la preposició a davant de complement directe, i que, en bona mesura, aquesta condemna prové del fet que l'ús català contemporani és coincident amb el del castellà però s'aparta del català medieval, el francès i l'italià. Doncs bé, resulta que hi ha com a mínim dues altres llengües romàniques no hispàniques i properes al català en què bona part dels complements directes s'introdueixen precisament amb la preposició a: el sard i el sicilià.
Diria que aquesta circumstància convida a replantejar l'origen castellà d'aquesta construcció. Certament, tant el sard com el sicilià van estar en contacte primer amb el català i després (també) amb el castellà, i d'aquell contacte n'han quedat nombroses romanalles lèxiques en totes dues llengües illenques. Però em sembla que es pot afirmar sense cap mena de dubte que el nombre de persones que durant el període dels Àustries van arribar a dominar el castellà en aquestes illes fins al punt de ser susceptibles d'incorporar una interferència sintàctica en la seva llengua nativa degué ser tan reduït que fa la hipòtesi del castellanisme en sard i sicilià molt difícil de sostenir. Tot plegat ens mena doncs cap a una altra línia de recerca: si detectem la mateixa evolució tant a l'est com a l'oest del català, segurament no ens trobem davant d'un cas d'interferència, sinó d'evolució convergent. Deguda a què? Vet aquí un camp de treball més que interessant que no em consta que s'hagi explorat a fons.
Acabem. La codificació del català té entre els seus maldecaps la voluntat de mantenir aquesta llengua apartada de les influències excessives del castellà. Deixant de banda qualsevol consideració sociolingüística sincrònica, davant del dubte, fóra convenient que les persones encarregades de la codificació gramatical ampliessin el seu panorama i incloguessin en les seves reflexions les llengües minoritzades veïnes. No fos cas que, obsedits a combatre el castellà, estiguéssim posant-nos més entrebancs del compte en la tasca de difondre l'estàndard de la llengua.
dimecres, 1 d’octubre del 2014
El secret de l'escola valenciana - i el futur del català al sud
Les autoritats valencianes guarden des de fa temps amb el màxim secretisme els resultats del seu model lingüístic escolar. Tothom sap que els alumnes que van a escola en castellà no aprenen valencià -es deriva del que diuen totes les enquestes- però el Govern es resisteix a fer públics els estudis que té sobre el tema, no fos cas que la demanda d'escolarització en valencià li pugés més del que cal. Ara, Vicent Moreno revela alguns d'aquests estudis en aquesta entrevista, i confirmna el millor rendiments dels alumnes en línies en valencià. Una dada positiva en un panorma que aquesta setmana mateix hem vist com es tenyia de negre gràcies a un estudi fet a la Universitat de València. segons el qual, si continuen les mateixes polítiques lingüístiques, l'any 2050 només hi haurà un 10% de valencianoparlants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)