Santa innocència - o sobre les revistes de lliure accés

Fa pocs dies vaig assabentar-me que els treballs finançats amb diners del programa Horitzó 2020 hauran de publicar-se en revistes de lliure accés. D'entrada, vaig pensar que això afavoriria publicacions institucionals, perquè més investigadors les veurien com a més idònies i, per tant, hi hauria més competència per entrar-hi. Vaja, que se'm va passar pel cap que aniria bé per a revistes com Treballs de Sociolingüística, Revista de Llengua i Dret o Llengua, Societat i Comunicació, per dir-ne només tres que conec...

Santa innocència. Un responsable de política científica m'explica que tot és una jugada molt menys seràfica i ingènua. Algú imaginava una lluita entre grans empreses i petits grups de resistents? I ara. La potenciació de les revistes d'accés obert té tot el suport de les editorials que fins ara s'han guanyat el pa amb les revistes de pagament. Per què? Perquè accés obert implica, almenys en molts camps, pagament per publicar, no pas per llegir. O sigui que si vols publicar has de pagar. Uns 3.000€ per article en una revista de qualitat, em diuen, en camps biològics.

La jugada és fantàstica: si pagues per publicar s'elimina el problema de la pirateria, perquè l'accés és obert, però la revista ingressa fins i tot abans de vendre el producte. Els polítics, a més, s'hauran penjat la medalla de la lliure distribució del coneixement. Problema: qui pagarà la publicació?  Les universitats no poden. Solució: les institucions finançadores de la recerca. Em diuen que a partir d'ara caldrà preveure uns pressupost d'uns quants milers d'euros per a la publicació. En altres paraules, caldrà fer pressupostos més grossos per poder preveure aquestes despeses.

Al final sempre té raó Josep Pla: I això, qui ho paga?"

Sobre la minorització de l'irlandès - o com convertir en cadàver un pla d'actuació

Ara que estem en temps moguts i de canvis, sovint se'm pregunta per la importància de la independència en relació amb el futur del català, i s'apel·la al cas d'Irlanda com a exemple del que no s'hauria de fer. L'exemple té trampa:  l'irlandès va ser abandonat massivament pels seus parlants més de 50 anys abans de la independència, de manera que quan va néixer la República, la llengua només la parlaven de debò una minoria, menys del 3% la tenien com a llengua inicial, i ser irlandesòfon havia esdevingut sinònim de ser pobre, marginat, i vell. Ho recordava en Carles de Rosselló en un post  seu. Res a veure, per sort, amb el català a Catalunya.

Ara, que la situació de l'irlandès fos d'extrema minorització en aquell moment això no vol pas dir que un cop lliures del jou colonial s'hi hagin aplicat les polítiques adequades. Ser independent només vol dir qu eno pot tirar-li les culpes al veí, en aquest sentit. I les coses no s'han fet bé. Hi ha discrepàncies molt fortes respecte de què cal fer a Irlanda, però autors com Conchúr Ó Ghiollagin argumenten que l'irlandès ha continuat el seu camí cap a l'extinció perquè el govern ha aplicat totes les receptes que li han estat diagnosticades des de les posicions més estrictament bilingüistes, és a dir, perquè mai no ha acceptat que era una llengua minoritzada que calia desminoritzar. En això, per tant, també són lluny del que es diu a Catalunya. En tot cas, però ara ens arriba una notícia impactant: fart de la burocratització i la inacció, el Comissionat per a l'irlandès anucia (veg. aquí) que plega, i ho fa davant d'un auditori sense els responsables polítics de la gestió del tema. Una pena, el que passa amb una de les llengües de cultura més antigues del continent.

"del color del cristal con que se mira..."

Quan surt a classe el tema de com s'enfronta la diversitat cultural i religiosa a l'aula sempre recordo que cal partir del marc conceptual, ideològic, en què s'assenta cada societat, per tal d'entendre'n els debats. Aquí no s'hi val a dividir entre presumptes progressistes i presumptes conservadors, ni encara menys a oposar dretes i esquerres. A França, per exemple, el refús als signes religiosos vistosos uneix tot sovint l'extrema dreta filofeixista i l'ortodòxia marxista, per no parlar del populisme de colors diversos. Per què? Perquè entre els valors sobre els quals s'assenta el relat fundacional hi ha la idea que l'égalité -la igualtat- és un valor per ella mateixa. Ja és mala sort, ja, que els revolucionaris del segle XVIII confonguessin igualtat (=homogeneïtat) amb equitat (=tractament igualitari)!

A diferència de França, al Quebec hi predomina una ideologia multicultural que beu de la tradició anglòfona. De fet, segurament el Quebec encara existeix perquè en aquell racó de Nord-Amèrica hi va predominar un plantejament que permetia que les comunitats lingüístiques i religioses tinguessin un cert grau d'autonomia. Si els haguessin manat els Borbons, per posar un exemple, potser no se'n cantaria ni gall ni gallina... Però sembla que ara al Quebec estan debatent una modificació de la carta de drets quebequesa que, entre altres coses, implicarà la impossibilitat de mostrar signes religiosos i treballar a l'administració. És interessant veure com ho enfoca un dels psicòlegs socials de la llengua més interessants del país, el dr. Richard Bourhis, en aquest article. A mi em fa pensar sobretot quan afirma que la prohibició afectarà sobretot un sector especialment feble, el de les dones musulmanes, no pas els homes. En tot cas, que vagi de gust.

Coca Cola en sicilià

Nico Vaiarello em fa arribar aquesta informació sobre l'ús del sicilià -sí, del sicilià!- als envasos de la Coca-Cola, Un exemple magnífic de com la distinció oficial entre llengua/no-llengua trontolla en el món de la globalització.

"in Sicilian   "talia stu prezzu"  means "look at this price".  Since the last months, Coca Cola has not been selling the quantity of bottles that was planned. As a consequence this is what can appear on  a Sicilian dining table for the new year's day: the promotion of a good price through the Sicilian language."

Aquí teniu l'article que em va publicar el 7/01/2014 el diari Ara.

No és por: són amenaces

F. XAVIER VILA | Actualitzada el 07/01/2014 00:00

• 

Un dels principis bàsics de l'anàlisi de les ideologies és que sempre cal buscar qui és el causant de les coses, allò que en diem l' agent. En el món natural hi ha infinitat de fenòmens sense agent humà: plou, neva, fa vent... En política, en canvi, les coses normalment no s'escauen, sinó que són provocades per algú.

Tot sovint, però, els actors polítics miren de fer passar per impersonal allò que té un agent concret i identificable. Impersonalitzant una agressió, els seus autors s'espolsen les responsabilitats i aconsegueixen que siguin les víctimes les que se la carreguin a les espatlles. Això és el que fan, per exemple, els qui apliquen al català la qualificació de llengua minoritària. El més problemàtic d'aquest adjectiu no és pas que faci del català una llengua menor, sinó que, per la seva semàntica, indueix els oients a pensar que les dificultats del català es deriven d'una tara intrínseca a la llengua mateixa que no es pot modificar. Enfront d'aquesta percepció, ja fa dècades que l'activisme defensa que el català, una de les 100 llengües més parlades del món i amb un conreu de primera línia, no és una llengua minoritària sinó minoritzada ; en altres paraules, que les seves dificultats són causades per uns agents amb noms i cognoms -polítics, alts tribunals, etc.- que s'entesten a complicar-ne la normalitat dia a dia.

En aquest context, sobta que s'hagi generalitzat la fórmula discurs de la por per referir-se a les repetides evocacions de desgràcies infernals que profereixen els líders unionistes en relació amb les aspiracions de sobirania catalanes. Més enllà de la seva eufonia, aquesta denominació és contraproduent a l'hora de construir un debat racional i ben argumentat. Quan es parla del discurs de la por s'amaga que aquest discurs es fonamenta essencialment en un reguitzell d'amenaces que tenen uns agents concrets als quals es poden reclamar explicacions. Sabent qui són aquests agents, sense anar més lluny, se'ls pot demanar si ells executarien les seves amenaces i per què ho farien. Preneu el manteniment dins la Unió Europea com a exemple: tenint en compte que Catalunya ja compleix tots els requisits objectius per formar-ne part, i que probablement en seria contribuent net, l'únic motiu objectiu pel qual un nou estat català no podria integrar-s'hi amb tota celeritat seria el veto d'Espanya. Però heus aquí que, emboirats per la idea de la por, els nostres informadors passen per alt una vegada i una altra la que, de fet, hauria de ser una pregunta persistent a tots els unionistes: ¿és cert que Espanya, que aparentment tant ens estima, intentaria perjudicar els catalans amb el seu veto dins la Unió? ¿De debò que maldaria per impedir que entréssim a l'ONU? ¿I això per què? Per quins motius concrets? Més encara: per quina raó Espanya, amb qui tenim tants llaços i tants interessos comuns, no hauria de ser el principal valedor de Catalunya a Europa i al món? Que no cooperen entre ells els països europeus malgrat les diferències que els han enfrontat al llarg de tants segles? Per què Espanya hauria de ser l'excepció i acarnissar-se contra els catalans?

Ja sé que la hipòtesi d'una Espanya col·laborant de bona fe amb Catalunya sona ara mateix a quimera irrealitzable, però abans que se us acabi d'escapar el riure, plantegeu-vos la paradoxa següent: ara com ara, l'unionisme proclama, gairebé sense adonar-se'n i de manera simultània, que Espanya adora Catalunya però que també és la principal amenaça per a la seva prosperitat. I ho pot fer perquè presenta els boicots, els vetos i tota les altres plagues bíbliques com a fenòmens que fan por, sí, però que no tenen causant concret. "Passaran", suggereixen, com si fos una nevada, una rierada o un vent tramuntanal i ells, que tant ens estimen, no hi tindran res a veure. Vaja, que mal que els pesi, no podran fer-hi res.

És hora doncs de palesar que el discurs unionista està assentat sobre una greu contradicció i, per aconseguir-ho, convé deixar de parlar del discurs de la por i passar a parlar del discurs de l'amenaça. Les amenaces tenen agents a qui es pot demanar explicacions. Cal que cada expressió d'amenaça sigui rebuda amb la simple pregunta de: "I per què?" Perquè cada vegada que s'hi vegin enfrontats, cada cop que hagin de justificar alguna de les seves amenaces, veuran que l'única resposta és "Per rancúnia". I la rancúnia, l'odi i la venjança no són, de cap de les maneres, un fonament desitjable per edificar un país, sigui el que sigui.