Aquí teniu l'article que em va publicar el 7/01/2014 el diari Ara.
No és por: són amenaces
F. XAVIER VILA |
Un dels principis bàsics de l'anàlisi de les ideologies
és que sempre cal buscar qui és el causant de les coses, allò que en
diem l' agent. En el món natural hi ha infinitat de fenòmens
sense agent humà: plou, neva, fa vent... En política, en canvi, les
coses normalment no s'escauen, sinó que són provocades per algú.
Tot sovint, però, els actors polítics miren de fer
passar per impersonal allò que té un agent concret i identificable.
Impersonalitzant una agressió, els seus autors s'espolsen les
responsabilitats i aconsegueixen que siguin les víctimes les que se la
carreguin a les espatlles. Això és el que fan, per exemple, els qui
apliquen al català la qualificació de llengua minoritària. El
més problemàtic d'aquest adjectiu no és pas que faci del català una
llengua menor, sinó que, per la seva semàntica, indueix els oients a
pensar que les dificultats del català es deriven d'una tara intrínseca a
la llengua mateixa que no es pot modificar. Enfront d'aquesta
percepció, ja fa dècades que l'activisme defensa que el català, una de
les 100 llengües més parlades del món i amb un conreu de primera línia,
no és una llengua minoritària sinó minoritzada ; en altres
paraules, que les seves dificultats són causades per uns agents amb noms
i cognoms -polítics, alts tribunals, etc.- que s'entesten a
complicar-ne la normalitat dia a dia.
En aquest context, sobta que s'hagi generalitzat la fórmula discurs de la por
per referir-se a les repetides evocacions de desgràcies infernals que
profereixen els líders unionistes en relació amb les aspiracions de
sobirania catalanes. Més enllà de la seva eufonia, aquesta denominació
és contraproduent a l'hora de construir un debat racional i ben
argumentat. Quan es parla del discurs de la por s'amaga que
aquest discurs es fonamenta essencialment en un reguitzell d'amenaces
que tenen uns agents concrets als quals es poden reclamar explicacions.
Sabent qui són aquests agents, sense anar més lluny, se'ls pot demanar
si ells executarien les seves amenaces i per què ho farien. Preneu el
manteniment dins la Unió Europea com a exemple: tenint en compte que
Catalunya ja compleix tots els requisits objectius per formar-ne part, i
que probablement en seria contribuent net, l'únic motiu objectiu pel
qual un nou estat català no podria integrar-s'hi amb tota celeritat
seria el veto d'Espanya. Però heus aquí que, emboirats per la idea de la
por, els nostres informadors passen per alt una vegada i una altra la
que, de fet, hauria de ser una pregunta persistent a tots els
unionistes: ¿és cert que Espanya, que aparentment tant ens estima,
intentaria perjudicar els catalans amb el seu veto dins la Unió? ¿De
debò que maldaria per impedir que entréssim a l'ONU? ¿I això per què?
Per quins motius concrets? Més encara: per quina raó Espanya, amb qui
tenim tants llaços i tants interessos comuns, no hauria de ser el
principal valedor de Catalunya a Europa i al món? Que no cooperen entre
ells els països europeus malgrat les diferències que els han enfrontat
al llarg de tants segles? Per què Espanya hauria de ser l'excepció i
acarnissar-se contra els catalans?
Ja sé que la hipòtesi d'una Espanya col·laborant de
bona fe amb Catalunya sona ara mateix a quimera irrealitzable, però
abans que se us acabi d'escapar el riure, plantegeu-vos la paradoxa
següent: ara com ara, l'unionisme proclama, gairebé sense adonar-se'n i
de manera simultània, que Espanya adora Catalunya però que també és la
principal amenaça per a la seva prosperitat. I ho pot fer perquè
presenta els boicots, els vetos i tota les altres plagues bíbliques com a
fenòmens que fan por, sí, però que no tenen causant concret.
"Passaran", suggereixen, com si fos una nevada, una rierada o un vent
tramuntanal i ells, que tant ens estimen, no hi tindran res a veure.
Vaja, que mal que els pesi, no podran fer-hi res.
És hora doncs de palesar que el discurs unionista
està assentat sobre una greu contradicció i, per aconseguir-ho, convé
deixar de parlar del discurs de la por i passar a parlar del discurs de l'amenaça.
Les amenaces tenen agents a qui es pot demanar explicacions. Cal que
cada expressió d'amenaça sigui rebuda amb la simple pregunta de: "I per
què?" Perquè cada vegada que s'hi vegin enfrontats, cada cop que hagin
de justificar alguna de les seves amenaces, veuran que l'única resposta
és "Per rancúnia". I la rancúnia, l'odi i la venjança no són, de cap de
les maneres, un fonament desitjable per edificar un país, sigui el que
sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada