El reflux de les noves immigracions?

La dada és brutal, però la dóna l'INE: l'any 2011 es calcula que hauran marxat de Catalunya més de 82.000 persones, sobretot sud-americans. I això podria no aturar-se aquí:  

"L'INE (Instituto Nacional de Estadística) estima que a Catalunya la relació entre fluxos d'entrada i sortida amb l'exterior significarà enguany una pèrdua de més de 82.000 persones, quan el 2010 se n'havien guanyat prop de 9.800. La diferència és substancial, però l'INE no es queda aquí i preveu que, si persisteixen les actuals condicions econòmiques, en una dècada l'escapada podria ser antològica: de 630.000 persones. Cal recordar que el boom de la immigració va portar a Catalunya al voltant d'un milió de persones en una dècada."

És el que explica l'Econòmic al seu article La crisi obliga una part dels immigrats a emprendre el viatge de retorn.

Per cert, posats a parlar de refluxos, no entenc aquesta mania de parlar de la marea blava o el tsunami popular per definir el que va passar a les darreres eleccions. De fet, el PP quasi no es va moure de lloc, amb poc més de 400.000 vots de més a tot l'Estat. Els que sí van tenir, més que marea baixa, una veritable rissaga, van ser els socialistes, amb la pèrdua de més de 4 milions de votants. Però alerta, que les marees pugen i baixen de anera periòdica... AIxò sí, deixen molts vaixells malmesos

El mapa de les comunitats lingüístiques segons twitter

Eric Fischer -més Vilaweb i i Marc Belzunces- ens proporcionen uns mapes fantàstics de les comunitats lingüístiques del món i d'Europa segons twitter: no us els perdeu! Entre altres coses, s'hi veu el predomini del català a Catalunya i la barreja amb el castellà a l'àrea de Barcelona i a les Illes. Al País Valencià l'ús del català hi és molt menor... Però en canvi, mirat al detall es veuen moltes piulades en català a la meitat oriental de l'Espanya castellana. Al mapa del món hi destaquen coses com la densitat del japonès i del neerlandès (tots ells tan amuntegats en poc territori) i el buit descomunal de l'Àfrica, que amb prou feines es veu. Ah, i per cert, el castellà sembla tenir tres nuclis: l'Estat espanyol, Mèxic... i Xile. També és interessant comparar el rus i el turc (concentrat en ciutats) i amb grans buits, amb la densitat del malai. Felicitats als creadors! Sobretot, si cliqueu a dins de cada imatge i us les mireu en la forma original hi veureu el multilingüisme de cada zona. Una passada...

O el separatisme o l'emancipació

L'article de Salvador Cardús No sóc separatista, i altres debats resumeix magistralment en el camp del sobiranisme català allò que el lingüista i politòleg Lakoff explica als seus llibres: si uses uns termes, acabaràs concebent la realitat en aquests termes. La ministra de defensa espanyols parla de separatistes i separadors, i m'imagino que deu veure la realitat en aquests termes. Per la seva banda, Cardús parla de colonització, amb colonitzadorss i colonitzats: és, clarament, una altra concepció de la realitat.

El relat que subjau al discurs de Cardús, i que tinc la percepció que s'està obrint pas darrerament en el discurs públic a Catalunya, és que avui els catalans formen part de les restes de l'imperi colonial espanyol i que l'únic que volen fer és el que han fet tants i tants altres pobles: emanicipar-se del que queda de l'Imperi, alliberar-se del jou de la metròpoli, i deixar que en formin part només els qui en tinguin ganes. Així de senzill. Igual com van fer els holandesos, els portuguesos, els argentins, els cubans, els guineoequatorials, els sahrauis i tants altres pobles, avui més i més catalans no volen formar part del que queda d'aquell immens imperi unit a base d'herències i conquestes entre els Àustria i els Borbons.

Explicat en aquests termes, el discurs és molt més comprensible de cara enfora, i jo crec que tambe de cara endins. Al capdavall, el dèficit fiscal -o l'espoliació colonial- és de proporcions tan desmesurades que fa pensar en els galions plens de plata arrencada de les mines del Perú a base d'ocupació militar.
Si esteu una mica desmemoriats, mireu aquest mapa, que ve de la Wikipedia anglòfona. I recordeu que, d'ençà de la proclamació de la Constitució de Cadis de 1812, mite el nacionalisme espanyol modern i on es parlava dels "españoles de ambos hemisferios", les fronteres d'Espanya no han estat estables ni tan sols 50 anys! En dubteu? Als llibres de text dels 70, el Sàhara Occidental era una província espanyola com Conca o Santander. I abans ho havien estat Guinea Equatorial, Río Muni, Cuba...  Avui, tots són països independents llevat del cas patètic del Sàhara en què el poder colonial espanyol va repartir-se el país amb marroquins i mauritans.

Les reflexions de Gregorio Peces-Barba sobre els problemes d'Espanya

Trobo molt interessant tot l'afer generat per les declaracions d'un dels pares de la Constitució Espanyola vigent, en el sentit que Catalunya és un problema per a Espanya, i que potser hauria estat millor que el Compte Duc d'Olivares hagués optat per quedar-se Portual en comptes de Catalunya. No perquè digui que els catalans són un problema -al vídeo no es veu, però les cròniques diuen que poc abans un altre ponent -José Pedro Pérez Llorca?- havia recordat aquella dita segons la qual cal bombardejar Barcelona cada quaranta anys, i Peces-Barba diu que no creu que calgui. No va d'això, la cosa: el que diu, pel que fa al problema, és obvi fins per a les pedres, perquè mentre els catalans existeixin, complicaran la vidaa una Espanya que es vol homogènia; els catalans fan nosa en aquest projecte.

El que és interessant, em sembla, són altres coses: una mínima anàlisi del seu discurs mostra, per exemple, fins a quin punt hi ha arrelada en la mentalitat d'aquest jurista -i dels molts que l'acompanyaven, a jutjar per les rialles i aplaudiments- la distinció entre nosaltres els espanyols i ells els catalans. Fixeu-vos també fins a quin punt Peces-Barba s'identifica amb la monarquia imperial: "entonces se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes... yo siempre digo qué hubiera pasado, si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes, igual nos hubiera ido mejor". Està parlant de la hipòtsei que ells -els espanyols- es quedin, envaeixin i conquereixin uns països o uns altres, no pas de quedar-se amistosament amb unes persones! I a més, la reflexió no és nova: "yo siempre digo..."

Pel que fa a les reaccions, el vídeo es comenta per ell mateix: la majoria de participants semblen enriolats amb uns plantejaments que comparteixen, mentre que uns quants advocats catalans semblen que se'n vagin. Suposo que es devien sentir ferits primer per allò de les bombes, després per la conyeta sobre celebrar derrotes, però en el fons, el que més mal els devia fer més mal era que els rebreguessin per la cara el que tothom sap: que als catalans se'ns van quedar, però tant se val els esforços que facis, mai no seràs un d'ells. Llàstima qu eno practiquin de debò el savi consell que dóna Peces-Barba: "Vamos a dejar que salgan los que se tienen que salir...".

Sobre Gerard Quintana i el terme diglòssia

La polèmica per les declaracions de Gerard Quintana en què usava junts els termes talibà, imposar i català per tal de referir-se a les persones que parlen en català als seus fills per a mi demostra, sobretot, l'hegemonia del discus expanisonista castellà en el nostre espai comunicatiu. Buscant a google talibán+catalán, avui sortien 87.000 resultats; buscant-hi  talibán+castellano, només n'hi havia 32.200- talibán+español en tenia 244.000, però feia referència sobretot ala presència dels soldats espanyols a l'Afganistan o al talibà d'origen espanyol.

A en Quintana li ha passat que de tant relacionar-se -segurament sentint-los o llegint-los- amb gent que usa aquests termes plegats, ha arribat a incorporar-lo al seu repertori i l'ha fet servir en un context òbviament desafortunat, com li feia veure molt encertadament l'Empar Moliner a l'article Nosaltres, els talibans. Estic segur que en Quintana no pensa que parlar català amb els fills i esperar que et responguin en aquesta llengua sigui equiparable a les doctrines que apliquen a l'Afganistan. Però si toques molt la paella, t'acabes tacant, i ell s'hi ha enganxat els dits de la manera més ximple possible.

La polèmica continua, però a mi m'interessa destacar un aspecte marginal d'aquest darrer article, perquè té a veure amb la docènci de la sociolingüística. D'entrada, l'Empar o el seu corrector tenen un lapsus i usen el terme disglòssia, del mateix origen però que, com mostra el Cercaterm, fa referència a un trastorn del llenguatge. Però més enllà d'aquest error, força freqüent, l'Empar confirma amb aquest ús la vigència del terme diglòssia a la catalana en l'imaginari sociolingüístic del país, diferent de com s'usa en anglès o en francès. Igual com em demanaven fa pocs dies els presentadors de TV de l'Hospitalet, aquí els parlants continuen usant el terme diglòssia  per referir-se a la posició d'inferioritat del català respecte del castellà. I és curiós, perquè la situació del català a Catalunya ara és precisament de tot menys diglòssica, si no sotmetem el terme a una redefinició totatl, que francament només embolicaria la troca una mica més.

Sociolingüística de la globalització

Acabo d'acabar de fitxar el llibre Blommaert, Jan. 2010. The sociolinguistics of globalization. Cambridge: Cambrige University Press i us el vull recomanar. Encara que gasta una retòrica empipadora -una mica a la sociologicolofrancofrancesa- crec que servirà per a l'avenç de la sociolingüística. Per què? Perquè ajuda a lligar el macro i el micro amb la seva noció d'escales; perquè introdueix una part de l'arsenal de la sociologia crítica en la sociolingüística -Wallerstein, Appadurai, a més de Foucault i Bourdieu; perquè posa en dubte la noció de llengua i aposta per la idea de recursos.... I sobretot, perquè oposa clarament la sociolingüística territorial amb la de la mobilitat.

No us cregueu pas que m'ha convençut totalment. A mi, per exemple, la noció de llengua em continua semblant imprescindible per tal de poder enendre com, funciona el món sociolingüístic. I a més a més, el veig naïf en la seva concepció de l'Estat (i això que és belga!). Però si jo fos sociòleg i estigués preparant el meu marc teòric, em sembla que no me'l deixaria perdre.

Ressenya de Halong Tiang i de Josep Cru.

Dos informes d'interès sobre el plurilingüisme a Europa

Diria que no els he vist esmentats, però en aquesta entrada del portal de la Unió Llatina es parla d'uns informes prou interessants per a la política lingüística del Vell Continent. Que us aprofitin!

Algunes fonts més...

Aquí teniu dues llistes de distribució dinformació que us poden anar bé:

Informigjorn: http://www.migjorn.cat/

Infozèfir: http://www.infozefir.com/blogs.php

I algunes institucions més lligadesa l'activisme (que no se m'enfadin les grosses com Òmnium!):

Plataforma per la llengua: http://plataforma-llengua.cat/

Escola valenciana: http://www.escolavalenciana.com/web/

Cercle XXI: http://www.cercle21.cat/

Coordinadora d'associacions per la llengua: http://www.cal.cat/

Som escola: http://www.somescola.cat/www/somescola/ca

Algunes fonts per a treballar en sociolingüística catalana

Institucions

•    Web de la Societat Catalana de Sociolingüística
• w         Web i blog del CUSC-UB
• w         Xarxa CRUSCAT: web i blog
• w         Web del Centre de Documentació en Política Lingüística de la SGPL
• w         Web Unitat per a l'Educació Multilingüe

Revistes

w        Treballs de Sociolingüística Catalana

w         Revista de Llengua i Dret

w         Llengua i Ús

w         Noves SL

w         LSC – Llengua, societat i comunicacióC
CURS (Coneixements, usos i representacions socials de la llengua catalana

w

Assimilació, integració, multiculturalisme i cosmopolitisme

Aquestes són les quatre grans estratègies que Tariq Modood, de la universitat de Bristol, descriu en aquest treball. Resulta interessant veure que al llarg de l'anàlisi no se li acut parlar de llengua. Tot un repte, perquè algun paper deu jugar la diversitat lingüística en l'estructuració de l'heterogeneïtat etnocultural, no? Sospito que un dels motius pels quals no en parla és que, en realitat, aquestes quatre categories són inadequades per parlar de polítiques lingüístiques. Vet aquí, doncs, un repte per a la sociolingüística: completar, modular o remodelar les categorires que els sociòlegs alingües proposen per organitzar el món.

Intervenció a TV L'Hospitalet

A la tele de l'Hospitalet hi parlat una estona de la situació de la llengua en aquesta entrevista.

I els anglesos volen quedar exempts d'aprendre llengües

Que els anglòfons solen tenir problemes per a aprendre llengües fins i tot quan són fora del seu país, és més que un tòpic, una dura realitat. L'anglès, es pensen, és suficient per a anar pel món. O hauria de ser-ho, vaja. Resulta, però, que el seu càlcul no acaba de quadrar amb els fets. Ja ho van descobrir, amb cert estupor, quan van llegir els resultats de l'estudi ELAN: les empreses britàniques perden milions d'euros perquè no estan adaptades a la realitat multilingüe del món. La mandra mental els planteja ara un altre repte: com que per a treballar a la Unió Europea cal saber parlar dues llengües a banda de la pròpia, ara resulta que costa trobar candidats britànics per al funcionariat europeu. Però esclar, posar-se a aprendre llengües resulta cansat, sobretot quan et pensens que ets el melic del món. O sigui que algunes ments preclares han trobat una via d'escapament: i si els requisits lingüístics s'apliquessin a tothom escepte als anglòfons? Això és el que proposa Justin States en un article antològic.

Esperem que cap dels nostres representants a Europa transigeixi amb aquesta pretensió absurda. Precisamentla convergència cap a l'anglès com a llengua comuna hauria d'imposar mesures correctores per a les altres llengües de la Unió. Recirdem que les indústries de la llengua ja són una font immensa d'ingressos per a Gran Bretanya, Irlanda i els Estats Units. només faltaria  que, a sobre, poséssim els seus parlants en una posició encara més privilegiada que la que representa tenir la seva llengua primera com a llengua franca a mig món.

Cançons i estereotips

Un dels elements clau a l'hora de descriure sociolingüísticament una societat és entendre'n els subgrups i els respectius imaginaris etnolingüístics. Aquest estiu, el grup d'Els Catarres ens ha ofert una cançó, Jennifer, que sintetitzava alguns dels tòpics dels catalans i sobre les xonis, variant femenina dels quillos. Avui, tal com mostra l'Ara, dues emissores han coincidit a fer una rèplica a la cançó que contribueixen a donar més tòpics sobre catalans i quillos, amb el mateix nom: "Montserrat"

Resulta interessant que les dues noves cançons reprodueixen uns estereotips dels quillos absolutament ancorades en una ideologia carpetovetònica. Deu ser un resultat de voler extremar les oposcions, però malament aniríem si tots els quillos de Catalunya fossin feixistes violents com els pinten a les cançons. En tot cas, no sé si aquest reguitzell de cançons mostra com veuen tots els catalans als quillos, però aniria e trobar una veritable rèplica a les cançons. M'ensumo que els fatxes intolerants serien euns altres. I això ens mostra una cosa: en els debats actuals, investir-se de tolerància deu ser una forma positiva d'autoconcebre's.

Per fi he penjat la tesi

Ho havia de fer des de fa una dècada i mitja: penjar la tesi a la xarxa aquí.  Com que va néixer abans que internet es popularitzés, i la vaig defensar a l'estranger, gairebé era una sensepapers...Tard o d'hora entrarà al RACÓ i la TDX, però de moment ja està accessible per a qui vulgui donar-hi un cop d'ull:

Vila i Moreno, F. Xavier (1996) “When Classes Are Over. Language Choice and Language Contact in Bilingual Education in Catalonia.” Proefschrift aangeboden tot het behalen van de graad van Doctor in de Taal- en Letterkunde Thesis, Faculteit der Letteren en Wijsbegeerte, Brussel. (Tesi doctoral, inèdita)

Aquests dies me l'he mirada i hi he trobat un munt de coses interessants, moltes de les quals quasi no van sortir a la llum perquè un altre projecte s'hi va interposar. Per exemple, una anàlisi dels manlleus ocasionals/alternances monolèxiques en català i castellà, o els primers usos de les xarxes socials en sociolingüística catalana... Deu ser amor de pare, però la tesi continua fent patxoca. I ara podrà aprofitar-se'n la generació d'internautes alíbrics que cada vegada guanyen més terreny. Res, que els analògics ens estem rendint als digitals.

Un tigre de PPaper? Els populars contra el català (aquest cop, a la Franja)

Natxo Sorolla suggereix que aquesta entrevista a Vilaweb que el nou govern aragonès no farà tan mal com sembla, entre altres coses perquè les coses ja estan prou malament. Potser sí. De tota manera, el que no farà serà invertir el procés de substitució que potencien totes l'administacions, des de la central fins a les locals, amb comptadíssimes excepcions. Estaria bé que des de la resta del domini poguéssim donar-los un cop de mà. En tot cas, cada vegada que els populars parlin de llibertat, recordem que quan poden, prohibeixen el català a l'administració. En la pràctica, el seu model lingüístic està a tocar del de Serrano Suñer.

El coneixement de castellà als Països Catalans: dades del Ministerio

Ahir es van conèixer els resultats de l'estudi de segon d'ESO de l'Evaluación General de Diagnóstico 2010 del Ministeri d'Educació espanyol. Entre aquestes dades hi ha el coneixement de castellà (comprensió i competència escrita). Els resultats són semblants als d'altres estudis, i mostren com aquesta competència se situa, als tres territoris de llengua catalana, prop de la mitjana espanyola, amb Catalunya normalment per sobre dels altres dos. És interessant de veure que, de totes les comunitats amb més d'una llengua oficial, Galícia, amb un model lingüístic bilingüe que el PP vol importar a casa nostra, sempre queda al capdavall nostre.

l'Instituto de Educación avalua així les capacitats lingüístiques:
"En la Competencia en comunicación lingüística, es capaz de aplicar el conocimiento
adquirido en un texto a un contexto más general; reflexionar sobre las causas de un hecho, la actuación de un personaje, etc. basándose tanto en el propio texto como en su experiencia y conocimientos personales; deducir enseñanzas o consejos/consecuencias de un texto; interpretar un texto a partir de inferencias implícitas; determinar el sentido global de un texto; seleccionar información pertinente señalando su relevancia, y localizar información en el texto equivalente a la que se le demanda." (Instituto de Educación 2011: 55)

Hi ha un munt de dades destacables, però assenyalem-ne dues d'importants:

• Influència de la condició sociocultural i els resultats: ""Los gráficos 4.6 muestran la relación entre el rendimiento y los ISEC [condició sociocultural de la família] de los centros, en cada una de las competencias. El comportamiento es similar en las cuatro competencias. Las diferencias entre centros con igual ISEC son muy notables: llegan a superar los 200 puntos entre centros de similar ISEC. En todos los casos, diferentes resultados entre instituciones escolares de entornos similares solo pueden ser explicados por la influencia de otras variables, por ejemplo la organización y el buen funcionamiento de los centros, que permiten contrarrestar y superar en muchas ocasiones los condicionantes sociales, económicos y culturales de su alumnado y de su entorno. El rendimiento de la mayoría de centros españoles se sitúa en los niveles intermedios." (pàg. 36) Igualment:
• "En la Competencia en comunicación lingüística la diferencia de 47 puntos a favor de los centros privados se reduce a 27 puntos al detraer el efecto del nivel socioeconómico y cultural de las familias de los estudiantes y a 15 puntos cuando se detrae adicionalmente el efecto del nivel socioeconómico y cultural acumulado de las familias de los estudiantes que asisten al centro. La misma tendencia se observa en el resto de las competencias evaluadas." (pàg. 43)
• Validesa externa dels resultats (1): a l'hora d'analitzar els resultats, l'IE fa una operació molt discutible, ja que pondera els resultats de totes les CCAA i les iguala a 1.000 alumnes. És a partir d'aquí que obté el que denomina promedio España.Això vol dir que les comparacions no es fan sobre la població sinó sobre la mitjana de les CCAA, un operació molt discutible tenint en compte que Ceuta i Melilla, que obtenen resultats desastrosos, i Navarra, que treu els millors, pesen igual que Catalunya o Andalusia.
• Validesa externa dels resultats (2): els percentatges d'estrangers estan esbiaixades. A la mostra, els africans no arriben al 2% mentre que a PPCC depassen de molt aquest percentatge. No poden prendre's les dades dels estrangers com a indiatives d'aquest col·lectiu
• 
  

Una recomanació de lectura per a l'estiu

Ja sé que vaig molt tard, però com que veig que en el meu entorn no es coneix garie, m'atreveixo a fer una recomanació de lectura estiuenca, però seriosa. Es tracta de:

Levitt, Steven D. i Stephen Dubner. 2006. Economia freaky. Un economista provocador explica la cara oculta de la realitat. Barcelona: La Campana.

L'Steven D. Levitt és un economista jove i brillant que en comptes d'analitzar la borsa es dedica a estudiar la societat,i ho fa de la millor manera: fent-se preguntes interessants. Això el va portar a escriure, amb el periodista Stephen Dubner, aquesta col·lecció de treballs. De debò que n'hi ha prou de llegir-ne un parell de pàgines per quedar-hi enganxat!

Què analitza? Diverses coses:

• L'efecte de la llei No kid left behind, o com els mestres feien trampes als tests oficials (que n'aprenguin, a la Conselleria...),
• Com els jugadors de sumo es conxorxaven i feien trampes en l'esport nacional del Japó,
• La història de com un individu va enfonsar el Ku Klux Klan servint-se de les eines de la postmodernitat,
• Com funcionen les empreses dedicades a la distribució de droga, quins beneficis fan, com inverteixen,
• Què va fer que als EUA caigués la delinqüència als anys 90, en un exemple de l'efecte papallona,
• Quins són els factors que determinen l'èxit i el fracàs dels nens -capítol per a consol de sociòlegs deterministes i desconsol de pares implicats.
• La relació entre l'entorn social dels pares i els noms dels nens negre. 

Si us agrada entendre la realitat social, no en dubteu: cmpreu-vos-el. Per cert, si el voleu llegir en català no cal que aneu a la biblioteca del  a UB. Només el tenen en anglès i en castellà.

Prohibit comptar en català

La controvertida proposta de Decret pel qual es regula el plurilingüisme a la Comunitat Valenciana i que liquida el sistema de línies conté tot d'elements si més no curiosos. Destaquem-ne només alguns:

1. D'entrada, vulnera l'Estatut, tal com amablement es recorda al preàmbul: "La Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, determina en l’article sèptim que «l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.». La negreta és meva.
2. Liquida la immersió en valencià, únic mètode que ha demostrat aconseguir fer que els xiquets castellanoparlants aprenguin valencià.
3. Conflictivitza els centres escolars: caldrà votar en quina llengua es fan els primers ensenyaments a cada centre -se suposa que cada any, esclar- però es deixa a lliure albir de la Conselleria de decidir finalment aquesta llengua -imposant la seva tria, suposo, al Claustre...
4. Consagra l'atenció personalitzada de manera sistemàtica per als alumnes que no tinguin la seva llengua familiar reconeguda com a llengua de primers ensenyaments. No hi ha res a dir, llevat del fet que per al PP de Catalunya aquest sistema era abobinable...
5. Es boicoteja a ell mateix: l'objectiu del programa és que l'alumnat esdevingui plurilingüe. Tanmateix, els alumnes tenen dret a respondre en la llengua que els vingui de gust: "Art 3.7. 7. Amb independència de l’idioma en què es curse cada una de les àrees, matèries o mòduls no lingüístics en les distintes ensenyances, l’alumnat tindrà dret a realitzar les proves d’avaluació de caràcter parcial o final en castellà o en valencià, decisió que adoptarà exclusivament el mateix alumne o alumna o els seus representants legals, en el cas de ser menors d’edat." Com es garanteix l'aprenentatge del català o de l'anglès en un context en què l'alumnat no té per què usar aquesta llengua de manera activa?
6. És intervencionista fins al ridícul: obliga a usar el castellà en matemàtiques i el valencià per al medi per exemple. Serà divertit de veure què passa en les escoles on els professors amb capacitació lingüística siguin els de matemàtiques i no pas els de medi...

El decret, en termes generals, és una enganyifa. N'hi ha prou de veure com garanteix el nivell de llengua dels mestres:
"19.12.Qualsevol certificat reconegut per la conselleria competent en matèria d’Educació que acredite el domini de les competències corresponents al nivell B2 del Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües en l’idioma corresponent capacitarà el professorat per a impartir un àmbit o àrea, respectivament, en l’Educació Infantil i l’Educació Primària; al seu torn, qualsevol certificat reconegut per la conselleria competent en matèria d’Educació que acredite el domini de les competències corresponents al nivell B2 del Marc Comú Europeu de Referència per a les Llengües en l’idioma corresponent capacitarà el professorat per a impartir una matèria o mòdul en l’Educació Secundària i en el Batxillerat."

Aquest nivell s'adquireix, per exemple, fent 4h hores per setmana durant 5 anys en una Escola Oficial d'Idiomes, i no és més que un nivell intermedi, molt lluny de la capacitació necessària per a fer classes. En anglès, per exemple, és el First (veg. equivalències aquí)! De debò volen que parlants de First siguin els models lingüístics dels valencians?

Simposi «La posició de les llengües mitjanes com a eines científiques»

Les seccions de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans us conviden al simposi «La posició de les llengües mitjanes com a eines científiques», que se celebrarà a l’Institut el proper 21 de juny al matí.

Aquesta activitat s’emmarca en la celebració del centenari de la històrica Secció de Ciències i pretén reflexionar, compartir experiències (nacionals i internacionals) i extreure conclusions sobre la convivència de la llengua pròpia i l’anglès, com a “lingua franca”, en l’àmbit científic (vegeu el programa adjunt).

Simposi «La posició de les llengües mitjanes com a eines científiques»

Dia: dimarts 21 de juny

Hora: de 9.30 a 14

Lloc: Institut d’Estudis Catalans (C. Carme, 47, 08001 Barcelona)

Nou llibre sobre política lingüística als Països Catalans en anglès

Democratic Policies for Language Revitalisation: The Case of Catalan (Boix, Strubell, Pradilla, Vernet, Pons, Marí, Vila, Melià, Montoya, Gifreu i Heiderpriem)

Baixar una mostra de la publicació

·         Introducció, E. Boix i M. Strubell

·         La Catalanofonia: una comunitat a la recerca de la normalitat lingüística, M. À. Pradilla-Cardona

·         Els sistemes legals de la llengua català, J. Vernet i E. Pons

·         Les polítiques que regeixen l’ús de les llengües en les relacions entre les autoritats i el públic, I. Marí

·         La llengua en les polítiques educatives, F. X. Vila i Moreno

·         Polítiques de promoció de l’ús del català en la comunicació oral i per millorar les actituds envers la llengua, E. Boix,  J. Melià, B. Montoya

·         Polítiques lingüístiques en els mitjans de comunicació públics i la promoció del català en els mitjans de comunicació privats, en les arts i en les tecnologies de la informació, J. Gifreu

·         Política lingüística al món dels negocis i dels consumidors:  de la ineficàcia a la inexistència, J. Meliá

·         Un panorama de la recerca catalana sobre política lingüística i planificació, E. Heiderpriem-Olazábal

Qui es preocupa pel futur de la seva llengua? Com es pot aturar el deteriorament de la diversitat lingüística arreu del món, o fins i tot com es pot invertir? Poden les comunitats de demografia mitjana lluitar contra les forces d’homogeneïtzació: la subordinació política, la immigració o la globalització? Els territoris de parla catalana demostren que la planificació lingüística democràtica és factible i pot augmentar l’autoestima del grup. Les principals comunitats que parlen català a Espanya (Catalunya, València i Balears) tenen parlaments regionals que han promulgat lleis molt similars; però, utilitzant un enfocament comparatiu, el llibre també posa de relleu notables diferències entre les polítiques regionals. Es concentra en el sistema de regionalització definit amb la Constitució de 1978 a Espanya, dècades després de repressió política. Proporciona la informació històrica i sociolingüística sobre les complexes relacions que els lingüistes i els científics polítics han d’entendre: entre la planificació lingüística i la política, per una banda, i els estereotips, les actituds i la voluntat política, de l’altra. Acadèmics líders han treballat conjuntament per a proporcionar una avaluació crítica d’aquestes polítiques i el seu èxit, omplint un buit en la literatura sobre el tema en anglès.

————

Who cares about the future of their language? How can the decay of linguistic diversity around the world be stopped, or even reversed? Can medium-sized language communities counter homogenizing forces: political subordination, immigration, globalization? The Catalan-speaking territories show that democratic language planning is feasible and can raise group self-esteem. The main Catalan-speaking communities in Spain (Catalonia, Valencia and the Balearic Islands) have regional parliaments that have enacted broadly similar legislation; nevertheless, using a comparative approach, the book also highlights striking differences between regional policies. It concentrates on the regionalised system defined in Spain’s 1978 Constitution following decades of political repression. It provides the historical and sociolinguistic information that linguists and political scientists need to understand complex relationships: between language planning and policy, on one hand, and stereotypes, attitudes and political will, on the other. Leading academics have worked together to provide a critical appraisal of these policies and their success, thus filling a gap in the English-language literature on the subject.

Acknowledgements
Introduction; E.Boix & M.Strubell
La Catalanofonia: A Community in Search of Linguistic Normality; M.A.Pradilla-Cardona
The Legal Systems of the Catalan Language; J.Vernet & E.Pons
Policies Governing the Use of Languages in Relations Between the Authorities and the Public; I.Marí
Language in Education Policies; F.X.Vila i Moreno
Policies Promoting the Use of Catalan in Oral Communications and to Improve Attitudes Towards the Language; E.Boix, J.Melià & B.Montoya
Language Policies in the Public Media and the Promotion of Catalan in the Private Media, Arts and Information Technologies; J.Gifreu
Language Policy in the World of Business and Consumer Affairs: From Non-Existence to Ineffectiveness; J.Melià
An Overview of Catalan Research into Language Policy and Planning; E.Heiderpriem-Olazábal
Index

MIQUEL STRUBELL worked for 19 years in the Catalan government’s language promotion department, before moving to the Universitat Oberta de Catalunya, Spain. He is executive secretary of the Linguamón-UOC Chair in Multilingualism. He has coordinated seven projects funded by the EU.

EMILI BOIX-FUSTER is full professor of Sociolinguistics, Department of Catalan Philology, Universitat de Barcelona, Spain. He regularly teaches Sociolinguistics, Language Planning and Applied Linguistics. He is editor of the academic journal Treballs de Sociolingüística Catalana and a steering committee member of U. Barcelona’s University Centre of Sociolinguistics and Communication (CUSC).

Download sample chapter

Font i adquisició: Palgrave Macmillan