El relat que subjau al discurs de Cardús, i que tinc la percepció que s'està obrint pas darrerament en el discurs públic a Catalunya, és que avui els catalans formen part de les restes de l'imperi colonial espanyol i que l'únic que volen fer és el que han fet tants i tants altres pobles: emanicipar-se del que queda de l'Imperi, alliberar-se del jou de la metròpoli, i deixar que en formin part només els qui en tinguin ganes. Així de senzill. Igual com van fer els holandesos, els portuguesos, els argentins, els cubans, els guineoequatorials, els sahrauis i tants altres pobles, avui més i més catalans no volen formar part del que queda d'aquell immens imperi unit a base d'herències i conquestes entre els Àustria i els Borbons.
Explicat en aquests termes, el discurs és molt més comprensible de cara enfora, i jo crec que tambe de cara endins. Al capdavall, el dèficit fiscal -o l'espoliació colonial- és de proporcions tan desmesurades que fa pensar en els galions plens de plata arrencada de les mines del Perú a base d'ocupació militar.
Si esteu una mica desmemoriats, mireu aquest mapa, que ve de la Wikipedia anglòfona. I recordeu que, d'ençà de la proclamació de la Constitució de Cadis de 1812, mite el nacionalisme espanyol modern i on es parlava dels "españoles de ambos hemisferios", les fronteres d'Espanya no han estat estables ni tan sols 50 anys! En dubteu? Als llibres de text dels 70, el Sàhara Occidental era una província espanyola com Conca o Santander. I abans ho havien estat Guinea Equatorial, Río Muni, Cuba... Avui, tots són països independents llevat del cas patètic del Sàhara en què el poder colonial espanyol va repartir-se el país amb marroquins i mauritans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada