Algunes lliçons del Babylon - per a en Natxo, l'Eva i la Vanessa- entre d'altres

L'estada al Babylon - Centre per a l'estudi de la societat multicultural, de la Universitat de Tilburg, s'acaba. Dimecres toca anar cap a Amsterdam per a l'SS18. És hora, per tant, d'anar traient lliçons.

Primera: cal anar amb compte amb la pàgina web. La seva no fa justícia al centre. No sabria dir per què, però la pàgina el fa aparèixer força més fràgil del que és. O potser és el nom, que me'l fa veure com si fos de fireta? i no ho és, en absolut. En el seu haver hi té feines encomiables, com l'estudi De andere talen van Nederland i Babylon aan de Noord-zee, on van retratar la realitat dels al·loglots del país -més del 50% a les escoles de les grans conurbacions! També el projecte de les ciutats multilingües, que ha analitzat la demolingüística de La Haia, Brussel·les, Madrid i altres grans ciutats - per cert, voldrien fer-(s')ho amb Barcelona... En poques paraules, és un centre d'envergadura. N'hi ha prou de visitar les pàgines web de bibliografia dels seus membres -molta hi és de lliure accés- per a veure que, de feina, se n'hi fa.

Segona: cal inserir-se en una estructura de publicació professionalitzada. A Babylon han sabut professionalitzar la realització i la difusió de l'obra. Publiquen totes les tesis i bona part dels estudis amb una editorial petita però eficient, Aksant. Alguns dels llibres que publiquen:

• Massimiliano Spotti. Developing Identities. Identity construction in multicultural primary classrooms in the Netherlands and Flanders
• Juliette Schaafsma. Ethnic diversity at work.Diversity attitudes and experiences in Dutch organisations
• Chefena Hailemariam. Language and education in Eritrea. A case study of language diversity, policy and practice.
• Jan Lucassen, Arie de Ruijter (red.). Nederland multicultureel en pluriform? Een aantal conceptuele studies.
  

Tercera: amb poques forces es pot anar molt enllà. El centre està abocat a la internacionalització en diversos sentits:

1. Part del professorat és d'origen estranger
2. Bona part de la feina la fan directament en anglès
3. No sols treballen amb la divesitat en el neerlandès (Ton Vallen) o en les seves pròpies minories (com Ad Backus o Guus Extra); també estudien altres societats, com Eritrea, Tímor Est, Rússia Central...
4. Els màsters els fan en anglès (com la majoria de les universitats del país, tot s'ha de dir)
   

Quart: un ritme i un estil de treball europeu. A Babylon, els investigadors i el PAS comparteixen espais, es veuen i, per tant, poden intercanviar opinions. Quan hi són, i hi són sovint, comencen a les 9h, dinen tot treballant, i a les 5h ja són fora. Un exemple? Després d'una hora i mitja de seminari, em vénen i em diuen: "Ara dina tranquil·lament (un entrepà i un plàtan) i quedem d'aquí 15 minuts per fer la reunió." Això sí, la seva puntualitat no és germànica.

De tot se n'aprèn. I el Babylon té força a ensenyar.

Hugo Claus, l'eutanàsia i els belgues

El dia 19 de març va morir l'escriptor flamenc Hugo Claus. Només el conec per referències, però per casualitat, poques hores abans de la seva mort me n'acabava de comprar un llibre -que ara ja és a Catalunya- per a l'estiu. Claus va optar per l'eutanàsia en saber que tenia Alzheimer.

Hi vaig tornar a pensar arran d'una entrevista amb el que potser és el filòsof flamenc més influent, Etienne Vermeersch, al Volkskrant, un dels diaris de prestigi d'Holanda. Vermeersch era amic de Claus, i sembla que li havia aconsellat la mort davant la malaltia: "Sense el seny, la vida no té sentit", diu al diari. No ho sé. La meva filla Mireia una vegada em va dir: "Quan siguis petit, jo et cuidaré." Tenia molt clar que el cicle de la vida comença petit i indefens, passa per la plenitud, i acaba, si acaba bé, quasi igual de petit i indefens. Ho sabia perquè li havíem explicat que la seva besàvia, l'àvia petitona, s'havia anat encongint. En tot cas, Vermeersch ha deixat dit que dues setmanes després que ell ja no pugui reconèixer els seus familiars vol que el facin traspassar. Una indicació objectiva, fàcil de verificar, que ajuda a esmorteir l'angoixa de qui ha de prendre la decisió de llevar-te la vida.

L'entrevista és molt interessant des de molts punts de vista, també sociolingüístics. Segons Vermeersch, els flamencs estan culturalment allunyats dels fancòfons, la qual cosa no és cap sorpresa. Ell ho exemplifica amb el cas de la discussió de la llei d'eutanàsia a bèlgica. Els flamencs van seguir l'estela dels neerlandesos i van aconseguir fer aprovar una llei agosarada, però els metges fancòfons, seguint el parer dels seus col·legues del sud, s'hi oposaven. Certament, una llengua no és un (només) instrument de comunicació: és, també i molt, un medi pel qual circula la informació.

Vermeersch també opina que els flamencs no col·laboren prou amb els nerlandesos, amb qui comparteixen llengua. De fet, l'explosió de canals arreu -a la meva tele n'hi ha més d'un centenar- ha fet que ara a Flandes es miri menys la tele nerlandesa. I això de les cadenes ja sabe com va. Quanta, quanta força que té l'Estat per emmotllar la vida quotidiana de les persones...

Em pregunto si aquesta orientació cultural diferenciada entre pobles d'un estat plurinacional com Bèlgica també es produeix entre Catalunya i l'Espanya castellana. Diria que sí, si més no, en relació amb alguns aspectes com ara el paper de la religió en la política. D'aquí plora el PP, per a entendre'ns. Ara bé, els catalans no tenim referents a fora. Desconnectats d'una França decadent, no hem sabut trobar un altre nord més atractiu com a referent sociocultural. Si no ens agraden prou els anglosaxons i d'Itàlia no se'n pot espera gaire, potser podrien ser-ho els Països Baixos i Escandinàvia?

Avui deu ser dissabte

Com que avui és dissabte, se suposa que toca una mica d'oxigen. Doncs un consell: mireu-vos aquest relat. Més enllà de la decoració que l'encapçala -salteu-vos-la si la trobeu sexista- llegiu-vos el text i us trencareu de riure. Ja em direu el què.

Entre Fitna i l'amazic

Al final era veritat. Aquesta tarda ha aparegut la pel·lícula Fitna, promoguda pel polític neerlandès Geert Wilder. Encara que el títol sigui el mateix que el del llibre de Gilles Kepel Fitna. Guerra al cor de l'islam, que Pagès eitor va publicar en català, l'objectiu de la pel·lícula és molt diferent del del llibre. Si les meves fonts no s'equivoquen, la paraula fitna implica conflicte i oposició entre musulmans. Això és el que Kepel creia veure, i amb bons ulls: un conflicte entre els partidaris de la visió integrista i els partidaris d'un islam capaç d'adaptar-se a la democràcia i els drets humans. Jo no he pogut accedir a la pàgina de la pel·lícula, però les televisions neerlandeses n'estan oferint fragment esfereïdors, en què es combinen sures d l'Alcorà que reclamen de terroritzar els enemics d'Al·là amb imatges d'atemptats, decapitacions, execucions, tot plegat amb rètols del tipus "Demà, als Països Baixos?" L'objectiu de Wilder és decantar l'opinió pública cap a la prohibició de l'Alcorà. Ja veurem si ho aconseguirà. En tot cas, les cares dels comentaristes fan témer reaccions poc agradables.

Per contraposició, avui m'he entrevistat amb el Dr. Abderrahman El Aissati, especialista en amazic i estudis interculturals. Pel que ell m'explica, els amazics del Marroc estan aconseguint un progrés meteòric de les seves reivindicacions. No sols comencen a entrar a la televisió i l'escola. En aquests moments ja parlen obertament d'oficialitat, de dret de tria de llengua en ser atesos per l'administració, d'autonomia, i fins i tot posen obertament en qüestió l'arabitat del Marroc, insistint que es tracta d'un país amazic més o menys arabitzat per colons. Als Països Baixos, la seva situació és molt precària, sense ensenyament de la llengua tot i el seu important nombre, encara que estan muntant un canal de televisió. El Dr. El Aissati em parla molt bé de Catalunya, i té present, per exemple, que a Barcelona TV hi ha informatius en amazic. Caldria girar els ulls més sovint cap al sud. Però hi ha tants llocs cap a on mirar!

Després de la nevada

Sembla mentida com enmig de les nevades sobreviuen flors
precioses. No em direu que aquesta espècies de lliri no ho és.
Doncs ahir estava colgat per la neu, i avui tan fresc. I com aquesta, dotzenes.

Tilburg és una mica així. Un paisatge urbà suburbial amb una universitat petitona, i un centre de recerca en multilingüisme francament interessant. De moment hi he saludat/conegut en Guus Extra, en Sjaak Kroon, l'Ad Backus, en Ton Vallen... A banda de la Karin i la Carin, les dues secretàries.

Diria que el món neerlandòfon és dels pocs que conec en què el terme sociolingüística s'usa gairebé com a casa nostra, en un sentit ampli que no exclou ni els lingüistes ni els antropòlegs ni els sociòlegs... Molts provenen de la dialectologia social, com Labov o Trudgill, perquè els problemes estàndard / dialecte aquí sí que són de debò. Aquí, un parlant de limburguès i un de flamenc occidental no s'enténen si amb diccionari. Que n'aprenguin, els blaveros! Mireu si les diferències són importants, que el govern ha reconegut el limburguès i les llengües baix saxones -amb A, malpensats- com a llengües regionals o minoritàries.

L'ambient en aquests cercles està una mica una mica enfonsat. Els conflictes i les polèmiques sobre l'islam estan ensorrant la seva feina de reconeixement de les aportacions que els immigrants han fet a la cultura neerlandesa. Diuen que creix la por entre els uns i els altres, que es tanquen els límits intergrupals, que s'accentua la desconfiança. En, qualsevol Mehmet, està
deixant de ser en Mehmet, i cada vegada torna a ser només un turc. Per cert, en Guus Extra va publicar un llibre que es diu De taalen van de Nederland: les llengües dels Països Baixos. Dilluns els he d'explicar com estan les coses de llengua, polítiques i identitats a Catalunya. Aviam si els fa gràcia la noció de llengua pròpia...

De visita al Brabant Nord

Dies de fred i neu als Països Baixos. La Setmana Santa més freda dels darrers quaranta anys. Els canvis de temps em porten pel camí de l'amargura: en menys de mitja hora passem de la neu i el torb al sol lluent. I jo, mentrestant, visitant Tilburg i s'Hertogenbosch.




La primera ciutat és la seu de la universitat, i cal dir que en termes generals és lletja. Antic focus industrial tèxtil, s'hi combinen blocs altíssims amb cubicles per a immigrants dels anys 50 i 60. A banda de la catedral i el cementiri, el monument més impressionant és la mesquita.

s'Hertogenbosch -pronuncieu [ser'tokhenboix] o senzillament Den Bosch, és l'altre extrem. Ciutat encisadora, amb casetes de totxana vermella i teulades verticals, amb nombrosos racons encisadors i una catedral absolutament fascinadora, amb una col·lecció de gàrgoles que t'hi passaries el dia mirant-les. És la ciutat de Jeroen Anthoniszoon van Aken, també conegut per Hieronymus Bosch o Jeroen Bosch, aquell predecessor septentrional de Dalí. La meva guia no en deia gaire cosa, i una mica més i me la perdo. Greu error! Si mai passeu per aquí, traieu-hi el nas, que val la pena.

Això sí, a totes dues ciutats hi ha cortines i imatges de sants. Es nota que som al Brabant catòlic, en una de les terres de la Generalitat (províncies conquerides pels protestants en la guerra contra l'Imperi dels Àustria, que havien de servir de tampó en cas d'invasió).

Per cert, les dues fotos que he afegit estan separades per poques hores de diferència. Perquè us en feu una idea, avui he vist nevar i lluir el sol alhora, diria que per primera vegada a la vida.

Holanda, Dinamarca, Afganistan

Al regne dels Països Baixos hi plana un cert neguit. Resulta que un dels membres de la Cambra de Representants (Twede Kamer), el senyor Geert Wilders, líder del Partit per la Llibertat que ell mateix va fundar l'any 2006, ha anunciat per a ben aviat una pel·lícula per parlar clar sobre l'islam. A l'Afganistan ja han cremat ninots amb el seu nom i banderes neerlandeses, a Internet s'hi han penjat crides a l'assassinat d'aquesta «escòria», i els mitjans de comunicació dediquen pàgines i hores d'emissió al tema. El tema és present en la ment de molta gent: sense anar gaire lluny, jo n'he sentit a parlar, sense treure el tema, en converses de sobretaula, al taxi i en algun despatx.

Wilders és un polític agosarat i contundent. Limburguès i d'educació catòlica, la seva carrera va començar en el liberal Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia, on va arribar a tenir càrrecs prou alts, i que el van fer viatjar, entre altres llocs, a Teheran. L'any 2004, Wilders va fundar el Partit per la Llibertat (Partij voor de Vrijheid), entre altres coses perquè no acceptava la posició del seu partit anterior favorable a l'accés de Turquia a la Unió Europea. Per a Wilders i els seus seguidors, «El problema és l'islam, no pas els musulmans» perquè aquesta religió seria «una ideologia que aspira a dominar el món i amenaça Occident»; a més, en considerar-se dictada per Déu, resultaria intrínsec a l'islam que els seus principis no podrien posar-se en qüestió. Per tant, Geert Wilders defensa que cal prohibir l'Alcorà a Holanda perquè el seu text atempta contra les lleis fonamentals del país, especialment en el cas de la igualtat entre sexes i la llibertat d'opinió, i cal restringir la immigració musulmana.

Com era esperable, la posició de Wilders rep tota mena de judicis, des del suport més entusiasta fins al blasme més o menys obert. Entre els qui li han donat suport hi ha la premsa danesa i diversos opinadors i polítics d'aquell país, per raons comprensibles. També se senten veus crítiques. Alguns afirmen que el seu discurs és elaborat però xenòfob, perquè hi ha altres llibres sagrats que serien igualment condemnables, i esmenten diversos

passatges de l'Antic Testament, com el Levític. D'altres condemnen que Wilders posi en perill la vida dels holandesos i cerqui de polaritzar la societat amb una estratègica que creuen partidista. Mentrestant, Wilders i els seus continuen oberts al debat i publicant a la premsa; avui, en un article comparant les dues societats en un diari local, diversos especialistes danesos suggerien que aquesta capacitat de dialogar seria més intel·ligent que la simple sàtira emprada en el seu país, ja que el debat havia de forçar l'aparició d'un camp islàmic conciliador i raonable; això, si més no, és el que deixava entendre també ahir el Volkskrant, que recordava que Dinamarca i Holanda no eren el mateix, ja que als Països Baixos el grau de participació dels musulmans en la societat ja era molt més elevat que el que hi havia a Dinamarca.

En tot cas, el cert és que ara com ara les autoritats tenen una patata calenta damunt de la taula: si prohibissin la pel·lícula, on quedaria la llibertat d'opinió consagrada per la Constitució? Però què passarà si hi ha algun esdeveniment violent? Com reaccionarà una societat on les clivelles etnoracials i religioses són òbvies?

Els neerlandesos van canviar el seu enfocament sobre el multiculturalisme a partir de diversos esdeveniments que van començar amb l'assassinat, l'any 2002, de Pim Fortuyn, un líder carismàtic que es presentava com la veu contra l'establishment polític i que defensava una política molt més restrictiva envers l'islam. Fortuyn va morir a mans d'un defensor dels drets dels animals que va al·legar, entre altres coses, que volia aturar el discurs antiislàmic de la seva víctima. L'any 2004 també fou assassinat Theo van Gogh, director de cinema, per les seves opinions contràries a l'islam. En una societat de fonaments liberal calvinistes, basada en el reconeixement de la llibertat de culte i la coexistència de comunitats religioses, i on els darrers crims polítics segurament daten del segle XVII, aquests esdeveniments van constituir un sotrac considerable. Holanda havia cregut en una societat multicultural, si més no, les seves elits intel·lectuals i polítiques: cal tenir en compte que des de 1988 als Països Baixos hi ha fins i tot escoles primàries islàmiques al costat de les catòliques i protestants. Ah, i alerta per a navegants: no són necessàriament escoles ghetto amb resultats ínfims. Però per a una societat que creia que el debat obert permetia la cohesió des de la diferència, aquestes morts d'altres esdeveniments que la van seguir van ser massa. Des d'aleshores, per exemple, s'ha reduït ostensiblement el suport a la diversitat religiosa i cultural –per exemple, l'ensenyament de llengües d'origen– i la paraula integració sembla remetre molt a assimilació, i els musulmans parlen, en veu més o menys baixa, de racisme i hostilitat.

Les llengües dels jueus d'Amsterdam

El Museu Històric Jueu d'Amsterdam resulta molt interessant per a un sociolingüista. A banda d'aprendre-hi coses sobre un poble d'història interessantíssima i amb una final esgarrifós, llegint entre línies hi descobreixes una història de llengües en contacte durant almenys tres segles, o fins i tot quatre.

Els jueus neerlandesos van arribar de tres bandes: dels regnes de Castella i Portugal, després de l'expulsió dels Reis Catòlics el 1492; dels diferents estats alemanys, durant la Guerra dels 30 anys; i del regne de Polònia-Lituània, també al segle XVII. Els primers deuen ser a l'origen de la importància d'Amsterdam com a centre productor de llibres en castellà (no sé si també en portuguès) al segle XVI i XVII. Els segons parlaven judeolaemany (ídix, jídix, jiddisch o yiddisch, aviam si ho estandarditzem ja d'una vegada!). I tot fa penar que com a mínim els segons van aguantar fins no fa pas tant de temps.

Resulta que a començament del segle XIX, els jueus progressistes reclamaven la igualtat per al poble hebreu, i uns quants van donar suport a les autoritats d'ocupació franceses. Per tal d'aconseguir-ho, l'il·lustrat Daniel Meijer va aconsellar Lluís Napoleó, nomenat rei de Batàvia pel seu germà gran, emperador de França, que eradiqués el jídix entre els jueus i els imposés l'ús del neerlandès. Per assolir-ho, va fer traduir textos sacres jueus i pregàries a la darrera llengua. Al mateix moment, les elits jueves permetien de penjar els drets de l'home en hebreu a la sinagoga, però no hi deixaven predicar-ne les bondats en jídix. Per què? Perquè el primer quasi no el sabia ningú, mentre que el segon era la llengua del poble (jueu), encara.

Al Museu també s'hi veuen docuemtns en les diverses llengües emprades per aquesta comunitat. Per exemple, una carta enviada a l'orient per saber si un predicador del segle XVI era o no el Messies tan esperat. O sigui que l'hebreu funcionava com a llengua franca almenys en casos com aquest. Més que interessant.

Algunes idees per a visitar Amsterdam amb nens i família

Visitar una ciutat amb mainada no s’improvisa. Si hem d’anar a Amsterdam amb xiquets, millor que tinguem algunes idees prèvies. Les que jo proposo estan tretes de diverses fonts. Unes quantes ja les he provat, les altres no. En dono enllaços, però no garanteixo re de re. Per si un cas

Una bona idea podria ser començar amb un creuer pels canals d’Amsterdam, per a fer-nos una idea de la ciutat. Per als petits pot ser emocionant.

L’endemà, sobretot si fa bo, podem anar a visitar el barri dels museus que hi ha al costat de Vondelpark. Al voltant del parc, que és perfecte per jugar quan fa sol, hi ha el Museu Van Gogh, que té molt èxit entre els més menuts. També hi ha el Museu Estatal, el Rijksmuseum, amb unes col·leccions molt interessants però que ara (març 2008) està mig tancat per reformes. Al seu costat hi ha la fàbrica i el museu de diamants Corter; val la pena donar-hi un cop d’ull: a la fàbrica, després de fitxar-te, el posen un/a guia per a explicar-te com es classifiquen i es tallen els diamants, te n’ensenyen el procés de fabricaicó, i et conviden a comprar-ne, sobretot d’oferta. És molt curiós. Finalment, també al costat del parc hi ha el museu d’art modern, l’Stedelijk Museum, que ara també està tancat per reformes (bé, en part traslladat prop de l’estació central).

Totes les guies i comentaris que he llegit recomanen que, si vas amb canalla, visitis el museu de la ciència i la tècnica NEMO. Un edifici de cinc plantes amb exposicions de tota mena, no gaire lluny de l’estació central. Un altre motiu per a anar-hi és que el Museu marítim Scheepvaart museum sembla que està tancat per renovació. El vaixell Amsterdam, que pot visitar-se, l’han dut davant del Nemo. També a prop de l’estació central hi ha la casa de Rembrandt (Rembrandthuis). Ben a prop hi ha el Museu Històric Jueu d'Amsterdam (Joods Historisch Museum), molt ben preparat per al visitant, i que conté un museu específic per als nens.

El Tropenmuseum és un museu etnogràfic amb activitats per a totes les eats. Ara hi ha una exposició per a canalla sobre Bombai –no sé com deu estar, però a la pàgina pinta bé. Cau cap a l’est d’Amsterdam, lluny de la resta de visites (Linnaeusstraat 2)

Si us ve de gust conèixer com es va formar la ciutat, paga la pena de visitar el Museu històric de la ciutat Amsterdamse Historische Museum. Allà mateix hi ha el Beguinatge (Begijnhof), un conjunt de cases del segle XVI i XVII que va acollir dones catòliques fins fa molt poc en un entorn de recolliment al centre de la ciutat. Ah, per cert, si voleu comprar llibres, a la plaça de davant del beguinatge hi ha almenys tres grans llibrerires, dues de les quals són exclusivament anglòfones.

La Casa d’Anna Frank és una visita quasi obligada si els nanos tenen prou edat (Prinsengracht 267) . Cau al nord-oest de la ciutat. A prop hi ha és la Westerkerk, església protestant. I no gaire lluny es pot fer una altra visita, ara per saber com es viu a dins d’un vaixell casa. Pots saber-ho visitant el Houseboat Museum (Prinsengracht tov 296).

Al centre de la ciutat hi ha l’antic mercat del peix, el Dam, lloc mític d’Amsterdam, sobretot per als que comencen a deixar la primera joventut. Encara s’hi aplega molta gent, però jo no hi he notat els efluvis d’altres dècades... Al costat hi ha la Nieuwe Kerk, que ara conté una exposició sobre cultura afganesa. Als pares els farà gràcia, però no té gaire atractiu per als fills.

A Amsterdam tenen un zoològic, l’Artis zoo, que sembla que està força bé, però està be però sense ser res espectacular. També tenen un museu de cera (Madame Tussaud’s).

Una excursió no gaire lluny d’Amsterdam és el poblet Zaanse Schans, amb cases històriques i molins de vent característcs. Hi ha, per exemple, una casa del segle XIX, amb artesans treballant-hi, el Museum Het Noorderhuis. També fora de la ciutat hi ha altres possibilitats de visites adequades per a nens: prop de Haarlem, un museu a l’aire lliure openluchtmuseum, i prop de la Haia un parc de dics i molins per a la canalla (Kinderdijk). Si els vostres fills coneixen el conillet Muffi, podeu anar a visitar casa seva a Utrecht.

I en cas d’emergència? Sempre podem recórrer a un boti-boti, planeta màgic o com se n’hagi de dir: el TunFun, per a nens d’1 a 12 anys, prop de la Waterlooplein.

Com que aquests consells no poden ser exhaustius, us afegeixo algunes guies turístiques més. Per a començar, una pàgina d’Informació turística d’Amsterdam en català. Tot seguit, la pàgina Coses divertides per a fer amb canalla. A més, un parell de guies d’activitats de la ciutat: una de turisme virtual i una guia de la ciutat (channels) amb molta informació. També podeu fer visites més o menys guiades.

Que vagi de gust!

Visita al Meertens Instituut

El Meertens Instituut d’Amsterdam és un institut de recerca dependent de la Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen, KNAW, és a dir, la Reial Acadèmia Neerlandesa de Ciències, que sembla una barreja de l’Institut d’Estudis Catalans i el CSIC. La KNAW, creada durant l’ocupació napoleònica a imatge de l’Académie, té diverses institucions de recerca en múltiples camps. D’institucions lligades amb la sociolingüística en té dues: la Fryske Akademy i el Meertens Instituut.

He passat dos dies visitant gent al Meertens i coneixent una mica com funciona, i la veritat és que fa molt bona impressió. Els meus interlocutors principals han estat en Marc van Oostendorp, director de la secció de variació lingüística, i en Frans Hinskens, fonòleg i sociolingüista, que a banda de ser dos professionals d’alt nivell són persones senzillament encantadores.

L’institut va ser creat el 1926 i forma part de la KNAW des de 1952. Sembla que inicialment va ser concebut com una institució que aplegaria les dades de variació lingüística i elaboraria mapes perquè els lingüistes del moment poguessin estalviar-se la feina de recollida de dades i dedicar-se a l’estudi, però des del començament va incorporar una branca etnològica dedicada a preservar i estudiar la cultura popular. Tot i que aviat va esdevenir un veritable centre de recerca, avui manté la doble orientació, quasi en paral·lel. Això sí, els continguts de les dues àrees han canviat, i molt. Per la banda de l’etnologia, els especialistes del Meertens avui semblen orientar-se cap a temes d’identitat i multietnicitat. Per la banda de la variació lingüística, l’estructura és la següent: 1 investigador sobre onomàstica, 3 fonòlegs i 3 sintactistes. Tant dels fonòlegs com dels sintactistes n’hi ha un que és sociolingüista, un altre que es dedica a la variació geogràfica i un darrer que se centra en l’evolució diacrònica. A banda d’aquests investigadors de plantilla, el grup de variació lingüística acull una quinzena d’investigadors temporals, essencialment doctorands o post-doctorats.

L’Institut Meertens està situat vora la parada d’Overamstel, en una mena de zona industrial no garie lluny del centre d’Amsterdam. Val a dir que té uns locals que per a mi són immensos, amb servei de restaurant i menjador propis, despatxos individuals, sales diverses... A la foto potser no s’acaba d’apreciar, però calculo que el local fa 100 metres de llarg per 100 d’ample, i té com a mínim dos pisos. Ja podeu fer números de metres quadrats i de pressupost.

L’entrada a l’Institu es fa força per cooptació, però també per competència pública. L’institut té un pressupost fix que es fa càrrec com a mínim d’infraestructura i personal, aquest pressupost s’incrementa amb la inflació, i pot captar recursos externs. Això sí, cada 5 anys, l’Institut és avaluat pel que fa als resultats. Els investigadors també són avaluats amb periodicitat, i em parlen d’almenys dos acomiadaments recents per manca de productivitat... Abans, els investigadors del Meertens estaven força aïllats de la vida acadèmica. Avui, l’Institut potencia que els seus recercadors de plantilla siguin també professors a temps parcial en alguna de les universitats properes. Això els permet no sols estar integrats en la vida universitària, sinó tenir contacte directe amb els estudiants i els futurs investigadors. Cada investigador té els seus propis projectes de recerca, que tira endavant amb col·legues i/o col·laboradors en formació, sovint com a tesis doctorals. Val a dir que l’Institut publica llibres, organitza tallers, seminaris i conferències. De fet, és un dels organitzadors del Sociolinguistic Symposium que se celebrarà per l’abril.

Parlem amb els col·legues de temes de recerca, i la veritat és que no s’acaben mai: que si les varietats etnolectals de neerlandès de la quarta generació d’immigrants turcs i magribins, que si el treball de camp sobre les pautes entonatives en unes varietats d’aimara, que si variació en malalts d’afàsia, que si anàlisi comparativa de 85 varietats del neerlandès, que si la fortíssima supervivència del limburguès com a llengua quotidiana, que si la política lingüística del a Taalunie... Si hi ha una cosa que m’agrada de la nosta feina és que ens ho passem bé parlant-ne!

Països Baixos - Consells per al viatger català (pensant en la Núria i en Natxo)

Amsterdam és una ciutat relativament petita en termes de població (uns 740 mil habitants), però molt més estesa en el territori. Per tant, les distàncies poden semblar més curtes sobre el mapa, encara que la desproporció no sigui tan gran com a les ciutats americanes. Passejar per Amsterdam és una empresa delicada: ningú no respecta els semàfors -el meu taxi es va posar a conduir en contradirecció "perquè no ve ningú". A més, per a algú que està acostumat a l'Eixample barceloní, les bicis són armes letals: grosses, pesades i rovellades, els seus conductors les fan anar a tota velocitat pertot arreu i, és clar, el vianant no les sent a venir. Si hi afegiu el tramvia, els metros de superfície, els canals i els milers de vianants, veureu que calen 80 ulls per sobreviure a Amsterdam.*


Les estacions estan dissenyades especialment per aconseguir que l'estranger s'hi desorienti. Per exemple, poden tenir tenir una andana 3a en un extrem de l'estació i una altra andana 3b a l'altra punta. Això va contra la lògica catalana, ja ho sé prou, però deu haver-hi alguna lògica holandes que ho explica perfectament. Si no us ho creieu, aquí en teniu la mostra, provinent de Groningen.
La xarxa ferroviària neerlandesa és molt completa, i pots anar a tot arreu amb tren. Això sí, cal superar tres esculls importants: el primer, comprar el bitllet. Els holandesos han trobat la gràcia a això de les maquinetes, i ara la majoria de bitllets els venen a les màquines. Problema: cada màquina té la seva pròpia personalitat, i accepten el que els dóna la gana. A Schiphol, per exemple, accepten la targeta Visa i la Master Card. A Ljouwert i Groningen no accepten targetes "temporalment", però sí diners. A Amsterdam Centraal, aquest matí, no accptaven targetes i les ranures per a monees estaven embussades. No cal dir que acabes comprant bitllets a la manera tradicional, això sí, més cars que a la màquina.
Segon problema: les interconnexions. No sé per quin set sous, quan et venen el bitllet, si no els ho demanes expressament, no es recorden de dir-te que a mig camí has de canviar de tren. No crec que sigui mala llet: senzillament, no hi pensen... però la coses té pebrots, perquè si et descuides, en comptes d'anar a Amsterdam et plantes a Rotterdam, o a Brussel·les. Per tant, consell: que us imprimeixin l'itinerari. Ah, i no us refieu del tot de les andanes que us diguin. Les canvien, de vegades posen un cartell a mà en neerlandès, i avall que fa baixada. I encara una altra cosa: penseu que un transbordament entre l'andana 5 i la 7 pot implicar pujar unes escales empinadíssimes, córrer 100 metres i aixar unes escales similarment desmesurades, tot amb la vostra maleta preferida, en 5 minutets de no-re. O sigui que estigueu al cas, que la cosa va de veres, i qui bada pot perdre l'enllaç.
Tercer problema: els combois partits. Diria que tots els trens que he agafat, en algun moment se separaven per anar en direccions diferents. Per tant, molt atenció: si vas a Groningen no t'asseguis als vagons que van a Leeuwarden, i a l'inrevés.
Els trens neerlandesos són vells, tirant a rònecs, i lents. Els bitllets no són desmesuradament cars, però sí que ho són més que a Catalunya (bé, ara amb el TGV ja no n'estic del tot segur). Però anar amb tren és un plaer a tot arreu, o sigui que ja sabeu, a gaudir-ne.

------------------------------
* Suposo que es nota que avui se m'ha abraonat a sobre un energumen de 2 metres dalt d'un ferro vell amb rodes mentre jo m'estava tan tranquil a la vorera esperant per travessar. El molt ******** no ha pogut controlar la velocitat, i jo he hagut de saltar per esquivar-lo.

Parèntesi electoral (visca internet!)

Com que això de no poder enraonar amb ningú de les eleccions se'm fa estrany, i com que ja són uns quants els que em fan arribar comentaris sobre aquesta qüestió, us adjunto (1) una article de Villatoro sobre el tema i (2) la resposta que hi enviat.

http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/3711

Tips d'Espanya

Els castellans, en el sentit tradicional del terme, poden estar cansats de Catalunya, però a Catalunya mai no hi havia hagut tanta gent tipa d'Espanya. Tips per qüestions pràctiques i simbòliques, però tan tips que estan deixant de participar-hi: són els centenars de milers de persones que s'han abstingut en massa a les eleccions generals "perquè no són les del meu país", com s'ha pogut llegir una vegada i altra als fòrums d'internet. Fins i tot corrent el risc de veure guanyar un PP neoimperial. Mai com ara no s'havia sentit a parlar amb naturalitat dels "espanyols" com a "ells" en converses informals. I això també és un moviment en profunditat a la societat catalana.

Els castellans estan contruint el seu país unificat a gran velocitat -a alta velicitat, especialment. Han usat l'estat en favor seu per crear un mercat comunicatiu que els afavoreix, han usat el ministeri d'Exteriors per convertir Madrid en una metròpoli interconnectada directament amb la resta de capitals del món, i han sabut invertir els ajuts de la Unió Europea per modernitzar-se. Felicitats. Fa quatre anys, els catalans van votar contra el PP i contra el model d'Espanya que s'estava construint. Durant els darrers quatre anys, els catalans han descobert que en aquest país no hi tenen gaire res a dir, i se'n desvinculen molt més ràpidament del que molts imaginàvem. Al capdavall, si ho voleu posar en termes electorals, el PSC acaba de guanyar 86.000, però l'abstenció n'ha guanyat molts més: 300.000; a Catalunya, tots els altres partits, inclòs el PP, han perdut suport.*

Ara caldrà veure com es gestiona aquest escenari. S'acosta maltempsada. La setmana passada, The Economist deia que aquestes eren unes eleccions que potser era preferible perdre. Potser el PSC aconseguirà capejar la crisi que ja ens afecta - té els mitjans, en tots els sentits, per a fer-ho. Però el conflicte amb el model de modernització d'Espanya no és ideològic, és estructural: quan s'acabi la mamella europea, només quedarà la catalana. I si ara ja hi ha centenars de milers de catalans tips d'Espanya, ja veurem què passarà si el PSC no se'n surt. Qui hi haurà, per a treure'n partit?

* Font: http://www.lavanguardia.es/elecciones2008/index.html?camp=GEUElecciones2008&gclid=CI-1iM3ah5ICFQx3MAodOjRZ-A

Ljouwert; Adéu-siau, Frísia

Ljouwert (Leeuwarden) és la capital de Frísia, una ciutat petita i cuidada, de cases baixes i antigues, envoltada d'un canal construït a pic i pala fa 500 anys. Més enllà del que era el nucli històric de la ciutat s'estén una nova ciutat, elegant alnord, força més desafortunada al sud (on jo m'estava), i industrial cap a l'oest. Al sud, a Bordinewg, el carrer on m'he allotjat, hi ha instal·lada aquesta estàtua, que sembla un cap de drac. Cada dia que hi he passat per davant me l'he quedada mirant, no sé ben bé per què. Evoca un passat llunyà, una mena de símbol pagà? Què hi fa, en un descampat? Però a Frísia, al carrer, hi ha poca gent, i no he pogut preguntar-ho a ningú.

A Ljouwert hi fa fred, a l'hivern, i quasi no ha deixat de ploure en algun moment del dia al llarg de tota la setmana. Els frisons tenen una especialitat arquitectònica molt peculiar: fan edificis inclinats, irregulars, que sembla que hagin de caure. Al centre de la ciutat, per exemple, hi tenen aquesta torre, just davant de l'Acadèmia Frisona. Però les inclinacions es troben per tota la província. Cases tortes, abombades, vinclades, cargolades, de totes mides i colors. És curiós, perquè ells no sembla que hi parin esment, però es veu a simple vista. Deu ser que el terra és tan humit que els fonaments no aguanten.



Avui marxo de Frísia cap a Amsterdam. L'estada ha estat profitosa: m'ha permès conèixer una comunitat simpàtica que lluita per preservar la seva llengua sense conflicte social ni partidització. No sé si se'n sortiran, espero que sí, però si més no, em sembla que estalviar-se disgustos. Però també alegries. Deu fer-ho el caràcter nòrdic, això.

La situació del frisó

Després de tots aquests dies fent recerca, i em renyen perquè no dic res del frisó, i tenen raó... Ara veig que he reservat tot el que he après per al dossier que preparo. Però val la pena dir-ne quatre o cinc coses.
El frisó és una llengua germànica, a mig camí de l'anglès i el neerlandès. De fet, en principi s'assemblava més a l'anglès; per exemple, diuen tsiis per formatge, allà on els neerlandesos diuen kaas. Però els anys de contacte han anat acostant el frisó al neerlandès i a l'alemany, segons la zona. A Ljouwert, de fet, s'hi parla frisó de la ciutat, que és més aviat neerlandès amb trets frisons, una varietat desenvolupada segles enrere quan els habitants benestants van intentar aprendre la llengua de l'Estat a partir de l'escrit. Oi que recorda el cas del danonoruec?
De frisó no n'hi ha només un, sinó tres: l'occidental, a la província de Frísia; el de Saterland, i el frisó sptentrional, aquest dos a Alemanya. L'existència de tres varietats es deu al fet que la llengua frisona antiga va anar cedint terreny als idiomes veïns, fins a quedar esqueixada. Avui, els parlants de les tres varietats no s'entenen. Ara com ara, només els frisons dels Països Baixos tenen una vitalitat significativa. Els altres estan pràcticament extingits. Per això, quan es parla de frisó sol parlar-se del frisó occidental. Tot això es veu en aquest mapa de la Wikipedia en anglès, on el gris representa l'antiga àrea d'extensió del frisó i les àrees ratllades les regions on encara es parla:




El frisó és cooficial, a Frísia, i s'ensenya obligatòriament a les escoles primàries i secundàries. Però els Països Baixos són un estat molt centralista, de manera que els frisons tenen molt poc control sobre les seves coses. Així, per exemple, els mestres depenen de l'estat central, i per tant no tenen l'obligació de saber frisó... encara que l'hagin d'ensenyar! Així, no és estrany que bona part de la població no sàpiga escriure la llengua. L'any 2007, un 64% dels 640.000 habitants de Frísia deia saber parlar el frisó bé, i un 10% en sabia força. En canvi, només un 10% el sap escriure correctament, i un 16% força bé. Amb tot, el frisó és un idioma raonablement equipat per a la vida moderna, amb diccionaris, gramàtiques, fins i tot un diccionari jurídic! Per cert, que també tenen un Friesch Wordenboek (1900-1911), elaborat sota la direcció de Waling Dikstra, que és molt semblant a l'Alcover-Moll. Fins i tot en guarden les cèdules en una calaixera de fusta, a la Fyske Akademy.

La història del frisó s'assembla a la catalana, una mica en petit i en pobre: annexió a finals del segle XV, decadència literària fins al XIX, reviscolament literari al llarg del XIX i reconeixement legal tardà, a partir de 1956, quan la població ja començava a dominar la llengua de l'Estat. El frisó ha aguantat força bé a Frísia perquè aquesta és una província perifèrica, però la creació de l'estat modern l'ha posat contra les cordes. Els forasters no aprenen frisó més que de manera esporàdica. Els frisons es queixen que els neerlandòfons no fan esforços per aprendre el frisó, però ells es passen al neerlandès a la que senten algú parlar en aquesta llengua, o davant dels estrangers (si no es passen a l'anglès). Familiar, oi?

El frisó és, encara avui, una llengua sobretot oral. La llengua establerta per a l'escriptura a Frísia és en primer lloc el neerlandès. A les llibreries i, molt més, als quioscos, hi domina el neerlandès de manera aclaparadora, i has d'anar a les prestatgeries de frisó per trobar res en aquest idioma. Però la cultura escrita en frisó fa tot l'efecte de ser molt viva, i els cercles que la promocionen mostren un dinamisme i una capacitat de produir amb qualitat que ja voldrien moltes altres minories del món. De fet, als darrers anys hi ha hagut una forta activitat de promoció de la literatura en frisó. Aquests dies, sense anar més lluny, a totes les llibreries de la província que jo he vist hi havia aquests cartells amb anuncis de les setmanes del llibre frisó, durant les quals es fan multitud d'actes areu de la província per promocionar la lectura.

Alguns dels frisons que he conegut han lamentat retòricament que fa massa segles que van tenir el darrer conflicte seriós amb els neerlandòfons -se'ls escapa Dutch, parlant en anglès; un indici? Diuen que per als catalans resulta més fàcil revoltar-se perquè sabem què significa l'opressió en primera persona. En realitat, tots els neerlandòfons amb qui n'he parlat es miren els frisons amb molta condescendència. I als frisons els costa espolsar-se els estereotips negatius del damunt. A mi em fa l'efecte que als frisons els passa allò que passa amb una part dels catalans més assimilats a l'Espanaya castellana: els límits intergrupals entre ells i els seus veïns esdevenen tènues, i així, la llengua, que abans marcava la pertinença a grups diferents i igualment dignes, passa a fer una mica de nosa enmig del que és un únic grup nacional. En una entrevista, un dels meus interlocutors s'omplia la boca de tolerància, d'obertura, i afirmava que la llengua no calia per a integrar-se i ser frisó, fins que li vaig demanar si hom podia integrar-se i ser frisó sense sense saber neerlandès; primer va dir que de cap de les maneres, i aleshores, tot d'una, es va adonar de la contradicció amb el que acabava de dir, i de l'abast que tenia. Perquè acabava de definir la posició d'opcionalitat en què viu el frisó al seu propi territori.

I és que ja se sap: costa més de defensar-se de les males jugades quan te les fan amb tarannà...

Visita turística en un país gesloten: Harns (Harlingen) i Frjentsjer (Franeker)

Plou tot el dia amb una pluja fina, que no xopa ni molesta. Després d'esmorzar amb en Durk Gorter i confirmar que és home de bones anàlisis, me'n vaig amb tren cap a la costa. Objectiu: veure el port de Harns, que temps enrere havia estat conegut com un suburbi de Londres. En Durk m'explica que Frísia havia estat la segona província de les Províncies Unides, entre altres coses perquè per aquí passava tot el comerç cap a Amglaterra. Però al segle XVIII Amsterdam va construir un canal cap al mar, i fa unes quantes dècades es fa fer un dic que aïlla una mica Frísia del mar. Tot plegat va precipitar la decadència de la província a partir del segle XVIII, I encara hi som, allà mateix.

Harns és una vila preciosa, típica de la zona, plena de canals, amb un sol inconvenient. Tot, tot, absolutament tot, està tancat. Ni un bar, ni un restaurant, ni una oficina de turisme. Gesloten. Això sí, em pregunto qui deu fer servir els molts velers que hi ha als seus canals.



Frjentsjer és la ciutat on hi havia la universitat frisona. Per cert, que no devia ser poca cosa, tenint en compte que fins i tot va passar-hi René Descartes. Avui és una vila provinciana, encantadora però amb poca oferta d'esbarjo un diumenge a la tarda. L'única cosa oberta que hi trobo és el planetari més antic d'Europa i una catedral amb un concert de Johan Sebastian Bach. El planetari té la seva gràcia: se'l va empescar un pentinador de llana autodidacte al segle XVII i encara funciona, gràcies a un sistema de pèndols. El millor és que continua encertant la posició dels planetes tants anys després! Pel que fa a la música, des de fora sona imponent. Per cert, que en aquesta ciutat els campanars no toquen només l'hora: abans et regalen amb una melodia de carrilló que de debò que val la pena. Restes d'una altra època...

Groningen

Divendres va tocar visita a Groningen, la capital de la província del costat de Frísia. Casualment, era el dia de portes obertes a la universitat, i el tren anava absolutament ple d'estudiants de secundària frisons en el que segurament era el seu primer viatge cap a l'eucació superior. Frísia havia tingut universitat entre els segles XVI i XIX, però Napoleó els la va arrabassar el 1811, i el regne dels Països Baixo va decidir no retornar-los-la. Una bona manera d'afavorir l'assimilació: primer t'emportes els joves fora de casa, després els reemplaces per professionals de la resta del país. Ai, perdó, que no tocava ser crític amb la mobilitat laboral! Però els resultats estan a la vista. M'expliquen que a Frísia costa trobar mestres, periodistes o professionals de la província.

Els meus amics frisons m'han advertit que hi ha una pugna entre Groningen i Frísia. Els primers, amb una ciutat més gran, malden per ser considerats la capital "del nord". Els frisons, per la seva banda, els responen que això del nord s'ho poden pintar a l'oli, perquè ells no en formen part. En realitat, aquesta lluita pel poder té un cert rerefons ètnic: "el nord" difumina l'existència de Frísia coma entitat diferenciada, i cal dir que pràcticament tots els neerlandesos que he conegut fins ara mostren certa condescendència pels frisons, com si els perdonessin la vida.

Groningen respon a les expectatives d'una ciutat universitària del Mar del Nord: edificis de totxana vermella, teulades fosques amb força pendent, algunes llibreries i moltes botigues d'antiguitats. Per a arribar a la universitat n'hi ha prou de caminar tot recte des de l'estació, travessar el pont i seguir uns deu minuts en línia recta. Segons l'hora, no et pots perdre ni volent-ho: se t'emporta la riuada d'estudiants. La universitat està en una plaça no gaire ampla, davant per davant de la biblioteca univesitària i al costat d'un edifici negre de la Universitat Oberta dels Països Baixos. Vaja, una concentració de saber que no us explico. Us n'afegeixo la fotografia -de res, Natxo.

És curiós, però tant Frísia com Groningen són més aviat homogènies, des d'un punt de vista poblacional: frisons i neerlandòfons, pràcticament tots caucàsics. Es nota que som lluny del Randstad, l'àrea metropolitana, perquè aquí no hi ha pràcticament al·lòctons. Qui m'ho havia de dir, que venint de Catalunya em sobtaria l'homogeneïtat del personal! Segurament m'hi fixo més perquè al llarg del dia m'entrevisto amb el cap de relacions internacionals de la universitat, que em canta les excel·lències de la internacionalització i de l'anglès, i en canvi jo l'únic anglòfon amb qui he topat sóc jo mateix. Ah, també em sobta perquè els funcionaris amb qui parlo tenen un anglès d'allò més limitat (un m'envia outside per dir-me que vagi al pis de dalt, és a dir upstairs). A aquests holandesos els passa el mateix que a nosaltres amb el castellà: donem per descomptat que si ets català has de saber castellà. Però a l'hora de la veritat, ells sí que passen penes i treballs per enraonar-lo. Dey speak feri khood English... Això sí, aquí fan la meitat dels màsters en anglès per captar estrangers. Diu que tenen 50 saudites fent medicina i qui-sap-lo xinesos fent economia. En canvi, els estudis de grau són quasi tots en neerlandès. I puc testimoniar que si més no una de les informadores per als nous estudiants, una noieta d'uns vint-i-poc, no és capaç de parlar en anglès amb un estudiant d'aparença àrab.
Visito la biblioteca, i nova constatació sociolingüística: els fons històrics són multilingües, amb presència important del neerlandès, l'alemany i, una mica menys, el francès. El moderns, només bilingüe(t)s: anglès i més anglès en títols acadèmics, neerlandès en obres més generals i literàries. Fa pocs anys, un intel·lectual va aprofitar la inauguració de l'any per a fer una crítica d'aquesta reducció del multilingüisme precisament en aquesta universitat. Poc cas en deuen haver fet. A la biblioteca hi ha una petita exposició sobre Spinoza. Segons l'inventari del seu testament, a casa només hi tenia 140 llibres. Fa pensar, si més no, en què cal per a pensar.
Un altre tòpic esmicolat: tant a Ljouwert com a Groningen fan uns mercats a l'aire lliure esplèndids. Al de Groningen hi he vist unes parades de flors realment espectaculars, amb tulipes de tots colors i uns lliris grocs fantàstics. A més, tenen parades de pràcticament qualsevol menjar que us pugueu imaginar. Lògicament, n'hi ha unes quantes de grosses que ofereixen formatges de mil colors -que bo que és el formatge amb comí! Però n'hi ha de carns, de peix fresc, de fruita fresca, de fruita seca, d'espècies, fins i tot d'aquestes ensalades de verdures amb maionesa que tant els agrades. De fet, si vols pots dinar-hi: tenen una mena de taules de dos pams de diàmetre perquè dinis a peu dret. En qualsevol cas, pel que fa a varietat, la veritat és que no sé què tenen a envejar a la Boqueria. I a sobre, jo sóc l'unic guiri que fa fotos (i no porto barret de mexicà).
Acabo la visita al Museu de Groningen: entre les exposicions n'hi ha una sobre l'impacte del pintors russos de tombant de segle XIX i XX en la creació d'un imaginari nacional. Tenen una col·lecció fantàstica d'il·lustracions de contes populars que se t'emporten cap a la infantesa. I passen un documental en rus subtitulat en neerlandès què és d'allò més interessant (no ho dic del tot en conya). Això sí, arriba un moment fascinant en què apareix un narrador explicant un conte en rus, i ho fa tan bé que segueixo el conte com si fos un vailet de Novosibirsk! El que fa la suma de cansament i teatralitat.

La projecció internacional de la cultura catalana

Jo no sé si ha estat la tasca ínclita del Ramon Llull, el resultat de la Fira de Frankfurt, la força de les samarretes del Custo Dalmau o la propaganda quotidiana d'en Jiménez, però el cert és que la cultura catalana està assolint uns nivells de projecció i prestigi internacional que ja els agradaria a la majoria de nacions del món. En voleu més prova que el nom d'aquesta botiga de moda, basada en un bonic guarà nostrat, i recollida en un cèntric carrer de Ljouwert/Leeuwarden?



Llàstima que els amos no s'atreveixin a posar-hi "Catalonië" en comptes de Zuid-Europa... És que no es pot tenir tot, en aquesta vida. I això que entre les guies de viatges que he consultat per aquí, el nom Catalunya sí que apareix en alguns títols -també hi ha guies del Llemosí i de la Costa Blanca, per dir-ne dos. Per cert, a la millor guia de Catalonië que hi havia avui a la llibreria del centre de la ciutat s'hi incloïa una petita llista de frases útils en català per al viatgers, del tipus "Auxili, aviseu telefoneu a una ambulància" i "Telefoneu a la policia".
Dit sigui de passada, avui he mantingut els meus primers intercanvis comercials en neerlandès a Frísia. La llengua va tornant mooooooolt lentament, però renoi, quin accent més complicat que tenen per aquí dalt! De tota manera, es confirma que si bé l'anglès és la seva llengua franca per excel·lència, de cap manera no pot dir-se que la dominin. Fins i tot entre universitaris especialitzats en llengües te'n deixen anar de divertides, com ara confondre aprendre i ensenyar ("I will learn you"), trepitgen les [v] i les fan [f], entre molts altres trets. M'he comprat un llibre recull d'errors interlingüístics comesos per holandesos amb un títol ben divertit: "I always get my sin", literalment "Sempre aconsegueixo el meu pecat", però que en neerlandès vol dir "Sempre aconseguiexo els meus objectius". I és que potser que tornem a repassar tots plegats el que és una llengua franca: per definició, no es domina, només t'hi defenses, i té uns usos limitats. Això és l'anglès per a nosaltres continentals: una llengua franca.

Plou i fa sol -i neva per sorpresa

Ahir a la nit va tornar a nevar per sorpresa. Neu gruixuda, com pedretes, que només ha aguantat als marges del carrer i als escocells dels arbres. Mentre vaig a la primera cita d'avui passo pel costat de dues escoles, una de nacional i una de cristiana (en diuen així). Totes dues tenen instal·lacions infantils, amb tobogans i lloc per a enfilar-se de tots colors, i estan plens de nens rossos que criden, diri aque en neerlandès. De la primera me'n sobta una cosa: està envoltadea d'una tanca metàl·lica que amb prou feines m'arriba a la cintura, prop d'un carrer poc transitat i d'un estany on pesca un bernat pescaire de grans dimensions. Diria que qualsevol nen pot escapar-se amb total facilitat i anar al carrer o a l'estany. Però deuen ser cabòries de pare en sabàtic.

El sistema educatiu holandès és molt centralitzat i presta poca atenció a la diversitat lingüística, però en canvi respecta molt la diferència religiosa, encara que la societat neerlandesa estigui molt descristianitzada. Els mestres presenten el seu currículum a les escoles nacionals o a les cristianes, segons la seva preferència, i els tria cada escola. Tenen una forta manca de mestres, perquè la profesió s'ha degradat socialment, i ens expliquen que molts mestres de la provínci ano són frisons i no saben la llengua del país.

Ahir a Omrop Fryslân van explicar-nos que a Frísia tenen la màxima densitat d'esglésies per quilòmetre quadrat de tot Europa. Com que moltes d'aquestes esglésies estan en localitats molt menudes i ja no tenen parròquia, s'estan degradant a tota velocitat. Algunes les han comprades particulars per fer-ne habitatges privats, pisos, restaurants, i altres menes d'instal·lacions. Però aquesta solució no agrada a les comunitats, que preferirien que l'estat s'encarregués de cuidar-les. Com diu Pla, la qüestió és senzilla: "I això, qui ho paga?"

Primers contactes amb Frísia

Avui he començat el contactes amb el frisó i amb Frísia. I val a dir que el contacte ha estat intensiu: de 9h30 a 22h30 sense parar! Mai no havia hagut de començar una conferència a quarts de nou del vespre. I després et fan broma dient que els "espanyols" sí que viuen la nit.

D'acord amb el programa, he visitat l'Omrop Fryslân, la radiotelevisió frisona, la Fryske Akademy, l'equivalent de l'IEC, i la seu de la xarxa Mercator sobre ensenyament multilingüe. Les visites les faig en companyia d'un investigador sobre l'Scots, en Michael Hance, i una periodista novayorkesa, la Kathleen Spiessbach. A la foto hi apareixen amb en Rien i l'Ono, d'Omrop Fryslân.

El dia ha estat molt atrafegat, amb presentacions, discussions, i al final una conferència sobre l'scots i una altra sobre el català. Ja en parlarem, de tot plegat, perquè resulta interessant per a entendre la posició del català a Europa. En termes generals, males notícies per al frisó i bones per a l'scots. Entre les anècdotes del dia, avui he tastat l'arengada marinada en una mena d'entrepà amb ceba. A les 6h, quan anàvem a sopar, ens ha enxampat una nevada molt intensa que ha durat pocs minuts, i que s'havia fos a quarts de vuit.

Arribada als Països Baixos

El Regne dels Països Baixos és l’estat més important de la regió històrica que històricament es coneix com a Països Baixos. L’origen del regne actual s’ha d’anar a buscar al segle xvi, quan els protestats de tota la regió, aleshores possessió de la casa d’Àustria regnant també a la Corona d’Aragó, van enfrontar-se a la monarquia catòlica en una guerra sagnant. De fet, aquí encara se’n recorden dels Tercios de Flandes i el Duque de Alba, i arriba el cas que te’n rebreguen amistosament les proeses per la cara com si aquells individus fossin parents teus. Com a resultat d’aquesta guerra, les províncies al nord del riu Escalda van emancipar-se del jou imperial com a nou estat de religió protestant, mentre que les del sud –aproximadament les actuals Flandes i Valònia– van restar en mans de l’imperi. Una de les províncies més importants del nou país és Holanda, amb ciutats com Amsterdam i La Haia. D’aquí que tot sovint ens referim al regne dels Països Baixos amb el nom d’Holanda, que és més o menys com si diguéssim Castella per Espanya. Modernament s’està afermant el terme neerlandès –de nederlands, països baixos– com a substitut d’holandès, sobretot per a la llengua.

El neerlandès és una llengua amb un passat esplendorós, fins i tot imperial, però ja fa temps que no es limita a ser una llengua europea mitjana, amb uns 20 milions de parlants repartits entre Bèlgica, Holanda i Surinam. La seva proximitat a Gran Bretanya i la seva alegria a adoptar l’anglès com a llengua franca internacional fa que, de tant en tant, hi hagi qui imagini que el neerlandès podria estar en perill davant de l’anglès. Vaja, com si es pogués establir una mena d’equació català ≈ castellà = neerlandès ≈ anglès. Doncs bé, n’hi ha prou d’agafar l’avió per a constatar que els qui imaginen una equació com aquesta no poden anar més desencaminats. El neerlandès és una llengua perfectament normalitzada, totalment establerta al seu territori. Exemples? A cabassos, i només en un parell d’hores. A l’avió –companyia Transavia, no pas l’estatal KLM– totes les informacions es donen primer en neerlandès, i només després en anglès. Tot el material escrit és almenys o només en neerlandès: fins i tot l’ampolla de Vittel està en bilingüe francès/neerlandès! Tant els tripulants com els passatgers se t’adrecen espontàniament en neerlandès, sense dubtar ni un segon, fins i tot al mateix aeroport de Barcelona. I avís per a navegants: a la pantalla ens passen un capítol de Friends, òbviament en versió original subtitulada en neerlandès; un cop d’ull als meus companys de viatge permet constatar que només dels molts viatgers que es miren la pantalla s’han posat els auriculars... Deu ser que llegeixen els llavis? O que estan acostumats a prescindir de l’oral?

Sí que és veritat que a Schiphol, l’aeroport d’Amsterdam, hi ha algun rètol exclusivament en anglès, com el que indica el punt de trobada o la sala de recollida d’equipatge. Però en termes generals, el neerlandès apareix primer i en traç més gruixut. De fet, un cop entrat a l’estació de trens, l’anglès pràcticament s’esvaeix. El meu veí parla en anglès pel mòbil, i n’és parlant natiu, i un viatger llegeix una novel·la en anglès. Però això és tot. Fins i tot rètols essencials per a arribar a la teva destinació, com els que indiquen que el comboi es dividirà en dos seccions que faran cap a ciutats diferents, només apareixen en neerlandès. O els dies de la setmana dels plafons informatius que diuen quins trens circulen i cap a on. I això que els holandesos saben tots l'anglès... A Ljouwert, com a mínim, els tres joves que he sentit en anglès aquest vespre (dia 3) en sabien tant poc com la majoria dels seus coetanis de Barcelona. Ah, per cert, a Frísia avui hi glaça. Quins país més fred i fosc! I no tenen gairebé cap taxi al carrer, davant de l'estació central.