Us heu demanat mai per què els constitucionalistes espanyols tenen tanta obsessió per presentar-se com l'única manera assenyada de veure el món? I us heu preguntat per què descriuen l'independentisme de manera obsessiva en termes com ara adoctrinats, dements, forassenyats i altres? L'editorial d'El País
em va recordar aquest treball meu en què analitzo els insults com un instrument per reconstruir les bases de la ideologia nacionalista espanyola i que, com que va sortir en el moment àlgid de la pandèmia, no vaig publicitar. Us el recomano. No cal dir que us recomano també el volum sencer.
Per cert, no us perdeu l'anàlisi de l'obituari constitucionalista d'Eduard Punset. Es un text d'antologia.
Quan es vol recuperar una llengua minoritzada, cal posar-hi passió i
determinació, sens dubte, però també cal saber fer una gestió acurada
dels recursos i planificar encertadament els temps. Al catalanisme
lingüístic fa molt de temps que li marquen els ritmes i les prioritats
des de fora. En comptes d’innovar per persistir, fa la impressió que es
limiti a resistir. Si vol reprendre la iniciativa, haurà d’establir les
seves pròpies prioritats amb un enfocament constructiu que avaluï la
situació, fixi objectius realistes, proposi vies per dur-los a la
pràctica, n’avaluï els resultats i corregeixi el que no funcioni.
Un dels molts temes que hi ha damunt de la taula és la política
lingüística educativa. Certament, una visió comparativa mostra que
l’actual model lingüístic escolar català és un dels millors de l’Estat i
d’Europa a l’hora de fornir la gran majoria de l’alumnat del
coneixement de les llengües oficials, i que ho aconsegueix sense
perjudicar els altres aprenentatges i en un clima de pau social.
Tanmateix, fa més de quatre dècades que el supremacisme castellà hi
lluita en contra i els seus arguments estan aconseguint victòries
ideològiques i judicials significatives. En aquest context, sembla
urgent que el catalanisme lingüístic actualitzi els seus arguments sobre
una institució que, més enllà dels seus mèrits pedagògics, constitueix
un dels darrers vestigis del pacte signat entre les esquerres i el
catalanisme per tal de fer de la Catalunya postfranquista “un sol
poble”.
Ara bé, més enllà de resistir, el catalanisme ha de tenir el coratge
d’identificar els problemes del model i saber-los resoldre. Entre
aquests, moltes veus assenyalen el fet que un percentatge apreciable
d’alumnes acaba l’ensenyament obligatori sense el domini de la llengua
catalana que marca la llei. Els motius són diversos. D’entrada, sovint
la docència de català se centra massa en aspectes teòrics i normatius
però produeix alumnes que tenen mancances a l’hora d’expressar-s’hi.
Tampoc hi ajuda gaire el fet que determinades perspectives pedagògiques
que volen estimular la participació de l’alumnat no parin gaire atenció a
la llengua que es parla. La cosa es complica especialment als centres,
sobretot a secundària i en determinades zones del país, on l’ús
vehicular del català és flexible o residual, tant per part dels
docents com per part de l’alumnat. Per acabar-ho d’adobar, les
mancances d’expressió poden fossilitzar-se perquè els claustres acaben
aprovant assignatures suspeses per tal d’evitar que els alumnes hagin de
repetir curs.
Qui desitgi obtenir el nivell C1 de català hauria de superar la prova pertinent
Doncs
bé, mentre no es pugui garantir que tot l’alumnat acaba dominant la
llengua pròpia del país, caldria revisar el criteri segons el qual als
alumnes que han cursat a Catalunya els darrers anys de primària i tota
l’ESO se’ls reconeix automàticament el nivell C1 de català.
Senzillament, qui desitgi obtenir aquest títol, hauria de superar la
prova pertinent. Aquesta mesura, que encaixa perfectament en les
competències de la Generalitat, podria resultar beneficiosa en diversos
aspectes. D’entrada, tancaria la porta a les disfuncions provocades pel
fet que persones que no dominen el català ocupin llocs de treball on
caldria saber-ne en detriment de gent que sí que hi té un bon nivell.
Això passa, sense anar més lluny, al mateix sistema educatiu, on hi ha
docents de secundària que diuen que fan classe en castellà perquè no
s’expressen bé en català. En segon lloc, la retirada del reconeixement
automàtic de nivells potser ajudaria el professorat i l’administració a
replantejar l’ensenyament de la llengua per tal de posar més èmfasi en
les capacitats expressives de l’alumnat. Finalment, la mesura potser
podria servir d’incentiu perquè els claustres dels centres on ara mateix
l’alumnat no arriba al nivell requerit prenguessin les mesures
necessàries per resoldre aquesta mancança.
Una mesura d’aquestes
característiques té els seus costos i no serà còmoda per als sectors que
insisteixen que tots els alumnes surten dels centres escolars dominant
les dues llengües oficials, però els seus beneficis la justifiquen amb
escreix. Ajustar el reconeixement de nivells de llengua a la realitat de
les aules enviaria el missatge que les autoritats es prenen seriosament
tant la promoció de la llengua com la qualitat de l’ensenyament en
general, i seria un pas endavant per passar del resistencialisme a una
nova etapa més proactiva.
Ara fa unes setmanes vaig pronunciar una conferència en què intentava emmarcar les pressions que experimenta el català en el context sociolingüístic mundial. Aquí teniu l'enllaç que us portarà a l'enregistrament d'aquesta conferència.
Conferència "Garantir un futur per a la llengua catalana en temps de
revolucions", impartida pel professor F. Xavier Vila, el dia 22 de maig
de 2019, dins el cicle de conferències "La diversitat lingüística",
organitzat pel Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears
(UIB) i la Direcció General de Política Lingüística.
Introducción: el estudio y sus primeras conclusiones
La reciente publicación, por parte de la Fundación Europea Sociedad y
Educación, del estudio Efectos de la inmersión lingüística sobre el alumnado
castellanoparlante en Cataluña, elaborado por los profesores de Economía de la
Universitat de Barcelona Jorge Calero y Álvaro Choi (véase el resumen del mismo en Politikon), ha causado cierto revuelo mediático y político.
En este trabajo, basado en los datos de la oleada 2015 del estudio PISA de la
OCDE, los autores intentan dilucidar si los alumnos de
lengua familiar castellana educados en Cataluña ven perjudicado su rendimiento
académico como consecuencia del diseño del modelo lingüístico escolar vigente.
Se trata de una pregunta no sólo legítima
sino de obligada indagación en la evaluación de políticas públicas en cualquier
sociedad democrática y, por lo tanto, su análisis no puede dejar de ser
bienvenido.
Después de un análisis pormenorizado de los datos, el resultado final del estudio
de los profesores Calero y Choi es que:
“los alumnos cuya lengua materna
es el castellano alcanzan un rendimiento inferior al de sus compañeros
catalanoparlantes en las competencias de lectura y ciencias, una vez que
se ha controlado por el efecto de una serie de características
personales, socioculturales y económicas que participan en la función de
producción. Estas pérdidas de rendimiento, de 10,85 puntos en ciencias y
de 10,30 puntos en lectura, equivalen aproximadamente a un trimestre de
escolarización. No se aprecia una pérdida significativa en el caso de
la competencia de matemáticas (…)” (Calero y Choi, 2019b)
De donde los autores coligen:
“En función de nuestros resultados
parece recomendable un replanteamiento de la aplicación de la política
de inmersión lingüística en catalán.” (…)” (Calero y Choi, 2019b)
La interpretación pública de los resultados obtenidos por parte de los
autores y, más aún, de buena parte de los medios que se han hecho eco del
estudio, ha coincidido en la idea de que, para los castellanohablantes
residentes en Cataluña, el uso de su lengua segunda en lugar de la lengua
familiar como vehículo de enseñanza comportaría resultados educativos negativos.
Así las cosas, no es extraño que el “replanteamiento” de las políticas
lingüísticas educativas solicitado por los autores haya sido entendido como una
invitación a incrementar el uso del castellano como lengua docente.
Sin embargo, más allá del ruido mediático y partidista con el que se ha
arropado su lanzamiento, la lectura detenida del trabajo plantea algunos interrogantes
de envergadura que llegan a poner en entredicho la interpretación apuntada.
Aquí nos limitaremos a analizar dos de ellos, empezando por la necesidad de
entender adecuadamente el porqué de la heterogeneidad en el impacto de la
escolarización en la población castellanohablante.
Pablo Casado
podria ser el líder del PP que entomés la derrota més humiliant de tota
la història del seu partit, però ell creu que ho pot evitar exacerbant
el seu nacionalisme. En conseqüència, últimament es prodiga en
declaracions que el situen fora del marc constitucional i l’ubiquen de
ple en el supremacisme castellà.
Per entendre aquest
canvi cal partir de l’existència secular de dues concepcions oposades
d’Espanya. Hi ha d’una banda allò que tradicionalment s’ha anomenat
'centralisme' però que es defineix millor com a 'supremacisme castellà',
és a dir, la convicció que Espanya és una nació creada gràcies a
l’“hazaña unificadora” de Castella i condensada en l’afirmació que "sólo
cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran
problema de la España integral". Aquest supremacisme, hegemònic a
l’Estat, creu que el castellà ha de ser l’única llengua rellevant a
Espanya i que s'ha de poder viure arreu del país com si es visqués en un
territori monolingüe hispanòfon.
Contra aquesta
mentalitat s’ha alçat històricament la concepció de l’Espanya
plurinacional, és a dir, un estat compost per pobles diversos que no
haurien de supeditar-se els uns als altres sinó interactuar d’igual a
igual. Aquest plantejament, que ha estat dominant a Catalunya i Euskadi
però minoritari a la resta del reialme, duu al nucli del seu argumentari
la idea que a l’Estat hi ha diversos territoris lingüístics i que és
legítim esperar que qui es traslladi d’un territori a un altre hagi de
fer cert esforç d’integració lingüística.
La
Constitució vigent reflecteix l’equilibri –el desequilibri– assolit per
aquests dos plantejaments l’any 1978. El seu text va incorporar alguns
trets supremacistes, com ara l’obligació que tots els ciutadans sàpiguen
la llengua pròpia de Castella (article 3.1), però la seva literalitat
originària hauria permès desenvolupar règims d’oficialitat lingüística
molt més favorables al plurilingüisme igualitari que els que s’han
acabat configurant. De fet, la mateixa Constitució defineix Espanya com
una nació integrada per nacionalitats i regions –és a dir, una realitat
plurinacionalitària– i imposa l’obligació de “protegir tots els
espanyols i 'els pobles' d’Espanya en l’exercici dels drets humans, 'les
seves cultures i tradicions, llengües i institucions'” (la cursiva és
nostra).
El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix
un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional
La pressió perquè la Constitució s’anés interpretant en un sentit
supremacista ha estat creixent des que es va aprovar, i aquest procés ha
estat facilitat pel fet que la judicatura espanyola ha estat sempre una
institució centralitzada i íntimament castellana. Alguns dels punts
d’inflexió van ser l’accés a la majoria absoluta d’Aznar amb el seu
projecte recentralitzador o la creació de Ciutadans, un partit que té al
nucli central del seu ideari l’hegemonia del castellà com a única
llengua veritablement oficial arreu de l’Estat. Tanmateix, fins fa ben
poc aquests intents han mirat de dissimular-se rere l’etiqueta de
'constitucionalisme' amb la qual pretenien fer veure que les seves
propostes cabien dins del marc constitucional del 78.
El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix
un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional com a
mínim en dos punts. D’una banda, en advocar per la supressió del dret a l’autogovern dels catalans per la via d’un article “155 indefinit”,
una proposta que conculca l’article 2 de la CE 1978, el qual “garanteix
el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la
integren [Espanya]”. De l’altra, per la proposta de convertir el
castellà en la llengua per defecte de totes les administracions i els
sistemes educatius i postergar les altres llengües a un estatus opcional i secundari als seus propis territoris.
Atesa la pressió immensa que ja pateixen, és obvi que la
desoficialització 'de facto' de les llengües no castellanes de l’Estat
les posaria en un risc gravíssim de liquidació, la qual cosa atempta
contra el mandat constitucional de protegir 'totes' les llengües,
cultures i pobles de l’Estat. La tria d’una aristòcrata madrilenya sense
cap vinculació amb Catalunya com a cap de llista per Barcelona referma
aquesta aposta de la direcció popular.
És possible
que la croada supremacista de Casado sigui el resultat d’una mala
lectura de per què els votants estan castigant el seu partit i que al
final no sigui recompensada pel seu electorat. Mentrestant, però, i per
simple honestedat intel·lectual, resultaria convenient que es deixés
d’aplicar el rètol 'constitucionalista' a les opcions que lliurement
s’ubiquen fora del marc establert l’any 1978.
Ja està disponible un volum que teníem moltes ganes de veure al carrer: La promoció de l’ús de la llengua des del sistema educatiu: realitats i possibilitats, editat per F. Xavier Vila i Emili Boix-Fuster i publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
Aquest volum recull les ponències presentades al 24è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 24), celebrat a les darreries del 2016. Potser algun lector recordarà que aquest col·loqui es va dedicar precisament a posar en comú experiències, a compartir reflexions i a aportar tècniques i recursos entorn d'una tasca fonamental per a una llengua minoritzada: com aconseguir que els infants, adolescents i joves fessin més ús del català, en aquest cas, des de les institucions educatives. En aquest volum hi trobareu els textos que s'hi van presentar, revisats a la llum de les discussions i les reflexions del debat d'aquell dia.
Els continguts del llibre poden ser d'interès tant per a ensenyaments com per a professionals de la dinamització lingüística i per als activistes de les organitzacions cíviques, per no parlar dels molts llenguaferits del país. Aquí no en farem pas una una ressenya detallada, però sí que assenyalarem els temes centrals que s'hi tracten per si us poden interessar. Al llibre hi trobareu, d'entrada, tot un capítol dedicat a explicar de quins són els mecanismes psicològics que hauríem de tenir en compte a l'hora d'incidir sobre els comportaments lingüístics, explicats per Ferran Suay, de la Universitat de València. Tot seguit iniciem un viatge que ens durà per bona part del domini de la mà de diversos especialistes que ens parlen d'experiències concretes de potenciació del català. Comencem a Catalunya, on Pere Mayans ens fa un recorregut històric per explicar com s'ha promocionat l'ús de la llengua als centres educatius d'ençà de la recuperació de la Generalitat. Continuem pel País Valencià amb Carles Segura-Llopes, de la Universitat d'Alacant, que ens explica algunes de les estratègies que utilitzen a l'extrem sud del país per aconseguir incorporar a l'ús del valencià els futurs docents. Immediatament després saltem cap a les Illes i, de la mà de Nicolau Dols, reflexionem sobre la importància de tenir presents els infants al·loglots en la promoció del català. I de les Illes tornem cap al continent per conèixer una de les experiències de recuperació del català més reeixides de tot el domini, el de la Bressola de la Catalunya del Nord. Acabem el viatge tornant cap a Catalunya, amb dos capítols centrats en la relació dels docents i les llengües: d'una banda, Vanessa Bretxa, Llorenç Comajoan i Xavier Vila expliquen quines són les opinions i els discursos dels professors de secundària pel que fa a a la promoció del català als centres escolars de Catalunya, i quines tècniques han desenvolupat per enfrontar-se a una realitat sociolingüística que brilla molt menys del que de vegades s'ha fet creure. Tanca el volum el treball de Montserrat Fons i Juli Palou sobre com analitzar la vinculació emocional dels futurs mestres amb el seu repertori lingüístic, ara ja clarament plurilingüe.
Ara com ara, el volum no es pot llegir per internet sinó només en format de paper tradicional. Si us interessa, podeu trobar-lo a la vostra llibreria habitual o, si ho preferiu, encomanar-lo directament en aquesta pàgina web. I si voleu comentar-nos-en algun aspecte, ja ho sabeu, estem a la vostra disposició.
(Article non publié par Le Figaro, en réponse aux commentaires de Charles Jaigu à propos de la Catalogne)
En ces temps où les auteurs de fake news peuvent devenir président
et même être nominés pour un prix Nobel de la paix, il devient de plus
en plus urgent que les médias qui se veulent sérieux cherchent à établir
des systèmes de vérification des informations qu’ils publient. Le
scandale de Claas Relotius, journaliste vedette qui a bâti sa carrière
dans le prestigieux journal Der Spiegel sur la base d’innombrables
mensonges, prouve, s’il était besoin, que même la presse la plus
prestigieuse peut publier des absurdités monumentales si elle néglige le
devoir de confirmer et de croiser les informations qu’elle publie.
L’article “Pourquoi le catalogue est devenue folle”
de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 février) est l’un de ces textes qui
minent la crédibilité d’un média. Son problème n’est pas tant le ton
arrogant, insultant et mâtiné de racisme avec lequel l’auteur s’autorise
à qualifier la société catalane de folle, d’obtuse ou de sectaire.
Ceci, après tout, pointe davantage l’auteur lui même, que non pas
l’objet de son analyse. Le problème est que les “données” utilisées par
l’auteur sont fausses, que ses citations sont manipulées et que ses
interprétations ne résistent pas à la moindre analyse.
Pour ce qui est des données, il suffit du premier paragraphe de
l’article pour constater que M. Jaigu n’a pas la moindre idée de ce dont
il parle. Quand il dit que l’espagnol “est interdit” dans les
universités catalanes, il ment, tout simplement. N’importe quel
internaute peut le vérifier sur les sites des universités catalanes.
S’il le fait, il constatera que l’espagnol n’est pas seulement officiel,
aux côtés du catalan, mais que c’est aussi la deuxième langue la plus
utilisée. Quand Jaigu affirme que “poser une question dans la rue dans
la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” confine au
ridicule, au vu de toutes les statistiques disponibles qui indiquent que
la moitié de la population de la Catalogne affirme vivre habituellement
en espagnol. Mais quand il dit “Nulle part vous ne pourrez voir un film
en espagnol au cinema”, l’auteur se place sur le terrain du délire. Un
simple coup d’œil aux films à l’affiche à Barcelone (par exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine)
suffit à constater qu’aujourd’hui en Catalogne, il est difficile de
trouver des films en catalan. J’imagine qu’il est inutile de continuer.
Aucune des “informations” de son article ne résiste à une simple
confrontation avec la réalité.
Même les citations qu’il fournit sont erronées. Jaigu affirme que le
président catalan Quim Torra aurait écrit un article dans lequel il
aurait dit [en catalan] : “Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes.
Des bêtes à la forme humaine, cependant, qui savourent une haine
brillante. (…)”. Que dit en fait le texte original de l’article “La llengua i les bèsties”
(La langue et les animaux) ? : “Maintenant, regarde dans ton pays et
vois à nouveau les animaux qui parlent. Mais ils sont d’un autre type.
Charognards, vipères, hyènes. Mais des bêtes à forme humaine, qui
distillent la haine. “Où est donc le terme “les Espagnols” ? Nulle part.
Pourquoi ? Parce que l’article ne fait pas référence aux Espagnols en
général, mais seulement à la minorité des ultra-nationalistes qui se
sont toujours efforcés de liquider le catalan. On peut ne pas aimer le
langage utilisé dans l’article, mais en manipuler le texte pour lui
faire dire ce qu’il ne dit pas est éthiquement réprouvable.
Sur une base aussi peu fiable, il n’est pas surprenant que la
description de la “réalité” catalane proposée par l’auteur ne résiste
pas à la critique la plus élémentaire. La thèse centrale de l’article
est que, au cours des dernières décennies, la société catalane a été
“endoctrinée” par les indépendantistes. Le problème de cette hypothèse
est sa crédibilité (plus que réduite). Comment est-il possible qu’un
gouvernement régional ne contrôlant qu’une seule télévision et une seule
radio parmi des dizaines ait pu “endoctriner” une société aussi ouverte
sur l’extérieur que la catalane, où 80% de l’offre télévisuelle
provient de Madrid, où deux plus grands journaux de Catalogne sont
ouvertement unionistes, et où le système éducatif -dont un tiers est aux
mains du privé- suit le programme fixé par les autorités de Madrid ?
Est-il seulement possible “d’endoctriner” une population qui dispose de
quantité d’information alternative sur ses écrans de téléphone ? Et
comment expliquer alors que c’est précisément la population la plus
instruite et la plus informée de Catalogne qui soutien massivement le
mouvement indépendantiste ? On peut certes trouver de nombreuses
explications, mais les théories du complot selon lesquelles une poignée
de dirigeants pervers trompent des millions de cerveaux infantilisés
ressemblent plus à de l’arrogance coloniale qu’à une explication
raisonnable. Mais peut-être s’agit-il précisément de cela pour l’auteur :
créer l’image d’un peuple irrationnel, qu’il convient donc
particulièrement que les Übermenschen extérieurs continuent de dominer.
En conclusion. Le conflit entre la Catalogne et l’Espagne est
multiséculaire et complexe. Il s’agit d’un défi majeur pour la
construction d’une Europe démocratique. Les intellectuels et les médias
ont le devoir moral de contribuer à la rendre compréhensible. Ne pas
oeuvrer dans ce sens ou contribuer à la diffusion de récits infondés ne
nous aidera pas à construire une Europe plus solide, et il va sans dire
que dans cette entreprise, nous avons tous beaucoup à perdre.
El proppassat 21 de febrer, el diari conservador francès Le Figaro va publicar l’article “Pourquoi la Catalogne est devenue folle”de Charles Jaigu. En aquest article, i partint del llibre recentment publicat Le Labyrinthe catalan, de Benoît Pellistrandi, l'autor dedicava una tirallonga d'insults contra els catalans i difonia un conjunt de mentides i falsedats de proporcions tan absurdes que només poden qualificar-se de ridícules. Vaig enviar al diari un article de resposta, amablement traduït al francès per Alà Baylac, amb la intenció que la publicació prengués consciència de la dimensió del problema, però a dia d'avui el rotatiu francès no ha considerat oportú publicar-lo, per la qual cosa, i aprofitant que el portal Catnord digital ha decidit fer-lo públic, opto per difondre'l aquí en català.
Sobre diagnòstics, follies i mentides
Una analitza de "Pourquoi la Catalogne est devenue folle" En français
En aquests temps en què els inventors de fake news poden arribar a
ser president i fins i tot ser nominats a premi Nobel de la pau, resulta
cada vegada més urgent que els mitjans de comunicació que es volen
seriosos estableixin sistemes de verificació de les informacions que
publiquen. L’escàndol de Claas Relotius, el periodista vedette que ha
construït la seva carrera al prestigiós Der Spiegel sobre munts de
mentides, palesa, si calia, que fins i tot la premsa més prestigiosa pot
arribar a publicar autèntiques absurditats si negligeix el deure de
contrastar allò que publica.
L’article “Pourquoi la Catalogne est devenue folle”
de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 de febrer) és un d’aquells textos que
posa en entredit la credibilitat de qualsevol mitjà. El seu problema no
és el to prepotent, injuriós i de ressonàncies racistes amb què l’autor
es permet titllar de boja, obtusa o sectària la societat catalana. Això,
al capdavall, retrata l’autor, no pas el seu objecte d’anàlisi. El
problema és que les “dades” que utilitza l’autor utilitza són falses,
les citacions que fa són manipulades i les seves interpretacions no
resisteixen la més mínima anàlisi.
Pel que fa a les dades, n’hi ha
prou amb el primer paràgraf de l’article per constatar que el senyor
Jaigu no té ni la més remota idea del que parla. Quan diu que el
castellà “est interdit” a les universitats catalanes, senzillament
menteix. Ho pot comprovar qualsevol internauta entrant a les webs de les
universitats catalanes. Si ho fa constatarà que el castellà no sols hi
és oficial, al costat del català, sinó que, de fet, és la segona llengua
més usada. Quan Jaigu afirma que “poser une question dans la rue dans
la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” voreja el
ridícul, tenint en compte que d’acord amb totes les estadístiques
disponibles, la meitat de la població de Catalunya diu viure
habitualment en castellà. Però és que quan afirma “Nulle part vous ne
pourrez voir un film en espagnol au cinema”, l’autor se situa en el
terreny del deliri. Doni el lector un cop d’ull a la cartellera de
Barcelona (per exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine) i
constatarà que avui a Catalunya el que resulta difícil és trobar
pel·lícules en català. Suposo que no cal continuar. Ni una sola de les
“dades” del seu article resisteix el contrast amb la realitat.
Tampoc les citacions que aporta són exactes. Afirma Jaigu que el
president català Quim Torra hauria escrit un article on diria [en
català]: “: « Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes. Des bêtes à
la forme humaine, cependant, qui savourent une haine brillante. (...)”.
Què diu, tanmateix, l’original “La llengua i les bèsties” : “Ara mires
al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre
tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana,
tanmateix, que glopegen odi.” On és “Les Espagnols”? Enlloc. Per què?
Perquè l’article no fa referència als espanyols en general sinó només a
la minoria d’ultranacionalistes que s’han esforçat i s’esforcen a
liquidar el català. Hom pot desaprovar el llenguatge de l’article, però
manipular el text per fer-li dir el que no diu resulta èticament
reprovable.
Amb una base tan precària, no sorprèn que el relat sobre la realitat
catalana que ofereix l’articulista no resisteixi ni la crítica més
elemental. La tesi central de l’article és que al llarg dels darrers
decennis la societat catalana ha estat “adoctrinada” pels
independentistes. El problema d’aquesta tesi és la seva (escassa)
versemblança. Com és possible que un govern regional que només controla
una televisió i una ràdio entre dotzenes hagi pogut “adoctrinar” una
societat tan oberta a l’exterior com la catalana, on el 80% de l’oferta
televisiva arriba des de Madrid, on els dos diaris més importants de
Catalunya són obertament unionistes, i on el sistema educatiu —que en un
terç està en mans privades— segueix un currículum fixat essencialment
per les autoritats de Madrid? Es pot “adoctrinar” una població que
disposa de tanta informació alternativa a la pantalla del mòbil? I com
s’explica que sigui precisament la població més ben formada i informada
de Catalunya la que dona suport massiu al moviment independentista?
Segur que s’hi poden trobar moltes causes, però les teories
conspiratives segons les quals uns grapat de líders perversos ensarronen
milions d’ànimes infantilitzades sona més a prepotència colonial que no
pas a explicació raonable. És clar que potser ja es tracta d’això, de
crear la imatge d’un poble irracional al qual convé que el manin des de
fora els Übermenschen de torn.
Anem tancant. El conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol és
multisecular i complex, i constitueix un repte de primera magnitud per a
la construcció d’una Europa que es vol democràtica. Els intel·lectuals i
els mitjans de comunicació tenen el deure moral de contribuir a fer-lo
comprensible. No fer-ho, o contribuir a difondre relats sense fonament
no ens ajudarà a construir una Europa més sòlida, i val a dir que, en
aquesta empresa, tots ens hi juguem molt.
F. Xavier Vila Director del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació Universitat de Barcelona
Aquest matí he acabat de llegir Factfulness: el món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és. Un llibre que intenta demostrar que tenim tendència a no entendre bé les grans xifres del món (polítiques, socials, econòmiques), que mira d'explicar per què és així i, encara més interessant, que proposa maneres senzilles de resoldre les nostres mancances. Un llibre que té vocació de ser útil. I he de dir que l'he trobat excepcionalment bo.
El llibre comença amb un test que us recomano molt i molt que feu, perquè estic segur que com a mínim us deixarà perplexos i farà que us qüestioneu moltes coses. I tot seguit es dedica a presentar el que denomina "instints", és a dir, tendències inconscients que guien la nostra interpretació de les grans dades del món. No us vull pas aixafar la guitarra i per tant no us els explicaré, però només mirant-ne l'índex ja veureu que parla de l'instint de la bretxa, l'instint de la generalització, l'instint de la urgència... Tots aquests instints els exemplifica amb casos reals i corprenedors, tot sovint de vida o mort, provinents de camps com ara la salut global, l'ajut als països menys desenvolupats o el canvi climàtic. Us proposo tres paràgrafs del volum perquè us feu una idea del to del llibre:
“Si ens centrem massa en la
víctima concreta que tenim al davant, sense tenir en compte les xifres, pot ser
que gastem tots els recursos en una fracció del problema i per tant salvem
menys vides.” (Rosling, Rosling Rönnlund,
i Rosling 2018, 148)
Un altre:
[Parlant de la tendència natural a l'autocomplaença intel·lectual dels especialistes:] “Posa a prova sempre les teves
idees favorites per detectar-ne les febleses. Sigues humil pel que fa l’abast
de la teva especialitat. Tingues curiositat per si t’arriba nova informació que
no encaixa o informació d’altres camps. I, en lloc de parlar només amb gent que
està d’acord amb tu, o de buscar exemples que encaixin amb les teves idees,
troba’t amb gent que et porti la contrària, que discrepi de tu i que proposi
idees diferents, i considera’ls com una font importantíssima per entendre el
món.” (Rosling, Rosling Rönnlund,
i Rosling 2018, 211)
O encara:
“Ser intel·ligent –ser bo amb els
números, o tenir molts estudis, o haver guanyat el Nobel– no suposa cap drecera
per al coneixement factual del món. Els experts són experts en el seu àmbit i
prou.
I, de vegades, ni això. Molts activistes es
presenten com a experts (...) Gairebé tots els que he conegut, de vegades
deliberadament, però majoritàriament sense ser-ne conscients, exageren el
problema al qual dediquen tots els seus esforços. (...) Estan tan desesperats
per conscienciar la gent, que s’obliden dels avenços que s’han fet.” (Rosling, Rosling Rönnlund,
i Rosling 2018, 212-13)
Crec que és un gran encert que La Campana hagi traduït aquest llibre al català. Sincerament, si tots els qui treballem en sociolingüística, política lingüística i dinamització de la llengua ens el llegíssim amb calma i n'extraguéssim les lliçons escaients ens estalviaríem un munt de discussions improductives i esgotadores. O sigui que, si voleu un consell, feu-vos un favor i regaleu-vos Factfulness.
PS
Per si algú té sospites, no tinc cap mena de connexió amb La Campana, a banda de ser un lector de molts dels títols que ha publicat.
Referència
Rosling, Hans, Anna Rosling Rönnlund, i Ola Rosling. Factfulness: El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és. Barcelona: La Campana, 2018.
