Una entrevista sobre política lingüística a l'educació

Fa uns dies van entrevistar-me per conèixer la meva opinió sobre la política lingüística a l'educació a Catalunya i a l'Estat espanyol. L'entrevista, en anglès continental europeu, està penjada en aquest blog, amb un text expicatiu en català, i en aquest canal del youtube de la xarxa.

What's Up With Catalonia?

Potser t'interessarà aquesta iniciativa de difusió del cas català des d'Estats Units per al públic anglòfon.

Un apunt sobre la demolingüística del català

Encara que tot sovint es planteja la pregunta de quina ha estat l'evolució del català al llarg del segle XX, però resulta molt difícil de respondre-hi perquè no en tenim dades fidedignes. A banda d'unes quantes dades de l'Alguer, la història dels censos lingüístics als territoris de llengua catalana comença l'any 1975 amb el cens parcial fet a la província de Barcelona. El franquisme no estava interessat a conèixer la identificació lingüística i nacional dels pobles que tenia sotmesos i, que jo sàpiga, ni la República ni els governs anteriors no van fer cap cens lingüístic.

En absència de mesuraments empírics, hom sol recórrer a estimacions. Un dels punts de referència que jo he utilitat algunes vegades són les estimacions que Joan Coromines va ver al seu llibre El que s'ha de saber de la llengua catalana (1950). En aquesta obreta, Coromines hi fa una presentació de la comunitat lingüística en aquests termes:

Podem posar aquestes dades en relació amb les dades demolingüístiques fetes públiques fa poc a l'Informe sobre la situació de la llengua 2011 elaborat per la Xarxa CRUSCAT. D'entrada, comparem-ho les xifres de 1930 amb les xifres de parlants inicials de català de l'any 2011.

Taula 1. Comparació entre parlants de català (1930) i parlants inicials de català (2011). Xifres absolutes

Territori	Any 1930	Any 2011 - català L1	Diferència
Catalunya	2.785.000	2.842.900	57.900
País Valencià	1.545.000	1.046.500	-498.500
Illes Balears	366.000	392.000	26.000
Franja	84.000	33.000	-51.000
Andorra	6.000	25.600	19.600
Catalunya Nord	220.000	34.600	-185.400
L'Alguer		7.900	7.900
Total	5.006.000	4.382.500	-623.500

 Segons aquesta comparativa, entre 1930 i 2012 el nombre de catalanoparlants inicials hauria baixat de 623.000, tot i que l'evolució hauria estat diferent segons territoris. A Catalunya, Illes Balears i Andorra hi hauria hagut un lleu augment dels parlants, mentre que al País Valencià, la Franja i la Catalunya Nord hi hauria hagut retrocessos molt considerables. De fet, en aquests darrers territoris el nombre de parlants inicials s'hauria reduït d'un 32%, un 61% i un 84% respectivament en relació amb l'any 1930! Aquests retrocessos s'expliquen per la combinació de les guerres i misèries de la postguerra, la baixa natalitat i la substitució lingüística rovocada pel franquisme i les parelles lingüístiques mixtes arran de les immigracions espanyoles. 

Tots aquests càlculs parteixen de dues bases hipotètiques: la primera, que les paraules de Coromines sobre l'ús generalitzat del català són correctes, és a dir, que d'aquests totals no s'han de descomptar bosses de no-catalanoparlants. La segona, que hem plantejat nosaltres, que el 100% de les persones comptades l'any 1930 no sols eren catalanoparlants, sinó catalanoparlants inicials. És possible que la segona d'aquestes hipòtesis sigui inexacta, en el sentit que potser un petit percentatge de persones, sobretot a Catalunya, fossin immigrants espanyols castellanoparlants. Però sembla difícil que aquest percentatge fos molt significatiu, fins i tot a les zones de descatalanització incipient com la Catalunya Nord o la ciutat d'Alacant. En tot cas, si en comptes de comparar les dades de 1930 ambel nombre de parlatns inicials ho fem amb el nombre de persones que declaren saber parlar català, es detecten canvis molt signficatius.

Taula 2. Comparació entre parlants de català (1930) i parlants ("saber parlar") de català (2011). Xifres absolutes

Territori	Any 1930	Any 2011 saber parlar           Diferència
Catalunya	2.785.000	5.900.000	3.115.000
País Valencià	1.545.000	2.900.000	1.355.000
Illes Balears	366.000	770.000	404.000
Franja	84.000	42.000	-42.000
Andorra	6.000	61.000	55.000
Catalunya Nord	220.000	142.000	-78.000
L'Alguer		24.000	24.000
Total	5.006.000	9.839.000	4.833.000

En primer lloc, des d'aquesta perspectiva, la comunitat lingüística no ha minvat sinó que ha crescut, quasi s'ha duplicat. Tots els territoris coneixen creixements molt significatius -Andorra més que decuplica el nombre de parlants!- llevat de dos: la Catalunya Nord, on cau més d'un terç (36%) i la Franja, on es redueix a la meitat exactament. Segurament l'Alguer segueix la tònica d'aquests dos darrers territoris però no podem pas assegurar-ho.

La síntesi d'aquestes dades és contradictòria i admet diverses lectures. Des del punt de vista del nucli dur de la comunitat lingüística, és a dir, dels seus parlants nadius, el segle XX no va ser un segle d'avenç sinó d'estancament en xifres globals i d'afebliment al nord, al sud i a l'oest. Aquest estancament és més preocupant si tenim en compte que en el mateix període els territoris de llengua catalana han passat de 5 a 13 milions d'habitants. Per contra, des del punt de vista dels límits externs de la comunitat lingüística, és a dir, si hi incloem tant els parlants nadius com els neoparlants, les dades del 2011 mostren com el català ha reeixit a atreure milions de persones, si més no en termes de capacitats de parlar la llengua. Sabem, per treballs com l'Informe i altres, que una part d'aquests fins i tot tranmeten el català als seus fills, però també que una altra part no usen la llengua en cap circumstància. El repte ara és com aconseguir que tots aquests parlants secundaris de la llengua s'incorporin a l'ús habitual del català per tal de consolidar una comunitat que ha estat posada al caire de l'extinció per un segle de polítiques lingüicides.

Cronologia sintètica de la repressió del català

El Cercle Català de Negocis acaba d'enviar un document que inclou una cronologia sintètica de la repressió de la llengua catalana a l'Estat Espanyol. Potser el que més impressiona és veure el nivell de detall d'algunes normes, com ara la prohibició d'usar el català a les làpides. Us el poso a l'abast perquè pugueu reflexionar, sobretot quan se sent que l'actual política lingüística a Catalunya és com aquesta, però a l'inrevés.

Sis interlocutòries més contra el model lingüístic de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 sobre l'Estatut de Catalunya del 2006 continua donant fruits, i l'any ha començat amb sis interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint mesures cautelars perquè els fills de sis famílies que resideixen a Catalunya siguin escolaritzats en castellà (vegeu-ne la notícia a l'Ara i a l'ABC i la resposta de a l'Ara i la Vanguardia). No he trobat les interlocutòries, o sigui que no puc parlar-ne de primera mà, però em sembla curiós que els diaris parlin tant d'ensenyament bilingüe com d'ensenyament en castellà, i que facin referència a la necessitat d'adequar les llengües docents a l'entorn sociolingüístic. Essencialment perquè aquest concepte és absolutament incomprensible: si es tracta d'adequar les llengües a l'entorn, hi ha una lògica que diu que on més cal l'ensenyament en català -de fet, la immersió- és allà on aquesta llengua és més feble.

Més enllà de les resistències numantines d'uns i altres, i ara que les autoritats espanyoles tornen a voler parlar de "qualitat educativa", trobo que potser podrien replantejar un debat que ara plantegen en termes nacionals ("en España, derecho a estudiar en español") i rellegissin el debat en termes de competències escolars. Aparentment, tots els actors d'aquest conflicte estan d'acord que un infant no pot acabar l'educació obligatòria sense dominar el català i el castellà. En altres paraules, més enllà de la llengua vehicular, convé garantir que els infants escolaritzats en castellà o en dues llengües acaben sabent també català. Ara mateix, però, això no passa a Galícia, València, les Illes Balears i la Franja, on "ensenyament bilingüe" és un eufemisme barroer per "prescindir del gallego/catalán". La pregunta és, doncs: està disposat l'Estat espanyol a garantir que els nens que estudiïn als territoris amb dues llengües oficials no obtindran el graduat de l'ESO si no saben les dues llengües? És a dir, està disposat a fer que l'escola garanteixi efectivament el domini de les dues llengües, negant si cal el graduat a aquells nens els pares dels quals es comportin com a colons lingüístics?

En el fons, és una qüestió de lleialtat dels poders de matriu castellana envers les societats amb altres llengües pròpies. Potser si les autoritats espanyoles no permetessin que cada any desenes de milers de nens acabessin els estudis sense saber un borrall de la llengua del país on viuen podria atenuar-se la desconfiança catalana envers les intencions del PP. Però mentre això sigui així, mentre les escoles del PP siguin una eina per liquidar el català, no poden esperar que ningú amb dos dits de seny se'ls cregui quan s'obren la boca amb el terme bilingüismo. Perquè quan parlen d'escola no parlen pas de bilingüisme: parlen, ras i curt, de colonització.

Usos lingüístics a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana

Ara fa poques setmanes, Mateu Segura va publicar l'estudi sobre la demanda i els usos lingüístics a la UJI. Podeu consolutar-ho tot plegat al web l'Anàlisi de la demanda de docència en valencià i avaluació de la campanya universitat en valencià. Curs 2012/2013, I també les Dades sobre coneixements de valencià de l'estudiantat de la Universitat Jaume I. Curs 2012/2013, extretes del que l'estudiantat expressa en el moment de formalitzar la matrícula.