dilluns, 14 de gener del 2013

Un apunt sobre la demolingüística del català



Encara que tot sovint es planteja la pregunta de quina ha estat l'evolució del català al llarg del segle XX, però resulta molt difícil de respondre-hi perquè no en tenim dades fidedignes. A banda d'unes quantes dades de l'Alguer, la història dels censos lingüístics als territoris de llengua catalana comença l'any 1975 amb el cens parcial fet a la província de Barcelona. El franquisme no estava interessat a conèixer la identificació lingüística i nacional dels pobles que tenia sotmesos i, que jo sàpiga, ni la República ni els governs anteriors no van fer cap cens lingüístic.

En absència de mesuraments empírics, hom sol recórrer a estimacions. Un dels punts de referència que jo he utilitat algunes vegades són les estimacions que Joan Coromines va ver al seu llibre El que s'ha de saber de la llengua catalana (1950). En aquesta obreta, Coromines hi fa una presentació de la comunitat lingüística en aquests termes:



Podem posar aquestes dades en relació amb les dades demolingüístiques fetes públiques fa poc a l'Informe sobre la situació de la llengua 2011 elaborat per la Xarxa CRUSCAT. D'entrada, comparem-ho les xifres de 1930 amb les xifres de parlants inicials de català de l'any 2011.

Taula 1. Comparació entre parlants de català (1930) i parlants inicials de català (2011). Xifres absolutes
Territori
Any 1930
Any 2011 - català L1
Diferència
Catalunya
2.785.000
2.842.900
57.900
País Valencià
1.545.000
1.046.500
-498.500
Illes Balears
366.000
392.000
26.000
Franja
84.000
33.000
-51.000
Andorra
6.000
25.600
19.600
Catalunya Nord
220.000
34.600
-185.400
L'Alguer

7.900
7.900
Total
5.006.000
4.382.500
-623.500

 Segons aquesta comparativa, entre 1930 i 2012 el nombre de catalanoparlants inicials hauria baixat de 623.000, tot i que l'evolució hauria estat diferent segons territoris. A Catalunya, Illes Balears i Andorra hi hauria hagut un lleu augment dels parlants, mentre que al País Valencià, la Franja i la Catalunya Nord hi hauria hagut retrocessos molt considerables. De fet, en aquests darrers territoris el nombre de parlants inicials s'hauria reduït d'un 32%, un 61% i un 84% respectivament en relació amb l'any 1930! Aquests retrocessos s'expliquen per la combinació de les guerres i misèries de la postguerra, la baixa natalitat i la substitució lingüística rovocada pel franquisme i les parelles lingüístiques mixtes arran de les immigracions espanyoles. 

Tots aquests càlculs parteixen de dues bases hipotètiques: la primera, que les paraules de Coromines sobre l'ús generalitzat del català són correctes, és a dir, que d'aquests totals no s'han de descomptar bosses de no-catalanoparlants. La segona, que hem plantejat nosaltres, que el 100% de les persones comptades l'any 1930 no sols eren catalanoparlants, sinó catalanoparlants inicials. És possible que la segona d'aquestes hipòtesis sigui inexacta, en el sentit que potser un petit percentatge de persones, sobretot a Catalunya, fossin immigrants espanyols castellanoparlants. Però sembla difícil que aquest percentatge fos molt significatiu, fins i tot a les zones de descatalanització incipient com la Catalunya Nord o la ciutat d'Alacant. En tot cas, si en comptes de comparar les dades de 1930 ambel nombre de parlatns inicials ho fem amb el nombre de persones que declaren saber parlar català, es detecten canvis molt signficatius.


Taula 2. Comparació entre parlants de català (1930) i parlants ("saber parlar") de català (2011). Xifres absolutes
Territori Any 1930 Any 2011 saber parlar           Diferència
Catalunya 2.785.000 5.900.000 3.115.000
País Valencià 1.545.000 2.900.000 1.355.000
Illes Balears 366.000 770.000 404.000
Franja 84.000 42.000 -42.000
Andorra 6.000 61.000 55.000
Catalunya Nord 220.000 142.000 -78.000
L'Alguer
24.000 24.000
Total 5.006.000 9.839.000 4.833.000


En primer lloc, des d'aquesta perspectiva, la comunitat lingüística no ha minvat sinó que ha crescut, quasi s'ha duplicat. Tots els territoris coneixen creixements molt significatius -Andorra més que decuplica el nombre de parlants!- llevat de dos: la Catalunya Nord, on cau més d'un terç (36%) i la Franja, on es redueix a la meitat exactament. Segurament l'Alguer segueix la tònica d'aquests dos darrers territoris però no podem pas assegurar-ho.

La síntesi d'aquestes dades és contradictòria i admet diverses lectures. Des del punt de vista del nucli dur de la comunitat lingüística, és a dir, dels seus parlants nadius, el segle XX no va ser un segle d'avenç sinó d'estancament en xifres globals i d'afebliment al nord, al sud i a l'oest. Aquest estancament és més preocupant si tenim en compte que en el mateix període els territoris de llengua catalana han passat de 5 a 13 milions d'habitants. Per contra, des del punt de vista dels límits externs de la comunitat lingüística, és a dir, si hi incloem tant els parlants nadius com els neoparlants, les dades del 2011 mostren com el català ha reeixit a atreure milions de persones, si més no en termes de capacitats de parlar la llengua. Sabem, per treballs com l'Informe i altres, que una part d'aquests fins i tot tranmeten el català als seus fills, però també que una altra part no usen la llengua en cap circumstància. El repte ara és com aconseguir que tots aquests parlants secundaris de la llengua s'incorporin a l'ús habitual del català per tal de consolidar una comunitat que ha estat posada al caire de l'extinció per un segle de polítiques lingüicides.

3 comentaris:

lletra21 ha dit...

Oh! Molt bona entrada! No havia passat mai i va directe al llistat de blogs interessants!
Al País Valencià, desgraciadament, cada vegada es parla menys valencià (el català de tots) a les ciutats. Una última aproximació feta per Escola Valenciana afirma que solament el 9% de la població de la ciutat de València el parla com a primera llengua. Sí, sabem que és trist, però Roma no es creà en dos dies.

Salut i un plaer,

Lletra21

Anònim ha dit...

Em sembla que no havia llegit encara una anàlisi tan explícita sobre la progressió dels parlants de la llengua tenint en compte d'on venim i on som, distingint els parlants inicials dels neoparlants i tota la panoràmica del territori. Aquesta perspectiva és indispensable a l'hora de buscar estratègies de promoció de l'ús social del català. Gràcies!

Anònim ha dit...

Crec que el principal error és comparar dades absolutes i no les relatives: els percentatges, en percentatges el català no s'ha estancat durant el segle XX, s'ha enfonsat, a Catalunya per exemple el 1930 més del 90% de la població tenia el català com a L1 o primera llengua, ara és el 36%