L'article d'avui de Miquel Puig a l'Ara, Abandonen perquè és racional fer-ho no sols explica de manera fàcil i entenedora el fracàs escolar als nostres països. També ens ajuda a entendre, mutatis mutandi, moltes altres coses, per exemple, en el terreny de les llengües. Sense anar més lluny, dóna arguments als que pensem que per millorar el nivell d'anglès del país no cal immergir tot l'alumnat en anglès, sinó canviar l'estructura productiva del país. Per fer de paleta o portar una perruqueria no cal saber anglès. Encara més. La seva línia de raonament ens ajuda a entendre per què el català entra tan difícilment en amplis sectors provinents de la immigració espanyola: n'hi ha molts més que no voldríem que no el veuen com una eina de progrés social. I així difícilment se'l faran seu.
Dit d'una altra manera. Potser irònicament, la principal manera d'avançar en la línia de la cohesió nacional seria treballar per anar transformant una economia basada en mà d'obra poc formada per una altra que demanés més formació. Quasi res.
dijous, 27 de setembre del 2012
dilluns, 24 de setembre del 2012
Ethnic hatred at work
The web site apuntem.cat is collecting racist and xenophobic messages addressed to Catalans. The most amazing thing is that they are produced by people who would like to retain Catalonia as part of Spain.
dilluns, 17 de setembre del 2012
dijous, 13 de setembre del 2012
Els límits de la histèria
Fa uns dies em va arribar una nova mostra de com es va creant un ambient d'histèria: el cas dels nens balears que s'amaguen per poder enraonar en castellà. Doncs bé, aquest clima arriba un punt que ja no necessita ni notícia. Avui he trobat que fa uns anys El Jueves va anunciar que s'havia obert una botiga en què si parlaven en castellà no t'atenien... i la tira d'internautes es van indignar! Llegiu-la aquí i no us perdeu els comentaris
La gestió de les llengües estrangeres (i 2)
La gestió de les llengües estrangeres (i 2)
Espanya és el primer país per la cua en percentatge de persones
capaces de seguir un programa de televisió o de ràdio en anglès: només
el 12% de la població. Aquest nivell d'idioma estranger és equiparable
al dels britànics, l'11% dels quals diuen que poden seguir un programa
en francès. La combinació d'una llengua potent i un món econòmic poc
avesat a sortir de l'àmbit hispànic inhibeix la necessitat d'aprendre
llengües estrangeres. Quines vies hi ha per millorar en aquest terreny a
Catalunya?
Abans que res, cal plantejar objectius no sols atractius, sinó factibles. Oblidem fantasies com ara declarar l'anglès llengua cooficial, una proposta d'impacte dubtós en els aprenentatges però que segur que generaria una despesa enorme. Posem també en quarantena el miratge holandès. Mentre els catalans dominin el castellà, és il·lusori pensar que l'anglès pot assolir a Catalunya l'estatus que té als Països Baixos o a Escandinàvia. El motiu és trivial, per més que els llenguaferits s'entestin a posar-se una bena als ulls: senzillament, en la nostra vida quotidiana, als catalans, l'anglès ens cal menys que als holandesos.
Dit això, ¿cal acontentar-se amb el que tenim? És clar que no. N'hi ha prou de recordar que els percentatges de coneixement d'anglès d'altres països propers al nostre dupliquen de llarg els nostres: és el cas d'Itàlia (24%), de França (26%) i d'Alemanya (33%). Aquests casos ens interessen perquè hi tenim força punts de contacte. D'entrada, igual com l'estat espanyol, tots aquests països tenen llengües de demografia i cultura molt potents i, en termes culturals, els seus ciutadans estan àmpliament servits en les llengües del país. En segon lloc, a tots aquests països es doblen sistemàticament els productes audiovisuals estrangers a les seves llengües. Finalment, en tots aquests països les experiències d'immersió escolar en anglès són molt minoritàries. A què es deu, doncs, la diferència? Tot fa pensar que a l'eficiència dels sistemes educatius. Sense dedicar-hi necessàriament més hores, els seus sistemes funcionen millor. Per exemple, és possible que nosaltres estiguem balafiant recursos introduint les llengües estrangeres cada vegada més aviat i, en canvi, treballem pitjor l'edat crucial de la secundària. També és fàcil que molts dels nostres alumnes s'enfrontin un curs rere l'altre a uns continguts de nivell baix i repetitius. Sigui com sigui, l'ensenyament sembla una variable crucial que cal analitzar amb tota cura.
Una segona via de millora en l'àmbit de les llengües estrangeres passa per incrementar-ne la presència en el panorama audiovisual. Però a l'hora d'actuar en aquest terreny cal evitar la marginació definitiva del català, perquè una programació atractiva en aquesta llengua és imprescindible per facilitar la integració lingüística de la població d'origen forà. Solucions? Una de les més barates seria incorporar uns quants canals estrangers a l'oferta televisiva per defecte. En aquest sentit, convindria convèncer les autoritats espanyoles que substituïssin alguns dels canals privats més deficitaris per d'altres de forans. És fàcil que hi guanyéssim en termes lingüístics, de qualitat general, en pluralisme i, per descomptat, en internacionalització.
Finalment, la poliglotització del país avançaria si aprofitéssim adequadament els recursos que ara es malmeten per manca de tractament adequat. ¿Per què deixem que el capital lingüístic dels nens d'origen forà s'esllangueixi per falta de reconeixement escolar, quan després necessitem persones formades en llengües i cultures estrangeres perquè ens ajudin en la internacionalització de la nostra economia? La idea potser sembla complexa, però hi ha mesures factibles, com ara facilitar que els pares muntin cursos de llengües d'origen, impulsar els acords amb països emissors, estimular que les empreses amb vocació internacional apadrinin cursos o facilitar que els coneixements idiomàtics no escolars tinguin valor acadèmic. Aquestes i altres mesures no generen necessàriament grans costos i acaben tenint un benefici en termes d'autoestima, de capital humà, de rendiment escolar i de cohesió social.
Són temps de replantejar rutines i trobar vies accessibles per superar les dificultats. Com sempre al llarg de la història, Catalunya només pot refiar-se del seu capital humà a l'hora de sobreposar-se a la crisi. La gestió encertada dels recursos lingüístics és una eina més per avançar en aquesta mateixa direcció.
Publicat al diari Ara (13/09/2012)
Abans que res, cal plantejar objectius no sols atractius, sinó factibles. Oblidem fantasies com ara declarar l'anglès llengua cooficial, una proposta d'impacte dubtós en els aprenentatges però que segur que generaria una despesa enorme. Posem també en quarantena el miratge holandès. Mentre els catalans dominin el castellà, és il·lusori pensar que l'anglès pot assolir a Catalunya l'estatus que té als Països Baixos o a Escandinàvia. El motiu és trivial, per més que els llenguaferits s'entestin a posar-se una bena als ulls: senzillament, en la nostra vida quotidiana, als catalans, l'anglès ens cal menys que als holandesos.
Dit això, ¿cal acontentar-se amb el que tenim? És clar que no. N'hi ha prou de recordar que els percentatges de coneixement d'anglès d'altres països propers al nostre dupliquen de llarg els nostres: és el cas d'Itàlia (24%), de França (26%) i d'Alemanya (33%). Aquests casos ens interessen perquè hi tenim força punts de contacte. D'entrada, igual com l'estat espanyol, tots aquests països tenen llengües de demografia i cultura molt potents i, en termes culturals, els seus ciutadans estan àmpliament servits en les llengües del país. En segon lloc, a tots aquests països es doblen sistemàticament els productes audiovisuals estrangers a les seves llengües. Finalment, en tots aquests països les experiències d'immersió escolar en anglès són molt minoritàries. A què es deu, doncs, la diferència? Tot fa pensar que a l'eficiència dels sistemes educatius. Sense dedicar-hi necessàriament més hores, els seus sistemes funcionen millor. Per exemple, és possible que nosaltres estiguem balafiant recursos introduint les llengües estrangeres cada vegada més aviat i, en canvi, treballem pitjor l'edat crucial de la secundària. També és fàcil que molts dels nostres alumnes s'enfrontin un curs rere l'altre a uns continguts de nivell baix i repetitius. Sigui com sigui, l'ensenyament sembla una variable crucial que cal analitzar amb tota cura.
Una segona via de millora en l'àmbit de les llengües estrangeres passa per incrementar-ne la presència en el panorama audiovisual. Però a l'hora d'actuar en aquest terreny cal evitar la marginació definitiva del català, perquè una programació atractiva en aquesta llengua és imprescindible per facilitar la integració lingüística de la població d'origen forà. Solucions? Una de les més barates seria incorporar uns quants canals estrangers a l'oferta televisiva per defecte. En aquest sentit, convindria convèncer les autoritats espanyoles que substituïssin alguns dels canals privats més deficitaris per d'altres de forans. És fàcil que hi guanyéssim en termes lingüístics, de qualitat general, en pluralisme i, per descomptat, en internacionalització.
Finalment, la poliglotització del país avançaria si aprofitéssim adequadament els recursos que ara es malmeten per manca de tractament adequat. ¿Per què deixem que el capital lingüístic dels nens d'origen forà s'esllangueixi per falta de reconeixement escolar, quan després necessitem persones formades en llengües i cultures estrangeres perquè ens ajudin en la internacionalització de la nostra economia? La idea potser sembla complexa, però hi ha mesures factibles, com ara facilitar que els pares muntin cursos de llengües d'origen, impulsar els acords amb països emissors, estimular que les empreses amb vocació internacional apadrinin cursos o facilitar que els coneixements idiomàtics no escolars tinguin valor acadèmic. Aquestes i altres mesures no generen necessàriament grans costos i acaben tenint un benefici en termes d'autoestima, de capital humà, de rendiment escolar i de cohesió social.
Són temps de replantejar rutines i trobar vies accessibles per superar les dificultats. Com sempre al llarg de la història, Catalunya només pot refiar-se del seu capital humà a l'hora de sobreposar-se a la crisi. La gestió encertada dels recursos lingüístics és una eina més per avançar en aquesta mateixa direcció.
dimecres, 12 de setembre del 2012
La gestió de les llengües estrangeres (1)
La gestió de les llengües estrangeres (1)
Un dels principis bàsics per entendre com funcionen les llengües és
el principi de la utilitat. Les persones tendim a aprendre les llengües
que ens són útils i deixem d'aprendre les que no ho són. Quan una
llengua deixa de servir i ja no és ni una eina d'identificació o només
identifica el passat o la marginalitat, els seus parlants l'abandonen.
És per això que l'expansionisme de matriu castellana està en plena
croada per arrencar al català qualsevol vestigi d'utilitat. Ai, si la
gent percebés el català com una llengua sense valor, fragmentada en mil
patuesos sense nom propi, que només servís per parlar d'antigalles
folklòriques! Ben aviat els seus parlants se'n desempallegarien ells
mateixos. Per això és tan important que el català sigui percebut com a
útil -millor, imprescindible- si és que volem reservar-li un paper en el
nostre futur.
Podem aplicar aquest mateix principi al coneixement de llengües estrangeres. Als països de llengua catalana, llevat d'Andorra, el nivell tendeix a ser baix per dos motius interrelacionats: d'una banda, perquè ara com ara, aquests llengües hi tenen una utilitat limitada; de l'altra, perquè el seu aprenentatge depèn d'un sistema educatiu que és lluny de ser eficient.
Analitzem el primer element. Per bé o per mal, pràcticament tots els catalanoparlants saben alguna llengua demogràficament gran i poden gaudir d'infinitat de productes sense haver de recórrer a cap altra. No és sols que l'estat espanyol vetlli perquè la seva llengua sigui present a tot arreu: també ha construït un mercat amb uns operadors privats interessats a mantenir l'hegemonia del castellà i un públic que no sent cap necessitat de consumir en llengües estrangeres. Ara com ara, la immensa majoria de la nostra població prefereix mirar productes doblats que no pas subtitulats. El mercat laboral tampoc no ajuda a donar valor a les llengües estrangeres. Tal com mostren els resultats de l'estudi Una Europa rica en llengües presentats a començament de juny, potser sí que algunes empreses catalanes s'interessen pel coneixement de llengües en contractar personal, però són molt escasses les que tenen polítiques lingüístiques clares, incentiven l'aprenentatge d'idiomes o tenen un simple registre dels coneixements dels seus empleats. De fet, ni el món privat ni el professional no afavoreixen la poliglotització de la societat. Ens queda, doncs, el sistema educatiu.
A primera vista, el nostre sistema no és pas dels més febles pel que fa al tractament de les llengües estrangeres. Els nostres infants entren en contacte amb la llengua estrangera abans de començar l'educació primària, mentre que en països com Holanda no comencen fins que estan acabant els estudis primaris. Esclar que els nois i noies de Catalunya no fan immersió parcial en anglès, però és que tampoc no en fan pas els holandesos, els flamencs o els suecs. Ah -ja deuen pensar els més espavilats-, és que en aquells països no doblen les pel·lícules... Però vet aquí que això només és parcialment cert, perquè resulta que allà sí que hi ha productes doblats: precisament els productes infantils. Com s'explica, doncs, que dècada rere dècada ells tinguin uns resultats en llengües estrangeres molt millors que els nostres?
Tot i que falten estudis, tot fa pensar que als països capdavanters en l'aprenentatge de llengües estrangeres es conjuguen unes variables principals. En aquestes societats no sols hi ha uns coneixements de llengua estrangera més estesos ja entre els adults, sinó que tothom hi té unes expectatives molt més exigents: saber determinades llengües sí que és una condició per a l'ascens social. Per dir-ho breument, no es pot estar al capdamunt d'aquestes societats sense saber llengües. Aquest interès -i el fet que doblar és més car que subtitular- és el que facilita que els mitjans emetin en versió original. A més, bona part dels canals de TV que reben a casa són canals estrangers que els arriben sense ni tan sols subtitular. I aquest interès és també el que empeny el sistema educatiu a ser eficient: a diferència del que passa entre nosaltres, en aquests països resulta inconcebible que cada curs d'anglès consisteixi a repetir el programa de l'any anterior perquè la majoria d'alumnat no ha assolit els mínims.
Aquesta és la clau de volta de la qüestió. Un ecosistema lingüístic diferent en què els coneixements i les expectatives de la gent són uns altres, i més alts, que els nostres. Així doncs, què podem fer per millorar en llengües (estrangeres)? Ho respondrem demà en la segona part d'aquest article, que es publicarà en aquestes pàgines.
[Publica't al diari Ara]
Podem aplicar aquest mateix principi al coneixement de llengües estrangeres. Als països de llengua catalana, llevat d'Andorra, el nivell tendeix a ser baix per dos motius interrelacionats: d'una banda, perquè ara com ara, aquests llengües hi tenen una utilitat limitada; de l'altra, perquè el seu aprenentatge depèn d'un sistema educatiu que és lluny de ser eficient.
Analitzem el primer element. Per bé o per mal, pràcticament tots els catalanoparlants saben alguna llengua demogràficament gran i poden gaudir d'infinitat de productes sense haver de recórrer a cap altra. No és sols que l'estat espanyol vetlli perquè la seva llengua sigui present a tot arreu: també ha construït un mercat amb uns operadors privats interessats a mantenir l'hegemonia del castellà i un públic que no sent cap necessitat de consumir en llengües estrangeres. Ara com ara, la immensa majoria de la nostra població prefereix mirar productes doblats que no pas subtitulats. El mercat laboral tampoc no ajuda a donar valor a les llengües estrangeres. Tal com mostren els resultats de l'estudi Una Europa rica en llengües presentats a començament de juny, potser sí que algunes empreses catalanes s'interessen pel coneixement de llengües en contractar personal, però són molt escasses les que tenen polítiques lingüístiques clares, incentiven l'aprenentatge d'idiomes o tenen un simple registre dels coneixements dels seus empleats. De fet, ni el món privat ni el professional no afavoreixen la poliglotització de la societat. Ens queda, doncs, el sistema educatiu.
A primera vista, el nostre sistema no és pas dels més febles pel que fa al tractament de les llengües estrangeres. Els nostres infants entren en contacte amb la llengua estrangera abans de començar l'educació primària, mentre que en països com Holanda no comencen fins que estan acabant els estudis primaris. Esclar que els nois i noies de Catalunya no fan immersió parcial en anglès, però és que tampoc no en fan pas els holandesos, els flamencs o els suecs. Ah -ja deuen pensar els més espavilats-, és que en aquells països no doblen les pel·lícules... Però vet aquí que això només és parcialment cert, perquè resulta que allà sí que hi ha productes doblats: precisament els productes infantils. Com s'explica, doncs, que dècada rere dècada ells tinguin uns resultats en llengües estrangeres molt millors que els nostres?
Tot i que falten estudis, tot fa pensar que als països capdavanters en l'aprenentatge de llengües estrangeres es conjuguen unes variables principals. En aquestes societats no sols hi ha uns coneixements de llengua estrangera més estesos ja entre els adults, sinó que tothom hi té unes expectatives molt més exigents: saber determinades llengües sí que és una condició per a l'ascens social. Per dir-ho breument, no es pot estar al capdamunt d'aquestes societats sense saber llengües. Aquest interès -i el fet que doblar és més car que subtitular- és el que facilita que els mitjans emetin en versió original. A més, bona part dels canals de TV que reben a casa són canals estrangers que els arriben sense ni tan sols subtitular. I aquest interès és també el que empeny el sistema educatiu a ser eficient: a diferència del que passa entre nosaltres, en aquests països resulta inconcebible que cada curs d'anglès consisteixi a repetir el programa de l'any anterior perquè la majoria d'alumnat no ha assolit els mínims.
Aquesta és la clau de volta de la qüestió. Un ecosistema lingüístic diferent en què els coneixements i les expectatives de la gent són uns altres, i més alts, que els nostres. Així doncs, què podem fer per millorar en llengües (estrangeres)? Ho respondrem demà en la segona part d'aquest article, que es publicarà en aquestes pàgines.
Sobre la mani de l'11 de setembre
La mani d'ahir va ser impressionant. La més massiva i intergeneracional que recordo, més que la de fa dos anys i tot, però també la més unitària que recordo. Només hi havia un lema: independència. Festiu, compartit, escrit, corejat, cantat... Gent, molta i molta gent. De la gent coneguda, molta que sé del cert que no havien anat mai a una mani de l'11S, i molts que no van anar a la resposta contra la sentència de l'Estatut. En altres paraules, si he de jutjar pel que sé del cert, la voluntat independentista ha arrelat en les classes mitjanes catalanes. Gràcies, senyors dels alts tribunals de l'Estat, dels mitjans de comunicació irredemptistes, líders insultants i preferidors de bajanades -menció especial al president d'Extremadura i al seu "Catalunya demana i Extremadura paga". Al final serà cert que la independència arribarà de la mà del PP.
Lingüísticament, un parell de detalls. La mani va ser molt majoritàriament catalanòfona. Diria que a l'independentisme encara li costa arrossegar bona part dels castellanoparlants cap a les reivindicacions actives. S'hi haurà de treballar seriosament si el moviment vol reeixir.
I dues, pocs missatges en anglès i en castellà que siguin fàcils d'entendre per als interlocutors forans. Comença a ser hora que l'independentisme expliqui als espanyols i als europeus que la seva proposta no és un problema, sinó una solució. Davant de les amenaces dels violents i dels que apel·len als tancs i a les pistoles, ens cal apel·lar al seny de la bona gent espanyola que, al capdavall, no té per què odiar-nos. España, tenemos que hablar. Lo nuestro no funciona: mejor dejarlo y quedar como buenos amigos... Al capdavall, després de la independència, Catalunya i Espanya segur que podran col·laborar en tantes i tantes coses! Com a mínim, a Eurovisió, segur que Catalunya votarà les cançons espanyoles igual com serbis, croats, bosnians, macedonis, etc., fan entre ells.
Lingüísticament, un parell de detalls. La mani va ser molt majoritàriament catalanòfona. Diria que a l'independentisme encara li costa arrossegar bona part dels castellanoparlants cap a les reivindicacions actives. S'hi haurà de treballar seriosament si el moviment vol reeixir.
I dues, pocs missatges en anglès i en castellà que siguin fàcils d'entendre per als interlocutors forans. Comença a ser hora que l'independentisme expliqui als espanyols i als europeus que la seva proposta no és un problema, sinó una solució. Davant de les amenaces dels violents i dels que apel·len als tancs i a les pistoles, ens cal apel·lar al seny de la bona gent espanyola que, al capdavall, no té per què odiar-nos. España, tenemos que hablar. Lo nuestro no funciona: mejor dejarlo y quedar como buenos amigos... Al capdavall, després de la independència, Catalunya i Espanya segur que podran col·laborar en tantes i tantes coses! Com a mínim, a Eurovisió, segur que Catalunya votarà les cançons espanyoles igual com serbis, croats, bosnians, macedonis, etc., fan entre ells.
divendres, 7 de setembre del 2012
De dèfits, rescats i altres xifres
Avui no va de llengües, sinó de països. Mireu-vos aquest article i ja sabreu què fer l'11 a la tarda:
http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/403-random-thoughts-sobre-rescate-de-catalunya.html
http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/403-random-thoughts-sobre-rescate-de-catalunya.html
dimecres, 5 de setembre del 2012
Sociolinguistics Symposium 2
Alguns comentaris més pel que fa al congrés.
- Una sociolingüística aconflictivista? Resulta curiós contstara que bona part dels discursos sentits al SS19 han estat obertament aconflictivistes. De fet, hem arribat a sentir que la noció del conflicte lingüistic és incompatible amb la de la diversitat lingüística urbana... Fet i fet, diria que s'està produint un fenoemn prou interessant. La sociolingüística americana tenia una matriu sociològica funcionalista, quasi parsoniana. Recordeu la crítica que en va fer Williams l'any 1992. La sociolingüística catalana, en canvi, era molt més conflictivista. Ara mateix em fa l'efecte que, sota lloances a la diversitat i retòriques presumptament revolucionàries, bona part de la sociolingüística està reproduint paradigmes de pensament més aviat conservadors. L'entronització de la diversitat i la hibridació amaga que tot sovint aquestes situacions només són el preludi de la desaparició d'un dels actors implicats. En la pràctica: si fa 20 anys tothom bescantava el castrapo o el francità com a mostra de l'opressió de les llengües de l'estat sobre llengües minoritzades, ara sembla que calgui enlluernar-se dant de qualsevol alternança de codi perquè mostra la capacitat del parlant per jugar amb el seu repertori plurilingüe... I mentrestant, que el gallec o l'occità s'esvaeixin ha deixat de ser motiu de preocupació.
- Dues ponències m'han agradat especialment: la de Peter Auer sobre la història de l'alemany i la de Xu Daming sobre els canvis sociolingüístics en curs a la Xina. El primer mostra com l'alemany actual -sobretot al nord- també és, en bona mesura, resultat de l'expansió d'una llengua escrita damunt d'una altra varietat. És el cas del noruec i del frisó de les ciutats, i em demano si no podríem inspirar-nos-hi per parlar del cas de l'apitxat valenció. La ponència sobre la Xina ha estat, per la seva banda, esborronadora. S'hi estan vivint els mateixos processos que es van produir a Europea durant el segle XX, amb migracions multimilionàries entre llengües veïnes. Exemple: Xangai ha passat de 15 a 25 milions d'habitants en 10 anys, i el xangaiès ha passat de ser l'única llengua emprada a ser parlat pel 40% dels infants. Com el català a Barcelona, el venecià a Venècia, l'occità al migdia francès... Serà interessant de veure si a la Xina també hi sorgeixen corrents autoctonistes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)