dilluns, 31 de maig del 2021

Serveixen els insults per entendre una ideologia?

Us heu demanat mai per què els constitucionalistes espanyols tenen tanta obsessió per presentar-se com l'única manera assenyada de veure el món? I us heu preguntat per què descriuen l'independentisme de manera obsessiva en termes com ara adoctrinats, dements, forassenyats i altres? L'editorial d'El País em va recordar aquest treball meu en què analitzo els insults com un instrument per reconstruir les bases de la ideologia nacionalista espanyola i que, com que va sortir en el moment àlgid de la pandèmia, no vaig publicitar. Us el recomano. No cal dir que us recomano també el volum sencer.

Per cert, no us perdeu l'anàlisi de l'obituari constitucionalista d'Eduard Punset. Es un text d'antologia.

dimecres, 17 de febrer del 2021

El català a l'escola: cal reprendre la iniciativa

Publicat a l'Ara (17/02/2021)

Quan es vol recuperar una llengua minoritzada, cal posar-hi passió i determinació, sens dubte, però també cal saber fer una gestió acurada dels recursos i planificar encertadament els temps. Al catalanisme lingüístic fa molt de temps que li marquen els ritmes i les prioritats des de fora. En comptes d’innovar per persistir, fa la impressió que es limiti a resistir. Si vol reprendre la iniciativa, haurà d’establir les seves pròpies prioritats amb un enfocament constructiu que avaluï la situació, fixi objectius realistes, proposi vies per dur-los a la pràctica, n’avaluï els resultats i corregeixi el que no funcioni.

Un dels molts temes que hi ha damunt de la taula és la política lingüística educativa. Certament, una visió comparativa mostra que l’actual model lingüístic escolar català és un dels millors de l’Estat i d’Europa a l’hora de fornir la gran majoria de l’alumnat del coneixement de les llengües oficials, i que ho aconsegueix sense perjudicar els altres aprenentatges i en un clima de pau social. Tanmateix, fa més de quatre dècades que el supremacisme castellà hi lluita en contra i els seus arguments estan aconseguint victòries ideològiques i judicials significatives. En aquest context, sembla urgent que el catalanisme lingüístic actualitzi els seus arguments sobre una institució que, més enllà dels seus mèrits pedagògics, constitueix un dels darrers vestigis del pacte signat entre les esquerres i el catalanisme per tal de fer de la Catalunya postfranquista “un sol poble”.

Ara bé, més enllà de resistir, el catalanisme ha de tenir el coratge d’identificar els problemes del model i saber-los resoldre. Entre aquests, moltes veus assenyalen el fet que un percentatge apreciable d’alumnes acaba l’ensenyament obligatori sense el domini de la llengua catalana que marca la llei. Els motius són diversos. D’entrada, sovint la docència de català se centra massa en aspectes teòrics i normatius però produeix alumnes que tenen mancances a l’hora d’expressar-s’hi. Tampoc hi ajuda gaire el fet que determinades perspectives pedagògiques que volen estimular la participació de l’alumnat no parin gaire atenció a la llengua que es parla. La cosa es complica especialment als centres, sobretot a secundària i en determinades zones del país, on l’ús vehicular del català és flexible o residual, tant per part dels docents com per part de l’alumnat. Per acabar-ho d’adobar, les mancances d’expressió poden fossilitzar-se perquè els claustres acaben aprovant assignatures suspeses per tal d’evitar que els alumnes hagin de repetir curs.

Qui desitgi obtenir el nivell C1 de català hauria de superar la prova pertinent

Doncs bé, mentre no es pugui garantir que tot l’alumnat acaba dominant la llengua pròpia del país, caldria revisar el criteri segons el qual als alumnes que han cursat a Catalunya els darrers anys de primària i tota l’ESO se’ls reconeix automàticament el nivell C1 de català. Senzillament, qui desitgi obtenir aquest títol, hauria de superar la prova pertinent. Aquesta mesura, que encaixa perfectament en les competències de la Generalitat, podria resultar beneficiosa en diversos aspectes. D’entrada, tancaria la porta a les disfuncions provocades pel fet que persones que no dominen el català ocupin llocs de treball on caldria saber-ne en detriment de gent que sí que hi té un bon nivell. Això passa, sense anar més lluny, al mateix sistema educatiu, on hi ha docents de secundària que diuen que fan classe en castellà perquè no s’expressen bé en català. En segon lloc, la retirada del reconeixement automàtic de nivells potser ajudaria el professorat i l’administració a replantejar l’ensenyament de la llengua per tal de posar més èmfasi en les capacitats expressives de l’alumnat. Finalment, la mesura potser podria servir d’incentiu perquè els claustres dels centres on ara mateix l’alumnat no arriba al nivell requerit prenguessin les mesures necessàries per resoldre aquesta mancança.

Una mesura d’aquestes característiques té els seus costos i no serà còmoda per als sectors que insisteixen que tots els alumnes surten dels centres escolars dominant les dues llengües oficials, però els seus beneficis la justifiquen amb escreix. Ajustar el reconeixement de nivells de llengua a la realitat de les aules enviaria el missatge que les autoritats es prenen seriosament tant la promoció de la llengua com la qualitat de l’ensenyament en general, i seria un pas endavant per passar del resistencialisme a una nova etapa més proactiva.

 

dijous, 20 de juny del 2019

Ubicar la situació del català en el context mundial

Ara fa unes setmanes vaig pronunciar una conferència en què intentava emmarcar les pressions que experimenta el català en el context sociolingüístic mundial. Aquí teniu l'enllaç que us portarà a l'enregistrament d'aquesta conferència.

Conferència "Garantir un futur per a la llengua catalana en temps de revolucions", impartida pel professor F. Xavier Vila, el dia 22 de maig de 2019, dins el cicle de conferències "La diversitat lingüística", organitzat pel Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (UIB) i la Direcció General de Política Lingüística.

dijous, 4 d’abril del 2019

El model d'educació lingüística català perjudica els castellanoparlants? Una reanàlisi de les dades disponibles

¿Ahogados en una confusión?

4 Abr, 2019 - y -(publicat a Politikon)


Introducción: el estudio y sus primeras conclusiones
La reciente publicación, por parte de la Fundación Europea Sociedad y Educación, del estudio Efectos de la inmersión lingüística sobre el alumnado castellanoparlante en Cataluña, elaborado por los profesores de Economía de la Universitat de Barcelona Jorge Calero y Álvaro Choi (véase el resumen del mismo en Politikon), ha causado cierto revuelo mediático y político. En este trabajo, basado en los datos de la oleada 2015 del estudio PISA de la OCDE, los autores intentan dilucidar si los alumnos de lengua familiar castellana educados en Cataluña ven perjudicado su rendimiento académico como consecuencia del diseño del modelo lingüístico escolar vigente. Se trata de una pregunta no sólo legítima sino de obligada indagación en la evaluación de políticas públicas en cualquier sociedad democrática y, por lo tanto, su análisis no puede dejar de ser bienvenido.
Después de un análisis pormenorizado de los datos, el resultado final del estudio de los profesores Calero y Choi es que:
“los alumnos cuya lengua materna es el castellano alcanzan un rendimiento inferior al de sus compañeros catalanoparlantes en las competencias de lectura y ciencias, una vez que se ha controlado por el efecto de una serie de características personales, socioculturales y económicas que participan en la función de producción. Estas pérdidas de rendimiento, de 10,85 puntos en ciencias y de 10,30 puntos en lectura, equivalen aproximadamente a un trimestre de escolarización. No se aprecia una pérdida significativa en el caso de la competencia de matemáticas (…)” (Calero y Choi, 2019b)
De donde los autores coligen:
“En función de nuestros resultados parece recomendable un replanteamiento de la aplicación de la política de inmersión lingüística en catalán.” (…)” (Calero y Choi, 2019b)
La interpretación pública de los resultados obtenidos por parte de los autores y, más aún, de buena parte de los medios que se han hecho eco del estudio, ha coincidido en la idea de que, para los castellanohablantes residentes en Cataluña, el uso de su lengua segunda en lugar de la lengua familiar como vehículo de enseñanza comportaría resultados educativos negativos. Así las cosas, no es extraño que el “replanteamiento” de las políticas lingüísticas educativas solicitado por los autores haya sido entendido como una invitación a incrementar el uso del castellano como lengua docente.
Sin embargo, más allá del ruido mediático y partidista con el que se ha arropado su lanzamiento, la lectura detenida del trabajo plantea algunos interrogantes de envergadura que llegan a poner en entredicho la interpretación apuntada. Aquí nos limitaremos a analizar dos de ellos, empezando por la necesidad de entender adecuadamente el porqué de la heterogeneidad en el impacto de la escolarización en la población castellanohablante.

Continua llegint

dilluns, 1 d’abril del 2019

La dreta espanyola abandona el constitucionalisme (Article publicat a Ara el 25/3/2019)



La dreta espanyola abandona el constitucionalisme

La desoficialització 'de facto' del català atempta contra el mandat constitucional

F. XAVIER VILA Sociolingüista
Pablo Casado podria ser el líder del PP que entomés la derrota més humiliant de tota la història del seu partit, però ell creu que ho pot evitar exacerbant el seu nacionalisme. En conseqüència, últimament es prodiga en declaracions que el situen fora del marc constitucional i l’ubiquen de ple en el supremacisme castellà.
Per entendre aquest canvi cal partir de l’existència secular de dues concepcions oposades d’Espanya. Hi ha d’una banda allò que tradicionalment s’ha anomenat 'centralisme' però que es defineix millor com a 'supremacisme castellà', és a dir, la convicció que Espanya és una nació creada gràcies a l’“hazaña unificadora” de Castella i condensada en l’afirmació que "sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral". Aquest supremacisme, hegemònic a l’Estat, creu que el castellà ha de ser l’única llengua rellevant a Espanya i que s'ha de poder viure arreu del país com si es visqués en un territori monolingüe hispanòfon.
Contra aquesta mentalitat s’ha alçat històricament la concepció de l’Espanya plurinacional, és a dir, un estat compost per pobles diversos que no haurien de supeditar-se els uns als altres sinó interactuar d’igual a igual. Aquest plantejament, que ha estat dominant a Catalunya i Euskadi però minoritari a la resta del reialme, duu al nucli del seu argumentari la idea que a l’Estat hi ha diversos territoris lingüístics i que és legítim esperar que qui es traslladi d’un territori a un altre hagi de fer cert esforç d’integració lingüística.
La Constitució vigent reflecteix l’equilibri –el desequilibri– assolit per aquests dos plantejaments l’any 1978. El seu text va incorporar alguns trets supremacistes, com ara l’obligació que tots els ciutadans sàpiguen la llengua pròpia de Castella (article 3.1), però la seva literalitat originària hauria permès desenvolupar règims d’oficialitat lingüística molt més favorables al plurilingüisme igualitari que els que s’han acabat configurant. De fet, la mateixa Constitució defineix Espanya com una nació integrada per nacionalitats i regions –és a dir, una realitat plurinacionalitària– i imposa l’obligació de “protegir tots els espanyols i 'els pobles' d’Espanya en l’exercici dels drets humans, 'les seves cultures i tradicions, llengües i institucions'” (la cursiva és nostra).
El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional
La pressió perquè la Constitució s’anés interpretant en un sentit supremacista ha estat creixent des que es va aprovar, i aquest procés ha estat facilitat pel fet que la judicatura espanyola ha estat sempre una institució centralitzada i íntimament castellana. Alguns dels punts d’inflexió van ser l’accés a la majoria absoluta d’Aznar amb el seu projecte recentralitzador o la creació de Ciutadans, un partit que té al nucli central del seu ideari l’hegemonia del castellà com a única llengua veritablement oficial arreu de l’Estat. Tanmateix, fins fa ben poc aquests intents han mirat de dissimular-se rere l’etiqueta de 'constitucionalisme' amb la qual pretenien fer veure que les seves propostes cabien dins del marc constitucional del 78.
El discurs de Pablo Casado (i d’altres líders de la dreta) constitueix un nou punt d’inflexió per tal com renuncia al marc constitucional com a mínim en dos punts. D’una banda, en advocar per la supressió del dret a l’autogovern dels catalans per la via d’un article “155 indefinit”, una proposta que conculca l’article 2 de la CE 1978, el qual “garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren [Espanya]”. De l’altra, per la proposta de convertir el castellà en la llengua per defecte de totes les administracions i els sistemes educatius i postergar les altres llengües a un estatus opcional i secundari als seus propis territoris. Atesa la pressió immensa que ja pateixen, és obvi que la desoficialització 'de facto' de les llengües no castellanes de l’Estat les posaria en un risc gravíssim de liquidació, la qual cosa atempta contra el mandat constitucional de protegir 'totes' les llengües, cultures i pobles de l’Estat. La tria d’una aristòcrata madrilenya sense cap vinculació amb Catalunya com a cap de llista per Barcelona referma aquesta aposta de la direcció popular.
És possible que la croada supremacista de Casado sigui el resultat d’una mala lectura de per què els votants estan castigant el seu partit i que al final no sigui recompensada pel seu electorat. Mentrestant, però, i per simple honestedat intel·lectual, resultaria convenient que es deixés d’aplicar el rètol 'constitucionalista' a les opcions que lliurement s’ubiquen fora del marc establert l’any 1978.

dimecres, 20 de març del 2019

Com promoure l'ús del català des del sistema educatiu?

Ja està disponible un volum que teníem moltes ganes de veure al carrer: La promoció de l’ús de la llengua des del sistema educatiu: realitats i possibilitats, editat per F. Xavier Vila i Emili Boix-Fuster i publicat per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.





Aquest volum recull les ponències presentades al 24è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 24), celebrat a les darreries del 2016. Potser algun lector recordarà que aquest col·loqui es va dedicar precisament a posar en comú experiències, a compartir reflexions i a aportar tècniques i recursos entorn d'una tasca fonamental per a una llengua minoritzada: com aconseguir que els infants, adolescents i joves fessin més ús del català, en aquest cas, des de les institucions educatives. En aquest volum hi trobareu els textos que s'hi van presentar, revisats a la llum de les discussions i les reflexions del debat d'aquell dia.

Els continguts del llibre poden ser d'interès tant per a ensenyaments com per a professionals de la dinamització lingüística i per als activistes de les organitzacions cíviques, per no parlar dels molts llenguaferits del país. Aquí no en farem pas una una ressenya detallada, però sí que assenyalarem els temes centrals que s'hi tracten per si us poden interessar. Al llibre hi trobareu, d'entrada, tot un capítol dedicat a explicar de quins són els mecanismes psicològics que hauríem de tenir en compte a l'hora d'incidir sobre els comportaments lingüístics, explicats per Ferran Suay, de la Universitat de València. Tot seguit iniciem un viatge que ens durà per bona part del domini de la mà de diversos especialistes que ens parlen d'experiències concretes de potenciació del català. Comencem a Catalunya, on Pere Mayans ens fa un recorregut històric per explicar com s'ha promocionat l'ús de la llengua als centres educatius d'ençà de la recuperació de la Generalitat. Continuem pel País Valencià amb Carles Segura-Llopes, de la Universitat d'Alacant, que ens explica algunes de les estratègies que utilitzen a l'extrem sud del país per aconseguir incorporar a l'ús del valencià els futurs docents. Immediatament després saltem cap a les Illes i, de la mà de Nicolau Dols, reflexionem sobre la importància de tenir presents els infants al·loglots en la promoció del català. I de les Illes tornem cap al continent per conèixer una de les experiències de recuperació del català més reeixides de tot el domini, el de la Bressola de la Catalunya del Nord. Acabem el viatge tornant cap a Catalunya, amb dos capítols centrats en la relació dels docents i les llengües: d'una banda, Vanessa Bretxa, Llorenç Comajoan i Xavier Vila expliquen quines són les opinions i els discursos dels professors de secundària pel que fa a a la promoció del català als centres escolars de Catalunya, i quines tècniques han desenvolupat per enfrontar-se a una realitat sociolingüística que brilla molt menys del que de vegades s'ha fet creure. Tanca el volum el treball de Montserrat Fons i Juli Palou sobre com analitzar la vinculació emocional dels futurs mestres amb el seu repertori lingüístic, ara ja clarament plurilingüe.

Ara com ara, el volum no es pot llegir per internet sinó només en format de paper tradicional. Si us interessa, podeu trobar-lo a la vostra llibreria habitual o, si ho preferiu, encomanar-lo directament en aquesta pàgina web. I si voleu comentar-nos-en algun aspecte, ja ho sabeu, estem a la vostra disposició.

dilluns, 18 de març del 2019

A propos de diagnostic, de folies et de mensonges

(Article non publié par Le Figaro, en réponse aux commentaires de Charles Jaigu à propos de la Catalogne)

En ces temps où les auteurs de fake news peuvent devenir président et même être nominés pour un prix Nobel de la paix, il devient de plus en plus urgent que les médias qui se veulent sérieux cherchent à établir des systèmes de vérification des informations qu’ils publient. Le scandale de Claas Relotius, journaliste vedette qui a bâti sa carrière dans le prestigieux journal Der Spiegel sur la base d’innombrables mensonges, prouve, s’il était besoin, que même la presse la plus prestigieuse peut publier des absurdités monumentales si elle néglige le devoir de confirmer et de croiser les informations qu’elle publie.
L’article “Pourquoi le catalogue est devenue folle” de Charles Jaigu (Le Figaro, 21 février) est l’un de ces textes qui minent la crédibilité d’un média. Son problème n’est pas tant le ton arrogant, insultant et mâtiné de racisme avec lequel l’auteur s’autorise à qualifier la société catalane de folle, d’obtuse ou de sectaire. Ceci, après tout, pointe davantage l’auteur lui même, que non pas l’objet de son analyse. Le problème est que les “données” utilisées par l’auteur sont fausses, que ses citations sont manipulées et que ses interprétations ne résistent pas à la moindre analyse.
Pour ce qui est des données, il suffit du premier paragraphe de l’article pour constater que M. Jaigu n’a pas la moindre idée de ce dont il parle. Quand il dit que l’espagnol “est interdit” dans les universités catalanes, il ment, tout simplement. N’importe quel internaute peut le vérifier sur les sites des universités catalanes. S’il le fait, il constatera que l’espagnol n’est pas seulement officiel, aux côtés du catalan, mais que c’est aussi la deuxième langue la plus utilisée. Quand Jaigu affirme que “poser une question dans la rue dans la langue de Cervantes vous vaudra des regards courroucés” confine au ridicule, au vu de toutes les statistiques disponibles qui indiquent que la moitié de la population de la Catalogne affirme vivre habituellement en espagnol. Mais quand il dit “Nulle part vous ne pourrez voir un film en espagnol au cinema”, l’auteur se place sur le terrain du délire. Un simple coup d’œil aux films à l’affiche à Barcelone (par exemple, https://www.guiadelocio.com/barcelona/cine) suffit à constater qu’aujourd’hui en Catalogne, il est difficile de trouver des films en catalan. J’imagine qu’il est inutile de continuer. Aucune des “informations” de son article ne résiste à une simple confrontation avec la réalité.
Même les citations qu’il fournit sont erronées. Jaigu affirme que le président catalan Quim Torra aurait écrit un article dans lequel il aurait dit [en catalan] : “Les Espagnols sont serpents, vipères, hyènes. Des bêtes à la forme humaine, cependant, qui savourent une haine brillante. (…)”. Que dit en fait le texte original de l’article “La llengua i les bèsties” (La langue et les animaux) ? : “Maintenant, regarde dans ton pays et vois à nouveau les animaux qui parlent. Mais ils sont d’un autre type. Charognards, vipères, hyènes. Mais des bêtes à forme humaine, qui distillent la haine. “Où est donc le terme “les Espagnols” ? Nulle part. Pourquoi ? Parce que l’article ne fait pas référence aux Espagnols en général, mais seulement à la minorité des ultra-nationalistes qui se sont toujours efforcés de liquider le catalan. On peut ne pas aimer le langage utilisé dans l’article, mais en manipuler le texte pour lui faire dire ce qu’il ne dit pas est éthiquement réprouvable.
Sur une base aussi peu fiable, il n’est pas surprenant que la description de la “réalité” catalane proposée par l’auteur ne résiste pas à la critique la plus élémentaire. La thèse centrale de l’article est que, au cours des dernières décennies, la société catalane a été “endoctrinée” par les indépendantistes. Le problème de cette hypothèse est sa crédibilité (plus que réduite). Comment est-il possible qu’un gouvernement régional ne contrôlant qu’une seule télévision et une seule radio parmi des dizaines ait pu “endoctriner” une société aussi ouverte sur l’extérieur que la catalane, où 80% de l’offre télévisuelle provient de Madrid, où deux plus grands journaux de Catalogne sont ouvertement unionistes, et où le système éducatif -dont un tiers est aux mains du privé- suit le programme fixé par les autorités de Madrid ? Est-il seulement possible “d’endoctriner” une population qui dispose de quantité d’information alternative sur ses écrans de téléphone ? Et comment expliquer alors que c’est précisément la population la plus instruite et la plus informée de Catalogne qui soutien massivement le mouvement indépendantiste ? On peut certes trouver de nombreuses explications, mais les théories du complot selon lesquelles une poignée de dirigeants pervers trompent des millions de cerveaux infantilisés ressemblent plus à de l’arrogance coloniale qu’à une explication raisonnable. Mais peut-être s’agit-il précisément de cela pour l’auteur : créer l’image d’un peuple irrationnel, qu’il convient donc particulièrement que les Übermenschen extérieurs continuent de dominer.
En conclusion. Le conflit entre la Catalogne et l’Espagne est multiséculaire et complexe. Il s’agit d’un défi majeur pour la construction d’une Europe démocratique. Les intellectuels et les médias ont le devoir moral de contribuer à la rendre compréhensible. Ne pas oeuvrer dans ce sens ou contribuer à la diffusion de récits infondés ne nous aidera pas à construire une Europe plus solide, et il va sans dire que dans cette entreprise, nous avons tous beaucoup à perdre.