Si encara trobeu entrades, no us perdeu aquesta obra sobre el conflicte angloirlandès i el procés de substitució de l'irlandès. La trama és esplèndida, els actors ho fan molt bé i l'obra us farà reflexionar sobre tot el que s'associa amb la liquidació d'una cultura.
dimecres, 26 de febrer del 2014
diumenge, 23 de febrer del 2014
Raons i reptes lingüístics per a una Catalunya independent
Ha aparegut el nou butlletí del Cercle XXI, dedicat a les Raons lingüístiques per a un estat propi:
http://www.cercle21.cat/ca/
Hi trobareu, entre altres, un article sobre política lingüística educativa:
Vila, F. Xavier (2014) «Els principals reptes per a les polítiques lingüístiques educatives a la Catalunya independent». Cercle XXI. Butlletí virtual, 13. 10 de febrer.
Hi trobareu, entre altres, un article sobre política lingüística educativa:
Vila, F. Xavier (2014) «Els principals reptes per a les polítiques lingüístiques educatives a la Catalunya independent». Cercle XXI. Butlletí virtual, 13. 10 de febrer.
dijous, 13 de febrer del 2014
Premi per a treballs de recerca de batxillerat sobre llengua i literatura catalanes FilCat.UB
Aquí hi trobareu la informació sobre el premi.
dimecres, 12 de febrer del 2014
Cinema i sociolingüistica bascos
A més de les propostes de cine de l'Euskal Etxea, http://www.euskaletxea.cat/
Dimecres 12/2, 20h – Projecció d’Amerikanuak, de Nacho Reig, documental sobre les comunitats euskaldunes als Estats Units
Divendres 14/2, 20h – “L’Euskara: Característiques principals i situació social”. Xerrada sobre cultura basca amb Jon Elordi i actuació del Taller de Txalaparta de l’Esukal Etxea
Dimecres 19/2, 20h – Projecció de “Gartxot” d’Asisko Urmeneta i Juanjo Elordi, la història de les primeres repressions del bertsolarisme en dibuixos animats
Dimecres 26/2, 20h – Projecció de “Bidaia intimoak” del bertsolar Jon Maia, documental sobre els nous bascoparlants
Divendres 28/2, 20h – Presentació del llibre “Más allá de 1512″ amb l’autor, Floren Aoiz.
Febrer: Euskal Herria
(en col·laboració amb l’Euskal Etxea)Dimecres 12/2, 20h – Projecció d’Amerikanuak, de Nacho Reig, documental sobre les comunitats euskaldunes als Estats Units
Divendres 14/2, 20h – “L’Euskara: Característiques principals i situació social”. Xerrada sobre cultura basca amb Jon Elordi i actuació del Taller de Txalaparta de l’Esukal Etxea
Dimecres 19/2, 20h – Projecció de “Gartxot” d’Asisko Urmeneta i Juanjo Elordi, la història de les primeres repressions del bertsolarisme en dibuixos animats
Dimecres 26/2, 20h – Projecció de “Bidaia intimoak” del bertsolar Jon Maia, documental sobre els nous bascoparlants
Divendres 28/2, 20h – Presentació del llibre “Más allá de 1512″ amb l’autor, Floren Aoiz.
dimecres, 29 de gener del 2014
Santa innocència - o sobre les revistes de lliure accés
Fa pocs dies vaig assabentar-me que els treballs finançats amb diners del programa Horitzó 2020 hauran de publicar-se en revistes de lliure accés. D'entrada, vaig pensar que això afavoriria publicacions institucionals, perquè més investigadors les veurien com a més idònies i, per tant, hi hauria més competència per entrar-hi. Vaja, que se'm va passar pel cap que aniria bé per a revistes com Treballs de Sociolingüística, Revista de Llengua i Dret o Llengua, Societat i Comunicació, per dir-ne només tres que conec...
Santa innocència. Un responsable de política científica m'explica que tot és una jugada molt menys seràfica i ingènua. Algú imaginava una lluita entre grans empreses i petits grups de resistents? I ara. La potenciació de les revistes d'accés obert té tot el suport de les editorials que fins ara s'han guanyat el pa amb les revistes de pagament. Per què? Perquè accés obert implica, almenys en molts camps, pagament per publicar, no pas per llegir. O sigui que si vols publicar has de pagar. Uns 3.000€ per article en una revista de qualitat, em diuen, en camps biològics.
La jugada és fantàstica: si pagues per publicar s'elimina el problema de la pirateria, perquè l'accés és obert, però la revista ingressa fins i tot abans de vendre el producte. Els polítics, a més, s'hauran penjat la medalla de la lliure distribució del coneixement. Problema: qui pagarà la publicació? Les universitats no poden. Solució: les institucions finançadores de la recerca. Em diuen que a partir d'ara caldrà preveure uns pressupost d'uns quants milers d'euros per a la publicació. En altres paraules, caldrà fer pressupostos més grossos per poder preveure aquestes despeses.
Al final sempre té raó Josep Pla: I això, qui ho paga?"
Santa innocència. Un responsable de política científica m'explica que tot és una jugada molt menys seràfica i ingènua. Algú imaginava una lluita entre grans empreses i petits grups de resistents? I ara. La potenciació de les revistes d'accés obert té tot el suport de les editorials que fins ara s'han guanyat el pa amb les revistes de pagament. Per què? Perquè accés obert implica, almenys en molts camps, pagament per publicar, no pas per llegir. O sigui que si vols publicar has de pagar. Uns 3.000€ per article en una revista de qualitat, em diuen, en camps biològics.
La jugada és fantàstica: si pagues per publicar s'elimina el problema de la pirateria, perquè l'accés és obert, però la revista ingressa fins i tot abans de vendre el producte. Els polítics, a més, s'hauran penjat la medalla de la lliure distribució del coneixement. Problema: qui pagarà la publicació? Les universitats no poden. Solució: les institucions finançadores de la recerca. Em diuen que a partir d'ara caldrà preveure uns pressupost d'uns quants milers d'euros per a la publicació. En altres paraules, caldrà fer pressupostos més grossos per poder preveure aquestes despeses.
Al final sempre té raó Josep Pla: I això, qui ho paga?"
dilluns, 27 de gener del 2014
Sobre la minorització de l'irlandès - o com convertir en cadàver un pla d'actuació
Ara que estem en temps moguts i de canvis, sovint se'm pregunta per la importància de la independència en relació amb el futur del català, i s'apel·la al cas d'Irlanda com a exemple del que no s'hauria de fer. L'exemple té trampa: l'irlandès va ser abandonat massivament pels seus parlants més de 50 anys abans de la independència, de manera que quan va néixer la República, la llengua només la parlaven de debò una minoria, menys del 3% la tenien com a llengua inicial, i ser irlandesòfon havia esdevingut sinònim de ser pobre, marginat, i vell. Ho recordava en Carles de Rosselló en un post seu. Res a veure, per sort, amb el català a Catalunya.
Ara, que la situació de l'irlandès fos d'extrema minorització en aquell moment això no vol pas dir que un cop lliures del jou colonial s'hi hagin aplicat les polítiques adequades. Ser independent només vol dir qu eno pot tirar-li les culpes al veí, en aquest sentit. I les coses no s'han fet bé. Hi ha discrepàncies molt fortes respecte de què cal fer a Irlanda, però autors com Conchúr Ó Ghiollagin argumenten que l'irlandès ha continuat el seu camí cap a l'extinció perquè el govern ha aplicat totes les receptes que li han estat diagnosticades des de les posicions més estrictament bilingüistes, és a dir, perquè mai no ha acceptat que era una llengua minoritzada que calia desminoritzar. En això, per tant, també són lluny del que es diu a Catalunya. En tot cas, però ara ens arriba una notícia impactant: fart de la burocratització i la inacció, el Comissionat per a l'irlandès anucia (veg. aquí) que plega, i ho fa davant d'un auditori sense els responsables polítics de la gestió del tema. Una pena, el que passa amb una de les llengües de cultura més antigues del continent.
Ara, que la situació de l'irlandès fos d'extrema minorització en aquell moment això no vol pas dir que un cop lliures del jou colonial s'hi hagin aplicat les polítiques adequades. Ser independent només vol dir qu eno pot tirar-li les culpes al veí, en aquest sentit. I les coses no s'han fet bé. Hi ha discrepàncies molt fortes respecte de què cal fer a Irlanda, però autors com Conchúr Ó Ghiollagin argumenten que l'irlandès ha continuat el seu camí cap a l'extinció perquè el govern ha aplicat totes les receptes que li han estat diagnosticades des de les posicions més estrictament bilingüistes, és a dir, perquè mai no ha acceptat que era una llengua minoritzada que calia desminoritzar. En això, per tant, també són lluny del que es diu a Catalunya. En tot cas, però ara ens arriba una notícia impactant: fart de la burocratització i la inacció, el Comissionat per a l'irlandès anucia (veg. aquí) que plega, i ho fa davant d'un auditori sense els responsables polítics de la gestió del tema. Una pena, el que passa amb una de les llengües de cultura més antigues del continent.
dimarts, 21 de gener del 2014
"del color del cristal con que se mira..."
Quan surt a classe el tema de com s'enfronta la diversitat cultural i religiosa a l'aula sempre recordo que cal partir del marc conceptual, ideològic, en què s'assenta cada societat, per tal d'entendre'n els debats. Aquí no s'hi val a dividir entre presumptes progressistes i presumptes conservadors, ni encara menys a oposar dretes i esquerres. A França, per exemple, el refús als signes religiosos vistosos uneix tot sovint l'extrema dreta filofeixista i l'ortodòxia marxista, per no parlar del populisme de colors diversos. Per què? Perquè entre els valors sobre els quals s'assenta el relat fundacional hi ha la idea que l'égalité -la igualtat- és un valor per ella mateixa. Ja és mala sort, ja, que els revolucionaris del segle XVIII confonguessin igualtat (=homogeneïtat) amb equitat (=tractament igualitari)!
A diferència de França, al Quebec hi predomina una ideologia multicultural que beu de la tradició anglòfona. De fet, segurament el Quebec encara existeix perquè en aquell racó de Nord-Amèrica hi va predominar un plantejament que permetia que les comunitats lingüístiques i religioses tinguessin un cert grau d'autonomia. Si els haguessin manat els Borbons, per posar un exemple, potser no se'n cantaria ni gall ni gallina... Però sembla que ara al Quebec estan debatent una modificació de la carta de drets quebequesa que, entre altres coses, implicarà la impossibilitat de mostrar signes religiosos i treballar a l'administració. És interessant veure com ho enfoca un dels psicòlegs socials de la llengua més interessants del país, el dr. Richard Bourhis, en aquest article. A mi em fa pensar sobretot quan afirma que la prohibició afectarà sobretot un sector especialment feble, el de les dones musulmanes, no pas els homes. En tot cas, que vagi de gust.
A diferència de França, al Quebec hi predomina una ideologia multicultural que beu de la tradició anglòfona. De fet, segurament el Quebec encara existeix perquè en aquell racó de Nord-Amèrica hi va predominar un plantejament que permetia que les comunitats lingüístiques i religioses tinguessin un cert grau d'autonomia. Si els haguessin manat els Borbons, per posar un exemple, potser no se'n cantaria ni gall ni gallina... Però sembla que ara al Quebec estan debatent una modificació de la carta de drets quebequesa que, entre altres coses, implicarà la impossibilitat de mostrar signes religiosos i treballar a l'administració. És interessant veure com ho enfoca un dels psicòlegs socials de la llengua més interessants del país, el dr. Richard Bourhis, en aquest article. A mi em fa pensar sobretot quan afirma que la prohibició afectarà sobretot un sector especialment feble, el de les dones musulmanes, no pas els homes. En tot cas, que vagi de gust.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)