La força del no

Un dels tòpics més freqüents de l’unionisme espanyol és el que afirma que, encara que hi hagi molts votants independentistes, la majoria de l’electorat català està en contra de la independència. Aquest tòpic se sol sustentar en determinades lectures de nombroses enquestes i en una interpretació concreta dels resultats de les eleccions plebiscitàries del 27-S, en què les forces independentistes no van assolir la majoria absoluta, per bé que s’hi van acostar (47%).

Ara no entraré a analitzar per què aquestes interpretacions són esbiaixades. El que proposo és fer una lectura freda dels resultats del referèndum de l’1-O per mirar d’esbrinar quina és la força electoral real de l’unionisme a dia d’avui a Catalunya. És de sobres conegut que aquesta consulta va dur-se a terme en circumstàncies molt particulars, tant pel boicot que va patir per part de les forces del no com per la repressió a què va ser sotmès. Tanmateix, l’obstinació dels partidaris del sí va aconseguir que la consulta es dugués a terme i crec que, en bona mesura, serveix per copsar l’actual correlació de forces entre el sí i el no. Per tant, una vegada publicats els resultats definitius, crec que podem usar-los per respondre una pregunta molt concreta: quin seria el pes electoral del no en un referèndum acordat?

Per respondre a aquesta pregunta exploraré quin hauria estat el pes del no si els seus votants no s’haguessin abstingut. Per estimar-ho em limitaré a fer una senzilla operació basada en els següents principis:

• 1.       El nombre absolut de vots independentistes expressats en el referèndum es mantindria idèntic al de l’1-O.
• 2.       L’abstenció es reduiria en favor del no i el vot en blanc.
• 3.       El percentatge de vot en blanc es mantindria idèntic al de l’1-O.

Per tant, allò que creixeria essencialment seria el vot del no. Per tal de facilitar la comprensió dels resultats, aquí prescindiré del vot nul, que d’acord amb els resultats oficials va ser de 19.719 vots i que, lògicament, augmentaria proporcionalment si hi hagués més participació.

A la taula 1 es pot comprovar què passaria amb les opcions del sí, no i vot blanc si l’abstenció es reduís en diferents proporcions:

Taula 1. Distribució del vot de l’1-0 modulat en funció del percentatge de reducció de l’abstenció

		Sí		Blancs		No
Abstenció	Vots emesos	Absoluts	Relatius	Absoluts	Relatius	Absoluts	Relatius	Total relatius
0%	5.313.564	2.044.038	38,47	105.294	1,98	3.164.232	59,55	100,00
5%	5.047.886	2.044.038	40,49	100.029	1,98	2.903.819	57,53	100,00
10%	4.782.208	2.044.038	42,74	94.764	1,98	2.643.405	55,28	100,00
15%	4.516.529	2.044.038	45,26	89.500	1,98	2.382.992	52,76	100,00
20%	4.250.851	2.044.038	48,09	84.235	1,98	2.122.578	49,93	100,00
21%	4.197.716	2.044.038	48,69	83.182	1,98	2.070.495	49,32	100,00
22%	4.144.580	2.044.038	49,32	82.129	1,98	2.018.413	48,70	100,00
23%	4.091.444	2.044.038	49,96	81.076	1,98	1.966.330	48,06	100,00
24%	4.038.309	2.044.038	50,62	80.023	1,98	1.914.247	47,40	100,00
25%	3.985.173	2.044.038	51,29	78.970	1,98	1.862.165	46,73	100,00
30%	3.719.495	2.044.038	54,95	73.706	1,98	1.601.751	43,06	100,00
35%	3.453.817	2.044.038	59,18	68.441	1,98	1.341.338	38,84	100,00
40%	3.188.138	2.044.038	64,11	63.176	1,98	1.080.924	33,90	100,00
45%	2.922.460	2.044.038	69,94	57.912	1,98	820.511	28,08	100,00
50%	2.656.782	2.044.038	76,94	52.647	1,98	560.097	21,08	100,00
55%	2.391.104	2.044.038	85,49	47.382	1,98	299.684	12,53	100,00
57%	2.284.833	2.044.038	89,46	45.276	1,98	195.518	8,56	100,00
60%	2.125.426	2.044.038	96,17	42.118	1,98	39.270	1,85	100,00

Atesos els resultats del sí l’1-O, per tal d’assolir la victòria en un referèndum, els partidaris del no haurien hagut d’atreure cap a la seva opció més de 2.044.038 vots. Per tal d’assolir aquest resultat, caldria que l’abstenció s’hagués situat per sota del 22%, segurament prop del 20% (recordeu que no hem tingut en compte el vot nul) i hagués anat massivament al no. Qualsevol escenari de més abstenció implica la victòria del sí.

Per tal d’avaluar aquests resultats caldria tenir en compte diversos factors:

• A Catalunya, l’abstenció electoral se situa normalment per sobre del 30%. A les eleccions plebiscitàries del 27-S es va situar en un 25%, percentatge que molts analistes ja van considerar excepcionalment baix.
• Aquí hem especulat que ni un sol vot de l’abstenció anava al sí. En escenaris de mobilització extrema com els indicats, aquesta possibilitat és com a mínim discutible.
• El càlcul s’ha fet prescindint del fet que els ciutadans censats en un nombre significatiu de meses —aproximadament 770.000— no van poder exercir el seu dret de vot i/o van veure el seu vot segrestat per les forces de l’ordre. Hem tractat aquests votants com si fossin abstencionistes i, per tant, hem considerat que si haguessin votat ho haurien fet pel no. És molt probable que això no sigui cert, i que almenys part d’aquests votants que no van poder expressar-se ho fessin pel sí, la qual cosa implicaria que, per guanyar, el no hauria de reduir el percentatge d’abstenció significativament per sota del 20%.

Aquestes dades condueix a una sèrie de conclusions:

En primer lloc, els resultats de l’1-O fan poc versemblant una victòria del no en un referèndum d’autodeterminació, tenint en compte els percentatges habituals d’abstenció a Catalunya. De fet, si els votants del no haguessin participat molt més en la consulta fins al punt de reduir l’abstenció al 25% (dècimes per sota del mínim del 27-S) el resultat hauria estat de 52,33% a favor del sí contra 47,67% a favor del no. Des d’aquesta perspectiva, tòpics com els de la majoria silenciosa sembla que no tenen fonament empíric.

En segon lloc, i atès que aquests resultats han d’haver estat avaluats per l’estat major de l’unionisme, és previsible que els seus partidaris encara es mostrin més reticents a acordar cap mena de consulta pactada. És previsible per tant que s’enroquin més i més en la negació d’aquesta possibilitat, cosa que dificultarà qualsevol diàleg amb els sectors independentistes.

Finalment, aquests resultats fan pensar que en una consulta en condicions normals el sí hauria tingut un avantatge considerable fins i tot en casos de mobilització extrema del no. Tenint en compte els resultats del 9-N, aquest avantatge és estable i amb tendència a l’alça, tot i que no és pas aclaparador. Caldrà veure com els líders independentistes juguen amb aquest avantatge de partida, però tot fa pensar que els atorga cert marge de maniobra en les duríssimes negociacions que els esperen de manera imminent.

Mirar-se al mirall canadenc / Looking in Canada's mirror

Diumenge passat, l'Ara em va publicar l'article segünet: "Mirar-se al mirall canadenc"

Last Sunday, Ara published me the article (in English): "Looking in Canada’s mirror"

 L’any 1995 els independentistes del Quebec van perdre pels pèls el segon referèndum d’independència. Vint-i-dos anys després, el Canadà celebra els 150 anys de la creació de la federació, el seu sesquicentenari, amb un primer ministre quebequès. El país s’omple de banderoles i de souvenirs amb la fulla d’auró, s’hi celebren actes commemoratius, es publiquen llibres sobre la seva història i als mitjans s’enraona sobre el sentit del país. Avui molts canadencs estan orgullosos d’un país pròsper, democràtic i que funciona. Però què ha passat?

Bona part de la resposta es troba en el canvi de mentalitat en què es van embarcar les elits canadenques dècades enrere, i que ha acabat impregnant la societat. Aquestes elits van entendre que, si volien superar la inestabilitat generada pel no reconeixement de la realitat plurinacional del seu país, calia una transformació. L’estat havia de deixar de ser una eina al servei del supremacisme anglòfon i calia que esdevingués l’instrument que garantís la diversitat lingüística del Canadà. I van posar fil a l’agulla. El procés no ha estat fàcil, però el canvi ha estat substancial. El Canadà ja no és una nació anglòfona amb una minoria francòfona, sinó un estat format per pobles i comunitats diferents que tenen drets inalienables entre els quals hi ha la preservació de la seva llengua i cultura. El país es defineix com a bilingüe (anglès-francès) i multicultural, reconeix explícitament l’existència de la nació quebequesa i accepta l’oficialitat territorial de nombroses llengües de les nacions originàries.

Dues han estat les estratègies lingüístiques per pacificar les tensions canadenques. La primera ha consistit a reconèixer a les províncies, veritables subjectes de la federació, un amplíssim marge de maniobra en terreny lingüístic. Això ha permès, per exemple, que el Quebec tingui des de 1977 una única llengua oficial, el francès, amb reconeixement de drets individuals als anglòfons tradicionals. Al Quebec la primacia del francès es percep arreu: en una administració -també judicial- francesitzada; en un món socioeconòmic en què la llengua pròpia és l’eina habitual de treball, l’etiquetatge i el paisatge comercial, i on resulta impensable que no s’atengui el client francòfon en francès, en persona, per telèfon o per internet; i en espai comunicatiu, on el francès té una presència destacadíssima. Altres províncies han triat règims lingüístics bilingües o unilingües. Però el que resulta fonamental és que, en comparació amb Espanya, on la Constitució s’utilitza per imposar la supremacia del castellà a tot arreu, al Canadà el marge d’actuació territorial és molt més ampli i depèn essencialment de les províncies i els territoris, que en aquest sentit es poden considerar lingüísticament (força) sobirans.

L’altra estratègia desplegada per superar el conflicte lingüístic ha estat convertir l’administració federal en una institució profundament bilingüe, des de la justícia federal, on es poden seguir processos en francès, fins a l’exèrcit, amb unitats francòfones i comandaments bilingües. Aquest bilingüisme federal es fa perceptible ja a l’estranger amb la salutació “ Good morning - Bonjour ” dels treballadors d’Air Canada; als documents d’immigració, impecablement bilingües; o a les finestretes de revisió dels passaports, que recorden -arreu del Canadà!- el dret d’adreçar-se en anglès o francès als funcionaris federals. Un Comissariat de Llengües Oficials supervisa les bones pràctiques en terreny lingüístic. Aquestes polítiques tenen efectes constatables. Al llarg de les darreres dècades, centenars de milers de famílies anglòfones han escolaritzat els seus fills en escoles d’immersió en francès esperonades pels beneficis que té saber francès a l’hora de treballar amb o per a l’estat canadenc. La capital federal, Ottawa, ubicada en territori anglòfon, presumeix tanmateix de bilingüisme fins i tot en la retolació dels carrers i en molts comerços. De fet, la Universitat d’Ottawa és la principal universitat bilingüe del país i enguany celebra el desè aniversari dels programes d’immersió lingüística en francès.

És obvi que Espanya no és el Canadà, i que el model canadenc té molts aspectes perfectibles, sobretot en relació a les nacions originàries. Tanmateix, ara que alguns unionistes rumien quines alternatives podrien oferir per seduir part dels independentistes, l’exemple canadenc evidencia el llarg camí que hauria de recórrer el constitucionalisme si vol fer una proposta amb certa credibilitat. Perquè, mentrestant, sobre el terreny, la seva tropa continua més atenta a escanyar el català als senyals de trànsit, a les escoles o als aeroports que no pas a superar el model d’ España es Castilla y el resto es tierra conquistada.

De com dos models lingüístics escolars "bilingües" poden cercar objectius contraposats

        Ahir vaig assistir a la segona sessió de taula rodona L'evolució de l'ensenyament de llengües: cap al plurilingüisme i el translanguaging, organitzat pels col·legues del GREIP de la UAB. L'acte havia tingut una primera sessió el dia abans a la qual no vaig poder assistir. La sessió d'ahir va incloure dues ponències de vells coneguts, una de George Lüdi (Universitat de Basel) i una altra d'Ofelia Garcia (CUNY), seguides d'una taula rodona amb tots els ponents. Moltes de les coses que s'hi van dir em van semblar molt interessants. George Lüdi, per exemple, va presentar la concepció dels experts del Consell d'Europa sobre què és un plurilingüe: no pas una persona que suma dues llengües independents com si fossin conjunts estancs que cal adquirir per separat i mantenir descompartits, sinó que un usuari integra coneixements variables de dues (o més) llengües diferents i que els utilitza quan i com li convé, barrejant-los i combinant-los en funció de la situació comunicativa concreta. Des d'aquesta perspectiva, Lüdi va afirmar, de manera provocativa, que ja no li interessa la competència dels parlants sinó els seus usos. No és poca cosa. Ara i aquí, però, em centraré en dues qüestions que em van semblar molt pertinents per a la sociolingüística catalana: d'una banda, l'emmarcament que va fer Ofelia García sobre els models lingüístics escolars dels EUA. D'una altra, el debat que es va suscitar sobre el fonament teòric del transllenguar (translanguaging) durant la taula rodona.
        La sessió d'Ofelia Garcia, va estructurar-se en dues parts, una d'històrica i sociopolítica i una segona de teòrica. En aquest apunt només parlaré de la primera, i deixo la segona per a un pròxim apunt. García va posar damunt de la taula la necessitat imperiosa d'entendre cada model lingüístic educatiu en el seu context, advertint que no podien projectar-se els d'un país en un altre de manera automàtica, fins al punt que, parafrasejant-la, "potser el que diré no té cap aplicació a la situació europea". Jo crec que en té, però només si sabem extreure'n el sentit profund i no caiem en identificacions superficials.
        García va explicar com l'aparició del que es va conèixer com a Bilingual education (BE) als Estats Units, cap allà el 1968-69, va ser una resposta conscient, social i institucional, als reptes de la desigualtat i el racisme contra les minories, sobretot la hispana. Era l'època de la lluita pels drets civils, contra la segregació i per la igualtat, i part de la societat estatunidenca, amb Johnson al capdavant, va apostar per superar les barreres que els oprimien internament. La BE --ho mantinc en anglès perquè seria un error traslladar automàticament aquesta experiència a altres contextos-- va intentar obrir les portes de l'escola a les llengües dels grups etnolingüístics discriminats en un context en què --i això és fonamental-- el sistema polític i educatiu i les ideologies imperants s'esforçaven per fer desaparèixer qualsevol rastre de diversitat i apostaven per l'assimilació absoluta com a única forma d'integració social. De manera gràfica, García va explicar que, sobretot al començament, els programes de BE es feien als soterranis de les escoles, però que, tot i això, en el fons tampoc no s'hi estava tan malament perquè la voluntat emancipadora i igualitària del projecte els feia engrescadors per als alumnes i els docents. L'explicació --apassionada-- de García va emfasitzar que la BE no era un programa "de llengües" sinó un veritable repte al sistema sociopolític estatunidenc en el sentit que cercava de revaloritzar la llengua i la identitat dels col·lectius no anglòfons en un marc de manteniment de la llengua d'herència com a via per superar la discriminació: ras i curt, si fas que la llengua i la cultura minoritària tinguin almenys algun valor, estàs apoderant el marginat.
        Tanmateix, les coses es van girar: ben aviat va sorgir una reacció que argumentava que la BE cercava que els alumnes no aprenguessin bé l'anglès per evitar-ne la integració i que per tant perjudicava tant els infants no anglòfons com el conjunt de la societat. Seguint aquest discurs, Garcia va explicar com, a partir dels anys 80-90, els programes de BE van anar essent substituït per dos tipus de programes: d'una banda, els programes destinats a millorar l'adquisició de l'anglès per part dels no anglòfons, d'una altra, els programes "d'educació dual". Garcia va ser molt crítica sobretot amb aquests programes, perquè els veu com una transformació perversa de la BE. Aquesta volia ser un instrument d'emancipació adreçat als pobres i marginats perquè mirava de revaloritzar-ne la llengua, la cultura i la identitat, que contractava professors membres de la minoria concernida. En canvi, els programes duals estan sobretots destinats a fornir el coneixement de llengües estrangeres a les elits i les classes mitjanes anglòfones i blanques, i per tant només incorporen membres de les minories com a comparses perquè són imprescindibles per aconseguir certa massa crítica de parlants nadius, però no en revaloritza la identitat; de fet, segons va explicar García, sovint són impartits per professors de la majoria  amb ideologies monoglòssiques i sense propòsit emancipatori. I aquí jo vaig pensar en els programes d'acord entre Espanya i Estats units pels quals centenars d'espanyols van cada any a fer de professors a EUA, un programa que sempre m'ha semblat sospitós: quina necessitat tenen els EUA d'importar professors espanyols quan ja tenen milions de parlants de la llengua al seu propi país, que dominen les varietats locals, si no és que prefereixen tenir docents caucàsics que parlen la varietat europea? Total, i per entendre'ns, si la BE cercava l'apoderament del grup, l'educació dual pretén dotar els privilegiats dels recursos lingüístics que tenen algunes minories. Tot un programa social.
        García va mostrar com, al llarg de les darreres dècades, els EUA s'han anat replegant cap a una concepció cada vegada més desconfiada envers la diversitat lingüística. Sense anar més lluny, va mostrar com la paraula bilingüisme ha anat desapareixent de la legislació: per exemple, allà on es parlava d'alumnes bilingües ara es parla de parlants amb domini pobre de l'anglès, i allà on abans hi havia una editorial oficial dedicada al bilingüisme ara n'hi ha una de dedicada a l'anglès. És en aquest concepte que ha nascut la teoria del translanguaging, un terme que jo traduiria com a transllenguar més que no pas transllenguatjar, perquè l'original es refereix a les llengües, no pas al llenguatge com a capacitat de comunicació. Dedicaré l'apunt següent a aquesta teoria, però aquí n'hi ha prou de dir que, com la noció de parlant plurilingüe del Consell d'Europa, aquest enfocament argumenta que els parlants bilingües no tenen pas dues llengües diferents a la seva ment, sinó un sol repertori unificat en què hi ha recursos provinents del que convencionalment veiem com a llengües discretes. D'acord amb aquesta teoria, doncs, l'escola monolingüe el que faria seria escapçar les capacitats expressives --i per tant cognitives-- dels infants bilingües. L'aposta del transllenguar seria, en aquest sentit, reeducar els docents per tal que aprenguessin a valorar la totalitat de les capacitats comunicatives dels seus alumnes bo i obrint espais per a l'expressió que permetin l'ús simultani, combinat i alternat de dues llengües. En paraules d'Ofelia García, la noció del transllenguar seria la palanca que permetria obrir la caixa del monolingüisme anglès en què el sistema educatiu dels Estats Units pretén encaixonar els infants bilingües.
        Trobo que la història dels models lingüístics escolars als EUA és tremendament il·lustrativa de com rere unes mateixes idees --bilingüisme, ensenyament bilingüe, diversitat, etc.-- s'hi poden amagar realitats no a diferents, sinó fins i tot contradictòries. A Catalunya, per desgràcia, el terme bilingüisme s'ha usat històricament i es continua usant, sobretot des del supremacisme castellà, per fer referència a un model en què hi ha uns parlats obligats a saber dues llengües i un altre grup que s'autoatribueix el dret a restar monolingüe en la seva llengua. Cal ser molt conscients d'aquesta realitat quan es fan comparacions transnacionals, perquè altrament correm el risc de no entendre res, i de no fer-nos entendre.