Encara sou a temps d'apuntar-vos a la Trobada Hitzargiak

El 23 i 24 de juny se celebrarà a Donosti-San Sebastián la Trobada Hitzargiak - Veus que s'il·luminen entre elles. La trobada servirà per presentar el projecte d'igual nom, consistent en la recopilació d'experiències de bones pràctiques en la promoció i la recuperació de llengües  minoritzades europees, i promet ser un fòrum d'intercanvi d'experiènceis prou interessant. Aquí en teniu el programa, aquí la pagina web i aquí el mapa de les primeres experiències presentades. Per la meva banda, el dia 23 hi participaré amb la ponència inaugural "El marco de la diversidad lingüística europea".

El test d'espanyolitat conté errors

A mi em sembla impresentable. Ja no és només que si saps català però no castellà no tinguis dret a la nacionalitat espanyola, com li va passar a aquell pobre cuiner xinès. Ara vet aquí que les autoritats han muntat un test que serveix per decidir si un hom pot accedir a la nacionalitat espanyola, i resulta que el test conté errors. Errors objectius, innegables, que només s'expliquen pel biaix ideològic nacionalista (espanyola) de qui l'ha fet, allò que tècnicament es denomina nacionalisme banal. Errors que poden tenir conseqüències greus per a la vida de moltes persones. Perquè si ets un immigrant mitjanament format en història i en dret, algunes de les preguntes t'indueixen a error... i poca broma, que ens hi juguem els papers.

Vejam-ho. Podeu fer la simulació del diari Ara o anar al Manual de l'Instituto Cervantes. Quan el test demana qui és considerat el primer rei d'Espanya, la resposta presumptament correcta (Carlos I) es basa en una mentida objectiva. Encara que al manual s'afirmi: "Los reinados más importantes de este período son los de Carlos I y Felipe II (primera mitad del siglo XVI). A Carlos I se le considera el primer rey de España, dado que con él se unificaron los reinos españoles. Fue cabeza del Imperio Romano Germánico y trasladó la capital de España y del Imperio a Toledo." (Manual, pàg. 55) resulta que Carles d'Àustria no va ser MAI rei d'Espanya... perquè no existia el regne d'Espanya. Va ser rei de Castella, senyor de Flandes, rei d'Aragó, rei de València, de Sicília... Però no d'Espanya. El regne d'Espanya (o millor dit, de les Espanyes), com a tal, només apareix amb la dissolució de la Corona d'Aragó a principis del segle XVIII. Allò de "Carlos V de Alemania y I de España" és una simple invenció del nacionalisme espanyol identitari, perquè al segle XVI no existien ni Alemanya ni Espanya.


D'altra banda, quan el test demana quina llengua hi ha obligació de saber a Espanya (pregunta 1030 del manual), resulta que espera com a bona la resposta "la llengua oficial". Però resulta que a Espanya hi ha diverses llengües oficials! Encara que el redactor del manual s'inventi una categoria legalment inexistent de "lenguas autonómicas", amb les lleis a la mà, el català, el basc, el gallec i l'occità aranès són "llengües oficials"... a menys que es consideri que els territoris on es parlen ja no són Espanya. El castellà és (només) la llengua oficial de l'Estat, però això no treu pas ni un mil·ligram d'oficialitat a les altres llengües.

Jo no tinc temps de llegir-me tot el manual, però si amb 22 preguntes ja n'hi ha dues d'objectivament errònies, no vull saber quantes més n'hi deu haver al llarg del manual. En tot cas, vet aquí un material de primer ordre per a qualsevol estudiós que vulgui analitzar com es construeix el nacionalisme (espanyol) sobre ficcions identitàries. I un argument, jo crec que amb fonament legal, perquè les organitzacions de defensa dels drets dels immigrats demanin una revisió a fons dels materials emprats en el procés de nacionalització.

Sobre el doblatge en català

Encara no hem acabat d'aclarir-nos sobre què farem amb les llengües quan siguem independents que ja obrim un altre front: cal abandonar el doblatge en català? M'ho demanen des de la ràdio ("No ho sé, RAC-1, 19/05/2016) i no tinc més remei que explicitar el meu escepticisme sobre la qüestió. Jo ja sé que en els cercles intel·lectuals i cinèfils, l'opinió majoritària és absolutament contrària al doblatge. De fet, aquests cercles atribueixen al doblatge tota mena de malvestats: que si el van imposar els règims feixistes per censurar millor, que si no permet accedir a la veu original de l'actor i per tant malmet una obra d'art, que si és el principal culpable que no aprenguem llengües estrangeres, que si a l'estranger tothom subtitula...

La veritat és que, com sol passar en la vida, tots aquests arguments tan categòrics s'han de prendre amb certa circumspecció, cum grano salis, que deien els clàssics. D'entrada, potser estaria bé recordar que la subtitulació és, de molt, l'opció menys preferida dels europeus: guaiteu aquest mapa i veureu com, a banda dels anglòfons, això de subtitular es fa només als països de llengües mitjanes/petites i en països pobres. També estaria bé no oblidar que això d'emetre les pel·lícules en versió original no és sempre una opció tan innocent: fins allà on jo sé, els Estats Units van prohibir el doblatge com a mesura proteccionista seguint les peticions de les majors americanes, que no volien competència estrangera en igualtat de condicions (lingüístiques). Potser convindria recordar que si el doblatge té limitacions, també en té la subtitulació: la llengua oral és molt més ràpida que l'escrita, de manera que, com saben molt bé els professionals, els subtítols sempre perden part del contingut dels diàlegs, sobretot si aquests són ràpids. Posats a dir, la subtitulació té un problema d'atenció a la diversitat, perquè si bé facilita l'accés al producte per part de les persones amb deficiències auditives, impossibilita que hi accedeixin les persones de certa edat i les que tenen deficiències visuals. I pel que fa al respecte de l'obra original, a mi em desconcerta que els qui s'exclamen contra la intolerable deturpació que introdueix el doblatge no trobin igualment insofrible l'efecte magnètic que tenen els subtítols per a l'ull de l'espectador. O és que el fet de passar-se tota l'estona llegint no té cap impacte en la percepció de la imatge? Perquè el cinema és art audiovisual, no? Aquesta atracció és un fet innegable, segurament inevitable: a mi m'ha passat d'estar mirant una pel·lícula d'Almodóvar en VO subtitulada en neerlandès i no poder deixar de llegir els subtítols, que entenc força pitjor que l'original. I és que la força de les lletretes il·luminades deu ser irresistible.

En altres paraules, posats a parlar d'accedir a l'obra original, no hi ha ni flors ni violes: tots dos mètodes són, en el fons, imperfectes, o sigui que no crec que es pugui triar l'un o l'altre per les seves bondats artístiques. Hi ha, això sí, d'altres criteris. Per exemple, l'econòmic: subtitular és molt més barat. Deixar de doblar permetria poder disposar d'uns diners que potser es volen dedicar a d'altres coses, com ara potenciar el cinema autòcton. Si la discussió es planteja en aquests termes em sembla força més legítima. Però també em sembla legítim reflexionar sobre l'impacte de la mesura en l'ecosistema comunicatiu català. Em centraré en la tele, perquè el cinema en català és una anècdota estadísticament quasi insignificant. Ara com ara, l'oferta del català a les televisions ja no deu arribar al 15%, sobretot tenint en compte que la graella de TV3 està cada dia més castellanitzada, almenys als vespres i en prime time. Si TV3 decidís abandonar el doblatge, què creieu que passaria? Potser sóc molt innocent, però jo crec que passaria el mateix que li va passar al cinema que tinc més a prop de casa quan va anunciar, a bombo i platerets, que es passava a les versions originals. Pocs mesos després, i vista la caiguda de públic, va haver de penjar cartells i posar anuncis a la premsa per fer saber que "Tu tries! Versions originals i també doblades!". Vull dir que m'hi jugo un pèsol (de fet, més que un pèsol) que si la CCRTV decideix suprimir el doblatge, el resultat immediat serà no pas l'aprenentatge massiu de l'anglès, sinó la caiguda en picat de l'audiència. Perquè, com em va dir una vegada una de les meves filles quan jo la incitava a anar al cinema en versió original: "Ei, papa, que vaig al cine, no a l'insti". Doncs això.

Combatents en nom d'Al·là: entendre els discursos del radicalsime gihadista

Fa pocs dies que he acabat de llegir el llibre Combatents en nom d'Al·là, de la periodista Anna Teixidor, que s'endinsa en el món de les persones que, residents a Catalunya o Espanya, es deixen seduir pel discurs gihadista radical i acaben marxant a combatre a Orient Mitjà. El llibre és relativament senzill, però val la pena si voleu entrar en aquest univers alhora proper i allunyat.

 
Segurament el que més m'ha colpit del volum ha estat la dissonància entre el que jo esperava trobar-m'hi i el que al final hi he trobat. Jo, lector (in)format essencialment a través de fonts occidentals, particularment catalanes i espanyoles, comptava que el llibre m'explicaria les històries d'una colla d'individus marginals, desarrelats i amb pocs escrúpols que, farts de l'intervencionisme postcolonial dels EUA i els seus aliats europeus a la zona en conflicte, havien decidit sumar-se a un projecte político-religiós que esperaven que els proporcionés una posició estable i sensació de poder, una empresa que apaivagués les seves frustracions personals. Creia que hi trobaria la història del fill d'immigrats mal integrat i embolicat en drogues que fuig per encetar una nova vida, per entendre'ns, on ningú no li retrauria el seu passat.

Doncs bé, aquests no són ben bé els relats que hi he trobat. Certament, al llibre s'hi detecta el desarrelament de gent que no és ni dels països d'origen ni de les societats d'acollida, gent que no se sent ni marroquina, ni catalana ni espanyola, i que troba en l'islam un sentit a la seva vida. Però a la base de la seva decisió per anar-se'n al Llevant no hi he trobat tant l'odi a l'Occident postcolonial com un crit angoixat davant del patiment de la gent de l'Orient Mitjà en mans del règim de terror de Baixir Al-Assad. Quan justifiquen la seva decisió de prendre les armes, els protagonistes d'aquest llibre fan referència obsessiva als assassinats de civils, especialment nens, a les violacions de dones i nenes, en poques paraules, a l'actuació del règim baasista de Síria. Occident hi surt com a còmplice, com una colla de països insensibles o aprofitats, la població dels quals resta asseguda en un sofà mentre una dictadura ferotge massacra milers d'innocents. Per dir-ho telegràficament: Bush, Aznar, Palestina, Israel... hi surten quasi de rebot.

El llibre trenca els esquemes, i per això fa pensar. Els militants es veuen a ells mateixos com a gent de bona fe -i de molta fe- que lluiten per la justícia fins al sacrifici màxim, i defensen el que per a mi són indubtablement atrocitats imperdonables dient que es veuen forçats a prendre mesures dràstiques avalades per la seva fe. És així com, per exemple, un dels testimonis justifica l'esgarrifosa crema de viu en viu d'un aviador jordà dient que les seves bombes havien fet el mateix amb dones i nens innocents.

Res més lluny de la meva intenció que justificar aquests relats, i molt menys encara donar cap credibilitat a un estat teocràtic totalitari terrorista com el Daeix. Però si volem actuar de manera positiva en un conflicte que ja ens involucra de ple, si volem desmobilitzar els sectors susceptibles de donar-hi suport, diria que no tenim més remi que intentar entendre'l, i per tant, convé comprendre com funciona el discurs de captació del radicalisme islamista. Encara que això impliqui sortir de la zona de confort que ens proporcionen els nostres propis relats.

Per avançar cap a un model lingüístic propi i sostenible

Aquesta setmana la revista El Temps m'ha publicat l'article Per avançar cap a un model lingüístic propi i sostenible, que vaig escriure en resposta a la Rèplica a Xavier Vila, sobre el Manifest del Grup Koiné, de Jordi Solé i Camardons. Espero que us agradi.

Fe d'errates:
El meu article conté un petit error: allà on diu "A Catalunya, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua inicial va passar entre 2003 i 2013 del 40,4% al 31,3%." hi hauria de dir: "A Catalunya, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua inicial va passar entre 2003 i 2013 del 36,4% al 31,3%."

Una història amb moltes llengües

La revista Barcelona Metròpolis ha publicat un dossier sobre Barcelona i el multilingüisme que us pot resultar interessant. Us adjunto l'enllaç al monogràfic i a l'article Una història amb moltes llengües que m'hi publiquen. Espero que us agradin.

Sobre el manifest del Grup Koiné

Us adjunto l'article Sobre el manifest del Grup Koiné que avui em publica el diari Ara

El manifest que el Grup Koiné acaba de fer públic palesa que ara mateix a Catalunya hi ha sectors del catalanisme lingüístic que estan com a mínim desorientats. Després de dècades de lluita, són nombroses les veus que expliciten una sensació d’estancament o reculada. Certament, amb tots els matisos que es vulguin, les darreres enquestes no són positives. Limitant-nos a Catalunya, els darrers anys ha crescut el nombre de no-usuaris de la llengua. El català ha perdut terreny en àmbits que havia conquerit i no arriba a entrar en molts altres. S’estén la percepció que la qualitat de la llengua es deteriora. Els discursos triomfalistes, alguns comportaments descurats -posem-hi l’increment de castellà a TV3?-, moltes inaccions en entorns controlables -la llengua a l’ensenyament?- i alguns tacticismes polítics han peixat la desconfiança envers l’administració i els partits.

En aquest context, per a alguns sectors, l’acord de garantir l’oficialitat del castellà i apartar la qüestió lingüística del debat ha estat la gota que ha fet vessar el got. I han decidit expressar-ho per la via del manifest. Un manifest de traç gruixut que fa una anàlisi simplista, maniquea i conspirativa de la realitat en què el problema lingüístic a Catalunya queda reduït a una qüestió ideològica en el sentit de falsa consciència. Una visió en què el “poder”, amb l’ajut d’enquestes manipulades, ha “inoculat” una visió “bilingüista” de la realitat a tota la societat, que ara viu enganyada creient que s’atansa a un edèn de pau i coexistència de llengües. Enfront d’aquest miratge, el manifest pretén aportar la veritat una i simple: el català es mor perquè el bilingüisme el mata. Qualsevol concessió al bilingüisme és letal per necessitat -ho diu “la ciència”- i l’únic camí cap a la salvació passa per l’oficialitat única al nou estat. Només cal que la societat assumeixi aquesta bandera i tema resolt.

O potser no. Perquè com que és poc previsible que l’unilingüisme assoleixi una majoria aclaparadora en un termini raonable de temps, hauria estat bé que el manifest donés alguna pista de com es pot transformar la situació. No n’hi ha prou creient que tens la raó, també va bé que te la reconeguin. I en el camp de la persuasió, el manifest coixeja. De fet, no mostra la més mínima empatia amb els que presumptament hauria de convèncer. Per posar-ne un sol exemple, sembla difícil combinar l’eslògan “El bilingüisme mata” amb la captació de nous parlants que, per definició, voldríem que esdevinguessin... bilingües.

D’altra banda, els pressupòsits del manifest grinyolen. De fet, la sociolingüística no diu pas que per normalitzar una llengua calgui imperativament el monolingüisme oficial. És clar que això sovint ha funcionat. Altres vegades, però, ha resultat contraproduent. Al Regne dels Països Baixos Units, ara fa quasi dos segles, l’intent d’imposar el neerlandès com a llengua oficial única va conduir a la independència de Bèlgica. Molt més ençà, els bengalins van separar-se del Pakistan perquè no acceptaven l’urdú com a única llengua oficial. Macedònia i Kosovo també van intentar sense èxit la via monolingüe. Ah, i algú se’n recorda d’Ucraïna? La reactància emocional, el rebuig contra el que es considera una imposició, és un fenomen àmpliament documentat en sociolingüística, i és bo que els gestors de la cosa pública ho tinguin present.

Per sort, es pot avançar cap a la normalització des del plurilingüisme. L’hebreu modern, l’única llengua ressuscitada, va recuperar-se primer sense ser llengua oficial, tot seguit en un règim de trilingüisme i finalment de doble oficialitat. Quina és, per tant, la clau? Diagnosticar bé i aplicar el tractament adequat. En el nostre cas, el problema no és principalment ideològic, sinó de manca de poder polític, de desequilibris demogràfics i de model econòmic. Per salvar la llengua cal guanyar més capacitat de decisió en aquests àmbits. El tema és: ¿hi ajuda, a aconseguir-ho, el manifest? Sens dubte, posa damunt de la taula el neguit de part del catalanisme lingüístic, i caldria prendre’n nota. Però aquest neguit no hauria de fer confondre els objectius amb els procediments. En societats democràtiques, l’oficialitat única és el resultat d’un amplíssim consens social, no pas el mètode per arribar-hi. Per sort, tampoc no és aquesta l’única via per arribar a la normalitat lingüística.