La situació del frisó

Després de tots aquests dies fent recerca, i em renyen perquè no dic res del frisó, i tenen raó... Ara veig que he reservat tot el que he après per al dossier que preparo. Però val la pena dir-ne quatre o cinc coses.
El frisó és una llengua germànica, a mig camí de l'anglès i el neerlandès. De fet, en principi s'assemblava més a l'anglès; per exemple, diuen tsiis per formatge, allà on els neerlandesos diuen kaas. Però els anys de contacte han anat acostant el frisó al neerlandès i a l'alemany, segons la zona. A Ljouwert, de fet, s'hi parla frisó de la ciutat, que és més aviat neerlandès amb trets frisons, una varietat desenvolupada segles enrere quan els habitants benestants van intentar aprendre la llengua de l'Estat a partir de l'escrit. Oi que recorda el cas del danonoruec?
De frisó no n'hi ha només un, sinó tres: l'occidental, a la província de Frísia; el de Saterland, i el frisó sptentrional, aquest dos a Alemanya. L'existència de tres varietats es deu al fet que la llengua frisona antiga va anar cedint terreny als idiomes veïns, fins a quedar esqueixada. Avui, els parlants de les tres varietats no s'entenen. Ara com ara, només els frisons dels Països Baixos tenen una vitalitat significativa. Els altres estan pràcticament extingits. Per això, quan es parla de frisó sol parlar-se del frisó occidental. Tot això es veu en aquest mapa de la Wikipedia en anglès, on el gris representa l'antiga àrea d'extensió del frisó i les àrees ratllades les regions on encara es parla:




El frisó és cooficial, a Frísia, i s'ensenya obligatòriament a les escoles primàries i secundàries. Però els Països Baixos són un estat molt centralista, de manera que els frisons tenen molt poc control sobre les seves coses. Així, per exemple, els mestres depenen de l'estat central, i per tant no tenen l'obligació de saber frisó... encara que l'hagin d'ensenyar! Així, no és estrany que bona part de la població no sàpiga escriure la llengua. L'any 2007, un 64% dels 640.000 habitants de Frísia deia saber parlar el frisó bé, i un 10% en sabia força. En canvi, només un 10% el sap escriure correctament, i un 16% força bé. Amb tot, el frisó és un idioma raonablement equipat per a la vida moderna, amb diccionaris, gramàtiques, fins i tot un diccionari jurídic! Per cert, que també tenen un Friesch Wordenboek (1900-1911), elaborat sota la direcció de Waling Dikstra, que és molt semblant a l'Alcover-Moll. Fins i tot en guarden les cèdules en una calaixera de fusta, a la Fyske Akademy.

La història del frisó s'assembla a la catalana, una mica en petit i en pobre: annexió a finals del segle XV, decadència literària fins al XIX, reviscolament literari al llarg del XIX i reconeixement legal tardà, a partir de 1956, quan la població ja començava a dominar la llengua de l'Estat. El frisó ha aguantat força bé a Frísia perquè aquesta és una província perifèrica, però la creació de l'estat modern l'ha posat contra les cordes. Els forasters no aprenen frisó més que de manera esporàdica. Els frisons es queixen que els neerlandòfons no fan esforços per aprendre el frisó, però ells es passen al neerlandès a la que senten algú parlar en aquesta llengua, o davant dels estrangers (si no es passen a l'anglès). Familiar, oi?

El frisó és, encara avui, una llengua sobretot oral. La llengua establerta per a l'escriptura a Frísia és en primer lloc el neerlandès. A les llibreries i, molt més, als quioscos, hi domina el neerlandès de manera aclaparadora, i has d'anar a les prestatgeries de frisó per trobar res en aquest idioma. Però la cultura escrita en frisó fa tot l'efecte de ser molt viva, i els cercles que la promocionen mostren un dinamisme i una capacitat de produir amb qualitat que ja voldrien moltes altres minories del món. De fet, als darrers anys hi ha hagut una forta activitat de promoció de la literatura en frisó. Aquests dies, sense anar més lluny, a totes les llibreries de la província que jo he vist hi havia aquests cartells amb anuncis de les setmanes del llibre frisó, durant les quals es fan multitud d'actes areu de la província per promocionar la lectura.

Alguns dels frisons que he conegut han lamentat retòricament que fa massa segles que van tenir el darrer conflicte seriós amb els neerlandòfons -se'ls escapa Dutch, parlant en anglès; un indici? Diuen que per als catalans resulta més fàcil revoltar-se perquè sabem què significa l'opressió en primera persona. En realitat, tots els neerlandòfons amb qui n'he parlat es miren els frisons amb molta condescendència. I als frisons els costa espolsar-se els estereotips negatius del damunt. A mi em fa l'efecte que als frisons els passa allò que passa amb una part dels catalans més assimilats a l'Espanaya castellana: els límits intergrupals entre ells i els seus veïns esdevenen tènues, i així, la llengua, que abans marcava la pertinença a grups diferents i igualment dignes, passa a fer una mica de nosa enmig del que és un únic grup nacional. En una entrevista, un dels meus interlocutors s'omplia la boca de tolerància, d'obertura, i afirmava que la llengua no calia per a integrar-se i ser frisó, fins que li vaig demanar si hom podia integrar-se i ser frisó sense sense saber neerlandès; primer va dir que de cap de les maneres, i aleshores, tot d'una, es va adonar de la contradicció amb el que acabava de dir, i de l'abast que tenia. Perquè acabava de definir la posició d'opcionalitat en què viu el frisó al seu propi territori.

I és que ja se sap: costa més de defensar-se de les males jugades quan te les fan amb tarannà...

Visita turística en un país gesloten: Harns (Harlingen) i Frjentsjer (Franeker)

Plou tot el dia amb una pluja fina, que no xopa ni molesta. Després d'esmorzar amb en Durk Gorter i confirmar que és home de bones anàlisis, me'n vaig amb tren cap a la costa. Objectiu: veure el port de Harns, que temps enrere havia estat conegut com un suburbi de Londres. En Durk m'explica que Frísia havia estat la segona província de les Províncies Unides, entre altres coses perquè per aquí passava tot el comerç cap a Amglaterra. Però al segle XVIII Amsterdam va construir un canal cap al mar, i fa unes quantes dècades es fa fer un dic que aïlla una mica Frísia del mar. Tot plegat va precipitar la decadència de la província a partir del segle XVIII, I encara hi som, allà mateix.

Harns és una vila preciosa, típica de la zona, plena de canals, amb un sol inconvenient. Tot, tot, absolutament tot, està tancat. Ni un bar, ni un restaurant, ni una oficina de turisme. Gesloten. Això sí, em pregunto qui deu fer servir els molts velers que hi ha als seus canals.



Frjentsjer és la ciutat on hi havia la universitat frisona. Per cert, que no devia ser poca cosa, tenint en compte que fins i tot va passar-hi René Descartes. Avui és una vila provinciana, encantadora però amb poca oferta d'esbarjo un diumenge a la tarda. L'única cosa oberta que hi trobo és el planetari més antic d'Europa i una catedral amb un concert de Johan Sebastian Bach. El planetari té la seva gràcia: se'l va empescar un pentinador de llana autodidacte al segle XVII i encara funciona, gràcies a un sistema de pèndols. El millor és que continua encertant la posició dels planetes tants anys després! Pel que fa a la música, des de fora sona imponent. Per cert, que en aquesta ciutat els campanars no toquen només l'hora: abans et regalen amb una melodia de carrilló que de debò que val la pena. Restes d'una altra època...

Groningen

Divendres va tocar visita a Groningen, la capital de la província del costat de Frísia. Casualment, era el dia de portes obertes a la universitat, i el tren anava absolutament ple d'estudiants de secundària frisons en el que segurament era el seu primer viatge cap a l'eucació superior. Frísia havia tingut universitat entre els segles XVI i XIX, però Napoleó els la va arrabassar el 1811, i el regne dels Països Baixo va decidir no retornar-los-la. Una bona manera d'afavorir l'assimilació: primer t'emportes els joves fora de casa, després els reemplaces per professionals de la resta del país. Ai, perdó, que no tocava ser crític amb la mobilitat laboral! Però els resultats estan a la vista. M'expliquen que a Frísia costa trobar mestres, periodistes o professionals de la província.

Els meus amics frisons m'han advertit que hi ha una pugna entre Groningen i Frísia. Els primers, amb una ciutat més gran, malden per ser considerats la capital "del nord". Els frisons, per la seva banda, els responen que això del nord s'ho poden pintar a l'oli, perquè ells no en formen part. En realitat, aquesta lluita pel poder té un cert rerefons ètnic: "el nord" difumina l'existència de Frísia coma entitat diferenciada, i cal dir que pràcticament tots els neerlandesos que he conegut fins ara mostren certa condescendència pels frisons, com si els perdonessin la vida.

Groningen respon a les expectatives d'una ciutat universitària del Mar del Nord: edificis de totxana vermella, teulades fosques amb força pendent, algunes llibreries i moltes botigues d'antiguitats. Per a arribar a la universitat n'hi ha prou de caminar tot recte des de l'estació, travessar el pont i seguir uns deu minuts en línia recta. Segons l'hora, no et pots perdre ni volent-ho: se t'emporta la riuada d'estudiants. La universitat està en una plaça no gaire ampla, davant per davant de la biblioteca univesitària i al costat d'un edifici negre de la Universitat Oberta dels Països Baixos. Vaja, una concentració de saber que no us explico. Us n'afegeixo la fotografia -de res, Natxo.

És curiós, però tant Frísia com Groningen són més aviat homogènies, des d'un punt de vista poblacional: frisons i neerlandòfons, pràcticament tots caucàsics. Es nota que som lluny del Randstad, l'àrea metropolitana, perquè aquí no hi ha pràcticament al·lòctons. Qui m'ho havia de dir, que venint de Catalunya em sobtaria l'homogeneïtat del personal! Segurament m'hi fixo més perquè al llarg del dia m'entrevisto amb el cap de relacions internacionals de la universitat, que em canta les excel·lències de la internacionalització i de l'anglès, i en canvi jo l'únic anglòfon amb qui he topat sóc jo mateix. Ah, també em sobta perquè els funcionaris amb qui parlo tenen un anglès d'allò més limitat (un m'envia outside per dir-me que vagi al pis de dalt, és a dir upstairs). A aquests holandesos els passa el mateix que a nosaltres amb el castellà: donem per descomptat que si ets català has de saber castellà. Però a l'hora de la veritat, ells sí que passen penes i treballs per enraonar-lo. Dey speak feri khood English... Això sí, aquí fan la meitat dels màsters en anglès per captar estrangers. Diu que tenen 50 saudites fent medicina i qui-sap-lo xinesos fent economia. En canvi, els estudis de grau són quasi tots en neerlandès. I puc testimoniar que si més no una de les informadores per als nous estudiants, una noieta d'uns vint-i-poc, no és capaç de parlar en anglès amb un estudiant d'aparença àrab.
Visito la biblioteca, i nova constatació sociolingüística: els fons històrics són multilingües, amb presència important del neerlandès, l'alemany i, una mica menys, el francès. El moderns, només bilingüe(t)s: anglès i més anglès en títols acadèmics, neerlandès en obres més generals i literàries. Fa pocs anys, un intel·lectual va aprofitar la inauguració de l'any per a fer una crítica d'aquesta reducció del multilingüisme precisament en aquesta universitat. Poc cas en deuen haver fet. A la biblioteca hi ha una petita exposició sobre Spinoza. Segons l'inventari del seu testament, a casa només hi tenia 140 llibres. Fa pensar, si més no, en què cal per a pensar.
Un altre tòpic esmicolat: tant a Ljouwert com a Groningen fan uns mercats a l'aire lliure esplèndids. Al de Groningen hi he vist unes parades de flors realment espectaculars, amb tulipes de tots colors i uns lliris grocs fantàstics. A més, tenen parades de pràcticament qualsevol menjar que us pugueu imaginar. Lògicament, n'hi ha unes quantes de grosses que ofereixen formatges de mil colors -que bo que és el formatge amb comí! Però n'hi ha de carns, de peix fresc, de fruita fresca, de fruita seca, d'espècies, fins i tot d'aquestes ensalades de verdures amb maionesa que tant els agrades. De fet, si vols pots dinar-hi: tenen una mena de taules de dos pams de diàmetre perquè dinis a peu dret. En qualsevol cas, pel que fa a varietat, la veritat és que no sé què tenen a envejar a la Boqueria. I a sobre, jo sóc l'unic guiri que fa fotos (i no porto barret de mexicà).
Acabo la visita al Museu de Groningen: entre les exposicions n'hi ha una sobre l'impacte del pintors russos de tombant de segle XIX i XX en la creació d'un imaginari nacional. Tenen una col·lecció fantàstica d'il·lustracions de contes populars que se t'emporten cap a la infantesa. I passen un documental en rus subtitulat en neerlandès què és d'allò més interessant (no ho dic del tot en conya). Això sí, arriba un moment fascinant en què apareix un narrador explicant un conte en rus, i ho fa tan bé que segueixo el conte com si fos un vailet de Novosibirsk! El que fa la suma de cansament i teatralitat.

La projecció internacional de la cultura catalana

Jo no sé si ha estat la tasca ínclita del Ramon Llull, el resultat de la Fira de Frankfurt, la força de les samarretes del Custo Dalmau o la propaganda quotidiana d'en Jiménez, però el cert és que la cultura catalana està assolint uns nivells de projecció i prestigi internacional que ja els agradaria a la majoria de nacions del món. En voleu més prova que el nom d'aquesta botiga de moda, basada en un bonic guarà nostrat, i recollida en un cèntric carrer de Ljouwert/Leeuwarden?



Llàstima que els amos no s'atreveixin a posar-hi "Catalonië" en comptes de Zuid-Europa... És que no es pot tenir tot, en aquesta vida. I això que entre les guies de viatges que he consultat per aquí, el nom Catalunya sí que apareix en alguns títols -també hi ha guies del Llemosí i de la Costa Blanca, per dir-ne dos. Per cert, a la millor guia de Catalonië que hi havia avui a la llibreria del centre de la ciutat s'hi incloïa una petita llista de frases útils en català per al viatgers, del tipus "Auxili, aviseu telefoneu a una ambulància" i "Telefoneu a la policia".
Dit sigui de passada, avui he mantingut els meus primers intercanvis comercials en neerlandès a Frísia. La llengua va tornant mooooooolt lentament, però renoi, quin accent més complicat que tenen per aquí dalt! De tota manera, es confirma que si bé l'anglès és la seva llengua franca per excel·lència, de cap manera no pot dir-se que la dominin. Fins i tot entre universitaris especialitzats en llengües te'n deixen anar de divertides, com ara confondre aprendre i ensenyar ("I will learn you"), trepitgen les [v] i les fan [f], entre molts altres trets. M'he comprat un llibre recull d'errors interlingüístics comesos per holandesos amb un títol ben divertit: "I always get my sin", literalment "Sempre aconsegueixo el meu pecat", però que en neerlandès vol dir "Sempre aconseguiexo els meus objectius". I és que potser que tornem a repassar tots plegats el que és una llengua franca: per definició, no es domina, només t'hi defenses, i té uns usos limitats. Això és l'anglès per a nosaltres continentals: una llengua franca.

Plou i fa sol -i neva per sorpresa

Ahir a la nit va tornar a nevar per sorpresa. Neu gruixuda, com pedretes, que només ha aguantat als marges del carrer i als escocells dels arbres. Mentre vaig a la primera cita d'avui passo pel costat de dues escoles, una de nacional i una de cristiana (en diuen així). Totes dues tenen instal·lacions infantils, amb tobogans i lloc per a enfilar-se de tots colors, i estan plens de nens rossos que criden, diri aque en neerlandès. De la primera me'n sobta una cosa: està envoltadea d'una tanca metàl·lica que amb prou feines m'arriba a la cintura, prop d'un carrer poc transitat i d'un estany on pesca un bernat pescaire de grans dimensions. Diria que qualsevol nen pot escapar-se amb total facilitat i anar al carrer o a l'estany. Però deuen ser cabòries de pare en sabàtic.

El sistema educatiu holandès és molt centralitzat i presta poca atenció a la diversitat lingüística, però en canvi respecta molt la diferència religiosa, encara que la societat neerlandesa estigui molt descristianitzada. Els mestres presenten el seu currículum a les escoles nacionals o a les cristianes, segons la seva preferència, i els tria cada escola. Tenen una forta manca de mestres, perquè la profesió s'ha degradat socialment, i ens expliquen que molts mestres de la provínci ano són frisons i no saben la llengua del país.

Ahir a Omrop Fryslân van explicar-nos que a Frísia tenen la màxima densitat d'esglésies per quilòmetre quadrat de tot Europa. Com que moltes d'aquestes esglésies estan en localitats molt menudes i ja no tenen parròquia, s'estan degradant a tota velocitat. Algunes les han comprades particulars per fer-ne habitatges privats, pisos, restaurants, i altres menes d'instal·lacions. Però aquesta solució no agrada a les comunitats, que preferirien que l'estat s'encarregués de cuidar-les. Com diu Pla, la qüestió és senzilla: "I això, qui ho paga?"

Primers contactes amb Frísia

Avui he començat el contactes amb el frisó i amb Frísia. I val a dir que el contacte ha estat intensiu: de 9h30 a 22h30 sense parar! Mai no havia hagut de començar una conferència a quarts de nou del vespre. I després et fan broma dient que els "espanyols" sí que viuen la nit.

D'acord amb el programa, he visitat l'Omrop Fryslân, la radiotelevisió frisona, la Fryske Akademy, l'equivalent de l'IEC, i la seu de la xarxa Mercator sobre ensenyament multilingüe. Les visites les faig en companyia d'un investigador sobre l'Scots, en Michael Hance, i una periodista novayorkesa, la Kathleen Spiessbach. A la foto hi apareixen amb en Rien i l'Ono, d'Omrop Fryslân.

El dia ha estat molt atrafegat, amb presentacions, discussions, i al final una conferència sobre l'scots i una altra sobre el català. Ja en parlarem, de tot plegat, perquè resulta interessant per a entendre la posició del català a Europa. En termes generals, males notícies per al frisó i bones per a l'scots. Entre les anècdotes del dia, avui he tastat l'arengada marinada en una mena d'entrepà amb ceba. A les 6h, quan anàvem a sopar, ens ha enxampat una nevada molt intensa que ha durat pocs minuts, i que s'havia fos a quarts de vuit.

Arribada als Països Baixos

El Regne dels Països Baixos és l’estat més important de la regió històrica que històricament es coneix com a Països Baixos. L’origen del regne actual s’ha d’anar a buscar al segle xvi, quan els protestats de tota la regió, aleshores possessió de la casa d’Àustria regnant també a la Corona d’Aragó, van enfrontar-se a la monarquia catòlica en una guerra sagnant. De fet, aquí encara se’n recorden dels Tercios de Flandes i el Duque de Alba, i arriba el cas que te’n rebreguen amistosament les proeses per la cara com si aquells individus fossin parents teus. Com a resultat d’aquesta guerra, les províncies al nord del riu Escalda van emancipar-se del jou imperial com a nou estat de religió protestant, mentre que les del sud –aproximadament les actuals Flandes i Valònia– van restar en mans de l’imperi. Una de les províncies més importants del nou país és Holanda, amb ciutats com Amsterdam i La Haia. D’aquí que tot sovint ens referim al regne dels Països Baixos amb el nom d’Holanda, que és més o menys com si diguéssim Castella per Espanya. Modernament s’està afermant el terme neerlandès –de nederlands, països baixos– com a substitut d’holandès, sobretot per a la llengua.

El neerlandès és una llengua amb un passat esplendorós, fins i tot imperial, però ja fa temps que no es limita a ser una llengua europea mitjana, amb uns 20 milions de parlants repartits entre Bèlgica, Holanda i Surinam. La seva proximitat a Gran Bretanya i la seva alegria a adoptar l’anglès com a llengua franca internacional fa que, de tant en tant, hi hagi qui imagini que el neerlandès podria estar en perill davant de l’anglès. Vaja, com si es pogués establir una mena d’equació català ≈ castellà = neerlandès ≈ anglès. Doncs bé, n’hi ha prou d’agafar l’avió per a constatar que els qui imaginen una equació com aquesta no poden anar més desencaminats. El neerlandès és una llengua perfectament normalitzada, totalment establerta al seu territori. Exemples? A cabassos, i només en un parell d’hores. A l’avió –companyia Transavia, no pas l’estatal KLM– totes les informacions es donen primer en neerlandès, i només després en anglès. Tot el material escrit és almenys o només en neerlandès: fins i tot l’ampolla de Vittel està en bilingüe francès/neerlandès! Tant els tripulants com els passatgers se t’adrecen espontàniament en neerlandès, sense dubtar ni un segon, fins i tot al mateix aeroport de Barcelona. I avís per a navegants: a la pantalla ens passen un capítol de Friends, òbviament en versió original subtitulada en neerlandès; un cop d’ull als meus companys de viatge permet constatar que només dels molts viatgers que es miren la pantalla s’han posat els auriculars... Deu ser que llegeixen els llavis? O que estan acostumats a prescindir de l’oral?

Sí que és veritat que a Schiphol, l’aeroport d’Amsterdam, hi ha algun rètol exclusivament en anglès, com el que indica el punt de trobada o la sala de recollida d’equipatge. Però en termes generals, el neerlandès apareix primer i en traç més gruixut. De fet, un cop entrat a l’estació de trens, l’anglès pràcticament s’esvaeix. El meu veí parla en anglès pel mòbil, i n’és parlant natiu, i un viatger llegeix una novel·la en anglès. Però això és tot. Fins i tot rètols essencials per a arribar a la teva destinació, com els que indiquen que el comboi es dividirà en dos seccions que faran cap a ciutats diferents, només apareixen en neerlandès. O els dies de la setmana dels plafons informatius que diuen quins trens circulen i cap a on. I això que els holandesos saben tots l'anglès... A Ljouwert, com a mínim, els tres joves que he sentit en anglès aquest vespre (dia 3) en sabien tant poc com la majoria dels seus coetanis de Barcelona. Ah, per cert, a Frísia avui hi glaça. Quins país més fred i fosc! I no tenen gairebé cap taxi al carrer, davant de l'estació central.