Publicat a l'Ara (17/02/2021)
Quan es vol recuperar una llengua minoritzada, cal posar-hi passió i
determinació, sens dubte, però també cal saber fer una gestió acurada
dels recursos i planificar encertadament els temps. Al catalanisme
lingüístic fa molt de temps que li marquen els ritmes i les prioritats
des de fora. En comptes d’innovar per persistir, fa la impressió que es
limiti a resistir. Si vol reprendre la iniciativa, haurà d’establir les
seves pròpies prioritats amb un enfocament constructiu que avaluï la
situació, fixi objectius realistes, proposi vies per dur-los a la
pràctica, n’avaluï els resultats i corregeixi el que no funcioni.
Un dels molts temes que hi ha damunt de la taula és la política
lingüística educativa. Certament, una visió comparativa mostra que
l’actual model lingüístic escolar català és un dels millors de l’Estat i
d’Europa a l’hora de fornir la gran majoria de l’alumnat del
coneixement de les llengües oficials, i que ho aconsegueix sense
perjudicar els altres aprenentatges i en un clima de pau social.
Tanmateix, fa més de quatre dècades que el supremacisme castellà hi
lluita en contra i els seus arguments estan aconseguint victòries
ideològiques i judicials significatives. En aquest context, sembla
urgent que el catalanisme lingüístic actualitzi els seus arguments sobre
una institució que, més enllà dels seus mèrits pedagògics, constitueix
un dels darrers vestigis del pacte signat entre les esquerres i el
catalanisme per tal de fer de la Catalunya postfranquista “un sol
poble”.
Ara bé, més enllà de resistir, el catalanisme ha de tenir el coratge
d’identificar els problemes del model i saber-los resoldre. Entre
aquests, moltes veus assenyalen el fet que un percentatge apreciable
d’alumnes acaba l’ensenyament obligatori sense el domini de la llengua
catalana que marca la llei. Els motius són diversos. D’entrada, sovint
la docència de català se centra massa en aspectes teòrics i normatius
però produeix alumnes que tenen mancances a l’hora d’expressar-s’hi.
Tampoc hi ajuda gaire el fet que determinades perspectives pedagògiques
que volen estimular la participació de l’alumnat no parin gaire atenció a
la llengua que es parla. La cosa es complica especialment als centres,
sobretot a secundària i en determinades zones del país, on l’ús
vehicular del català és flexible o residual, tant per part dels
docents com per part de l’alumnat. Per acabar-ho d’adobar, les
mancances d’expressió poden fossilitzar-se perquè els claustres acaben
aprovant assignatures suspeses per tal d’evitar que els alumnes hagin de
repetir curs.
Qui desitgi obtenir el nivell C1 de català hauria de superar la prova pertinent
Doncs
bé, mentre no es pugui garantir que tot l’alumnat acaba dominant la
llengua pròpia del país, caldria revisar el criteri segons el qual als
alumnes que han cursat a Catalunya els darrers anys de primària i tota
l’ESO se’ls reconeix automàticament el nivell C1 de català.
Senzillament, qui desitgi obtenir aquest títol, hauria de superar la
prova pertinent. Aquesta mesura, que encaixa perfectament en les
competències de la Generalitat, podria resultar beneficiosa en diversos
aspectes. D’entrada, tancaria la porta a les disfuncions provocades pel
fet que persones que no dominen el català ocupin llocs de treball on
caldria saber-ne en detriment de gent que sí que hi té un bon nivell.
Això passa, sense anar més lluny, al mateix sistema educatiu, on hi ha
docents de secundària que diuen que fan classe en castellà perquè no
s’expressen bé en català. En segon lloc, la retirada del reconeixement
automàtic de nivells potser ajudaria el professorat i l’administració a
replantejar l’ensenyament de la llengua per tal de posar més èmfasi en
les capacitats expressives de l’alumnat. Finalment, la mesura potser
podria servir d’incentiu perquè els claustres dels centres on ara mateix
l’alumnat no arriba al nivell requerit prenguessin les mesures
necessàries per resoldre aquesta mancança.
Una mesura d’aquestes
característiques té els seus costos i no serà còmoda per als sectors que
insisteixen que tots els alumnes surten dels centres escolars dominant
les dues llengües oficials, però els seus beneficis la justifiquen amb
escreix. Ajustar el reconeixement de nivells de llengua a la realitat de
les aules enviaria el missatge que les autoritats es prenen seriosament
tant la promoció de la llengua com la qualitat de l’ensenyament en
general, i seria un pas endavant per passar del resistencialisme a una
nova etapa més proactiva.
